Els New York Knickerbockers,Why Knickerbockers? knicks.com coneguts com a Knicks, són una franquícia professional de bàsquet de l'NBA amb seu a Nova York, i l'equip amb el pressupost més alt de la competició, estimat en uns 608 milions de dòlars.NBA Team Valuations forbes.com Participa en la Divisió Atlàntica de la Conferència Est de l'NBA.
Fou un dels membres fundadors de la BAA (Basketball Association of America), precedent de l'actual NBA. A més, és un dels dos únics equips que no ha canviat mai de ciutat, juntament amb els Boston Celtics. Actualment juguen a la Divisió Atlàntica de la Conferència Est, i comparteixen el seu pavelló Madison Square Garden amb els New York Rangers de l'NHL.
Història de la franquícia New York Knicks (1946-present)
Els orígens de l'equip es remunten al 6 de juny de 1946, quan se li adjudica al Madison Square Garden una franquícia de la recentment creada BAA, la nova lliga de bàsquet professional dels Estats Units. El llegendari Ned Irish, que acabaria formant part del Basketball Hall of Fame, va ser un dels fundadors de l'equip.
Primers anys (1946-1959) El primer partit dels Knicks (i de la BAA) va ser disputat a el 1r de novembre del 1946 contra els Toronto Huskies al Maple Leaf Gardens, on els Knicks van guanyar 68-66. Van aconseguir per primera vegada les Finals de l'NBA el 1951, en una temporada marcada també per la incorporació d'un dels primers afroamericans de la lliga, Nathaniel "Sweetwater" Clifton, tot i acabar en tercera posició de la Divisió Est amb un pobre balanç de 36 victòries i 30 derrotes. Els Knicks van batre als Boston Celtics i als Syracuse Nationals en les rondes prèvies, plantant-se davant dels Rochester Royals a la final. Els Royals van guanyar els 3 primers partits, però els Knicks li van donar la volta a l'eliminatòria, empatant la sèrie a març. En el setè i definitiu partit van arribar amb el marcador empatat a 75 a falta de 40 segons quan Bob Davies, dels Royals, va anotar dos tirs lliures. Les normes en aquella època deien que en els tres últims minuts del partit, després d'un tir lliure anotat es continuaria el joc amb un salt entre dos. Els Royals van controlar la pilota anotant sobre la botzina per deixar el marcador en 79-75.
Van arribar a les finals en dos anys consecutius més. Era l'època de jugadors com Carl Braun, el gran rebotejador Harry Gallatin (amb sobrenom the horse, el cavall), que va establir un rècord del club en capturar 33 rebots en un partit (igualat per Willis Reed el 1971) i el base Dick McGuire, que va liderar l'equip en assistències durant 6 anys consecutius. En la resta dels anys 1950, els Knicks tindrien decents, sinó grans equips i arribarien als playoffs als anys 1955, 1956 (van perdre en un playoff jugat a un sol partit amb els Syracuse Nationals), i 1959.
Anys difícils (1960-1969) miniatura|esquerra|Bill Bradley, un dels grans de la història de la franquícia. Des dels 1960-1966, els Knicks van tenir una època difícil, acabant últims a l'Est cadascun d'aquests anys. Algunes de les més grans derrotes en la seva història van ocórrer durant aquest temps. El 15 de novembre de 1960, l'estrella dels Lakers, Elgin Baylor els va endossar 72 punts, i un mes i mig després, el dia de Nadal van caure davant dels Syracuse Nationals per 162-100, la pitjor derrota de la seva història.
