Le Voyage dans la Lune és una pel·lícula muda francesa de 1902 dirigida per Georges Méliès, adaptació lliure de dues cèlebres novel·les: De la Terra a la Lluna de Jules Verne i Els primers homes a la lluna de H.G. Wells.
La pel·lícula va ser escrita i dirigida per Georges Méliès, assistit pel seu germà Gaston. El film té una durada de 14 minuts si es projecta a 16 fotogrames per segon, que era la velocitat estàndard quan la pel·lícula va ser realitzada. Va ser sorprenentment popular en el moment de la seva realització i és un dels films més cèlebres del centenar de pel·lícules de fantasia dirigides per Méliès. Viatge a la Lluna és el primer film de ciència-ficció, i incorpora animació innovadora i efectes especials, inclosa la icona fotogràfica de la nau espacial aterrada a sobre de l'ull de la Lluna.
Va ser nomenada una de les millors pel·lícules del Segle XX per Village Voice, en la posició número 84.
Argument miniatura|esquerra|La imatge icònica de l'home a la lluna En una reunió del Club d'Astronomia, el seu president, el professor Barbenfouillis, proposa una expedició a la Lluna. Després d'haver parlat d'alguna dissidència, altres cinc astrònoms valents: Nostradamus, Alcofrisbas, Omega, Micromegas, i Parafaragaramus, estan d'acord amb el pla. Es construeix una càpsula espacial en forma de bala, juntament amb un canó enorme per disparar-la a l'espai. Els astrònoms s'embarquen i la seva càpsula és disparada des del canó amb l'ajuda de "mariners", la majoria dels quals són interpretats per un grup de dones joves amb vestits de mariners. La cara de la Lluna mira la càpsula mentre s'acosta, i li colpeja a l'ull.
Aterrant amb seguretat a la Lluna, els astrònoms surten de la càpsula (sense necessitat de vestits espacials ni aparells respiratoris) i observen com la Terra puja a la distància. Esgotats pel seu viatge, estenen les mantes i dormen. Mentre dormen, passa un cometa, l'Ossa Major apareix amb rostres humans mirant cap a fora de cada estrella, el vell Saturn es recolza per una finestra del seu planeta anellat, i Febe, deessa de la Lluna, apareix asseguda en un gronxador de lluna creixent. Febe provoca una nevada que desperta els astrònoms, i aquests busquen refugi en una caverna on descobreixen bolets gegants. Un astrònom obre el seu paraigua; de seguida arrela i es converteix en un bolet gegant.
En aquest punt, apareix una selenita (un insectoide extraterrestre habitant de la Lluna, que porta el nom d'una de les deesses gregues de la lluna, Selene), però és assassinat fàcilment per un astrònom, ja que les criatures exploten si són colpejades amb força. Apareixen més selenites i cada cop és més difícil per als astrònoms destruir-los a mesura que estan envoltats. Els selenites capturen els astrònoms i els porten al palau del seu rei. Un astrònom aixeca el rei selenita del seu tron i el llença a terra, fent-lo explotar.
Els astrònoms tornen corrents a la seva càpsula mentre continuen colpejant els selenites que els persegueixen, i cinc hi entren. El sisè astrònom, el mateix Barbenfouillis, utilitza una corda per inclinar la càpsula sobre una cornisa de la Lluna i cap a l'espai. Un selenita intenta apoderar-se de la càpsula a l'últim moment. L'astrònom, la càpsula i el selenita cauen per l'espai i aterren en un oceà de la Terra, on són rescatats per un vaixell i remolcats a terra. La seqüència final (falta en algunes gravacions de la pel·lícula) representa una desfilada de celebració en honor al retorn dels viatgers, que inclou una exhibició del selenita captiu i la descoberta d'una estàtua commemorativa amb el lema "Labor omnia vincit".
