Éric-Alfred-Leslie Satie, conegut com a Erik Satie (Honfleur, Normandia, 17 de maig de 1866 - París, 1 de juliol de 1925), va ser un compositor i pianista francès.
Fill de pare francès i de mare britànica, va estudiar al Conservatori de París, però no hi va destacar i no va obtenir cap diploma. A la dècada de 1880 va treballar com a pianista en cafès-cabaret de Montmartre, a París, i va començar a compondre obres, principalment per a piano sol, com les Gymnopédies i les Gnossiennes.
Després d’un període de poca activitat compositiva, Satie va ingressar com a alumne madur a la segona acadèmia musical de París, la Schola Cantorum. Els seus estudis allà van ser més satisfactoris que els del Conservatori. A partir de cap al 1910 es va convertir en un referent per a diversos grups de joves compositors atrets per la seva originalitat i manca de convencionalismes. Entre ells hi havia el grup conegut com a Les Six. Una trobada amb Jean Cocteau el 1915 va conduir a la creació del ballet Parade (1917) per a Serguei Diàguilev, amb música de Satie, decorats i vestuari de Pablo Picasso i coreografia de Léonide Massine.
L’exemple de Satie va orientar una nova generació de compositors francesos allunyant-los de l'impressionisme postwagnerià cap a un estil més sobri i concís. Durant la seva vida va influir en Maurice Ravel, Claude Debussy i Francis Poulenc, i també és considerat una influència per a compositors més recents com John Cage i John Adams. La seva harmonia sovint es caracteritza per acords no resolts; de vegades prescindeix de les barres de compàs, com a les Gnossiennes; i les seves melodies són generalment simples i reflecteixen sovint el seu interès per la música antiga d’església. Va donar a algunes de les seves obres títols absurds, com Véritables Préludes flasques (pour un chien) («Veritables preludis flàccids (per a un gos)», 1912), Croquis et agaceries d’un gros bonhomme en bois («Esbossos i irritacions d’un homenot de fusta», 1913) i Sonatine bureaucratique («Sonatina burocràtica», 1917).
La major part de les seves obres són breus i majoritàriament per a piano sol. Entre les excepcions hi ha el «drama simfònic» Socrate (1919) i dos ballets tardans, Mercure i Relâche (1924).
També va col·laborar amb articles en diversos diaris. Es qualificava a si mateix de «fonometrògraf» (el qui mesura i escriu els sons), i preferia definir-se d'aquesta manera abans que com a «músic». Pot ser vist com un precursor del Serialisme, molt abans del . Va ser una de les primeres persones a aparèixer al cinema, el 1924, en una pel·lícula de René Clair. http://hem.fyristorg.com/ebay/wav/entracte.rm
És conegut com a Erik Satie (va canviar, des de la seva primera composició, el 1884, la ce final del seu nom per una ka). A l'inici de la seva carrera va haver-hi un període al final de la dècada de 1880 en què va usar els pseudònims Virginie Lebeau i François de Paule.
Satie no es va casar mai, i durant la major part de la seva vida adulta va viure en una única habitació petita, primer a Montmartre i, des de 1898 fins a la seva mort, a Arcueil, un suburbi de París. Al llarg dels anys va adoptar diverses imatges: va passar per una etapa amb vestimenta quasi sacerdotal, una altra en què sempre portava vestits de vellut del mateix color, i és especialment recordat per la seva última aparença, amb un estil burgès pulcre, amb barret rodó, coll alt i paraigua.
Va ser bevedor habitual tota la vida i va morir de cirrosi hepàtica als 59 anys.
Vida i obra Primers anys miniatura|upright=0.75|Lloc de naixement de Satie i casa de la seva infància a Honfleur, Normandia, actualment museu
Satie va néixer el 17 de maig de 1866 a Honfleur, a Normandia, el primer fill d’Alfred Satie i de la seva esposa Jane Leslie (de soltera Anton). Jane Satie era una protestant anglesa d’origen escocès, mentre que Alfred Satie, agent marítim, era catòlic.Rey, p. 11 Un any més tard, la família va tenir una filla, Olga, i el 1869 un segon fill, Conrad. Els nens van ser batejats a l'església anglicana.
