miniatura|(1) Banderes que conformen l'Union Jack; (2) Els Beatles imatge de la ressonància de la cultura anglosaxona al món; (3) Els vencedors de la Segona Guerra Mundial en conferència per redibuixar el món; (4) Bandera de la CommomWealth; El Regne Unit és un estat sobirà conformat per les nacions d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. El Regne Unit va néixer amb l'Acta d'Unió de 1707 que va unir els parlaments anglès i escocès per crear el "Regne Unit de la Gran Bretanya". Amb l'Acta d'Unió de 1800, es van unir el Regne de la Gran Bretanya i el Regne d'Irlanda per crear el "Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda". El 1922 la Estat Lliure d'Irlanda se'n va independitzar, encara que Irlanda del Nord va romandre com a part del Regne Unit; com a resultat d'això, des de 1927 el nom formal del regne és "Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord".
Prehistòria Les primeres poblacions miniatura|Extenció màxima de la glaciació elsteriana representada cartogràficament. miniatura|La troballa al mar del nord d'aquest esquelet de mamut, que s'ha associat a la cultura celta, per part d'un pescador evidencia l'existència del Doggerland En anglès es coneix com a Anglian Stage o Era dels Angles en català el període prehistòric de glaciació de les illes britàniques. És una expressió utilitzada a les illes britàniques en general i al món de parla anglesa de forma recurrent. A Europa es relaciona amb la glaciació elsteriana que tocà tota el nord del continent. A Amèrica el període ha estat relacionat igualment a l'era glacial de Kansan.
El període constituïx part de la prehistòria del Regne Unit perquè fou en aquesta època que s'hi desplaçaren els primers humans. No hi ha certesa sobre la data concreta i les motivacions. Nogensmenys, restes arqueològiques estudiades contemporàniament permeten afirmar que el territori de les illes britàniques fou ocupat com a mínim fa 400.000 anys arrere aproximadament.
Nota: Anglaterra és l'única de les illes britàniques que posseïx les restes prehistòriques més abundants.
L'assentament més important d'aquest període és Boxgrove que ens procura testimoniatges lítics com atxes, estris per tallar i cosir pell, gravats sobre roca i os, a més d'esquelets humans com l'anomenada Red Lady of Paviland. Entre el material trobat destaca fortament l'anomenat Ocre de Cavall o Ochre Horse en anglès, també conegut com a Robin Hood Cave Horse, datat de 12.000 anys arrere aproximadament.
És d'interès científic la cova de Kent situada a Gal·les amb restes de mandíbules d'Home Sapiens. El territori de les illes britàniques fou ocupat per Homo heidelbergensis, Homo Neandertals i Homo sapiens. Els darrers tenien una forma de vida sedentària i eren farratgers. Les illes estaven unides efectivament al continent europeu pel gel que cobria gairebé tot el nord d'Europa. Això explica l'existència del gènere heldelbergensis. Els homo heldelbergensis tenien un crani que mesurava 1.350 cm³, és a dir, molt aplanats en relació amb l'ésser humà actual. Pren el seu nom de les seues primeres troballes a Mauer prop de la ciutat de Heidelberg (Alemanya). La seva distribució és europea, igual que Homo antecessor. Alguns autors utilitzen el terme Homo rhodesiensis (humà de Rhodèsia) per a designar les restes fòssils africanes semblants a Heidelbergensis. La idea és que Homo antecessor s'hauria dividit en dues poblacions, una d'europea que originà Heidelbergensis (espècie mare del neandertal) i una altra d'africana, que va originar el rhodesiensis, que seria l'espècie mare dHomo sapiens idaltu (l'ésser humà modern antic), de la qual deriva alhora Homo sapiens sapiens, l'ésser humà modern actual. Es pot destacar igualment la cova de Bontnewydd que pren el nom gal·lès de Pontnewydd que en llengua originària voldria dir "nou pont". L'assentament constituïx un testimoniatge especialment rellevant atès que s'hi han trobat restes de neandertals. Les illes no estan gaire nodrides de coves amb presència neandertal i per això es podria afirmar que la cova és destacada. És durant el període de desglaciació que apareixen els primers Homo sapiens els quals donen forma als Homo sapiens sapiens actuals. El desgel posà al descobert el Doggerland que és el nom atorgat al tros de terra emergida que unix Anglaterra amb França. Amb el temps Doggerland s'acaba inundant donant peu a un mar costaner que separa les illes britàniques de la resta del continent europeu.
