miniatura|Mapa celeste del , realitzat pel cartògraf alemany Frederik de Wit. LObservació del cel és l'activitat a la qual l'astronomia deu la seva existència, una observació practicada per persones que al llarg de la Història, per passió i per curiositat, han aixecat els ulls i mirat al cel. Un primer enfocament d'aquesta disciplina, abordada pel costat pràctic portant una mirada cap a aquesta volta celeste, ràpidament descobreix la magnificència dels seus objectes. Aquest descobriment comença per una simple observació a ull nu que revelarà les bases d'aquesta ciència, així com una millor comprensió de l'espai que envolta la Terra, i es pot perllongar, per als més apassionats, amb la utilització d'instruments astronòmics, de vegades molt poderosos, que permetran estudiar l'espai profund.
L'observació a ull nu miniatura|Eclipsi solar l'11 d'agost de 1999.
Observació nocturna La Lluna
miniatura|esquerra|Lluna creixent, invertida pel telescopi. La seva observació a ull nu permet un enfocament de l'únic satèl·lit natural de la Terra i comprendre millor els canvis que l'afecten. Les fases lunars : expliquen per si soles la posició relativa de la Lluna, de la Terra i del Sol en l'espai.
El seu resplendor prové de l'única reflexió dels raigs solars en la seva superfície, la Lluna presentarà l'aspecte d'una fina lluna creixent visible al crepuscle o a l'alba quan se situï entre la Terra i el Sol, un mitjà disc visible durant la meitat de la nit quan està formant un angle de 90 ° respecte del Sol, i un disc complet present tota la nit quan estigui en oposició al Sol
Un joc de trajectòries de raigs lluminosos també crida l'atenció: en la primera fase creixent o la seva última fase minvant, quan no és més que una lluna creixent, es pot observar que el seu costat fosc, en la penombra, presenta un feble resplendor sobre tota la seva superfície que permet distingir la forma del disc complet. Això es deu als raigs solars, reflectits una primera vegada per la Terra cap al satèl·lit, i després una segona vegada des d'aquest cap a nosaltres. Aquest llarg trajecte fa que ens arribi una feble quantitat de llum, però suficient per distingir-la. miniatura|Mapa dels mars i principals mars i cràters lunars.miniatura|Fases d'un eclipsi lunar. Els mars lunars: són les taques fosques sobre la superfície de l'astre, rastres d'impactes de meteorits gegantins que han tingut lloc fa milions d'anys. Representen la substància basàltica d'immensos cràters. De diferent composició i més fosca que la resta de la superfície, aquesta roca, per la seva extensió, fa l'efecte des de la Terra de veure mars sobre la superfície del satèl·lit, el que ha donat el seu nom a aquestes taques. Els mapes lunars disponibles en nombroses botigues especialitzades permeten localitzar-los i anomenar-los. Els eclipsis : seguint el mateix principi que els eclipsis solars, els eclipsis lunars només tenen lloc més que de nit quan la Lluna està en la seva fase plena i la Terra està situada entre aquesta i el Sol Sent el diàmetre de l'ombra del nostre planeta molt més gran que el del nostre satèl·lit, tenen lloc més freqüentment i tenen el mateix aspecte sense importar la posició de l'observador sobre la Terra. En el moment de la fase total, la Lluna segueix estant visible i té un color ataronjat que es deu als raigs solars desviats i tenyits per l'atmosfera terrestre. L'halo lunar: quan veuen un anell al voltant de la Lluna-un halo lunar-algunes persones pensen que estan davant d'un fenomen especial, però no és així. Malgrat això, són tan bonics i tan poc vistos que podem sorprendre els nostres amics avisant-los que surtin al pati quan aparegui un. L'anell es forma quan la llum de la Lluna és refractada (es dobla) en passar a través de cristalls de gel. Els anells lunars només seran visibles si hi ha núvols prou altes (llegiu fredes, perquè es formin els cristalls de gel) i primes. La forma típica hexagonal d'un vidre de gel desvia la llum de la Lluna en un angle de 22 graus (l'equivalent a dos punys tancats amb el braç estès), així que l'anell complet descriu un diàmetre de 44 graus des del nostre punt de vista. Només s'han vist anells quan la Lluna està pròxima a ser plena. La Lluna hauria de ser capaç de produir un anell en qualsevol de les seves fases, però potser són massa febles per veure excepte quan és Lluna plena.
Els planetes A la nit, un observador notarà que algunes estrelles es mouen més ràpidament que altres. En realitat es tracta de planetes. Per distingir un planeta d'una estrella, cal saber que les estrelles centellegen i els planetes no, a causa de la distància molt més gran que ens separa de les primeres. Una vegada que ha trobat un planeta, ens és d'interès saber de quin es tracta, i això és, fins i tot a ull nu, fàcilment realitzable. En efecte, tots els planetes visibles tenen algunes característiques peculiars: Mercuri gairebé mai és visible, ja que se situa sempre molt a prop del Sol miniatura|Lluna decreixent i Venus. Venus , també anomenada "l'estrella del Pastor", d'aspecte blanquinós, és el planeta més brillant de tots i és visible al crepuscle o a l'alba, ja que, com Mercuri, es tracta d'un planeta interior (l'òrbita està compresa entre el Sol i la Terra) i segueix al Sol en la seva òrbita (la seva elongació màxima és de 28 °). Noteu que la seva resplendor (el seu nivell lluminós, que es diu magnitud aparent) varia en funció de les seves fases (com en la Lluna) així com de la seva distància respecte a la Terra. Mart no és excepcionalment brillant però es reconeix per la seva resplendor vermellós. Un observador constant (en un període de diversos dies) observar fàcilment que aquest dona a vegades mitja volta (retrògrada): això s'explica pel moviment de la Terra i de Mart i és un fenomen que, per aquest cos, té lloc aproximadament cada dos anys i dura en la seva totalitat aproximadament dos mesos. Afecta a tots els planetes exteriors. Júpiter és d'una resplendor groguenca. Es pot reconèixer instantàniament, encara que podem confondre amb Venus,: si s'observa l'equivalent de Venus enmig de la nit, és Júpiter. Saturn és molt menys brillant que Júpiter, encara que podem observar amb relativa facilitat.