Després de la Guerra francoprussiana, Alfred Satie va vendre el seu negoci i la família es va traslladar a París, on es va establir com a editor musical. El 1872 Jane Satie va morir, i Erik i el seu germà van ser enviats de nou a Honfleur per ser criats pels avis paterns. Els nois van ser rebatejats com a catòlics romans i educats en un internat local, on Satie destacava en història i llatí, però en poca cosa més.Gillmor, p. 8 El 1874 va començar a rebre lliçons de música amb un organista local, Gustave Vinot, antic alumne de Louis Niedermeyer. Vinot va estimular l’interès de Satie per la música religiosa antiga i, en particular, pel cant gregorià.Gillmor, p. 9
El 1878 va morir l’àvia de Satie, i els dos nois van tornar a París per rebre una educació informal sota la supervisió del seu pare. Satie no va assistir a cap escola, però el seu pare el portava a conferències al Collège de France i va contractar un tutor perquè li ensenyés llatí i grec. Abans que els nois tornessin a París des de Honfleur, Alfred havia conegut una professora de piano i compositora de saló, Eugénie Barnetche, amb qui es va casar el gener de 1879, cosa que va desagradar al Satie de dotze anys, que no la suportava.Orledge, p. xix
Eugénie Satie va decidir que el seu fillastre gran havia d’esdevenir músic professional i, el novembre de 1879, el va inscriure a la classe preparatòria de piano del Conservatori de París. Satie detestava profundament la institució, que descrivia com «un edifici immens, molt incòmode i força lleig; una mena de presó de districte sense cap bellesa, ni a dins ni a fora».Satie, p. 67 Hi va estudiar solfeig amb Albert Lavignac i piano amb Émile Decombes, que havia estat alumne de Frédéric Chopin. El 1880 Satie va fer els seus primers exàmens de piano, i va ser qualificat com a «dotat però indolent». L’any següent, Decombes el va definir com «l’estudiant més mandrós del Conservatori». El 1882 va ser expulsat del Conservatori per rendiment insatisfactori.Gillmor, p. xix
miniatura|Satie el 1884
El 1884 Satie va escriure la seva primera composició coneguda, un breu Allegro per a piano, compost durant unes vacances a Honfleur. A partir d’aleshores va signar les seves obres com «Erik», tot i que va continuar utilitzant «Eric» en altres documents fins al 1906.Orledge, p. xx El 1885 va ser readmès al Conservatori, a la classe intermèdia de piano de Georges Mathias, antic professor de la seva madrastra. No hi va progressar gaire: Mathias va descriure el seu toc com «insignificant i laboriós», i el mateix Satie es qualificava de «nul. Tres mesos per aprendre una peça. Incapaç de llegir a primera vista correctament».Gillmor, p. xx Satie es va sentir fascinat per diversos aspectes de la religió. Passava molt de temps a Notre-Dame de París contemplant els vitralls i a la Biblioteca Nacional examinant manuscrits medievals poc coneguts.Gillmor, p. 33 El seu amic Alphonse Allais el va anomenar més tard «Esotérik Satie».Harding, p. 35 D’aquest període daten les Ogives, un conjunt de quatre peces per a piano inspirades en el cant gregorià i en l’arquitectura gòtica.Rey, p. 22; i Gillmor, p. 64
Amb ganes de deixar el Conservatori, Satie es va oferir voluntari per al servei militar i es va incorporar al 33è Regiment d’Infanteria el novembre de 1886.Gillmor, p. 12 La vida militar no li agradava més que la del Conservatori, i va arribar a provocar-se deliberadament una bronquitis aguda posant-se a la intempèrie, amb el pit descobert, en una nit d’hivern.Templier, p. 10–11 Després de tres mesos de convalescència, va ser declarat no apte i va abandonar l’exèrcit.Templier, p. 11
Montmartre El 1887, amb 21 anys, Satie es va traslladar de la casa del seu pare a un allotjament al 9è districte de París. En aquell moment ja havia iniciat una amistat duradora amb el poeta català establert a París Contamine de Latour, els versos del qual va posar música en algunes de les seves primeres composicions, publicades pel seu pare. El seu allotjament era a prop del popular cabaret Le Chat Noir, a la part sud de Montmartre, on es va convertir primer en client habitual i després en pianista resident. Le Chat Noir era conegut com el «temple de la convenció esbojarrada»,Rey, p. 14 i, tal com assenyala el biògraf Robert Orledge, Satie, «alliberat d’una educació restrictiva, va abraçar amb entusiasme un estil de vida bohemi i temerari, i es va crear una nova identitat com a home de ciutat amb cabell llarg, levita i barret de copa». Aquesta va ser la primera de diverses identitats que adoptaria al llarg de la seva vida.
