El colí de Virgínia Rev. (Colinus virginianus) o bobwhite en anglès, és un ocell de la família dels odontofòrids (Odontophoridae) que habita zones arbustives, praderies i terres de conreu del Canadà, els Estats Units, Mèxic i el Carib principalment.
Inicialment es van col·locar amb les guatlles del Vell Món a la família de faisans (Phasianidae), però actualment se sap que no estan estretament relacionades. El nom en anglès "bobwhite" deriva de la seva característica piulada. Malgrat la seva naturalesa reservada, el Colí de Virgínia és una de les guatlles més conegudes de l'est d'Amèrica del Nord, ja que sovint és l'única guatlla del seu rang. La degradació de l'hàbitat ha contribuït probablement a que la població d'aquest ocell a l'est d'Amèrica del Nord disminuís aproximadament un 85% entre 1966 i 2014. Aparentment, aquesta caiguda de la població és àmplia i serà continuada.
Hi ha 21 subespècies d'aquesta au, moltes de les quals són capturades per ser utilitzades com a ocells de caça. Una subespècie, el bobwhite emmascarat (Colinus virginianus ridgwayi), apareix en perill d'extinció amb poblacions salvatges situades a l'estat nord-mexicà de Sonora i una població reintroduïda al refugi nacional de fauna salvatge de Buenos Aires al sud d'Arizona.
Taxonomia i sistemàtica L'espècimen holotípic de "Ortyx pectoralis" Gould.Proc. Zool. Soc. London, 1842 (1843), p.182. està conservat a les col·leccions del Museu Nacional de Liverpool al Museu del Món, amb el nombre d'accés D3713. L'espècimen va morir a l'aviari de Knowsley Hall, Lancashire i va arribar a la col·lecció nacional de Liverpool a través de la 13a col·lecció "Earl of Derby" que va ser llegada a la gent de Liverpool el 1851. miniatura|Làmina 76 de Birds of America per John James Audubon representant la Perdiu de Virgínia. Hi ha vint-i-una subespècies reconegudes en 3 grups. 1 subespècie s'ha extingit.
Grup de l'est C.v.aridus (Lawrence, 1853) - Jaumave bobwhite - del centre-oest de Tamaulipas al sud-est de l'Estat de San Luis Potosí C. v. cubanensis (GR Gray, 1846) - bobwhite cubà - Cuba i la illa de Pines C. v. floridanus (Coues, 1872) - bobwhite de Florida - Florida peninsular C. v. insulanus (Howe, 1904) - Key West bobwhite - Keys de Florida † C. v. maculatus (Nelson, 1899) - bobwhite de panxa tacada - de centre de Tamaulipas al nord de Veracruz i al sud-est de l'Estat de San Luis Potosí C. v. marilandicus (Linnaeus, 1758) - bobwhite de Pennsilvània – costa de Nova Anglaterra fins al centre de Virgínia C. v. mexicanus (Linnaeus, 1766) - de la Costa Est dels Estats Units fins a les Grans Planes. C. v. taylori (Lincoln, 1915) - bobwhite de les planes - Dakota del Sud al nord de Texas, l'oest del Missouri i al nord-oest d'Arkansas. C. v. texanus (Lawrence, 1853) - bobwhite de Texas - sud-oest de Texas al nord de Mèxic C. v. virginianus (Linnaeus, 1758) - bobwhite de Virgínia - costa Atlàntica de Virgínia al nord de Florida i sud-est de Alabama Grup de Grayson C. v. graysoni (Lawrence, 1867) - bobwhite de Grayson - oest central de Mèxic C. v. nigripectus (Nelson, 2015) - puebla bobwhite - est de Mèxic Grup dels pits negres C. v. godmani (Nelson, 1897) - bobwhite de Godman - vessants est i muntanyes del centre de Veracruz C. v. minor (Nelson, 1901) - bobwhite petit - nord-est de Chiapas i Tabasco C. v. pectoralis (Gould, 1843) - bobwhite de pits negres - vessants est i muntanyes del centre de Veracruz C. v. thayeri (Bangs i Peters, 1928) - bobwhite de Thyer - nord-est de Oaxaca Group emmascarat C. v. atriceps (Ogilvie-Grant, 1893) - bobwhite de cap negre - interior de l'oest d'Oaxaca C. v. coyolcos (Statius Müller, 1776) - bobwhite Coyolocos - costa pacífica d'Oaxaca i Chiapas C. v. harrisoni (Orr i Webster, 1968) - sud-oest d'Oaxaca C. v. insignis (Nelson, 1897) - bobwhite de Guatemala - Guatemala i sud de Chiapas C. v. ridgwayi (Brewster, 1885) - bobwhite emmascarat - centre nord de Sonora C. v. salvini (Nelson, 1897) - bobwhite de Salvin - coastal and southern Chiapas