La domesticació d'animals i medi ambient
miniatura|Fotografia presa l'any 2007 al megalític Stonehenge situat a Anglaterra El Neolític a les illes britàniques ha deixat evidències que els agrupaments humanes procedien de l'Europa continental. Les tècniques de domesticació de les plantes i dels animals són efectivament les mateixes que a la zones properes d'Europa. El porc i les cabres eren el principal animal domesticat i del qual es treia carn per a sobreviure. Les datacions de radiocarboni efectuades a les traces que han quedat proposen una datació de 4000 ane sobre l'establiment del sedentarisme a les illes britàniques.
L'edat de la nova pedra fou revolucionària en termes de tecnologia ja que permeté canviar considerablement el mode de vida, la qual cosa no fou obligatòriament sinònim de progrés. Efectivament, l'agricultura permeté tenir un excedent d'aliment amb el qual s'establiren per primera volta els rols dins la societat. Alhora permeté sedentaritzar l'home. La mortalitat cau en conseqüència però aparïxen malalties pròpies de societats organitzades sedentàriament.
Tot plegat propicià l'aparició de noves creences. És força característica d'aquesta època l'erecció de megalítics. Aquests són elevacions de pedra a mode de santuari per als difunts. Tot i que s'ha especulat força sobre el seu significat no hi ha cap mena d'evidència que ens permete confirmar el seu ús com a mecanisme de seguiment del temps, de la cosmologia, centres de ritualitat màgica, etc.
Les illes britàniques són les qui amb diferència presenten el nombre més important de megalítics a tot Europa. El conjunt més destacat i més conegut arreu del món és el cròmlech de Stonehenge. En aquesta època també destaquen construccions rústiques d'habitacles una mica per tot el nord de la Gran Bretanya. Ceràmica provinent d'Escòcia confirma l'entrada a una nova realitat mercès a l'agricultura i el cúmul d'aliment.
El desenvolupament de la cultura celta L'edat dels metalls veu néixer una primera societat de cacic una mica per tot el territori britànic, amb un especial desenvolupament al sud i el centre, entre Gal·les i Anglaterra. És d'aquesta organització en cacic que apareix la primera cultura documentada a les illes. Els grecs, com ara Heròdot, acabaren anomenant-la celta. No sabem amb certesa la procedència dels celtes però durant el ferro europeu aconseguiren implantar-se una mica per tot Europa, des de Suïssa fins a la península ibèrica, i d'aquesta, fins a les illes britàniques.
La celta és una cultura que desenvolupà amb molta destresa els metalls. S'organitzava mitjançant assemblees i malgrat que no fos una cultura urbana, sabia escriure i tenia llengua pròpia. Es pensa que els celtes procedixen d'Àsia Menor. Practicaven diverses llengües que devien de tenir una branca comuna i que la lingüística ha anomenat de celta. Existeixen encara en l'actualitat llengües de procedència celta com ara el bretó o l'escocès.
Les illes britàniques són les úniques que han deixat un llegat important de la cultura celta a nivell lingüístic. Escòcia, Gal·les, Irlanda o l'Illa de Manx parlaven totes una llengua celta i malgrat la imposició de l'anglès per part d'Anglaterra, aquestes seguixen existint, tot i trobar-se en perill d'extinció. Actualment molts topònims són de procedència celta. Els celtes no tenien alfabet propi i moltes voltes utilitzaven l'alfabet d'altres cultures envoltants per a escriure en llengua pròpia. L'anglès posseïx un nombre important de paraules hereves de les llengües celtes.
