Lortografia del bretó (en bretó doareoù-skrivañ ar brezhoneg) és la transcripció del bretó, llengua cèltica de la família indoeuropea parlada a la Baixa Bretanya, en alfabet llatí. Ha estat objecte de diverses reformes i d'intents de normalització successius i a vegades concurrents: pels jesuïtes en el , pels autors del renaixement bretó del i els intents durant el d'assolir una ortografia unificada a vegades contradictòria en el respecte a les varietats dialectals de la llengua.
Antecedents Primeres transcripcions La transcripció més antiga en bretó es va trobar dins d'un sarcòfag en una capella prop del poble de Lomarec al municipi de Krac'h, prop d'An Alre: irha ima in ri (en bretó modern: amañ emañ ar roueHom pot notar la substitució del mot cèltic ri (cf el gaèlic rí i el gal rix) per l'empremta al francès del mot roue.), que vol dir « aquí reposa el rei ». La inscripció està datada en el regnat de Waroc'h I, i hom pensa que hi podria estar enterrat. Les evidències que recolzen aquesta tesi són: l'etimologia d'Auray (del llatí Aula regia), que fa pensar en una cort reial La data de fundació d'Auray, un castell de mota i pati datat del .
Les traces han estat trobades de dues formes diferents:
les glosses als manuscrits llatins: es tracta d'una breu explicació en bretó termes llatins per a l'ús d'escribes i copistes, Noms de llocs i persones, especialment als cartularis de les abadies que compilaven les actes dels sobirans, les acte de donació ...
Les glosses foren estudiades particularment per Léon Fleuriot.
Del mateix període data el manuscrit de Leiden, de fet, un fragment de tractat sobre medicina i botànica escrits en bretó i llatí que es va trobar a la Universitat de Leiden. Data del 590 (), dos segles i mig abans del Jurament d'Estrasburg (842), considerat el primer text en francès antic.
Com la majoria de llengües europees occidentals, el bretó es transcriu en alfabet llatí. Però l'alfabet llatí no té transcripció per a alguns fonemes particulars del bretó. Els autors de l'Edat Mitjana havien d'usar dígrafs o trígrafs per tal de representar certs sons bretons. Així, per exemple, es va introduir la grafia -ff per assenyalar una vocal nasal. Per exemple, el nom Henaff (ortografia moderna Henañ) es pronuncia . Originàriament, en bretó antic i bretó mitjà les mutacions no foren escrites.
La reforma dels Jesuïtes A partir del els jesuïtes posaren en marxa campanyes d'evangelització. A la Baixa Bretanya la gran majoria de la població no parla francès, excepte als ports de Brest i Lorient. Això va forçar als jesuïtes a aprendre bretó. Per tal de facilitar-ne l'ensenyament, van escriure gramàtiques, mètodes, etc. Aleshores es van introduir noves característiques, atribuïdes a Julien Maunoir, però que l'ús de les quals era anterior: l'abandonament de les formes reflectides en desús (me em, ez em, en em, on em, hoz em, ho em), substituïdes uniformement substituïdes per en em, l'abandonament de la rima interna i la versificació, la grafia -ff que indica la nasalització de la vocal precedent se substitueix per -n, abandonament de les lletres mudes en diferents paraules, en particular una sèrie de z intervocàliques (hezre esdevé here, cazr esdevé caer, ...), escritura de les mutacions consonàntiques.
Així, encara que fins aleshores sempre s'escrivia tat ("pare"), tot i que la pronunciació d'aquesta paraula canviava depenent del context, ara amb la forma mutada s'escrivia:
ma tat « el meu pare », pronunciat // després //, i escrit ara ma zad, da tat « el ten pare », pronunciat //, ara s'escriu da dad.
De vegades (en general els noms propis), s'escriu la lletra mutada abans de la lletra sense mutar per tal de facilitar el reconeixement de paraules. Per exemple, Itron vMaria « la verge Maria », emaon o vont da gKemper « jo vaig a Kemper ».