Descripció Aquesta és una guatlla de mida moderada i és l'única galliforme petita originària de l'est d'Amèrica del Nord. El Colí de Virginia pot fer des de 24 a 28 cm de longitud i tenir una envergadura de 33 a 38 cm. Tal com indica la massa corporal, els pesos augmenten a mesura que els ocells que es troben més al nord, com correspon a la regla de Bergmann. A Mèxic, els bobwhite del nord pesen de 129 a 159 g, mentre que al nord medeixen entre 170 i 173 g, i els mascles grossos poden assolir fins a 255 g.Pheasants, Partridges, and Grouse : A Guide to the Pheasants, Partridges, Quails, Grouse, Guineafowl, Buttonquails, and Sandgrouse of the World (Princeton Field Guides) by Tami Davis Biddle. Princeton University Press (2002). Nelson, A. L. and A. C. Martin. 1953. Gamebird weights. J. Wildl. Manage. 17:36-42. Entre les mesures estàndard, la corda màxima d'ala és de 97 a 117 cm, la cua és de 5 a 68 cm, el bec és de 1,3 a 1,6 cm i el tars és de 2,7 a 3,3 cm.Aldrich, J. W. 1946. The United States races of the bob-white. The Auk 63:493-508. Té la típica forma robusta i arrodonida d'una guatlla. El bec és curt, curvat, i de color marró-negre. Aquesta espècie és sexualment dimòrfica. Els mascles tenen la gola blanca i la franja del frontó vorejada de negre. El plomatge general rufós presenta una protecció grisa a les ales, ratlles blanques i blanques als flancs i vieires negres a les parts inferiors blanquinoses. La cua és gris. Les femelles són semblants, però són més apagades en general i tenen la gola i el front beige, sense la vora negra. Els dos sexes tenen potes i cames pàl·lides.
Els colins gorjablancs d'Amèrica Central té un aspecte molt similar, però no té coloració facial negra. La guatlla coromandèlica és de mida més petita i té el pit negre.
Distribució i hàbitat El Colí de Virgínia es troba tot l'any en camps agrícoles, praderies, zones boscoses obertes, calçades i vores de fusta. La seva extensió abasta el quadrant sud-est dels Estats Units des dels Grans Llacs i el sud de Minnesota est fins a Pennsilvània i el sud de Massachusetts, i s'estén cap a l'oest fins al sud de Nebraska, Kansas, Oklahoma, les vessants de Colorado, i tota Texas menys l'oest. Està absent a l'extrem sud de Florida i a les elevacions més altes dels Apalatxes, però es pot veure a l'est de Mèxic i a Cuba. S'han introduït poblacions aïllades a Oregon i Washington. El Colí de Virgínia també s'ha introduït a Nova Zelanda.
Vocalitzacions El Colí de Virgínia té una piulada molt característica, que sona com "bob-WHITE" o "bob-bob-WHITE". De fet, d'aquí prové el seu nom en anglès, bobwhite. Les síl·labes són lentes i àmpliament espaiades, augmentant el to en una octava completa des del principi fins a la fi. Altres piulades menys característiques inclouen piulades petites i piulades d'avís més ràpides.
Comportament i ecologia miniatura|Ou de Colí de Virgínia Com la majoria de les aus de caça, el Colí de Virgínia és tímid i esquiu. Quan està amenaçat, s'agrupa i es queda quiet, confiant en el camuflatge per passar desapercebut, però es llençarà a un vol baix si es veu pertorbat. Generalment va en solitari o aparellat a principis d'any, però els grups familiars són habituals a finals d'estiu i a l'hivern poden tenir dues dotzenes o més d'ocells en una sola pollada.
Cria L'espècie va ser considerada monògama en el passat, però amb l'arribada de la telemetria radiofònica, el comportament sexual dels colins s'ha descrit com a poligàmia ambisexual. Ambdós pares poden incubar ous durant 23 dies i les cries precoces abandonen el niu poc després de l'eclosió. La principal font de fallida del niu és la predació, amb un èxit mitjà del 28% entre els seus intervals. Tot i això, l'èxit del niu de les poblacions estables és típicament molt superior a aquesta mitjana, i l'esmentada estimació inclou valors per a les poblacions en declivi.
