Ledat contemporània és el nom convencional que la historiografia occidental, principalment europea i nord-americana, aplica al període històric que comprèn des de la Revolució francesa l'any 1789 fins a la nostra actualitat. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest període no és, en cap cas, una època lineal, sinó complexa i amb diferents canvis que la determinen. La podem caracteritzar per un marcat procés de creixement econòmic, tant des d'un punt de vista quantitatiu (producció i consum) com des d'un de qualitatiu (productivitat, mecanització i industrialització). Paral·lelament, l'economia queda determinada en aquest període per un procés de globalització accelerat, però amb una gran diversitat segons la regió analitzada.
Cal tenir en compte que aquest període té dins seu subdivisions, com els canvis de segles, i esdeveniments fonamentals per a la humanitat com la Revolució russa o la Segona Guerra mundial; aquest últim com a referent d'un període, món actual, que segons els historiadors i la disciplina s'entén com un altre període aliè a l'edat contemporània. Paral·lelament, en el món anglosaxó, existeix una altra manera d'anomenar el període actual amb el concepte de període modern, tot enllaçant des del Renaixement fins a l'actualitat. Aquest període modern es divideix en dues etapes: la primera l'edat moderna, i la segona la tardana edat moderna, separades per la Revolució anglesa del 1688 (un segle abans de la Revolució francesa).
Políticament, sorgeix una nova ideologia, el comunisme, i les seves branques socialistes, arran de l'aparició del proletariat com a classe social. És l'època dels totalitarismes, de la guerra mundial, no sols entre zones properes, i dels genocidis d'estat, però també de noves democràcies arreu, de la Declaració dels drets humans i d'organitzacions internacionals com l'ONU o la Unió Europea.
El capitalisme s'imposa com a sistema econòmic dominant i les relacions entre els diferents països formen un mercat cada cop més únic. Les diferències de classe, però, també augmenten i així es parla de primer i tercer món, segons els ingressos i el nivell de vida de cada zona. La terciarització de l'economia i la mecanització fan possible una societat del lleure.
Els mitjans de comunicació de masses ajuden a donar a conèixer els diferents models culturals, especialment l'occidental, que s'imposa amb la publicitat o el cinema. Diferents moviments rebutgen aquesta imposició, sovint aliats amb grups antiglobalització. La consciència d'estar exhaurint els recursos del planeta fa sorgir l'ecologisme. A la vegada, la societat va experimentar la destrucció de la societat preindustrial i es construïa una societat de classes presidida per una burgesia, que va contemplar el declivi dels seus antagonistes tradicionals: els privilegiats i el naixement i desenvolupament d'un de nou: el moviment obrer, en nom del qual es van plantejar diferents alternatives al mateix capitalisme. Més espectaculars foren, fins i tot, les transformacions polítiques i ideològiques (revolució liberal, nacionalisme, totalitarismes), així com les mutacions del mapa polític mundial i les majors guerres conegudes per la humanitat.
La humanitat experimentà una transició demogràfica, conclosa per a les societats més avançades (l'anomenat primer món) i encara en curs per a la major part (els països subdesenvolupats i els recentment industrialitzats), que ha portat el seu creixement més enllà dels límits que li imposava històricament la naturalesa territorial, i s'ha aconseguit la generalització del consum de tota mena de productes, serveis i recursos naturals que han elevat per a una gran part dels éssers humans el nivell de vida d'una manera abans insospitada, però que han aguditzat les desigualtats socials i espacials, i deixen plantejades per al futur pròxim greus incerteses mediambientals; a més de les migracions cap a les ciutats, que han buidat el món rural, i l'ascens de la burgesia com a classe urbana, però la veritablement dirigent de l'època.
La cultura i la ciència van protagonitzar un període d'extraordinari desenvolupament i fecunditat; mentre que l'art i la literatura s'alliberaven d'un romanticisme propiciat per les acadèmies i oberts a un públic i un mercat cada vegada més amplis; s'han vist sotmesos a l'impacte dels nous mitjans de comunicació de masses, escrits i audiovisuals, la qual cosa els va provocar una verdadera crisi d'identitat, que comença amb l'impressionisme i les avantguardes, i encara no s'ha superat.
L'era de la Revolució francesa
Cap als anys finals del i els primers del , s'esfondra l'Antic règim d'una manera que va ser percebuda pels contemporanis com una acceleració del ritme temporal de la història, que propicià la consecució de canvis transcendentals que havien de ser aconseguits després de vèncer de manera violenta l'oposició de les forces interessades a mantenir el passat: tots els requisits per a poder parlar d'una revolució, i del que per a Eric Hobsbawm (historiador marxista anglès) és l'era de la revolució. Sol parlar de tres plans en el mateix procés revolucionari: l'econòmic, caracteritzat pel triomf del capitalisme industrial, que supera la fase mercantilista o fisiocràtica i acaba amb el predomini del sector productiu i primari (la Revolució industrial); el camp social, caracteritzat pel triomf de la burgesia (veritable classe dirigent) i el seu concepte de societat de classes basada en la meritocràcia i l'ètica del treball, enfront de la societat estamental, dominada pels privilegiats de bressol que condicionaven l'activitat i la iniciativa des del naixement (revolució burgesa); i el pla polític i ideològic, pel qual se substitueixen les monarquies absolutes per sistemes representatius i de poders limitats, amb constitucions (pactes), parlaments i divisió de poders, justificats per la ideologia liberal (revolució liberal).
La Revolució francesa (1789 – 1799) és considerada el model de revolució política de la seva època, i va suposar la conquesta del poder per la burgesia i el desplaçament de l'aristocràcia i el clergat.