Els celtes practicaven una religió de tipus cíclica i politeista. La natura n'era l'element principal del qual sorgien mites i llegendes explicatives del tarannà. Un quotidià marcat pel comerç amb la resta d'Europa.
Període clàssic Els britons i la literatura romana Són moltes les referències als celtes que vivien a les illes britàniques. Els llatins escrigueren empesos per les invasions que portà a terme el general i després emperador Juli Cèsar. És per boca dels llatins que posteriorment s'acabaran coneixent els celtes de les illes britàniques com a britons. Ammià Marcel·lí donà, per contra, nom als celtes d'Irlanda i Escòcia. S'acaben finalment diferenciant celtes britons i celtes escots o gaèlics.
A banda, els texts llatins deixen constància d'uns habitants ferotges i poc difícils de portar. El mateix Tàcit els qualifica de "bàrbars". Així i tot, hui sabem que aquesta era una tàctica o forma de fer pròpiament romana. Juli Cèsar fou el primer qui s'apressà a voler veure en les poblacions celtes europees una amenaça per les seues fronteres en vista d'envair-ne el territori i fer-se amb botins. Cèsar animava a donar la imatge d'un poble guerrer i ferotge el qual calia tenir controlat per tal de protegir les fronteres.
Cèsar també esmenta a les seues cròniques que una dotzena de tribus celtes vivien a les illes britàniques i que, a banda de tenir un coratge gens decebedor, es deixaven governar per una elit que treia el seu suport de druides, practicants, segons Cèsar, d'una religió sanguinària. El fet que Cèsar creués el mar per tal de mirar de conquerir una terra llunyana fou vist en aquella època com un valor afegit, la qual cosa li donà prestigi de cara al poder central romà.
Les guerres gàl·lies miniatura|Estàtua a Budicca davant el parlament britànic La invasió romana de les illes britàniques fou parcial. El poder romà mai aconseguir fer-se totalment amb el territori britànic. El poble celta presentà com a la resta d'Europa una dura resistència que en el cas britànic tingué un èxit parcial. El primer líder esmentat pels neollatins fou Cassivelaune. A la Història del Regne Britànic escrit per Geoffro de Monmouth, s'hi esmenta l'existència d'un guerrer amb aquest nom i que tornem a trobar en altres escrits gal·lesos posteriors.
Les primeres expedicions de Cèsar foren un fracàs. Malgrat que hi destinà dues legions, cap aconseguí fer-se amb el territori. La invasió doncs prendrà forma definitiva després dels fracassos de Cèsar. És l'any 43 que sota Claudi s'aconsegueix penetrar finalment a Anglaterra i Gal·les majorment. Roma mai aconseguí anar més enllà del mur d'Adrià situat a Escòcia. Es tracta d'un vertader mur físic que dividia Escòcia d'Anglaterra i sobre el qual Romà mai aconseguí trepitjar sòl més enllà. En aquesta fita, els texts llatins mencionen nous líders "bàrbars" com ara en Togodumnus, mort per les legions romanes.
La invasió romana, tot i que efectiva, haurà de trobar-se amb revoltes posteriors com la protagonitzada per Budicca. Fou una reina celta que pareix haver liderat una revolta important contra Roma en territori britànic. Tot allò que sabem d'ella, és mercès a Tàcit i Cassi Dió, els quals l'anomenen Boadicea Victoria. El nom fa dubtar actualment els historiadors sobre la seua vertadera identitat atès que Budicca és un nom procedent del celta i originàriament feia referència a una divinitat. En tot cas, la revolta de Budicca ha sigut represa de forma recurrent en historiografia contemporània com a mostra del coratge d'una nació preexistent. Com a mínim, això és el que es pot desprendre dels texts romàntics del .
La romanització de la Gran Bretanya