Va ser en aquesta època quan va començar el període del bretó modern, i on es veu que les ortografies difereixen: mentre que la grafia antiga (reformada pels jesuïtes) es converteix en l'estàndard de facto per als tres bisbats de Cornualla, Tregor i Leon, una altra grafia apareix a finals del per a transcriure el dialecte vannetès (que té una gramàtica i sobretot una pronunciació relativament distants dels altres). D'aquesta manera hi haurà dues tradicions literàries, en leonès i en vannetès.
El 1716 el monjo Dom Loeiz Le Pelletier va compondre un Dictionnaire de la langue bretonne (publicat el 1752) on hi proposa estandarditzar w en gw i k davant les vocals e i i.
La reforma de Le Gonidec Quan Jean-François-Marie Le Gonidec elaborà entre el 1800 i el 1840 la Grammaire celto-bretonne i el Dictionnaire français-breton, va renovar també l'ortografia. El seu objectiu era transcriure fonèticament la llengua (per a ser més exactes, el dialecte leonès), per tal de superar la possible influència del francès, i ser més simple i coherent. Així, va generalitzar l'ús de la lletra k per al so // fins aleshores escrit c o qu, la lletra g per al so // davant i i e...
Aquest enfocament se centra exclusivament en la fonètica leonesa en el sentit de treure a l'ortografia certes marques etimològiques: per tant, la z s'utilitza per registrar tots els sons /z/, encara que no notava que algunes /z/ provenien d'antigues /θ/ o /ð/ (sons que corresponen a th en anglès de thin i this respectivament, conservades en el gal, on estan escrits th i dd), la lletra s representen els altres sons /z/ procedents de les antigues /s/ intervocàliques, i les grafies ss o c o ç representant els sons /s/ de la llengua moderna, com en francès.
Durant el , l'ortografia de Le Gonidec i la seva versió revisada del diccionari de Troude fou usada paral·lelament amb l'ortografia clàssica: primer amb timidesa, deseprés majoritàriament, un cop fou acceptada per l'església. també en foren usades barreges anàrquiques.
La primera grafia unificada Durant el , però, les ortografies utilitzades eren força divergents segons el lloc d'origen de l'escriptor, i per tant, del seu dialecte, segons si havia estat escolaritzat o no ... D'altra banda, alguns texts foren escrits de manera fonètica, de manera que la transcripció variava d'un autor a un altre, segons si sabia francès o no. L'absència d'una autoritat central que arbitrés les diferents opcions ortogràfiques va facilitar la multiplicitat d'ortografies.
Els escritors, per la seva banda, van tractar de posar remei a aquesta situació refinant la grafia per tal d'admetre totes les varietats dialectals en la mateixa norma escrita. L'objectiu era aconseguir que el màxim de dialectes acceptessin la mateixa ortografia. Aquests esforços assolirien èxit a començaments del segle XX afegint termes de la pronunciació dialectal.
El 1908 el gramàtic Frañsez Vallee i el lingüista Emil Ernod crearen una entesa d'escriptors bretons que proposava una ortografia comuna a partir del dialecte leonès millorada per Le Gonidec. La majoria d'autors arribaren a un acord sobre la norma (que més tard va rebre el nom de KLT en referència a les inicials dels tres bisbats bretons, Kernev, Leon i Treger). No arribaren a un acord, però, amb els escriptors de Bro Gwened, que continuaren escrivint amb l'antiga ortografia. Les innovacions introduïdes el 1908 consistien en: generalització de l'ús de y per la semiconsonant // : ara s'escriu Yann en comptes de iann (cf Emgann Kergidu), ya en lloc de ia (alguns han volgut estendre aquesta pràctica als plurals en -ien, iou, el que hauria estat coherent) ús de gw en lloc de gu per escriure la combinació //, permetent així diferenciar de // (comparar per exemple gouel « festa » i gwell « millor ») ús de ilh pel so // (« mullat ») la transcripció de les consonants finals és un problema particular en el bretó, que varien segons el context fonètic: són ensordides a final de paraula (acabament o interrupció de la frase) i suavitzada en associació (ex. : Mad eo (« està bé ») es pronuncia // mentre que Se zo mad (« això està bé ») es pronuncia // ou //). Es va decidir de transcriure els substantius amb una finale suau i els adjectius amb una final forta (ex. mad : el « bé » (contra el mal) ~ mat : l'adjectiu « bo », però ambdós es pronuncien de la mateixa manera).La raó és que el plural del nom és " madoú " (els béns), mentre que l'adjectiu acaba en " -t " per ser consistent amb el comparatiu " -toc'h " (més ... que) i el superlatiu " -tañ " (el més ...). També s'aplica el mateix en " -g "(nom) que esdevé "-k " (adj.)> " -koc'h " i " -kañ ", i "-b " esdevé "-p "> "-poc'h " i "-pañ ".
