La conferència de pau de París de 1919, també coneguda com a Conferència de Pau de Versalles per ser el palau homònim seu de les deliberacions, fou una reunió internacional, organitzada pels guanyadors de la Primera Guerra Mundial per tal de negociar els tractats de pau entre els aliats i les potències centrals.
Antecedents El clima inicial d'optimisme de principis del segle XX aviat es va desmembrar violentament a les trinxeres del Front occidental. Durant la guerra, la producció britànica, alemanya i francesa es va transformar en militar. El 1917 Rússia es va endinsar en una revolució liderada per Vladimir Lenin i que va promoure l'economia marxista i va col·lectivitzar els mitjans de producció, i aquell mateix any els Estats Units d'Amèrica van entrar a la guerra en el bàndol dels aliats. El 1918 Alemanya va llançar una ofensiva de primavera que va fracassar i, quan els aliats van contraatacar, Alemanya va entrar en la revolució Alemanya, el seu govern interí va demanar la pau sobre la base dels Catorze punts de Wilson. Després de la guerra, Europa estava en ruïnes, econòmicament, físicament i psicològicament.
La conferència La conferència s'inicia el 18 de gener del 1919 i s'acabà a l'agost 1920, amb algunes interrupcions durant el seu transcurs. A les reunions hi acudiren diplomàtics de més de 32 països sota la direcció del Consell dels Quatre: el primer ministre britànic Lloyd George; el President dels Estats Units, Woodrow Wilson; el president de govern francès i ministre de la guerra alhora, Georges Clemenceau, i el president del govern italià Vittorio Emanuele Orlando. De fet, varen ser aquests quatre líders els que van decidir les grans qüestions a tractar i, finalment, van imposar les seves condicions. Els vençuts ni tan sols van ser escoltats i només se'ls convocà per comunicar-los els acords presos.
Aquesta conferència consagrà la desaparició de tres imperis, l'imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Otomà i la creació de nous estats a Europa: el renaixement de Polònia, la creació de Txecoslovàquia, i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia). Les colònies alemanyes es van dividir o compartir entre el Regne Unit, França, Bèlgica, Sud-àfrica, els Estats Units i el Japó mentre que l'Orient Mitjà anteriorment possessió otomana es dividí entre els mandataris de la Lliga de Nacions a França i Anglaterra. Reparacions derivades de la guerra són exigides des d'Alemanya, que veu al seu territori oriental amputat des de la vila de Danzig administrada per Polònia.
Enfocament britànic miniatura|La Secció Aèria Britànica a la conferència El manteniment de la unitat, els territoris i els interessos de l'Imperi Britànic va ser una preocupació general per als delegats britànics a la conferència. Tot i això, van entrar a la conferència amb objectius més específics amb aquest ordre de prioritat:
Assegurar-se que les reivindicacions colonials d'Alemanya fossin redactades (preses o donades a les colònies victòries) Alemanya va quedar endeutada amb 30.000 milions de dòlars, en concepte d'interessos Garantir la seguretat de França Eliminació de l'amenaça de la flota d'alta mar alemanya Resolució de contencions territorials Donant suport a la Societat de Nacions
La Proposta d'Igualtat Racial presentada pels japonesos no entrava en conflicte directe amb cap interès britànic central, però a mesura que la conferència avançava, les seves implicacions sobre la immigració als dominis britànics, amb Austràlia fent una excepció particular, es van convertir en un punt important de controvèrsia dins de la delegació.
En última instància, la delegació britànica no va tractar aquesta proposta com un objectiu fonamental de la conferència; estaven disposats a sacrificar la Proposta d'Igualtat Racial per aplacar la delegació australiana i així ajudar a satisfer el seu objectiu general de preservar la unitat de l'Imperi Britànic.
Gran Bretanya havia consentit a contracor a l'assistència de delegacions separades dels dominis britànics, però els britànics van aconseguir rebutjar els intents dels enviats de la recentment proclamada República d'Irlanda de presentar a la conferència un cas per l'autodeterminació irlandesa, el reconeixement diplomàtic i la pertinença a la proposada Societat de Nacions. La "Demanda de Reconeixement" final dels enviats irlandesos en una carta a Clemenceau, el president de la conferència, no va ser resposta. Gran Bretanya havia estat planejant incomplir la Llei del Govern d'Irlanda de 1914 i, en canvi, substituir-la per un nou projecte de llei del Govern d'Irlanda que dividiria Irlanda en dos estats autònoms irlandesos (que finalment es va aprovar com a Llei del Govern d'Irlanda de 1920). Els dos estats previstos estarien dins del Regne Unit i, per tant, cap dels dos tindria l'estatus de domini.
Mediterrani oriental Igual que les altres principals potències aliades, el públic britànic estava més inclinat a castigar Alemanya i Àustria. La relació de Gran Bretanya amb l'Imperi Otomà no va ser un tema a les eleccions generals de 1918. Hi va haver una indecisió entre els responsables britànics sobre la desmobilització i el desmantellament de l'exèrcit otomà, el destí que s'assignaria als membres principals del Comitè d'Unió i Progrés i el futur dels estrets turcs. Segons Taner Akçam, les consideracions dels enviats britànics a Versalles van ser:
Assegurar el vincle de Gran Bretanya amb l'Índia
Evitant friccions amb França
La política de llarga data de suport a l'Imperi Otomà ja no tenia sentit.
Un aliat de la Mediterrània oriental havia d'omplir el buit de seguretat que havia deixat l'Imperi Otomà per contenir una amenaça russa ressorgida
Una Grècia forta, una Armènia i una Palestina fortificada eren tots reflexos d'aquest sentiment.
