El Retaule de Sant Agustí és una obra d'estil gòtic català realitzada al tremp d'ou per Jaume Huguet i Pau Vergós entre els anys 1462 i 1475. Aquesta llarga durada va ser causada per raons de finançament, i va comportar que fos començat per Huguet i acabat per altres col·laboradors del seu taller, especialment, per Pau Vergós. Va ser un encàrrec del gremi dels blanquers o pellaires per a ser ubicat a l'altar major del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona.
El retaule tenia cinc carrers i tres pisos amb predel·la. El carrer central tenia dues talles exemptes de sant Agustí i santa Mònica, mentre que els altres quatre estaven compostos per taules pintades al tremp, obra de Jaume Huguet. D'aquestes taules només se'n conserven set al MNAC i una altra al museu Marés. La seva grandiositat el situa com l'encàrrec pictòric més important del a Catalunya.
Dades de context L'autor
Jaume Huguet (Valls 1412 - Barcelona 1492) fou un pintor gòtic català amb un estil que va evolucionar del gòtic internacional cap a les innovacions incorporades des de la pintura flamenca. La seva formació es va realitzar entre València, Tarragona i Barcelona, si bé no es descarta que pogués haver visitat Sardenya o Nàpols, que formaven part de la Corona d'Aragó. Va desenvolupar la seva màxima activitat a Barcelona a partir de 1448, on va crear un taller que pràcticament va monopolitzar la realització de retaules a Catalunya durant la segona meitat del , un cop morts Bernat Martorell i Lluís Dalmau. El seu taller va incorporar els seus deixebles, entre els que es comptàven els gironins Bernat Vicens, Esteve Solà, i, molt probablement, Ramon Sola II, així com els membres de la família Vergós amb qui va mantenir una estreta relació personal i que són considerats coautors d'aquest retaule. Una part important de la seva obra s'ha perdut en revoltes que han destruït les esglésies que les contenien i la majoria d'obres conservades són panells de retaules que han estat desmuntats.
L'estil L'estil i qualitat tècnica emprats en aquest retaule va tenir un efecte directe a altres obres contemporànies, on l'exemple més directe és el contracte del retaule sobre el mateix tema pintat per Miguel Ximénez i Martín Bernat per al convent dels Agustins de Saragossa, de 1489. Aquesta obra havia de contenir sis taules dedicades a sant Agustí i altres sis a santa Mònica. Les taules del sant havien de tenir com a model les escenes del retaule d'Huguet, «...y que los ditos pintores hayan de yr a mirar aquello con unfrayre de dicho monesterio de Çaragoça, e de las que seran mejores, que de aquellas fagan por scripto y fazerlas en el dito Retaulo de Çaragoça». D'altra banda, el contracte entre Pau Vergós i els confrares dels cardadors de draps, per a realitzar un retaule dedicat al Cos de Crist i sant Antoni, també per a l'església de Sant Agustí de Barcelona, s'assenyala que «tots els brocats sien fets segons lo retaule de Sant Agustí major».
El convent i els blanquers
El Convent de Sant Agustí Vell construït a partir de 1349 i finalitzat al voltant de 1506, estava situat al barri de la Ribera de Barcelona. La seva ubicació era a la zona on treballaven els menestrals dedicats al tractament de les pells, assaonadors i blanquers, una activitat que requereix un alt consum d'aigua, raó per la qual s'ubicava al voltant del rec Comtal que passava pel carrer del Rec i per l'actual emplaçament del mercat del Born. L'església va ser destruïda el 1716 i l'orde dels agustins es va traslladar a l'església de Sant Agustí Nou inaugurat el 1750. Per conèixer la morfologia de la desapareguda església pot comparar-se amb l'església de Sant Joan Baptista de Valls, ja que el 1569 es va decidir prendre l'església de Sant Agustí com a referent. Així doncs, l'església devia mesurar poc més de 58 metres de llarg per quasi 15 metres d'ample, a més de les capelles laterals, i l'alçària estaria a prop als 25 metres.
