Els valdesos, valdesians o, en francès vaudois, són els membres d'un moviment cristià originat al que volia reformar l'Església i tornar-la a la seva essència primigènia. Es va desenvolupar en diverses regions, principalment al nord-oest d'Itàlia. Van ser perseguits com a heretges a partir del , arribant a ser gairebé exterminats en el mateix segle. Actualment, hi ha congregacions actives a Europa i a Amèrica, aplegats en comunitats de l'Església Evangèlica Valdesa, integrada en les esglésies protestants.
L'herència espiritual dels valdesos els descriu com a apòstols de l'Evangeli, servidors dels marginats, promotors de la justícia social i respectuosos amb la diversitat religiosa i la llibertat de consciència.
Història Orígens miniatura|upright=1.5|Crema de Valdesos a Tolosa durant el . No se sap gaire dels inicis dels valdesos a causa de la pèrdua de materials antics.Mennonite Encyclopedia, Vol. 4, p. 874–876 Alguns grups de mennonites, baptistes, Adventistes del Setè Dia i altres grups protestants han pretès que la història dels valdesos es remunta als apòstols, reclamant un origen apostòlic per a la seva església. Els seguidors d'aquesta tesi afirmen que el nom "Valdesos" no prové de Pere Valdès, sinó que designa la zona on vivien: regions muntanyenques i de valls (val, d'on valdesos o vaudois).,Ancient Church of Piedmont, Dr. Peter Allix, p. 182, Oxford: 1821 i que Pere Valdès prengué el seu nom arran de la seva associació amb els valdesos.
Aquest pensament era habitual al :
Entre els altres suposats fundadors antics trobem Claudi, bisbe de Torí (mort el 840) o Berenguer de Tours (mort el 1088). Molts estudiosos han respost aquestes afirmacions proclamant que els valdesos eren seguidors de Pere Valdès. De la mateixa manera, les esglésies valdeses modernes es reconeixen seguidores de Pere Valdès, acceptat com a fundador del moviment.
La Nòbla Leiçon (La noble ensenyança) alexandrina, escrita en occità antic s'ha cregut tradicionalment que va ser escrita cap al 1100, però les recerques actuals la daten entre el 1190 i el 1240.Bosio, Enrico. "La Nobla Leyczon considérée au point de vue de la doctrine, de la morale et de l'histoire", Bulletin de la Société d'Histoire Vaudoise, n. 2 (dic. 1885), p. 20–36.
Pere Valdès D'acord amb els estudis moderns i els mateixos valdesos, el moviment va ésser fundat per Pere Valdès, ric comerciant de Lió que abandonà les seves riqueses i es dedicà a predicar la pobresa pels camins i els carrers de Lió cap al 1177.
Pere Valdès predicà sense permís de les autoritats eclesiàstiques, necessari perquè no era un clergue ni tenia la formació per fer-ho. En 1179 alguns valdesos van anar a Roma, on el papa Alexandre III els prohibí predicar sense l'autorització del clergat local. No obstant això, van desobeir les ordres papals i començaren a predicar segons el seu enteniment de les Escriptures, donant-hi una interpretació lliure. Sostenien que l'Església havia de recuperar la seva senzillesa primitiva i que calia que abandonés l'ostentació a les solemnitats de culte. Demanaven que els sacerdots renunciessin a les riqueses, que els papes deixessin el poder temporal i que tots, fidels i clergat, es comportessin amb la senzillesa i humilitat de Crist i els seus apòstols. Eren postulats similars als que propugnarien els franciscans, altres moviments espirituals contemporanis o els reformistes luterans.
El papa Luci III els declarà herètics al Sínode de Verona el 1184, principalment perquè continuaven predicant sense autorització, i al Quart Concili Laterà del 1215: foren acusats de menysprear el poder eclesiàstic, car ensenyaven i predicaven fora del control del clergat, cometent innombrables errors en la predicació de la doctrina, que el poble inculte assumia com a veritables.Rosalind B. Brooke. The coming of the Friars (NY: Barnes and Noble, 1975), p. 72–73.A.H. Newman, A History of Anti-Pedobaptism from the Rise of Pedobaptism to A.D. 1609 (Philadelphia: American Baptist Publication Society, 1897), 41
Valdès i els seus seguidors desenvoluparen un sistema per poder anar de ciutat en ciutat i poder-se trobar en secret amb petits grups, en els quals confessaven els seus pecats i feien el serveis religiosos. Un predicador valdès viatjant era conegut com a barba; el grup havia d'allotjar el barba i ajudar-lo a preparar el viatge a la següent ciutat, sempre en secret.Comba, Emilio, History of the Waldenses of Italy, from their origin to the Reformation
Resposta catòlica als valdesos miniatura|esquerra|Il·lustracions descrivint les valdeses com bruixes a Le champion des dames, de Martin Le France, 1451. Els membres del grup van ser declarats cismàtics el 1184 a França i herètics el 1215 durant el Quart Concili Laterà. El rebuig de l'Església va radicalitzar el moviment i, en termes ideològics, els valdesos esdevingueren més anticatòlics, rebutjant l'autoritat del clergat. Ben aviat van haver de fer front a persecucions i execucions. El moviment, però, ja s'havia estès pel sud de França i el nord d'Itàlia. Des del 1230, les persecucions fan que deixessin de predicar públicament. Gabriel Audisio explica:
La majoria de dades sobre els valdesos primitius provenen dels informes de Rainiero Saccho (mort el 1259), un antic càtar convers al catolicisme que en va escriure dos per a la Inquisició: Summa de Catharis et Pauperibus de Lugduno (Sobre els Càtars i els Pobres de Lió) (1254), on dona el nom de Pobres de Lió, habitual en aquell moment, al moviment valdès. Valdès va morir a inicis del , probablement a Alemanya; mai no va ser capturat i el seu destí és incert.