A més dels planetes, podem observar també altres "curiositats" celestes:
La Via Làctia
Està constituïda d'una agrupació més densa d'estrelles respecte a la resta del cel i representa un sector de la nostra galàxia vista des de l'interior.
Instal·li una nit en un lloc apartat de les grans ciutat és perquè els seus ulls s'acostumin a la foscor i esperi, relaxat, observant la volta celeste. Observar la multitud d'estrelles que constitueixen la Via Làctia és un dels majors espectacles del firmament. A l'estiu veurà una gegantina franja lletosa i irregular que travessa la volta celeste, aspecte que li ha valgut el seu nom des de la Grècia Antiga. miniatura|Una constel: l'Ossa Menor.
Les constel·lacions
No són objectes celestes pròpiament dits, ja que constitueixen una agrupació arbitrària d'estrelles per formar una figura, en general animal o mitològica. La nomenclatura de les constel·lacions i les estrelles de l'Hemisferi Nord data de l'Antiga Grècia. Els mapes disponibles a les botigues donen, en funció del dia de l'any i de l'hora d'observació, una vista completa i orientada de les constel visibles en aquest moment. La iniciació a l'astronomia passa també per aquesta etapa i permet més tard orientar fàcilment enmig de totes les estrelles i localitzar ràpidament el Nord celeste (l'Estrella Polar), la galàxia d'Andròmeda o l'estrella més lluminosa del cel (Sirià, del Ca Major), per exemple.
Altres objectes celestes
Els estels fugaços Prolongant seva observació observar punts lluminosos continus que deixen una estela que travessa ràpidament el cel: els estels fugaços. Són meteorits que sovint no pesen més d'un gram però que, escalfats pel fregament durant la seva penetració en l'atmosfera terrestre, esdevenen incandescents i desintegrant-se. Es poden veure diverses desenes en una nit. Certes nits són particularment favorables a la seva observació ja que la Terra, durant la seva òrbita, travessa regularment núvols de meteorits molt conegudes pels astrònoms.
Es poden veure molts fenòmens a ull nu, com els estels, interessants i de vegades magnífics com el cometa de Halley, vist el 1910 i el 1986. Hi ha també diversos objectes (galàxies, cúmuls globulars i nebulosa s) visibles a aquest nivell, però únicament sota l'aparença de taques lletoses llevat de les Plèiades, a la Constel·lació del Taure, on es distingeixen les diferents estrelles.
Consells per a l'observació nocturna Exceptuant l'observació de la Lluna, que accepta pràcticament qualsevol condició, el primer consell és situar-se en un lloc allunyat de qualsevol font important de llum per a observar tots aquests fenòmens: eviti la ciutat, on se situen les llums que minven l'observació i en la qual la contaminació crea un "vel" opac en el qual es reflecteixen les llums. Per apreciar l'avantatge que ofereix la nit, allunyeu-vos de les grans aglomeracions urbanes amb la finalitat d'obtenir un cel el més fosc possible. Per la mateixa raó, eviti les nits de lluna, sobretot quan està pràcticament plena, ja que la seva intensa claredat perjudica fortament l'observació. Sabent que l'ull requereix un temps d'adaptació a la foscor (aproximadament de 15 a 30 minuts) per desenvolupar les seves plenes capacitats en aquestes condicions, un raig lluminós intens (far de cotxe, llanterna ...) "destrueix" aquest hàbit i redueix fortament les seves capacitats, fins i tot amb la font lluminosa i apagada, i això, de nou durant uns 15 minuts. Per evitar-ho, posi una banda adhesiva opaca, preferentment vermella, sobre la llanterna, que no donarà llavors més que la quantitat de llum estrictament necessària per permetre la lectura d'un mapa celeste, per exemple.
Observar el cel requereix espai i per això es recomana triar un lloc obert que proporcioni un camp de visió el més ampli possible. Un exemple pot ser la muntanya, que presenta també l'avantatge de tenir un aire més pur.
Finalment, per a la seva comoditat, les nits en el camp poden ser fredes i humides, de manera que és benvinguda la roba d'abrigar, així com les cadires de càmping plegables que garanteixen una bona posició perllongada retardant l'aparició del cansament.
Observació amb prismàtics (binoculars) miniatura|La Nebulosa d'Orió. Els prismàtics són molt útils quan es vol observar objectes astronòmics grans i brillants. Gràcies a ells ens és possible distingir la forma dels cràters lunars. Però sobretot, i malgrat la distància que ens separa de la Lluna, es pot observar el relleu d'aquests cràters al llarg del terminador, la línia de separació entre la part il·luminada i la part fosca de la Lluna. La impressió en relleu la produeixen els jocs d'ombra i de llum en aquesta zona de la Lluna on la llum del Sol es reflecteix en un angle rasant. Aquest espectacle, per la seva senzillesa d'observació, constitueix una bona introducció a l'observació dels astres.
Els prismàtics són molt pràctics per a l'observació d'objectes difusos com les nebulosa si alguns passos d'estels. La raó es deu a la seva naturalesa mateixa: els prismàtics no augmenten massa les imatges, però no obstant això guanyen en lluminositat. Els objectes extensos es poden veure en la seva totalitat gràcies al seu ampli camp visual (el que pot no ser el cas d'un telescopi), amb una claredat i un contrast molt més elevat que a ull nu.