En el context de crisi social i econòmica que va caracteritzar el final de la baixa edat mitjana, la sensació de provisionalitat vital de la societat portava a un profund sentiment religiós i a la necessitat de desenvolupar estructures solidàries on trobar seguretat física, professional i, finalment, espiritual. En aquest context, amb una crisi demogràfica conseqüència de les guerres i de la pesta que assolaren Catalunya, l'individualisme no tenia raó de ser i els gremis i confraries aportaven un grau de seguretat en un entorn canviant i van esdevenir organitzacions potents que formaven un poder polític en cohesionar un grup de la societat en plena evolució. Tenir capella pròpia dins una església i la seva decoració amb un retaule, eren la màxima representació material dels seus valors.
El gremi de Blanquers tenia una germandat o confraria fundada a principis del . Les seves ordinacions varen ser aprovades pel rei Martí l'Humà, a Segorb, el 18 d'octubre de 1401, a instància dels prohoms dels blanquers i varen ser confirmades a Barcelona, el 23 de juny de 1405. Segons aquestes, els blanquers veneraven com a patró a sant Agustí, i varen tenir la seva pròpia capella al convent des de 1401.
Història del retaule El 20 de juliol de 1452 el mestre Macià Bonafè compareixia davant del notari de Barcelona Antoni Vilanova per a signar els pactes per a l'obra d'aquest retaule. Per part del gremi comparegueren els dos cònsols de l'ofici Pere Borrell i Melcior Tintorer, i els clavaris, que eren en aquell any, Antoni Verdaguer i Jaume Font. També hi eren presents els prohoms del gremi, entre ells Bernat Nicolau, fill homònim del que va ser fundador dels monestirs de Domus Rei de Miralles i de Sant Jeroni de la Murtra., notes marginals pàg.43 Per tant, es tractava d'un acte de molta solemnitat per al gremi que havia convocat els millors artistes del moment. L'escultor presentava dibuixat en un pergamí la traça del retaule que es comprometia a construir i a deixar acabat, fins que fos apte per a rebre la pintura, en un any i mig.
L'encàrrec inclogué la fusteria, talles del conjunt i el peu de pedra de l'altar major de l'església de Sant Agustí, per un valor de 800 florins (8.800 sous). Simultàniament es va encarregar la pintura del retaule al pintor Lluís Dalmau. Bonafè va enllestir la feina quatre anys més tard, si bé no va cobrar fins al 1464, provocant un retard en l'inici de la pintura. Lluís Dalmau mor entre 1460 i 1461, i la confraria va encarregar l'obra a Jaume Huguet amb data 4 de desembre de 1463, en aquest cas per un valor de 1.100 lliures (22.000 sous). En ambdós contractes, es recollia el finançament de l'obra per part dels artistes, un fet insòlit fins al moment. Es disposa de rebuts de liquidació de pagaments signats per Huguet que confirmen l'autoria del seu taller, però no la realització de totes les taules de la seva mà, sinó que va comptar amb la col·laboració de Pau Vergós i, probablement, del seu germà Rafael Vergós. A més, Salvador Sanpere i Miquel va recollir una tradició oral dels pares agustins Mascot i Jordan segons la qual també havien participat la dona i les filles d'Huguet, també pintores.
Des del punt de vista del convent aquest retaule suposava una aportació important que els frares varen voler reconèixer. En una reunió solemne entre el prior Mateu Rella acompanyat de vint-i-tres frares i els representants del gremi, el convent contreia el compromís de celebrar cada divendres i perpètuament una missa cantada a l'altar major en sufragi per les ànimes dels membres difunts de la confraria, celebrada amb prevere, diaca i sotsdiaca.
El retaule es va donar per finalitzat el 28 d'agost de 1486, festa de sant Agustí. En una escriptura de concòrdia entre els prohoms de la confraria i els pares agustins, datada el 24 de setembre de 1486, s'acorda fer les vidrieres de l'altar major per a donar llum al retaule, aquests, donen gràcies a Déu, a la Verge i a Sant Agustí i a tot l'ofici de Blanquers, per «la beneyta construcció del dit retaule, ja fet i acabat».