Un darrer intent d'obtenir l'aprovació i protecció papal amb Innocenci III acabà en fracàs, i alguns dels seus membres van unir-se als càtars i van ser perseguits, mentre que d'altres es refugiaren a les contrades muntanyoses de Suïssa i Itàlia. Només en sortiren al per unir-se als calvinistes, amb els que trobaren molts punts de contacte.
Reforma Quan les notícies de la Reforma arribaren a les vall on s'havien mantingut les comunitats valdeses, com la de Tavola Valdese es veié que la nova doctrina coincidia en bona part amb la valdesa. En 1526 se celebrà un sínode de comunitats valdeses a Laus, ciutat de la vall de Chisone, que decidí d'enviar delegats a Ginebra per examinar el nou moviment.
El 1532 es trobaren amb protestants alemanys i suïssos i adaptaren les seves creences a les de l'Església Reformada. L'absorció del moviment pel protestantisme va fer que passés de ser un grup en el llindar del catolicisme i amb moltes creences catòliques a ésser una església protestant, adherint-se a la teologia de Joan Calví, que en el fons diferia molt de les creences de Pere Valdès.
Les Esglésies Reformades suïssa i francesa enviaren Guilhem Farel i Antoine Saunier com a delegats al Sínode de Chanforan, celebrat el 12 d'octubre de 1532. Farel els convidà a unir-se a la Reforma i a abandonar el secretisme en què vivien. Els vcldesos formularen una confessió de fe, segons les doctrines reformades, i decidiren treballar obertament a França. Des d'aquell moment esdevingueren la branca italiana de les Esglésies Reformades.
Traduïren llavors la Bíblia al francès, per Pierre Robert Olivétan amb l'ajut de Calví, que fou publicada per Neuchâtel el 1535; es basava en part en un Nou Testament que feien servir els valdesos, traduït a l'occità de les valls. Els costos de la publicació van ser sufragats per les esglésies valdeses, que recolliren la suma de 1.500 corones d'or per a aquest propòsit.Wylie, (p. 62)
La Massacre de Mérindol (1545)
miniatura|Massacre dels valdesos a Mérindol al 1545. A les zones frontereres del Piemont, els valdesos s'uniren a les esglésies protestants locals de Bohèmia, França i Alemanya. Després de sortir de la clandestinitat, s'informà al rei francès de la seva sedició, i Francesc I de França publicà l'1 de gener de 1545 l'"Arrêt de Mérindol", decret que donà lloc a l'organització d'exèrcit per a lluitar contra els valdesos de Provença. Comandats per Jean Maynier d'Oppède, primer president del Parlament de Provença, i pel comandant militar Antoine Escalin des Aimars, que venia de les Guerres d'Itàlia, i format per 2.000 veterans, les Bandes de Piémont van massacrar les poblacions valeses. Les morts durant l'anomenada massacre de Mérindol, en 1545, varien segons les fonts, que van des de diversos centenars a milers, i diversos pobles van ser arrasats.
El tractat del 5 de juny de 1561 garantí una amnistia als protestants de les valls, així com la llibertat de consciència i de culte. Els presoners van ser alliberats i es permeté als fugitius que tornessin a les seves llars. La Reforma també va ser beneficiosa per als valdesos, ja que obtingueren el respecte d'altres comunitats i reformadors religioso. Encara, però, haurien de patir les Guerres de religió de 1562–1598.
Cap al 1631, els estudiosos valdesos començaren a veure el seu moviment com a primers iniciadors o precursors de la Reforma, de manera semblant a com eren vistos els seguidors de John Wycliffe o Jan Hus, també perseguits per les autoritats catòliques.
Història posterior El 1655, el duc Carles Manuel II de Savoia, catòlic, ordenà als valdesos que assistissin als oficis catòlics o que marxessin exiliats a les valls superiors de la Savoia, donant-los vint dies per vendre les seves terres. En un hivern sever, vells, dones, nens i malalts van "travessar aigües glaçades, van escalar pics gelats fins a arribar a les altes valls on no van ser ben rebuts"; malgrat tot, hi trobaren refugi. El duc, però, rebé falsos informes segons els quals s'havien resistit i hi envià un exèrcit: el 24 d'abril de 1655, a les 4 del matí, es donà el senyal d'atac, provocant una nova massacre generalitzada. La matança va ser tan brutal que causà indignació per tot Europa. Oliver Cromwell, que llavors governava Anglaterra, inicià una campanya en favor del valdesos, escrivint cartes, iniciant col·lectes i amenaçant amb la tramesa de forces militars al rescat. La matança inspirà un famós sonet de John Milton sobre els valdesos: "On the Late Massacre in Piedmont". miniatura|esquerra|Església valdesa de Florència La resistència no acabà fins al decenni de 1660, liderada per un granger, Josué Janavel.Janavel, Combats, Exil et Pouvoir d'un Grand Capitaine, Biography of Josué Janavel (in French). En 1685 Lluís XIV revocà l'Edicte de Nantes, que garantia la llibertat de religió dels protestants a França. El seu cosí, el duc Víctor Amadeu II de Savoia, seguí l'exemple del rei francès i també retirà la protecció als protestants del Piemont. En la renovada persecució, un edicte decretà que tots els habitants de les valls haurien de fer públics els seus errors religiosos en quinze dies, sota pena de mort, a més de decretar la destrucció de totes les esglésies valdeses. Exèrcits francesos i piemontesos envaïren les valls, cometent-hi grans crueltats contra els seus habitants. El pastor Henri Arnaud buscà l'ajut de Guillem d'Orange, reuní una colla de seguidors a Suïssa i en 1689 intentà reconquerir les seves llars a les valls.