miniatura|Protestes el 15 de novembre de 2008. miniatura|Manifestants amb ulleres per protegir-se dels gasos lacrimògens de la policia. miniatura|Llaunes i cassoles per fer soroll a les protestes. miniatura|De nit es van encendre focs d'artifici i petites fogueres. miniatura|Pancartes davant del Parlament d'Islàndia, el 15 de novembre de 2008.
Les protestes ciutadanes de 2008 i 2009 a Islàndia, un procés conegut popularment com la Revolució de les Cassoles, són una sèrie de protestes no-violentes que van incloure manifestacions, concentracions, cassolades, llançament de sabates contra el Parlament, decoracions d'urinaris públics amb cares de banquers islandesos, etc., executades per una gran part de la població d'Islàndia a partir d'octubre de 2008 i al llarg de la resta d'aquest any i del 2009 per a mostrar el seu desacord amb la gestió que el seu govern feia de la crisi financera islandesa d'aquell mateix any, causada per l'especulació bancària en un context de desregulació total de la banca (des de 2001).Islandia se queda sin felicidad
Aquest moviment apartidari i espontani va provocar la dimissió general de tots els polítics que formaven el govern i la convocatòria d'unes noves eleccions presidencials a la primavera de 2009.Opposition attempts to call Iceland elections IceNews, 22/1/2009 A més, l'antic primer ministre, Geir Haarde, fou acusat de negligència i portat als tribunals de justícia el 2011.Islàndia jutja l'exprimer ministre per negligència davant la crisi El Periódico, 7/6/2011 El moviment també va intentar reformar la Constitució, va nacionalitzar la banca, va empresonar els mals banquers i va impedir -imposant referèndums- que el seu Estat se sotmetés a l'FMI i que les famílies islandeses paguessin el deute bancari.
Per poder copsar correctament la magnitud d'aquest procés, convé tenir present que Islàndia té només 320.000 habitants en total, i que el 60%, és a dir, 200.000 persones, viuen a la regió metropolitana de la capital.
Les revoltes islandeses es consideren un precedent, o per alguns és el primer moviment, d'"indignats" a Europa. Ha estat comparat amb les protestes de caràcter similar que s'han esdevingut a Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia i més aïlladament en altres ciutats europees al llarg de 2010 i sobretot 2011. Els "indignats" dels altres països consideren "el cas islandès" com un referent, model i exemple.Islàndia, l'exemple Islàndia, el referent del Moviment 15-M
Protestes i canvi de govern (2008–2009) miniatura|Hörður Torfason el 18 d'octubre de 2008, la segona setmana de les protestes. Preocupat per l'estat de l'economia islandesa, el cantant Hörður Torfason endegà una protesta individual l'octubre de 2008. Torfason se situà "a Austurvöllur amb un micròfon obert i convidà la gent a parlar". A partir del dissabte següent s'establí una dinàmica de concentracions més organitzada: els Raddir fólksins. El grup de manifestants decidí concentrar-se cada dissabte fins que el Govern decidís dimitir. Torfason continuà dirigint les protestes des d'un escenari.
Les protestes foren la temàtica del xou televisiu anual de Cap d'Any, Áramótaskaupið. En un dels gags, l'actor Jón Gnarr interpretava un manifestant contra la crisi econòmica amb una pancarta que deia Helvítis fokking fokk!!, un joc de paraules de signe clarament escatològic. Aquesta frase va aparèixer ràpidament reproduïda a les pancartes de les manifestacions reals, i fins i tot va passar a utilitzar-se en diversos discursos.
El 20 de gener de 2009, les protestes van esdevenir avalots. Entre 1.000 i 2.000 persones van enfrontar-se a la policia antiavalots, que va emprar les porres i també gas pebre, al voltant de l'edifici del Parlament islandès (Althing), amb un mínim de 20 persones detingudes i 20 més ateses per exposició al gas pebre. Els manifestants colpejaven cassoles i feien sonar botzines per interrompre la primera compareixença de l'any del primer ministre Geir Haarde al Parlament. Alguns van trencar vidres de les finestres de lAlthing, van llençar skyr i boles de neu contra l'edifici, i bombes de fum dins del pati interior. L'ús de cassoles i paelles per fer soroll dugué la premsa local a parlar de la "Revolució de les Cassoles".Ian Parker, Letter from Reykjavík, "Lost", The New Yorker, 9/3/2009, pàg. 39.