El dilatat període emprat en la seva realització també es pot observar en altres retaules, un clar exemple d'això són les taules del Retaule de Sant Vicenç de Sarrià, en el qual, el mestre va interrompre l'activitat a la meitat del segon nivell, o bé en el Retaule de Sant Bernardí i l'àngel custodi de la catedral de Barcelona, en què les dificultats econòmiques de la confraria dels Esparters i Vidriers van motivar un lliurament fraccionat amb clares diferències des del punt de vista estilístic.
Després dels decrets de Nova Planta i amb la construcció de la fortalesa de la Ciutadella el 1716, l'església de sant Agustí va ser enderrocada, el convent reconvertit en espai militar i el retaule desmuntat. A la nova església d'estil barroc no es va traslladar el retaule que va ser custodiat pel gremi de Blanquers que també s'havia traslladat al carrer del Portal Nou número 2. La pèrdua d'interès, una mala conservació, la utilització de les taules per a funcions auxiliars, com fer de porta, i un incendi a les dependències del gremi el 1835 varen produir la pèrdua d'algunes taules i una degradació de la capa pictòrica a la resta.
Als anys 1920, el gremi va intentar vendre les taules, però la Junta de Museus va intervenir davant la justícia per a impedir-ho, i va adquirir les taules que ara són al Museu Nacional d'Art de Catalunya el 1927.
Descripció El retaule representava la vida de sant Agustí i algunes taules vinculades a fets de la vida de la Mare de Déu i, a la predel·la, escenes de la vida i Passió de Jesús. Al centre del retaule s'ubicava una talla de la figura del sant d'Hipona, que ja posseïa el gremi quan va encarregar aquesta obra, amb un cimbori cobrint-la. Una talla amb la imatge de la Mare de Déu havia d'estar emplaçada per sobre de la de sant Agustí. Al voltant d'aquest grup escultòric central s'ubicaven les taules amb les escenes pintades pel taller d'Huguet i, al guardapols, hi havia dos lleons coronats que decoraven el conjunt i que eren l'antic símbol del gremi. La fusta de les taules i l'estructura era àlber i la talla de la Mare de Déu era de quarentens de Tortosa.
Estructura del retaule miniatura|Possible estructura del retaule, segons F. Ruiz i Quesada Tot i la documentació existent sobre les clàusules de contractació de l'obra, es desconeix l'estructura i distribució original del retaule. Tanmateix, a partir de les taules conservades i de les seves característiques estructurals, l'historiador Francesc Ruiz i Quesada ha fet una proposta de distribució dels panels existents. Els contractes de la fusteria de Bonafè i de la pintura del retaule es coneix que la seva amplada era de quasi dotze metres i que tenia quatre carrers laterals, dos a cada banda del carrer principal en què hi havia una escultura de sant Agustí a la part baixa, i, per sobre d'aquesta imatge, una altra de la Mare de Déu. Es desconeix documentalment la seva alçària, nombre d'escenes i el relat pictòric.
Per a determinar l'alçària del retaule, s'ha comptat amb la informació de l'església de Valls. A partir dels capítols d'aquesta església es coneix que el presbiteri del convent barceloní tenia nou finestrals, amb el central cegat sense visió exterior, amb la qual cosa només vuit aportaven llum a l'interior. També es coneix que la filera superior dels finestrals arrancava per damunt de la línia d'impostes del temple, a uns tretze metres per sobre del terra del presbiteri.
A partir d'aquestes dades s'estima que el retaule podria haver estat format per una predel·la i tres pisos superiors amb sis escenes a cada banda de les talles de sant Agustí i de la Mare de Déu del carrer central. Aquesta estructura faria uns tretze metres. La hipòtesi de l'existència d'un Calvari al capdamunt del carrer central explicaria la modificació del finestral central, tal com es recull als capítols de l'església de Valls on només es parla de vuit finestrals. Així mateix, el tancament de l'obertura no tindria sentit si el conjunt hagués tingut una alçada inferior.