Entre els anys 1910 a 1930 es van fer noves propostes per tal d'aproximar l'ortografia KLT i la vanetesa. En particular, el 1911 el canonge i gramàtic vannetès Pierre Le Goff va proposar una síntesi de l'ortografia a Frañsez Vallée i Emil Ernod a Saint-Brieuc. La principal innovació va ser el dígraf zh emprat als dialectes KLT on es pronuncia /z/ (o no es pronuncia) i en vannetès és pronunciat /h/, de manera que Breizh "Bretanya" es pronuncia Breih a Vannes i Breiz a la resta del país. (El zh normalment correspon a un antic //)) Aquesta proposta no prosperà pas a causa de les diferències sobre la transcripció c'h del fonema //.
La Bodadeg veur Emglew ar Brezhonegerien (Gran Assemblea de L'Entesa dels Bretonòfons) va tenir lloc el 28 de desembre de 1936 a l'Hotel Terminus de Lorient, per iniciativa de Xavier de Langlais, secretari d'Emglew ar Brezhonegerien KLTG (Entensa dels Bretonòfons KLTG) i sota el patrocini d'Ar Brezhoneg er Skol. Aquests principis foren resumits en una proposició de Xavier de Langlais el 1936. Consistien en l'ús de les grafies següents: -v pel so // que en Goëlo es pronuncia // o // quan els altres dialectes pronuncien generalment // o un so aproximat (ex. : piou sovint és escrit piv, brao esdevé brav, etc.). Aquesta notació té l'avantatge de posar de manifest que el radical es deriva d'un mot (ex. : brav → bravañ mentre que abans brava derivava de brao). Finalment, es marca indicant una pronunciació vannetesa diferent. (La proposició initial suggereix usar la grafia w en la que ara s'utilitza -v.) el dígraf zh proposat el 1911.
Aquestes proposicions foren rebutjades inicialment per la majoria d'escriptors, principalment Roparz Hemon. El 1938 es va intentar una nova reunió a Lorient que acabà sense acord, aquest cop amb innocacions proposades pels escriptors vannetesos Auguste Guillevic, Loeiz Herrieu i Xavier de Langlais.
Creació del peurunvan (ortografia unificada) En 1941 el règim de Vichy es va declarar disposat a tolerar l'ensenyament del bretó (tot i que la llengua bretona havia estat severament reprimida a les escoles), però "lamenta" que no és possible a causa de l'existència de diverses varietats ortogràfiques.
El 8 de juliol de 1941 un comitè d'escriptors (Roparz Hemon, Loeiz Herrieu, Frañsez Kervella, l'abat Perrot, Bourdelles, Uguen, Abeozen, el pare Le Goff, Gwilherm Berthou, Loeiz Ar Floc'h, ...) és es va reunir i va aprovar una ortografia unificada davant la necessitat de permetre l'ensenyament del bretó. Com a resultat d'això, al final de l'any es va permetre l'ensenyament facultatiu del bretó fins a una hora per setmana fora de l'horari escolar normal. Aquesta ortografia es va adoptar gradualment de 1941 a 1942.
Aquesta ortografia és anomenada sovint KLTG (amb referència a la unificació entre l'ortografia KLT i Vannes/Gwenedeg en bretó). També és conegut com a peurunvan "totalment unificat"Alguns com Françoise Morvan traduïren erròniament com surunifié, la insistència en aquest error potser és intencionada. o escriptura "zh", el dígraf zh fou pres com un símbol de la unificació de l'ortografia del vannetès i dels altres dialectes.