A finals del , el Regne de França, com la major part d'Europa, estava sotmès a l'Antic règim. Era, doncs, una societat estamental fonamentada en el privilegi i la propietat de la terra. La monarquia absoluta de Lluís XVI era incapaç de millorar la situació de crisi financera, fam i debilitat de la vella estructura de classes. En aquest context, es produeix un seguit de revoltes que conduïren a la revocació de l'Antic règim.
La primera etapa revolucionària, la de la monarquia constitucional (1789-1792), succeí quan els membres del tercer estat realitzaren una revolta jurídica i es constituïren en Assemblea Nacional. Aquesta assemblea proclamà la sobirania nacional, la divisió de poders i el sufragi censatari, alhora que eliminà tots els vestigis de l'Antic règim i promulgà la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Paral·lelament, esclatà una revolta popular en el camp i a París, revolta simbolitzada per la presa de la Bastilla. L'Assemblea Constituent, el 1791, aprovà la primera constitució.
La segona etapa va ser la de la Convenció Republicana (1792-1794). Els problemes econòmics, socials i polítics se sumaren a l'oposició de la monarquia i l'aristocràcia, i causaren una nova onada revolucionària que desembocà en la instauració d'una república. El rei Lluís XVI va ser jutjat, condemnat i executat. La Convenció va tenir un caràcter liberal, amb l'excepció del violent període jacobí.
La darrera etapa, la del Directori (1795-1799) va consolidar el poder de la burgesia que, per mantenir-se davant la pressió dels extrems monàrquics i de l'esquerra jacobina, promogué un cop d'estat (1799), encapçalat per Napoleó Bonaparte, amb el qual finalitza el període revolucionari.
La França de la Revolució
Les causes de la mateixa Revolució francesa varen ser ben diverses. La burgesia tenia beneficis elevats, però el seu progrés topava amb les reglamentacions que interferien en el lliure comerç i la lliure producció. A més, l'ordenació estamental els impedia accedir al poder polític. Animats per les idees il·lustrades, els burgesos demanaren canvis polítics. Per altra banda, l'aristocràcia s'aferrava a l'antic model feudal. Dins d'aquest context, una crisi econòmica bastant greu era present a França. Les condicions de vida dels camperols es van agreujar a causa de l'augment de càrregues feudals. Finalment, les finances del rei estaven en bancarrota perquè l'aristocràcia no pagava impostos, tan sols el tercer estat. La participació francesa en la Guerra d'Independència dels Estats Units (1776-1782) va fer que el dèficit en fos crònic.
El procés revolucionari es desenvolupà en diverses fases revolucionàries. Albert Soboul, Comprendre la Révolution. Problèmes polítiques de la Révolution française (1789-1797), París, Maspero (1981). Albert Soboul, Compendio de la historia de la Revolución francesa, Madrid, Tecnos (1972). En els primers moments, s'observen tres fases: l'aristocràtica, la burgesa i la popular. Georges Lefebvre, La revolution Française, Peuple et Civ. París, PUF (1951). La primera és la revolta dels privilegiats, centrada en l'oposició dels dos estaments superiors a les mesures reformistes de Turgot, Necker, Calonne i Brienne, que volien posar remei al dèficit estatal. Des del 1783, Calonne va fer front a les dificultats econòmiques mitjançant préstecs de particulars a la corona, però finalment va reconèixer que era indispensable una reforma fiscal i va proposar establir una subvenció territorial que haurien de pagar les propietats agràries segons la seva extensió. 1787-1788, plantejament inicial i revolta aristocràtica; 1789, Estats Generals i revolta burgesa; 1789-1791, Assemblea Constituent, revolució jurídica i revolta popular; 1791-1792, monarquia constitucional i Assemblea Legislativa; 1792-1795, Convenció Nacional i República; 1795-1799, Directori, que va donar pas al Consolat des de finals del 1799.
Herència de la revolució L'any 1789, un vell ordre polític i social s'havia enfonsat i, malgrat el triomf sobre Napoleó de les tropes absolutistes, l'Antic règim mai no va poder ser restablert del tot, ja que les monarquies europees hagueren de fer concessions de tipus liberal;La Revolució francesa i les conquestes napoleòniques van sacsejar el continent europeu i l'Antic règim no es va restaurar. Georges Lefebvre afirma que el moviment popular de la revolució va contribuir a desmuntar les estructures feudals. Lefebre: La revolution Française. París, PUF, 1951. a més, la Revolució francesa serví de model i motor a les que havien d'arribar en el futur.Les revolucions de 1830 i 1848 s'inicien a França i s'estenen per tot Europa. En el treball de Labrousse es relaciona les revolucions del amb la de 1789. A. Labrousse: Fluctuaciones econòmicas e historia social. Madrid, Tecnos, 1973.
La Revolució francesa havia transformat la concepció política i ideològica del món contemporani.Alexis de Tocqueville, en la seva obra fonamental, L'Antic règim i la revolució, publicada originàriament el 1856, ja es preguntava quina fou l'obra pròpia de la Revolució francesa. I hi responia que fou essencialment una revolució social i política que va substituir l'Antic règim per un ordre social i polític que tenia com a base la igualtat de condicions. A Tocqueville, Alexis de: L'Antic règim i la revolució. Barcelona: edicions 62, 1983. Traducció a cura de Joan Casas. I va proporcionar el vocabulari i els programes dels partits polítics liberals, radicals i democràtics de la major part del món, els codis de lleis o els conceptes de liberalisme i de nacionalisme,Fernández, Antonio: Historia del mundo contemporàneo. Barcelona, Vicens Vivens, 1984, pàgina 43. però els conceptes de llibertat i drets humans que se'n deriven han estat usats per a justificar mesures tiràniques. Edmund Burke, Reflections on the Revolution in France.