La Bomba volant V1 o Fieseler Fi 103 o Vergeltungswaffe 1 (arma de venjança, en alemany), segons les preferències de cadascú, va ser una de les armes usades durant la Segona Guerra Mundial pel govern del Tercer Reich alemany. Podria ser considerat com el primer Míssil de creuer utilitzat en operacions bèl·liques.

Història Amb la derrota soferta pel poble alemany, es va intentar burlar el Tractat de Versalles desenvolupant l'arma dels coets, que no estaven inclosos en aquest tractat. I amb aquest motiu es van aprofitar de la societat Verein für Raumschiffahrt (Associació pel desenvolupament de l'Astronàutica), que es dedicava a l'experimentació amb coets des de 1929 als afores de Berlín. El govern alemany va aconseguir captar a diversos membres, i els va cedir instal·lacions a Kummersdorf, dirigit pel general Walter Robert Dornberger,General Dornberger Visitada el 17/08/2011 sent un dels més eficaços col·laboradors el jove Wernher von Braun, que d'aquesta manera podia seguir amb els seus experiments amb coets.Història de la V1 i la V2 Visitada el 17/08/2011

En quedar-se petites les instal·lacions de Kummersdorf, es van traslladar a Peenemünde, a on la prioritat era desenvolupar un coet de llarg abast, el qual va quedar dissenyat i aprovat per Hitler el 1936. També i com a resultes de les disputes entre les dues branques de l'exèrcit alemany (Luftwaffe i Heer), i les dues maneres d'enfocar les armes. Una ja llesta com la V-1, i l'altre en procés de ser-ho com la V-2, van fer que es repartissin el territori i el comandament de Peenemünde,

Durant el desenvolupament inicial era conegut pel nom en clau Kirschkern (cirera pedra). La primera V-1 va ser llançada a Londres el 13 de juny de 1944, una setmana després (i inspirat per) l'èxit del desembarcament aliat a Europa.

Disseny i desenvolupament En la tardor de 1936, mentre Fritz Gosslau treballava en la companyia Argus Motoren, va començar a treballar en el desenvolupament d'avions a control remot, Argus ja havia desenvolupat un avió de vigilància a control remot, lAS 292 (designació militar FZG 43). El 9 de novembre de 1939, la proposta d'un avió a control remot amb una càrrega útil de 1.000 kg. i amb un abast de 500 km, es va remetre a la RLM (Reichsluftfahrtministerium, Ministeri de l'Aire alemany). Argus es van unir a Lorentz AG i Arado Flugzeugwerke per desenvolupar el projecte com una empresa privada, i l'abril de 1940, Gosslau va presentar un estudi de la millora del projecte "Fernfeuer" a la RLM, com el Projecte P-35 "Erfurt".

El 31 de maig, Rudolf Bree de la RLM va comentar que no veia cap possibilitat que el projectil podria ser desplegat en condicions de combat, ja que el sistema proposat de control remot va ser vist com una debilitat del disseny. Heinrich Koppenberg, el director d'Argus, es va reunir amb Ernst Udet el 6 de gener 1941 per tractar de convèncer-lo que el desenvolupament ha de continuar, però Udet va optar per cancel·lar-lo. Tot i això, Gosslau estava convençut que la idea bàsica era sòlida i va procedir a simplificar el disseny. Com a fabricant de motors, Argus no tenia la capacitat de produir un fuselatge per al projecte i Koppenberg va buscar l'ajuda de Robert Lusso, dissenyador cap i director tècnic de Heinkel Flugzeugwerke. El 22 de gener de 1942, Lusso va prendre una posició en la companyia d'avions Fieseler Flugzeugbau. Es va reunir amb Koppenberg el 27 de febrer i va ser informat del projecte de Gosslau. En el disseny de Gosslau es fa servir dos motors de reacció, Lusso va millorar el disseny per utilitzar un sol motor. Una proposta final per al projecte va ser presentat a l'Oficina Tècnica de la RLM el 5 de juny i el projecte va passar a nomenar-se com Fi 103, ja que Fieseler seria el contractista principal. El 19 de juny, el general de camp Erhard Milch va donar a la Fi 103 prioritat d'alta producció, i el desenvolupament es va dur a terme al centre de proves de la Luftwaffe en Karlshagen. El 30 d'agost de 1942, Fieseler havia completat el primer fuselatge, mentre que el primer motor completat As.109-014 va ser lliurat en setembre, i el primer vol de planeig de la V-1 Fi 103 va tenir lloc el 28 octubre 1942 a Peenemünde, i el 10 de desembre, quan va ser llançats des de l'aire per un Focke-Wulf Fw 200.Història ben detallada de la V-1 Visitada el 19/08/2011.

