de nom complet, Abu-l-Qàssim Nur-ad-Din Mahmud ibn Imad-ad-Din Zanguí ibn Aq-Súnqur, també conegut com a Nur-ad-Din, fou el més destacat atabeg zengita de Síria, fill del fundador Zengi.
La guerra contra els croats Quan Zengi fou assassinat al setge de Kalat Jabar el 15 de setembre de 1146 les seves tropes es van dispersar, però dos dels seus fills van aconseguir reprendre el control i es van repartir de fet els dominis paterns: Nur-ad-Din Mahmud, el germà gran,L'enciclopèdia de l'Islam, VIII, pàg. 130, diu que el germà gran era Saif al-Din Ghazi prengué el control d'Alep, i el seu germà petit Sayf-ad-Din Ghazi I va esdevenir sobirà a Mossul. Això va facilitar de fet l'actuació de Nur-ad-Din contra els croats al no haver de gastar energies a Mesopotàmia contra els seljúcides i abbàssides. Nur-ad-Din va conservar bones relacions amb el seu germà, cosa que li va garantir una rereguarda segura. Un tercer germà, Núsrat-ad-Din Amir-Amiran era governador d'Haran i el quart, Qutb-ad-Din Mawdud, va succeir a Sayf-ad-Din Ghazi I a Mossul (quan va morir tres anys després, el 1149). Una germana fou l'esposa de l'emir Nàssir-ad-Din as-Surí.
A Alep, Nur-ad-Din va comptar amb la cooperació del cap kurd Xirkuh, servidor de Zengi. Sawar, governador fatimita d'Alep, va reconèixer la sobirania zengita i el va seguir Hamat on era amir Salah-ad-Din al-Yaghisiyari. Quan Ramon de Poitiers, príncep d'Antioquia (1136–1149), es va assabentar de la mort de Zengi, Nur-ad-Din ja feia set dies que dominava Alep. Va enviar tropes contra Alep i contra Hamat, però foren rebutjades. Joscelí II va aprofitar el moment per reconquerir Edessa el 27 d'octubre de 1146 amb suport dels armenis locals (la seva mare era armènia), però Nur-ad-Din Muhàmmad, el fill del ortúcida Kara Arslan d'Hisn Kayfa, assetjà de nou la vila, d'on Joscelí fugí el 2 de novembre de 1146 cap a Sumasyat.Tenint el mateix nom, no és clar si el Nur al-Din que va assetjar Edessa era l'emir ortúcida Nur al-Din Muhammad o el zengita Nur al-Din Mahmud d'Alep; l'ortúcida en tot cas fou vassall del zengita Edessa fou reconquerida poc després i la seva població cristiana, que era siriana o armènia, fou massacrada.
Nur-ad-Din va seguir amb el projecte del seu pare de conquerir Damasc i el maig del 1147, aliat a Muín-ad-Din Únur, emir burida de Damasc, va combatre els francs a l'Hauran. Altuntaix, governador de Bosra i Salkhad, volia fer-se independent de Damasc i havia buscat l'aliança dels croats de Jerusalem, que havien iniciat la Segona Croada, però aquests foren rebutjats. El 24 de juny de 1148, després de forts debats, els croats van decidir atacar Damasc i es van presentar davant la ciutat el 24 de juliol. Muín-ad-Din Únur va cridar en ajut a Nur-ad-Din Mahmud d'Alep i a Sayf-ad-Din Ghazi I de Mossul; aquesta amenaça va fer aixecar el setge als croats el 28 de juliol.
Unificació del sultanat El 1149 va decidir atacar Ramon d'Antioquia a Afamiya (ocupada pels francs) i a Inab que dominava la vall del Ghab; el 29 de juny de 1149 va derrotar els croats al Ard al-Hatim i va ocupar el territori entre el Ruj i l'Orontes, entrant a Afamiya i a Kalat al-Mundik, i finalment a Harim; llavors va marxar per assetjar Antioquia però finalment es va ajustar una treva. El 28 d'agost de 1149 va morir Muín-ad-Din Únur i el va succeir Mujir-ad-Din Àbaq. Nur-ad-Din, al·legant moviments dels francs al Hauran, va demanar un contingent a Damasc, però Àbaq va invertir les aliances i va cridar en ajut als francs de Jerusalem contra els alepins. Aquestos van creuar la Beka i l'Antilíban i es van reagrupar a uns 15 km al sud-oest de Damasc a Manazil al-Asakir (25 d'abril de 1150). Nur-ad-Din va llençar una proclama als habitants de Damasc però no tenia prou partidaris per a prendre el poder i es va retirar a Alep perquè Joscelí II d'Edessa havia estat capturat per turcmans (abril de 1150) i empresonat a Alep. Aprofitant aquest fet el sultà de Rum, Massud I, va assetjar Tilbeşar i va cridar Nur-ad-Din per ajudar-lo, cosa que el zengita va acceptar. Massud va poder ocupar totes les places a l'oest de l'Eufrates mentre Nur-ad-Din atacava la regió de l'alt Afrin controlant les rutes d'Antioquia cap al nord i a la tardor del 1150 va ocupar la regió propera a al-Bira a la riba dreta de l'Eufrates.
