LExposició Universal de Sevilla de 1992 es va celebrar a la capital d'Andalusia l'any 1992, i va ser coneguda popularment com a "Expo'92" o "la Expo".
Com a tota Exposició Universal posterior a 1931, va estar regulada per l'Oficina Internacional d'Exposicions. Va tenir una durada de sis mesos, va començar el 20 d'abril i va finalitzar el 12 d'octubre coincidint la data amb el V Centenari del Descobriment d'Amèrica. A causa d'aquest fet el seu lema va ser "L'Era dels Descobriments".
La mascota oficial de l'Expo 92 es va anomenar Curro, un simpàtic ocell de bec i cresta multicolor.
A la fi de l'Exposició Universal les infraestructures s'han aprofitat per reconvertir-les en un parc tecnològic anomenat Cartuja 93 i un parc temàtic anomenat Isla Mágica, a més d'usos administratius, universitaris i d'equipament per a la ciutat.
Història La idea va començar durant la primera visita oficial del rei Joan Carles I a Santo Domingo (República Dominicana) el dia 31 de maig de 1976, el Rei d'Espanya hi va anunciar la seva intenció d'organitzar una exposició de caràcter universal on es mostrés al món les qualitats d'Espanya i els països iberoamericans aprofitant que s'apropava el V Centenari de la colonització d'Amèrica i d'aquesta manera homenatjar l'esdeveniment. Eren moments difícils per al país a causa que havia sortit d'una situació política complicada feia escassament un any, amb el final de l'època franquista i el recent establiment de la democràcia.
miniatura|Imatge del Canal, al fons el Pavelló del Futur. El 26 de gener de 1981 l'Ajuntament de Sevilla aprovà la petició de suport consolidant-se com a seu de l'esdeveniment. A Espanya governava el president Leopoldo Calvo-Sotelo, després de la dimissió d'Adolfo Suárez i l'intent d'un cop d'estat, mentre, destacava un sevillà en l'hemicicle, era Felipe González, que va ser una gran influència per a la mostra que estava per celebrar-se. El 3 de març de 1982 el Govern espanyol sol·licita formalment a l'Oficina Internacional d'Exposicions (OIE) l'organització d'una Exposició Universal, la coincidència amb la ja proposada Exposició Universal de Chicago en aquesta mateixa data obliga a canviar els estatuts de l'OIE per a poder simultanejar les dues Exposicions. El 31 de maig de 1982 l'Institut de Cooperació Iberoamericana crea el projecte "Sevilla 1992", donant per fi un nom al que succeiria deu anys més tard.
El 15 de juny de 1983 es va presentar a París davant l'OIE el projecte conjunt entre Espanya i Estats Units per a la celebració en 1992 de l'Exposició Universal de Chicago-Sevilla. A la fi d'any aquesta organització aprova el Reglament General per a l'Exposició amb un pressupost aproximat de 183.733 milions de pessetes.
miniatura|Pavelló del Japó. El 21 de juny de 1985 l'organització Chicago'92 comunica a l'OIE l'existència de problemes organitzatius. El 4 de desembre d'aquest mateix any l'assemblea de l'OIE decideix que Sevilla quedi com a seu única de l'Expo´92.
Molts països van posar en dubte la capacitat espanyola per desenvolupar i dur a terme un esdeveniment d'aquestes dimensions, i la mascota Curro va haver de viatjar pel món i esforçar-se per vendre el projecte i poder convèncer el món que Espanya donaria la talla i tot estaria llest en 1992.
La celebració de l'esdeveniment va transformar la ciutat urbanísticament, es va construir una nova xarxa viària, noves autovies i rondes de circumval·lació, s'aixeco una nova estació central de tren i es va ampliar l'aeroport, va ser un gran impuls per a Sevilla. Destaca la construcció d'una infraestructura que va suposar un abans i un després per al transport a Espanya, l'AVE (tren d'alta velocitat espanyol) i que d'altra banda va ser molt criticada per molts mitjans de comunicació, així com pel partit polític de l'oposició. miniatura|Exterior del pavelló d'Iberoamèrica. miniatura|Pavelló d'Iberoamèrica, interior. Per tal d'acollir l'Exposició Universal es van aprofitar 250 hectàrees de terreny agrícola on se situava l'històric Monestir de la Cartuja on Cristòfor Colom preparà el viatge a Amèrica i on fou enterrat alguns anys. L'edifici estava en un estat de ruïna total i va caldre d'una gran obra de rehabilitació per retornar-li l'esplendor d'antany i convertir-ho en el símbol d'Expo'92. La transformació d'aquests terrenys, coneguts com a Illa de la Cartuja, va ser considerada la major obra pública de la dècada a Europa.