El comportament dels pollets varia en la mesura que es pot produir una amalgama de diferents successos, com segrest, adopció, etc. Un progenitor que estigui incubant pot quedar-se amb la cria. Una gallina pot renunciar al niu un màxim de quatre vegades fins que tingui un niu amb èxit. Tanmateix, és extremadament rar que els colins tinguin més de 2 nius amb èxit en una època de nidificació.
Menjar i alimentació La dieta dels colins consisteix en material vegetal i petits invertebrats, com ara paparres, cargols, saltamartins, escarabats, aranyes, grills i cigales. Les fonts vegetals inclouen llavors, baies silvestres, pèsols i cereals conreats. Es nodreix a terra en zones obertes amb algunes taques de vegetació més alta.
Els requisits òptims de nutrients dels colins varien segons l'edat de l'ocell i l'època de l'any. Per exemple, els requisits òptims d'energia i proteïnes per a les femelles ponedores d'ous (23% de proteïnes) són molt superiors als mascles (16%).
Relacions amb humans Poblacions introduïdes Unió Europea Els colins de Virgínia es van introduir a Itàlia el 1927,Ghigi, 1968 i es registren a les planes i turons del nord-oest del país. Altres informes de la UE són a França, Espanya i Iugoslàvia. Com que els colins són molt productius i populars, és raonable esperar que s'hagin fet altres introduccions en altres parts de la UE, especialment al Regne Unit i Irlanda, on la cria, l'alliberament i la naturalització són pràctiques relativament habituals.
Nova Zelanda De 1898Ayson, L.F. 1899:1. a 1902, van importar-se a Amèrica unes 1.300 aus i van ser alliberades a moltes parts de les illes del nord i del sud,K.E. Westerskov, MSc, PhD. Complete Book of New Zealand Birds des de les terres del Nord fins a les terres del Sud. L'ocell va estar breument a la llicència de tir d'aus de caça de Nelson, però: "Sembla que el comitè estigués una mica massa desitjós de posar aquesta guatlla a la llicència o que els tiradors del dia fossin excessivament gelosos i cobdiciosos en els límits de la bossa per la guatlla virginiana"Ann.Rep. Nelson Acclimatisation Society, 1968:38 La Societat Taranaki (Aclimatació) va llançar-ne uns quants el 1900 i estava confiant que en un o dos anys podrien oferir un bon esport; dos anys més tard, es va informar de les criades i es va dir que l'espècie augmentava constantment; però al cap de dos anys sembla que van desaparèixer i això va ser la seva fi. La societat d'Otago (Aclimatació) va importar-ne més el 1948,Ann.Rep. Otago Acclimatisation Society, 1948 però aquestes alliberacions no van servir de res.Ann.Rep. North Canterbury Acclimatisation Society, 1954:21Gamekeepers for the Nation, 1994, R.M. McDowell Després de 1923, no es van observar ocells salvatges fins al 1952, quan es va trobar una petita població al nord-oest de Wairoa a la zona de la carretera de Ruapapa. Des de llavors s'han trobat colins en diverses localitats al voltant de Waikaremoana, a les terres de conreu, als arbusts oberts i a la vora de les carreteres.
Des de la dècada de 1990, individus privats han importat més ocells a Nova Zelanda, i es manté una població sana en captivitat per aviculturistes del veïnat. Aquesta s'ha vist que es pot cuidar i criar fàcilment, i és popular per la seva piulada i el seu bon aspecte. Una part més gran de la població nacional en captivitat pertany a unes poques preserves d'aus de caça i criadors d'aus de caça. Tot i que els ocells serien autosuficients en estat salvatge si estiguessin protegits; és complicat endevinar quins serien els efectes d'una subvenció i caça anual sobre qualsevol de les poblacions originals de les alliberacions de la Societat d'Aclimatació. Seria just suggerir que molts ocells salvatges no tenen més d'una generació provinent de poblacions en captivitat.
Una gallina albina va estar present en un ramat a Bayview, la badia de Hawkes durant un parell de temporades al voltant del 2000.J.J. Holland
Captivitat miniatura|Colí de Virgínia domesticat
Habitatge