La primavera del 1151 es va discutir la pròrroga de la treva entre Damasc i Jerusalem i llavors Nur-ad-Din va marxar a Damasc i va acampar al sud de la ciutat; però no va tenir èxit i es va retirar a la vall del Barada. Els francs van entrar a Damasc i van cobrar la indemnització pactada (juliol de 1151) retornant a Jerusalem. Llavors Nur-ad-Din va reprendre el setge de Damasc que finalment va acceptar la seva sobirania nominal (lectura del seu nom a la khutba i a les monedes).
L'abril o maig del 1152 Nur-ad-Din va ocupar Tartus entre Laodicea del Líban i Trípoli del Líban, tallant així la via entre el comtat de Trípoli i el principat d'Antioquia. Mentre Mujir-ad-Din Àbaq de Damasc preferia el protectorat dels francs i el zengita va enviar els seus agents que van fer una intensa propaganda, i es van valer d'enganys; els avituallaments des del sud foren interceptats i així els preus van pujar i van causar la fam i l'hostilitat contra el govern; Nur-ad-Din va negociar amb els ahdath (la milícia d'infanteria local) i amb els zu'ar que es reclutaven entre les capes baixes. Mujir-ad-Din va cridar els francs en ajut però abans que aquests poguessin arribar, Nur-ad-Din va iniciar les operacions de conquesta que va aconseguir amb certa facilitat, i va restablir l'ordre en poques hores. Mujir-ad-Din, que s'havia fet fort a la ciutadella, va acceptar el govern d'Homs a canvi. Nur-ad-Din va garantir la seguretat a la ciutat, va restablir els subministraments, va abolir taxes i va concedir una amnistia podent retornar alguns exiliats com el notable Ussama ibn Múnqidh (vegeu Banu Múnqidh) que estava exiliat feia 10 anys i va retornar al gener del 1154.
Nur-ad-Din gaudia al nord d'una posició ferma: el seu control d'Alep no tenia rival, perquè limitava al nord amb el seu sogre Massud I de Rum; a l'est arribava fins al Balik i el seu germà aliat Sayf-ad-Din Ghazi I governava a Mossul; el seu poder s'estenia ara al sud fins a Damasc, Bosra i Salkhad. Baalbek no s'havia sotmès i el 1155 Nur-ad-Din va convidar el governador local, l'amir Dahhak al-Bikai, a sotmetre's, ja que la plaça depenia de Damasc, però l'amir va refusar. Nur-ad-Din va enviar tropes i finalment Baalbek es va sotmetre el 9 de juny de 1155. Es va fer també una treva amb el Regne de Jerusalem i una altra amb el Principat d'Antioquia. Així amb les fronteres segures, Nur-ad-Din podia ara intervenir en la lluita entre els seljúcides i els danixmèndides, després que, mort Massud I el 1156, el seu fill i successor Izz-ad-Din Kilij Arslan II va haver d'enfrontar als seus rivals danixmèndides de Sivas que es van apoderar de les places a la riba dreta de l'Eufrates especialment al-Bira. Els danixmendites estaven dirigits per Malik Yaghibasan Nizam-ad-Din (1142-1164) que era cunyat de Nur-ad-Din, i que li va demanar suport.
Reinald de Chatillon, príncep d'Antioquia (1153–1160) va provocar alguns enfrontaments amb els zengites i el governador zengita de Síria del nord, Majd-ad-Din, va atacar en revenja Harim. Nur-ad-Din va marxar amb un exèrcit per donar suport al seu governador però Reinald va demanar la pau i la treva fou renovada. Nur-ad-Din va tornar a Damasc el novembre de 1156. Llavors va renovar la treva amb Jerusalem però l'acord es va trencar per iniciativa dels croats el febrer del 1157, quan Balduí III de Jerusalem, empès pels deutes, va fer un atac de saqueig contra la regió del Jawlan on pasturaven grups turcmans. Nur-ad-Din en revenja va atacar Baniyas per mitjà d'un exèrcit manat pel seu germà Núsrat-ad-Din Amir-Amiran; aquest va derrotar els francs (abril de 1157) i va estar a punt d'ocupar Baniyas però l'arribada de reforços francs el va obligar a retirar-se.