La construcció de les infraestructures, els espais públics i els pavellons d'Expo'92 es va realitzar en un temps rècord. El major revés es va produir el 18 de febrer de 1992 amb l'incendi fortuït del que estava cridat a ser el pavelló estrella de l'exposició, el dels Descobriments.
La participació de països, empreses i organismes internacionals va ser aclaparant, en total van acudir 112 països, 23 organismes internacionals, 6 empreses i les 17 comunitats autònomes espanyoles.
El recinte obria les seves portes a les 9:00 del matí i tancava a les 4:00 de la matinada següent; existien dos tipus d'entrades, la del dia complet i la nocturna (més econòmica), aquesta última amb una durada limitada des de les 20:00 fins al tancament de les seves portes.
Durant tots els dies es van organitzar concerts amb els grups musicals del moment, colorits i multitudinàries desfilades i cavalcades, cada jornada es va celebrar el dia d'un país o organisme participant, i se n'organitzaven actes referents.
A la nit destacava l'"Espectacle del llac" on cada jornada es barrejaven llum, so, làser i focs artificials amb projeccions sobre diferents ventalls generats amb dolls d'aigua. Quan s'aixecava una mica de vent solia ser molt agraït pels assistents, ja que les esquitxades apaivagaven la calor de la temporada. L'espectacle acabava sempre amb l'aparició de la mascota Curro donant la benvinguda, una cosa que tothom esperava expectant.
Durant els 176 dies que el recinte va romandre obert al públic es van comptabilitzar un total de 42 milions de visites.
Arquitectura del Paisatge en l'Exposició Universal de Sevilla miniatura|esquerra|Pavelló d'Espanya a l'Expo 92. El Pla Director del Paisatgisme de l'Exposició Universal de Sevilla va ser encarregat a l'equip format per Jorge Subirana Atienza i Silvia Decorde, que van realitzar l'encaix dels espais públics verds de les avingudes, els accessos i parcs intramurs i perimetrals de l'Exposició.
Ambdós van asseure les bases per a una exposició, enclavada sobre una illa d'al·luvió, al qual que l'arquitectura havia d'incorporar els espais verds el "Projecte Pérgolas" i el "Projecte de Bioclimatisme" que va asseure les bases a Espanya per al desenvolupament d'un urbanisme mediambientalment sostenible.
En el disseny del paisatge van tenir especial importància elements per al desenvolupament en dos anys d'una ciutat arbrada. D'una banda la incorporació d'un equip de paisatgistes per al desenvolupament del pla director del recinte. Per un altre la incorporació a l'equip de disseny de l'organització d'un arquitecte paisatgista que vetllés pel desenvolupament i la unitat dels projectes arquitectònics a partir dels exemplars arboris. Al costat d'això la decisió d'incorporar un viver d'aclimatació i una central de compres pròpia que garantia l'existència d'exemplars arboris de gran grandària repicats i disponibles en qualsevol moment, així com l'aclimatació i el cultiu de les espècies donades pels països iberoamericans dins de l'"Operació Arrels" i la segregació de les obres de paisatgisme de les obres de construcció, pionera a Espanya, va permetre executar els projectes de paisatge integralment sense els alts i baixos econòmics propis d'aquesta mena d'obres.
L'execució en un període rècord de dos anys amb la incorporació de gairebé 25.000 exemplars arboris, la introducció de noves espècies botàniques a Europa a la fi del , la formació d'un anell verd i el disseny dels espais públics arbrats, van convertir aquest projecte en referent per a les futures exposicions. Encara té una influència en el desenvolupament de noves ciutats i urbanitzacions encara perdura malgrat la deterioració i la desaparició de molts dels espais projectats.