A la temporada 1961-62 l'equip va tornar a fallar, aconseguint tan sols 29 victòries per 51 derrotes. Tot i això, Richie Guerin va acabar l'any amb 29,5 punts per partit, una marca que seria rècord de la franquícia durant 23 anys, fins que va ser batuda per Bernard King en 1984-85. El total de punts de Guerin va ser de 2.303, un altre rècord que sobreviuria encara més, durant 30 anys, fins que va ser batut per Pat Ewing en 1989-90. Aquesta temporada es va donar un altre resultat memorable va ocórrer el 3 de març de 1962, quan Wilt Chamberlain va fixar el rècord de 100 punts anotats per un jugador en un partit, i els Warriors van guanyar el partit 169-147. Malgrat tot això, els Knicks van enviar aquest any tres dels seus jugadors per disputar l'All-Star Game de l'NBA 1962, el mateix Guerin, Willie Naulls i Johnny Green.
Passat un temps de la mala època, el club es va començar a recuperar. El 1964, els Knicks van triar Willis Reed en el draft, qui es convertiria en el millor novell de l'any en la temporada 1964-65. El 1965 els va ser donada per l'NBA una opció extra de primera ronda en el draft per tenir el pitjor rècord de la Divisió Est (igual que San Francisco Warriors, que tenia el pitjor rècord de la lliga a l'oest) i van aprofitar l'oportunitat per seleccionar Bill Bradley i Dave Stallworth. El 1967, amb prou feines després d'haver arribat als playoffs per primera vegada des de 1959, Xarxa Holzman va ser contractat amb entrenador. Amb Holzman al capdavant, i joves jugadors com Bill Bradley i Walt "Clyde" Frazier, els Knicks van tornar a ser un equip competitiu en els playoffs de 1968. En la següent temporada, van adquirir Dave DeBusschere, procedent de Detroit Pistons, i van finalitzar amb un rècord de 55-27. Al següent playoff, l'equip va passar la primera ronda per primera vegada des de 1953, eliminant als Baltimore Bullets en tres partits, però van perdre amb els Boston Celtics a les finals de la competició.
Arriben els títols (1970-1974) miniatura|Walt Frazier, doble campió de l'NBA amb els Knicks. Walt Frazier, doble campió de l'NBA amb els Knicks. En la temporada 1969-70, els Knicks aconseguirien un rècord de 18 victòries consecutives per finalitzar l'any 1960, la que va ser la millor temporada regular en la història de la franquícia. Després de derrotar els Bullets i als Milwaukee Bucks, que comptaven amb el pivot rookie Kareem Abdul-Jabbar en les semifinals i finals de la conferència aquest respectivament, els Knicks van vèncer als Los Angeles Lakers en set partits per obtenir el seu primer títol de l'NBA. Sense cap dubte, el moment decisiu de la sèrie va ocórrer en el setè partit, quan un lesionat Reed va entrar ranquejant a la pista just abans de l'inici del partit. Marv Albert, l'speaker de l'estadi, va descriure la situació:
«Aquí ve Willis! El públic està eufòric! Willis passa per davant de la taula d'anotadors, pren una pilota. Els Lakers han deixat de llançar, ara estan observant Willis!» Willis va anotar les dues primeres cistelles del partit i després es va asseure per la resta del partit. Malgrat la seva absència durant la major part del partit, l'acte de Reed va motivar l'equip, i van guanyar el partit per 113-99. Els números de la formació inicial del 69-70 van ser retirats. Les samarretes de Frazier (núm. 10), Reed (núm. 19), DeBusschere (núm. 22), Bradley (núm. 24) i Dick Barnett (núm. 12) pengen de sostre del Madison Square Garden.
L'èxit va continuar durant els anys successius. Després de caure davant els Bullets en les finals de conferència de 1971, amb una victòria per dos punts en el setè i definitiu partit al Garden, i acompanyat per les adquisicions de Jerry Lucas i Earl "The Pearl" Monroe, van tornar a disputar les finals de 1972, sent superats pels Lakers en cinc partits. L'any següent, el resultat es va invertir, ja que els Knicks van derrotar els Lakers en cinc partits i van guanyar el segon títol de l'NBA. L'equip va tenir una altra bona campanya en la temporada 1973-74, va anar cap a les finals, on van ser vençuts en cinc partits pels Celtics. Al final aquesta temporada, Reed va retirar-se, i el futur de l'equip no anunciava gaire bo.