Repartiment miniatura|Georges Méliès Quan es va fer Le Voyage dans la Lune, els actors de cinema actuaven de manera anònima i no es donaven crèdits; la pràctica d'oferir crèdits crèdits de començament i de tancament a les pel·lícules va ser una innovació posterior. No obstant això, es poden reconstruir els següents detalls del repartiment a partir de l'evidència disponible: Georges Méliès com el Professor Barbenfouillis. Méliès, un cineasta i mag pioner francès actualment considerat com la primera persona a reconèixer el potencial de la narració en pel·lícula, ja havia aconseguit un èxit considerable amb les seves versions cinematogràfiques de Cendrillon (1899) i Jeanne d'Arc (1900). La seva àmplia implicació en totes les seves pel·lícules com a director, productor, escriptor, dissenyador, tècnic, publicista, editor i sovint actor el converteix en un dels primers autors cinematogràfics. Parlant de la seva obra al final de la vida, Méliès va comentar: "La dificultat més gran per fer realitat les meves pròpies idees em va obligar a fer de vegades el paper principal a les meves pel·lícules ... vaig ser una estrella sense saber-ho, ja que el terme encara no existia." En definitiva, Méliès va fer un paper d'actor a almenys 300 de les seves 520 pel·lícules. Bleuette Bernon com Febe (la dona a la lluna creixent). Méliès va descobrir Bernon a la dècada de 1890, quan actuava com a cantant al cabaret L'Enfer. També va aparèixer a la seva adaptació de 1899 de Cendrillon (La Ventafocs). François Lallement om a oficial de mariners. Lallement era un dels operadors de càmera assalariats de la Star Film Company. Henri Delannoy com capità del coet. Jules-Eugène Legris com a líder de la desfilada. Legris va ser un mag que va actuar al teatre d'il·lusions escèniques de Méliès, el Théâtre Robert-Houdin de París. Victor André, Delpierre, Farjaux, Kelm, i Brunnet com astrònoms. André treballava al Théâtre de Cluny; els altres eren cantants a les sales de música franceses.: "Recordo que a "Le Voyage dans la Lune", la Lluna (la dona en una mitja lluna) era Bleuette Bernon, cantant de music hall, les Stars eren noies de ballet, del Theatre du Châtelet—i els homes (principals) Victor André, del teatre de Cluny, Delpierre, Farjaux—Kelm—Brunnet, cantants de music-hall, i jo mateix— els selenites eren acròbates de Folies Bergère". Balet del Théâtre du Châtelet com estrelles i com a assistents de canon. Acròbates de Folies Bergère com selenites.
Producció Inspiració miniatura|Tarjeta estereoscopi card showing que mostra una escena de l'òpera Le voyage dans la lune de Jacques Offenbach. Quan se li va preguntar el 1930 què el va inspirar per Le Voyage dans la Lune, Méliès va acreditar les novel·les de Jules VerneDe la Terra a la Lluna (1865) i Al voltant de la Lluna (1870). Els historiadors del cinema, l'escriptor francès de mitjans del segle Georges Sadoul el primer d'ells, han suggerit amb freqüència The First Men in the Moon (1901) d'H. G. Wells, una traducció francesa de la qual es va publicar uns mesos abans que Méliès fes la pel·lícula, com una altra influència probable. Sadoul va argumentar que la primera meitat de la pel·lícula (fins al rodatge del projectil) es deriva de Verne i que la segona meitat, les aventures dels viatgers a la Lluna i a la Lluna, es deriva de Wells.
A més d'aquestes fonts literàries, diversos estudiosos del cinema han suggerit que Méliès va estar molt influenciada per altres obres, especialment l'opera-féerie Le voyage dans la lune de Jacques Offenbach, una paròdia no autoritzada de les novel·les de Verne, i l'atracció A Trip to the Moon a l'Exposició Pan-Americana de 1901 a Buffalo, Nova York. L'historiador del cinema francès Thierry Lefebvre planteja la hipòtesi que Méliès es basès en aquestes dues obres, però de maneres diferents: sembla haver pres l'estructura de la pel·lícula: "un viatge a la Lluna, un alunyament, una trobada amb extraterrestres amb una deformitat, una caminada subterrània, una entrevista amb l'home a la lluna i un retorn brutal a la realitat de tornada a la Terra"—directament des de l'atracció de 1901, però també va incorporar molts elements argumentals (incloent-hi la presència de sis astrònoms amb noms pseudocientífics, telescopis que es transformen en tamborets, un canó de trets de lluna muntat sobre terra, una escena en què la Lluna sembla apropar-se a l'espectador, una tempesta de neu lunar, una escena d'earthrise i viatgers amb paraigües), sense oblidar el to paròdic de la pel·lícula, de l'òpera-féerie d'Offenbach.