Descripció miniatura|Diagrama de la disposició interna de la V-1 1 – Comptador de distància 2 – Enganxall pistó de llançament 3 – Detonador 4 – Cap de guerra 5 – Tub metàl·lic de les ales 6 – Dipòsit de carburant 7 – Dipòsits d'aire comprimit 8 – Regulador de pressió del tanc de combustible 9 – Brúixola Magnètica 10 – Sistema del pilot automàtic La V-1 constava d'un fuselatge construït principalment de xapa d'acer soldada i les ales construïdes de fusta, i d'un motor pulsoreactor Argus. Dins del fuselatge s'hi encabien el sistema de guia, la càrrega de guerra i dipòsits d'aire comprimit i combustible.

MidesMés dades sobre la V1 Visitada el 17/08/2011. Llargada = 8,2 metres Envergadura (amplada) = 5,5 metres Pes a l'envol = 2.200 kg Càrrega de guerra = 850 / 470 kg. (en F-1) Alçaria = 1,5 metres Capacitat de combustible = 700 litres Abast = 250 / 320 km Velocitat mitjana = 650 km/h

Motor

Argus As 014. Visitada el 21/08/2011. El motor era el pulsoreactor Argus As 014 (també conegut pel RLM com 109-014), que donava una empenta d'uns 300 kg. el que permetia en principi una velocitat mitjana de 655 km/h, que amb les millores aportades va acabar de ser d'uns 800 km/h.Historia i característiques de la bomba volant V1 Visitada el 17/08/2011.

A causa del seu sistema de llançament habitual (des de terra) amb una rampa de 55 m, i un coet químic Dampferzeuger ("generador de vapor"), format de peròxid d'hidrogen i permanganat de potassi (T-Stoff i Z-Stoff)Werrell, KP The Evolution of the Cruise Missile. Maxwell Air Force Base, Alabama: Air University Press, 1985. que l'utilitza com accelerador, cosa que permet una velocitat de sortida d'uns 580 km/h, hi ha el mite que es necessita una velocitat de sortida per engegar aquest motor, cosa que no és certa, perquè els documentals de l'època demostren que el motor ja està engegat quan es produeix el llançament. Més aviat és a causa de l'alta velocitat de pèrdua (velocitat a la qual les ales deixen de fer sustentació), que tenia la V-1.Werrell, Kenneth P. "The Evolution of the Cruise Missile",Pàg. 53. stinet.dtic.mil. Revisat el 20 Octubre del 2010.

La ignició del motor Argus el realitzava una bugia d'automòbil situada a uns 76 cm darrere de les persianes d'admissió, amb el corrent subministrat a partir d'una bateria externa. Tres boques d'aire en el front del motor, que estaven connectades al mateix temps i a una font externa d'aire d'alta pressió, a la vegada que es s'injectavar acetilè, gas que es feia servir normalment per a l'arrencada, i molt sovint un panell de fusta o similar que se situava a l'extrem del tub d'escapament per facilitar que la difusió del combustible no s'escapés abans de la ignició. Una vegada que el motor s'havia iniciat i la temperatura havia pujat fins al nivell mínim de funcionament, la mànega d'aire i els connectors externs es retiraven, ja que el disseny de ressonància del motor el mantenia engegat sense necessitat del sistema d'ignició elèctric, que només es feia servir per encendre el motor en arrencar.

Aquesta ressonància del motor havia estat especialment cercada pels enginyers, com una mida més per terroritzar al personal que era sobrevolat, una mida similar a les sirenes utilitzades en els picats dels "Stukas".Zaloga 2005, Pàg. 8–9. Aquest brunzit tan especial, va donar peu que fos batejada col·loquialment com ”bomba de moda” o Hidromanta (nom usat per una gran varietat d'insectes). Era conegut breument a Alemanya (per ordre de Hitler) com Maikäfer (maig d'error) i Krahe (recta).