El 21 de gener, les protestes continuaren a Reykjavík, on el cotxe del primer ministre fou atacat amb boles de neu, ous i llaunes, i es reclamà la seva dimissió. Els edificis governamentals van quedar envoltats per una gernació de més de 3.000 persones que hi llençaren pintura i ous, i després la multitud es desplaçà cap a l'''Althing, on un manifestant va escalar la tanca i hi va penjar un cartell amb la frase "Una traïció per imprudència segueix essent una traïció." No consta que ningú fos detingut.
El 22 de gener, la policia emprà gas lacrimogen per dispersar la gent a la plaça Austurvöllur, just davant de lAlthing, per primer cop des de les protestes contra l'OTAN del 1949. Uns 2.000 manifestants havien tingut encerclat l'edifici del Parlament des del dia abans, i van llençar-hi focs artificials, sabates, paper higiènic, pedres i rajoles. El cap de la policia de Reykjavík, Stefán Eiríksson, va dir que havien intentat dispersar un "nucli dur" de "pocs centenars" amb gas pebre abans de treure el gas lacrimogen. Stefán també va declarar que les protestes semblava que havien de durar, i que això suposava una situació nova per a Islàndia.
Canvi de govern Malgrat l'anunci fet el 23 de gener d'unes eleccions legislatives avançades per al 25 d'abril, junt amb l'explicació que el primer ministre Geir Haarde deixava la política per un càncer d'esòfag i que, per tant, ja no seria candidat a les eleccions, els manifestants van seguir omplint els carrers per reclamar una nova escena política i unes eleccions immediates. Haarde (Partit de la Independència) anuncià el 26 de gener que pretenia dimitir aviat, quan hagués pogut parlar amb l'Aliança Socialdemòcrata perquè el govern no es veiés afectat, però aquest intent va fracassar el mateix dia.
L'Aliança Socialdemòcrata formà un nou govern en minoria fent coalició amb el Moviment d'Esquerra-Verd, i amb el suport del Partit Progressista i del Partit Liberal, que es constituí l'1 de febrer. L'antiga ministra d'Afers Socials Jóhanna Sigurðardóttir esdevingué primera ministra. Els partits coaligats també van estar d'acord a convocar una assemblea constituent que havia de modificar la Constitució. On no hi hagué acord fou per convocar un referèndum preventiu sobre incorporar-se a la Unió Europea i sobre l'adopció de l'euro.
Eleccions legislatives Les eleccions legislatives es van celebrar a Islàndia el 25 d'abril del 2009 com una conseqüència de la forta pressió ciutadana que va suposar la Revolució de les Cassoles, que alhora era una resposta a la crisi financera islandesa. L'Aliança Socialdemòcrata i el Moviment d'Esquerra-Verd, que formaven la coalició de govern abans de les eleccions liderats per la primera ministra Jóhanna Sigurðardóttir, tots dos van guanyar en vots i la majoria d'escons a l'Althing (el Parlament islandès) es va eixamplar. El Partit Progressista també va millorar els seus resultats, i fins i tot el nou Moviment dels Ciutadans, constituït després de les protestes ciutadanes del gener, va entrar a l'Althing amb quatre escons. El gran perdedor fou, és clar, el Partit de la Independència, que s'havia mantingut al poder durant 18 anys precisament fins al gener del 2009: va perdre un terç dels seus antics votants i nou diputats.