Filmació miniatura|Méliès (a l'esquerra) a l'estudi on es va rodar Le Voyage dans la Lune. Tal com assenyala l'escriptor científic Ron Miller, A Trip to the Moon va ser una de les pel·lícules més complexes que havia fet Méliès, i va utilitzar "tots els trucs que havia après o inventat". Va ser la seva pel·lícula més llarga en aquell moment; tant el pressupost com la durada del rodatge van ser inusualment abundants, i van costar 10.000 francs i va trigar tres mesos a completar-se. Els operadors de càmera eren Théophile Michault i Lucien Tainguy, que treballaven amb Méliès com a assalariat de la Star Film Company. A més de la seva feina com a càmeres, els operadors de Méliès també feien feines ocasionals per a l'empresa, com ara desenvolupar pel·lícules i ajudar a muntar l'escenografia, i un altre operador assalariat, François Lallement, va aparèixer a la pantalla com a oficial de la marina. Per contra, Méliès contractava els seus actors pel·lícula per pel·lícula, fent servir persones amb talent del món teatral parisenc, amb el qual tenia moltes connexions. Se'ls pagava un Louis d'or al dia, un sou considerablement superior al que oferien els competidors, i tenien un àpat complet gratuït al migdia amb Méliès.
L'estudi de cinema de Méliès, que havia construït a Montreuil el 1897, era un hivernacle amb parets de vidre i un sostre de vidre per deixar entrar la màxima llum solar possible, un concepte utilitzat per la majoria dels estudis de fotografia fixa a partir de la dècada de 1860; va ser construït amb les mateixes dimensions que el Théâtre Robert-Houdin de Méliès (13,5 × 6,6 m).; dimensions de Al llarg de la seva carrera cinematogràfica, Méliès va treballar en un estricte horari de planificació de pel·lícules al matí, filmant escenes durant les hores més brillants del dia, tenint cura al laboratori de cinema i al Théâtre Robert-Houdin a la tarda, i assistint a representacions als teatres parisencs al vespre.
miniatura|El conjunt del taller inclou un sostre de vidre, que evoca l'estudi real. Segons els records de Méliès, gran part del cost inusual de Le Voyage dans la Lune es va deure a l'escenografia accionada mecànicament i en particular als vestits de selenita, que es van fer per a la pel·lícula amb cartró i tela. El mateix Méliès va esculpir prototips per als caps, els peus i les peces de la ròtula en terracota, i després va crear motlles de guix per a ells. Un especialista en màscares, probablement de la principal empresa parisina de fabricació de màscares i caixes de la Maison Hallé, va utilitzar aquests motlles per produir versions de cartró perquè les portessin els actors. Encara que altres detalls sobre la realització de la pel·lícula són escassos, l'historiador del cinema Georges Sadoul va argumentar que Méliès probablement va col·laborar amb el pintor Claudel en l'escenografia, i amb Jehanne d'Alcy al vestuari. Un dels telons de la pel·lícula, que mostra l'interior del taller amb sostre de vidre on es construeix la càpsula espacial, es va pintar per semblar el estudi real amb sostre de vidre on es va fer la pel·lícula.
Molts dels efectes especials de Le Voyage dans la Lune, com en moltes altres pel·lícules de Méliès, es van crear utilitzant la tècnica de l'Escamoteig, en què l'operador de càmera deixava de filmar el temps suficient perquè alguna cosa a la pantalla s'alterés, afegís o treiés. Méliès va empalmar amb cura les preses resultants per crear efectes aparentment màgics, com la transformació dels telescopis dels astrònoms en tamborets o la desaparició de les selenites que explotaven en bufades de fum. Es van crear altres efectes amb mitjans teatrals, com ara maquinària escènica i pirotècnia. La pel·lícula també inclou foses] en transició.