miniatura|Satie per Santiago Rusiñol, cap al 1890
A finals de la dècada de 1880, Satie es va autodenominar almenys en una ocasió «Erik Satie – gymnopédiste»,Orledge, p. 6 i les seves obres d’aquest període inclouen les tres Gymnopédies (1888) i les primeres Gnossiennes (1889 i 1890). Es guanyava modestament la vida com a pianista i director a Le Chat Noir, abans de discutir-se amb el propietari i traslladar-se com a segon pianista a la propera Auberge du Clou. Allà es va fer amic íntim de Claude Debussy, amb qui compartia una sensibilitat afí pel que fa a l’experimentació compositiva. Tots dos eren bohemis, freqüentaven els mateixos cafès i lluitaven per sobreviure econòmicament.Whiting, p. 172 A l’Auberge du Clou, Satie va conèixer per primera vegada el pintoresc i autoanomenat «Sâr» Joséphin Péladan, per a la secta mística del qual, l'Ordre de la Rose-Croix Catholique du Temple et du Graal, va ser nomenat compositor.Rey, p. 33 Això li va oferir un ampli camp per a l’experimentació, i els salons de Péladan a la sofisticada Galerie Durand-Ruel van proporcionar a Satie les seves primeres audicions públiques.Gillmor, p. 76–77
Sovint mancat de diners, Satie es va traslladar del seu allotjament al 9è districte a una petita habitació al carrer Cortot, no gaire lluny del Sacré-Cœur,Rey, p. 17 tan amunt a Montmartre que deia que des de la seva finestra es podia veure fins a la frontera amb Bèlgica.
Cap a mitjan 1892, Satie havia compost les primeres peces dins d’un sistema compositiu propi (Fête donnée par des Chevaliers Normands en l'honneur d'une jeune demoiselle), havia escrit música incidental per a una obra cavalleresca i esotèrica (dos Préludes du Nazaréen), havia publicat una broma (anunciant l’estrena de la seva inexistent òpera antiwagneriana Le bâtard de Tristan),Whiting, p. 151 i s’havia desvinculat de Joséphin Péladan, iniciant el projecte «Uspud», un «ballet cristià», en col·laboració amb Contamine de Latour.Whiting, p. 156 També va desafiar l’establishment musical presentant-se —sense èxit— per ocupar la plaça a l'Académie des Beaux-Arts que havia quedat vacant després de la mort de Ernest Guiraud.Whiting, p. 152 Entre 1893 i 1895, Satie —vestit amb una mena d’hàbit quasi sacerdotal— va fundar i va ser l’únic membre de l'Església Metropolitana d'Art de Jesús Director. Des de la seva «Abbatiale» al carrer Cortot, va publicar atacs ferotges contra els seus enemics artístics.
miniatura|esquerra|Suzanne Valadon, autoretrat de 1898
El 1893, Satie va viure el que es considera la seva única relació amorosa: una aventura de cinc mesos amb la pintora Suzanne Valadon, artista amiga de Miquel Utrillo. Després de la primera nit junts, li va proposar matrimoni, però no es van casar; tot i això, Valadon es va instal·lar en una habitació al costat de la de Satie, al carrer Cortot. Satie es va obsessionar amb ella, l’anomenava «Biqui» i li escrivia notes apassionades sobre «tot el seu ésser, els seus ulls encantadors, les seves mans suaus i els seus peus petits».Rosinsky, p. 49 Durant la relació, Satie va compondre les Danses gothiques com una manera de calmar la seva ment,Orledge, p. 157 i Valadon li va fer un retrat que li va regalar. Al cap de cinc mesos, ella va marxar, deixant-lo devastat. Més tard, ell mateix diria que li havia quedat «només una solitud glaçada que omple el cap de buit i el cor de tristesa».