Fòrums ciutadans i canvi constitucional (2009–2010) Prenent bona nota de les protestes arreu de la nació i donant forma als esforços de les organitzacions civils, els partits de la nova coalició de govern van decidir que els ciutadans islandesos s'haurien d'involucrar en la redacció d'una nova Constitució per a Islàndia, de manera que el 4 de novembre de 2009 es van posar en marxa els debats sobre aquesta proposta. Paral·lelament a les protestes i als debats parlamentaris, els ciutadans van començar a treballar en assemblees constituents que es convocaven espontàniament, impulsades per grups d'activistes del tipus grassroots, especialment un que s'anomenava Anthill ("Formiguer"). El 14 de novembre es convocà un Fòrum Nacional (Þjóðfundur), en forma d'assemblea ciutadana al palau d'esports Laugardalshöll, a Reykjavík. El Fòrum Nacional havia d'establir la base per a la futura Assemblea Constituent (2011) i fou publicat a Internet perquè tothom hi tingués accés fàcilment.
Es va convocar 1.500 persones a participar en l'assemblea. D'aquests, 1.200 havien estat triats aleatòriament del cens, i els altres 300 representaven empreses, institucions diverses i altres grups significatius. Els participants eren representatius de tota la societat islandesa, d'edats que anaven dels 18 als 88 anys, i que provenien de totes les circumscripcions electorals del país: 73 de Norðvesturkjördæmi, 77 de Norðausturkjördæmi, 89 de Suðurkjördæmi, 365 de la metropolitana Suðvesturkjördæmi i 621 de les dues parts de Reykjavík juntes, el nord (Reykjavíkurkjördæmi Norður) i el sud (Reykjavíkurkjördæmi Suður). Finalment, el 47% eren dones i el 53% homes.
El 16 de juny de 2010 la Llei Constitucional fou acceptada a tràmit per part del Parlament i es va convocar un nou Fòrum. http://www.thjodfundur2010.is/other_files/2010/doc/Act-on-a-Constitutional-Assembly.pdf La Llei Constitucional prescrivia que tots els participants del Fòrum havien de ser triats del cens nacional, "amb la deguda raonable distribució de participants de tots els àmbits del país i amb equitat de gènere, tant com sigui possible".Act on a Constitutional Assembly, Interim Provision El Fòrum Nacional de 2010 fou endegat pel govern el 6 de novembre de 2010 i va reunir 950 participants, organitzats en subcomissions, que havien de treballar un document de 700 pàgines que havia de ser la base dels canvis constitucionals, que hauria de debatre una futura Assemblea Constituent. El Fòrum de 2010 va tirar endavant gràcies a la suma dels esforços del govern i del grup Anthill. Un Comitè Constitucional de set membres, designats pel Parlament, fou l'encarregat de supervisar el Fòrum i la presentació dels seus resultats, mentre que l'organització i el desenvolupament del Fòrum Nacional de 2010 correspongué al grup Anthill, que ja havia organitzat el primer Fòrum de 2009.
Assemblea i Consell Constituents (2010–2011) Per continuar el procés, el 27 de novembre de 2010 es van fer eleccions per triar els 25 membres d'un Consell Constitucional. Cap dels electes, 15 homes i 10 dones (60/40%, de manera que es complia el requisit de paritat de gèneres), no era militant de cap partit polític. Hi va haver diverses reclamacions contra aquesta elecció, i el Tribunal Suprem d'Islàndia n'anul·là el resultat el 25 de gener de 2011, considerant que s'havien comès diverses irregularitats greus d'acord amb la llei electoral islandesa, però el Parlament decidí que les al·legacions qüestionaven el procediment electoral, no els electes, de manera que aquestes 25 persones podien prendre possessió dels seus escons al nou Consell Constitucional. Així es va fer, i la reforma de la Constitució va tirar endavant. Finalment, el 29 de juliol de 2011 es va presentar al Parlament la proposta de reforma constitucional.
Referèndums sobre el deute bancari (2010 i 2011) Paral·lelament al procés de reforma constitucional, es van fer dos referèndums per decidir quina sortida calia donar a la crisi del banc Icesave, que comprometia l'estat islandès. Com que no s'havia fet cap referèndum a Islàndia des del 1944, calgué aprovar una nova llei que regulés aquestes consultes. La votació al Parlament fou el 8 de gener de 2010, amb el resultat de 49 vots a favor, cap en contra i 14 abstencions.