Els croats van establir el seu campament a Bukaya, prop d'Hisn al-Akrad, per atacar al mitja Orontes. El juliol alguns terratrèmols van damnar diverses fortaleses i Nur-ad-Din va sortir de Damasc l'agost per restaurar les pitjor parades. Va estar un temps a Sarmin on a l'octubre es va posar malalt; llavors va cridar al seu germà Núsrat-ad-Din, a Xirkuh, i altres oficials principals. Va designar al seu germà com a successor a Alep; Najm-ad-Din Ayyub seria governador militar a Damasc i Xirkuh seria el representant de Núsrat a Damasc. Després fou portat a Alep, esperant morir, però es va recuperar. Llavors va fer ocupar Xaizar, on per causa del terratrèmol havien mort la majoria dels Banu Múnqidh i després va tornar a Damasc el 7 d'abril de 1158. Els francs havien fet incursions al Hauran i a la Ghuta (a Darayya) i en revenja va aixecar un exèrcit que va sortir de Damasc l'11 de maig de 1158 i va assetjar Habis Jaldak, lloc fortificat dels croats a l'est del Jawlan, i al sud-oest del llac Tiberíades. Davant un exèrcit d'ajut croat, Nur-ad-Din va aixecar el setge i va enfrontar als francs no lluny del Jordà (13 de juliol), sent derrotat per Balduí III
A l'inici del 1159 Nur-ad-Din tornava a estar greument malalt a Damasc quan es va saber que l'emperador romà d'Orient Manuel I Comnè (1143-1180) s'acostava des de Cilícia. Aquesta vegada Nur-ad-Din no va designar hereu al seu germà, i va advertir als seus generals contra les males intencions d'aquest; al seu lloc va designar hereu a un altre germà, Qutb-ad-Din Mawdud de Mossul. Una coalició entre romans d'Orient i croats amenaçava a Nur-ad-Din i aquest va ordenar abandonar les places més difícils de defensar i va concentrar les defenses en Alep. Finalment a final de maig, amb Nur-ad-Din ja recuperat, es va arribar a un acord: Manuel I Comnè rebria l'ajut de Nur-ad-Din contra el sultanat de Rum (on regnava Kilij Arslan II) i es retirava de Síria. El govern d'Haran fou donat a lamir isfahsalar Zayn-ad-Din Ali Küčük, governador d'Irbil. Llavors des d'Haran es va dirigir a Rakka on l'amir jandar havia mort, i la va arrabassar als seus fills. Al mateix temps, coordinat amb els romans d'Orient, va atacar als seljúcides a Eskişehir, i es va apoderar de les possessions de Kilij Arslan II que abans havien estat del comtat d'Edessa, entrant a Ain Tab (Ayntab), Raban, Kaysun, Rahasna i Màraix. L'any següent Kilij Arslan II va aconseguir finalment fer la pau amb el seu cunyat Nur-ad-Din i poc després també va ajustar la pau amb l'Imperi Romà d'Orient.
El 1161 Balduí III va atacar l'Hauran però Najm-ad-Din Ayyub va negociar la seva retirada i una treva de tres mesos, al final dels quals els francs van retornar quan encara Nur-ad-Din estava ocupat al nord. Va tornar a Damasc a la tardor del 1161 i finalment es va signar una treva de dos anys i després va tornar a Alep. Aprofitant la pau d'aquell moment va fer la peregrinació (1161) retornant el febrer del 1162. Assabentat de plans croats contra Egipte va decidir fer accions de diversió i aprofitant una estada a Trípoli del rei Balduí III, va aixecar un exèrcit i va atacar Harim. Els francs estaven prop d'allí però van refusar el combat; però Nur-ad-Din va aixecar el setge d'Harim.
El febrer de 1163 va pujar al tron el rei Amalric I de Jerusalem que va orientar la seva política contra Egipte. Es va produir alguna revolta d'amirs contra el visir dels fatimites, Talai, un armeni musulmà xiïta. Un atemptat contra el visir va fallar però en un segon intent el 10 de setembre, Talai va resultar mort. Mentre Nur-ad-Din va acampar a al-Bukaya la primavera del 1163 (al peu del Krak dels Cavallers) i fou sorprès pels francs durant la migdiada, havent de fugir fins al llac Kadix o Kadeix (Buhayrat Kadix). Després d'això va començar una fase espiritual, molt religiosa, que va atreure la simpatia del poble però no la dels generals.