El retorn a la realitat (1975-1984) A la temporada 1974-75 els Knicks van tenir un rècord de 40-42, el seu primer rècord negatiu en vuit temporades. No obstant això es van classificar per als playoffs, perdent amb els Houston Rockets a la primera ronda. Després de dues temporades més amb rècords negatius, Holzman va ser reemplaçat per Reed. En el primer any de Reed com a entrenador, van finalitzar la temporada 43-39 i van arribar fins a les semifinals, on van perdre davant dels Philadelphia 76ers. En la següent temporada, que va començar amb un rècord de 6-8, Holzman va tornar a substituir Reed com a entrenador de l'equip. L'equip no es va aixecar cap a la resta de l'any, finalitzant amb un rècord de 31-51, el pitjor de les últimes tretze temporades.
Després de 39 victòries en la temporada 1979-80, en van sumar cinquanta a la temporada següent, van atènyer així els playoffs, on van ser derrotats pels Chicago Bulls. Holzman es va retirar en la temporada següent com un dels entrenadors més guanyadors en la història de l'NBA. Aquest any finalitzarien amb un pobre rècord de 33-49, i per primera vegada, cap jugador dels Knicks disputaria l'All-Star Game. No obstant això, el llegat de Holzman continuaria pels jugadors que ell havia format. Un dels jugadors suplents dels Knicks durant els anys 1970 i especialista defensiu va ser Phil Jackson (sobrenom «action»). Jackson va guanyar després deu campionats com a entrenador dels Chicago Bulls (sis) i Los Angeles Lakers (quatre), superant així el nombre de campionats guanyats en la història de la lliga per un entrenador que posseïa Xarxa Auerbach. Jackson es va referir a Xarxa Holzman com el millor entrenador per al qual va jugar i una gran influència en el seu estil d'entrenar.
Brown va reemplaçar Holzman, i en la primera temporada al capdavant de l'equip, va atènyer un rècord de 44-38 i va arribar a la segona ronda dels playoffs, on va ser eliminat pels Philadelphia 76ers, el futur campió. La següent temporada l'equip es va veure reforçat per Bernard King, va tenir un rècord de 47-35 i va tornar a disputar els playoffs. Va derrotar els Detroit Pistons a la primera ronda amb una victòria a la pròrroga en el cinquè i decisiu partit, després que King hi va tenir una mitjana de 41,6 punts per partit. Per caure novament en la segona ronda, aquesta vegada en set partits, davant dels Celtics. La fortuna de l'equip no seria bona en la temporada següent, perdent els últims dotze partits per assolir res més que 24 victòries. El pitjor per a l'equip va ocórrer el 23 de març de 1985, quan King es va lesionar el seu genoll per la qual cosa passaria els següents 24 mesos en rehabilitació. Alguns van suposar que la seva carrera s'acabaria a causa d'aquesta lesió, però va demostrar que estaven equivocats i va finalitzar la carrera al final de la temporada 1986-87.
L'era de Patrick Ewing (1985-2000) miniatura|Patrick Ewing fou seleccionat en el Draft de l'NBA de 1985 pels Knicks.Com a resultat d'una pobra temporada 1984-85, l'equip va ser inclòs en la primera loteria realitzada en el Draft de l'NBA. En aquesta va guanyar la primera selecció de primera ronda, triant el pivot estrella de la Universitat de Georgetown Patrick Ewing.
En la seva primera temporada, Ewing va ser el primer a les estadístiques dels novells en punts anotats (mitjana de 20 per partit) i rebots (mitjana de 9 per nit), amb la càrrega addicional de ser titular des del primer moment, ja que ni King, encara lesionat, ni Bill Cartwright, que va jugar només 2 partits, van poder fer res. Va guanyar el premi al millor novell de l'any, convertint-se en el primer jugador dels Knicks en rebre aquest guardó. L'equip no tindria el mateix èxit, ja que patirien un rècord negatiu durant les dues primeres temporades amb Ewing.