A partir de gener de 1941, el motor de la V-1 també va ser provat en una varietat d'embarcacions, inclosos els automòbilsZaloga 2005, Pàg 5. i un vaixell d'atac experimental conegut com el "Tornado". El prototip de l'èxit va ser una versió d'un Sprengboot, en el qual es dirigia un vaixell carregat d'explosius cap a una nau blanc, i el pilot saltava de la part de darrere en l'últim moment. El tornado es va formar a partir d'excedents de flotadors d'hidroavions connectats com un catamarà amb una cabina de pilot a petita escala en les bigues transversals. El prototip del Tornado va ser de baix rendiment i sorollós i es va abandonar en favor dels més convencionals motors de pistó d'artesania. El motor va fer el seu primer vol a bord d'un Gotha Go 145, el 30 d'abril de 1941.Zaloga 2005, Pàg 5.

Sistema de guia miniatura|Vista de la part de darrere de la rampa de llançament d'una V-1 El sistema de guia utilitza un senzill pilot automàtic per regular l'altura i la velocitat, desenvolupat per Askania de Berlín.Zaloga 2005, Pàg 6. Un sistema de pèndol mesura la inclinació horitzontal de proa a popa (esmorteït per un giroscopi, també estabilitzat). L'energia necessària per al funcionament dels giroscopis i també els comandaments de control de vol era proporcionada per dos grans tancs esfèrics d'aire comprimit, que també donaven pressió al tanc de combustible. Aquests tancs d'aire es carregaven a 150 atmosferes (15.000 kPa) abans del seu llançament. Hi havia una interacció més complexa entre l'orientació de picada i d'alabeig, amb altres sensors: un girocompàs (definit pel balanceig en un hangar abans del seu llançament) donava la seva opinió per controlar cadascun dels moviments de capcineig i balanceig, però l'angle d'azimut horitzontal mantenia el control d'aquests graus de la llibertat d'interacció, el giroscopi es mantenia fidel a la base de la informació rebuda d'una brúixola magnètica. Aquesta interacció significa que el timó de control era suficient per a la direcció i no calia cap altre mecanisme. En un V-1 que va aterrar març 1945 sense detonar entre Tilburg i Goirle (Països Baixos), es va trobar al voltant del pal d'acer tubular de l'ala esquerra, 6 exemplars de "Signal" la revista alemanya de propaganda de guerra, que es fa servir com a pes per aconseguir els valors predeterminats de l'equilibri estàtic del míssil abans de realitzar el llançament. També se sap que a diverses de les bombes se'ls va proporcionar un petit transmissor de ràdio (amb una vàlvula tríode marcada 'S3', però és equivalent a una vàlvula de poder vigents en aquest moment, el tipus de RL 2,4 T1), per comprovar la direcció general de vol en relació amb el lloc de llançament i les coordenades de l'objectiu de la xarxa per ràdio. Un comptador impulsat per una petita hèlix al nas, determina quan la distància a l'objectiu s'havia aconseguit, amb precisió suficient per a bombardejar l'àrea. Abans del llançament, en el comptador s'estableix un valor que arribaria a zero comptant amb les condicions del vent dominant. A mesura que el míssil volava, el flux d'aire fa girar l'hèlix, i cada 30 rotacions de l'hèlix activava el compte enrere. Aquest comptador activava l'armat, del cap de guerra, després d'uns 60 km.Werrell, Kenneth P. "The Evolution of the Cruise Missile," Pàg. 54. stinet.dtic.mil. Revisat el 20 Octubre del 2010. Quan el compte arriba a zero, s'activava un mecanisme que produïa el bloqueig del timó de direcció a recte i l'abatiment del timó de profunditat. Aquestes accions feien posar a la V-1 en una picada.FZG 76 Geräte-Handbuch, Teil 1 p. 7-8, Ausgabe April 1944."German V-1 Leaflet Campaign." psywarrior.com. Revisat el 20 d'octubre del 2010. Si bé això va ser pensat originalment per afegir més poder destructiu, en la pràctica el picat feia que el flux de combustible cesses, i que el motor s'aturés. El sobtat silenci després de l'audiència del brunzit, alertava sobre l'impacte imminent. El problema del combustible es va solucionar ràpidament, i ben aviat la majoria no es veien afectades en el poder destructiu.