Representació dels dominis miniatura|La delegació australiana, amb el primer ministre australià Billy Hughes al centre Els governs dels dominis no van rebre originalment invitacions separades a la conferència i s'esperava que enviessin representants com a part de la delegació britànica.
Convençut que el Canadà s'havia convertit en una nació als camps de batalla d'Europa, el primer ministre Sir Robert Borden va exigir que tingués un escó separat a la conferència. Inicialment, no només Gran Bretanya s'hi va oposar, sinó també els Estats Units, que veien qualsevol delegació del Domini com un vot britànic addicional. Borden va respondre assenyalant que, com que el Canadà havia perdut gairebé 60.000 homes, una proporció molt més gran dels seus homes que els 50.000 homes americans perduts, tenia com a mínim el dret a la representació d'una potència menor. Lloyd George finalment va cedir i va persuadir els americans reticents perquè acceptessin la presència de delegacions del Canadà, l'Índia, Austràlia, Terranova, Nova Zelanda i Sud-àfrica, i que aquests països rebessin els seus escons a la Societat de Nacions.
El Canadà, malgrat les seves enormes pèrdues a la guerra, no va demanar ni reparacions ni mandats.
La delegació australiana, encapçalada pel primer ministre australià Billy Hughes, va lluitar durament per les seves demandes: reparacions, l'annexió de la Nova Guinea Alemanya i el rebuig de la Proposta d'Igualtat Racial. Va dir que no tenia cap objecció a la proposta si s'afirmava en termes inequívocs que no conferia cap dret a entrar a Austràlia. Estava preocupat pel creixent poder del Japó. Pocs mesos després de la declaració de guerra el 1914, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda s'havien apoderat de totes les possessions d'Alemanya a l'Extrem Orient i a l'Oceà Pacífic. Els britànics havien donat la seva benedicció perquè el Japó ocupés les possessions alemanyes, però Hughes estava alarmat per aquesta política.
Enfocament francès miniatura|311x311px|Woodrow Wilson, Georges Clemenceau i David Lloyd George es reuneixen a la Conferència de Pau de París (Noël Dorville, 1919) El primer ministre francès, Georges Clemenceau, controlava la seva delegació, i el seu principal objectiu era debilitar Alemanya militarment, estratègicament i econòmicament. Havent presenciat personalment dos atacs alemanys en territori francès en els darrers 40 anys, va insistir que no es permetés a Alemanya atacar França de nou. En particular, Clemenceau va buscar una garantia conjunta americana i britànica de la seguretat francesa en cas d'un altre atac alemany.
Clemenceau també va expressar escepticisme i frustració amb els Catorze Punts de Wilson i es va queixar: «El Sr. Wilson m'avorreix amb els seus catorze punts. Déu Totpoderós només en té deu!» Wilson es va guanyar cert favor signant un tractat de defensa mútua amb França, però no el va presentar al govern del seu país per a la seva ratificació i, per tant, mai va entrar en vigor.
Una altra possible política francesa era buscar un apropament amb Alemanya. El maig de 1919, el diplomàtic René Massigli va ser enviat en diverses missions secretes a Berlín. Durant les seves visites, va oferir, en nom del seu govern, revisar les clàusules territorials i econòmiques del proper tractat de pau. Massigli va parlar de la conveniència de "discussions pràctiques i verbals" entre funcionaris francesos i alemanys que conduirien a una "col·laboració francoalemanya".
Massigli va dir als alemanys que els francesos consideraven les potències anglosaxones (els Estats Units i l'Imperi Britànic) la principal amenaça per a França en el món de la postguerra. Va argumentar que tant França com Alemanya tenien un interès conjunt a oposar-se a la dominació anglosaxona del món, i va advertir que «l'aprofundiment de l'oposició entre francesos i alemanys conduiria a la ruïna d'ambdós països, en avantatge de les potències anglosaxones».
Els alemanys van rebutjar les ofertes de Massigli perquè creien que la intenció era enganyar-los perquè acceptessin el Tractat de Versalles sense canvis; a més, el ministre d'Afers Exteriors alemany, el comte Ulrich von Brockdorff-Rantzau, pensava que els Estats Units eren més propensos a reduir la severitat de les sancions que França. (Lloyd George va ser qui finalment va pressionar per aconseguir millors condicions per a Alemanya.)
Enfocament italià miniatura|301x301px|D'esquerra a dreta: el mariscal Ferdinand Foch, Clemenceau, Lloyd George i els italians Vittorio Emanuele Orlando i Sidney Sonnino El 1914, Itàlia va romandre neutral malgrat la Triple Aliança amb Alemanya i Àustria-Hongria. El 1915, es va unir als Aliats per obtenir els territoris promesos per la Triple Entesa en el Tractat secret de Londres: Trentino, el Tirol fins al Brenner, Trieste, Ístria, la major part de la costa dàlmata (excepte Rijeka), Vlorë, un protectorat sobre Albània, Antalya (a Turquia) i possiblement colònies a l'Àfrica.Macmillan, ch 22
El primer ministre italià Vittorio Emanuele Orlando va intentar obtenir la plena aplicació del Tractat de Londres, tal com havien acordat França i Gran Bretanya abans de la guerra. Tenia el suport popular a causa de la pèrdua de 700.000 soldats i un dèficit pressupostari de 12.000.000.000 de lires italianes durant la guerra, cosa que va fer que tant el govern com el poble se sentissin amb dret a tots aquests territoris i fins i tot a d'altres no esmentats al Tractat de Londres, en particular Rijeka, que molts italians creien que s'havia d'annexionar a Itàlia a causa de la població italiana de la ciutat.