A part dels esmentats Jorge Subirana i Silvia Decorde hi van participar Margarita Arencibia (1990) i Ricardo Librero (1990 a 1992) com a paisatgistes de l'Equip de Disseny d'Expo'92. Alberto García Camarasa com a Director del «Programa de Repoblament i Jardineria», que tenien com a directors dels projectes de jardineria i paisatge Juan Antonio Cabrera (1989-90), Ricardo Librero (1990-1992) i Mónica Magíster (1991-1992), per a la direcció de les obres d'infraestructura de reg i irrigació Jesús de Vicente i la direcció del Viver Expo'92 Esperanza Romero. Al llur costat l'equip de la Universitat de Sevilla dirigit pel Catedràtic Benito Valdés va coordinar l'Operació Raíces, l'assessorament de les quals va permetre l'execució del Jardí de les Amériques, al front de les quals es va incorporar durant l'etapa expositiva com a director del jardí, Mariano Martín.
Entre els projectes de paisatgisme desenvolupats per a l'Exposició Universal, molts dels quals encara poden contemplar-se, van destacar: Parc Jardí del Guadalquivir (J. Subirana i S. Decorde), Jardins de la Cartuja i Oficines Cargols de mar (Subirana i Decorde), Muralla de Defensa i Bosc en Galeria (Subirana i Decorde), Jardí de les Amériques (R. Librero), Avinguda 5 (R. Librero), World Trade Center (R. Librero, A. García Camarasa), Avingudes 2 (M. Arencibia), Avingudes 1 i 4 i Camí dels Descobriments (M. Arencibia, R. Librero), Avinguda dels Descobriments (Juan de Aizpuru), Vora del Llac (R. Librero), Aparcaments d'Autobusos (M. Arencibia), Aparcaments de Turismes (R. Librero), Pavellons de l'Organitzadora (R. Librero), Pavelló del s.XV (Leandro Silva, R. Librero), Projecte Pérgolas (A. García Camarasa), Cobertes enjardinades modulars i Avinguda V (R. Librero), Projectes d'Infraestructura de Reg i Fertirrigació (J. de Vicente).
Al llarg de l'exposició la vegetació del recinte va merèixer els majors elogis per part dels visitants. Alguns projectes com les pèrgoles o el disseny de les avingudes i l'hivernacle americà van esdevenir referències comparables als grans ponts i edificacions singulars de l'exposició. Els espais verds a partir d'aquest esdeveniment van deixar de ser consorts a Espanya per ser protagonistes en peus d'igualtat amb l'arquitectura i l'urbanisme.
Pavellons Els següents pavellons de l'exposició han estat inclosos, el 2007, al Catàleg General del Patrimoni Històric Andalús
Bé catalogat Arquitecte Web del bé Tipus RP EA Data Pavelló de Andalucía dEXPO 92 Juan Ruesga Navarro Sense tipificar Genèric Col·lectiu Incoat 15-VI-2007 Pavelló d'Espanya de l'EXPO 92 Julio Cano Lasso Sense tipificar Genèric Col·lectiu Incoat 15-VI-2007 Pavelló de Finlàndia de l'EXPO 92 Juha Jaaskelainen, Juha Kaakko, Petri Rouhiainen, Matti Sanaksenaho i Jari Tirkknen Sense tipificar Genèric Col·lectiu Incoat 15-VI-2007 Pavelló de França de l'EXPO 92 Jean Paul Viguier i J. F. Jodry Sense tipificar Genèric Col·lectiu Incoat 15-VI-2007 Pavelló d'Hongria de l'EXPO 92 Imre Makovecz Sense tipificar Genèric Col·lectiu Incoat 15-VI-2007 Pavelló de la Navegació de l'EXPO 92 Guillermo Vázquez Consuegra Sense tipificar Genèric Col·lectiu Incoat 15-VI-2007
Pavelló d'Espanya Adreça: C/ Camí dels Descobriments, 12. Aixecat a la vora del Llac d'Espanya en una de les parcel·les de major superfície, el Pavelló d'Espanya, país amfitrió, es va construir segons projecte de l'arquitecte d'indubtable prestigi i sòlida trajectòria professional: Julio Cano Lasso (Madrid 1920-1996) que va plantejar un edifici que havia de ser simbòlic i representatiu, però pel qual es va cercar prescindir de qualsevol referència històrica o historicista.
Descripció