Heraclea Pòntica (llatí Heracleia Pontica) fou una ciutat de la costa del Euxí o mar Negra, al Pont, prop de Bitínia (com que el seu territori va incorporar part de Bitínia fou també esmentada com a Heraclea de Bitínia). Era al país dels Mariandyni i fou una colònia de Mègara creada conjuntament amb Tanagra (ciutat de Beòcia), a poca distància al nord del riu Licos. La ciutat tenia dos bons ports, un d'aquests artificial. També rebé els noms de Bitinium, Claudiòpolis, probablement des del . Durant l'Imperi Romà rebé el nom dHonorias, atribuït per Teodosi II el Jove en honor del seu oncle Honori.
Es creu que fou el lloc on va néixer Antínous, el favorit d'Hadrià. Pausànies diu que Bitinium era darrere, segurament a l'est, del riu Sangari. Durant l'Imperi fou reanomenada Claudiòpolis, Més tard Teodosi II l'anomenà Honorias.
Història La ciutat va arribar aviat a un alt grau de prosperitat i va reduir a subjecció els mariandyni i va adquirir la supremacia sobre altres ciutats gregues de la rodalia; al temps de la seva màxima prosperitat dominava el territori entre el Sangari a l'oest i el Partenios a l'est. Inicialment fou governada per l'aristocràcia, però quan van començar les lluites amb els demòcrates, va acabar imposant-se la tirania essent el primer Clearc el 364 aC.
La història de la ciutat la va escriure Memnó d'Heraclea, i la va recollir el romà d'Orient Foci. Comença amb l'adveniment de Clearc. El que segueix és la seva traducció catalana lleugerament reduïda i amb petits aclariments.
Periode clàssic i hel·lenístic El primer tirà de la ciutat fou Clearc (364-353 aC) un filòsof de l'escola de Plató i que durant quatre anys havia estat deixeble del retòric Isòcrates d'Atenes. Amb el poder es va tornar arrogant i es va fer dir «fill de Zeus»; les seves tendències sexuals eren poc clares i Memnó diu que es tenyia la cara amb tints artificials, l'adornava amb tota mena de coses per fer-la aparèixer més femenina i es vestia de manera que semblés elegant; a més, es va tornar violent i desagraït i va exercir una forta repressió; no obstant això, cal dir que fou el primer que va establir una biblioteca. Clearc va enviar diverses ambaixades al rei Artaxerxes II de Pèrsia Memnon (404 aC-358 aC) i al seu fill Artaxerxes III de Pèrsia Ocus, (358 aC-338 aC).
Es van tramar diversos complots contra ell, però se'n va sortir de tots fins que Quió, fill de Matris, un home magnànim parent del tirà, es va aliar a Lleó, Euxenó i molts d'altres. Clearc fou ferit greu d'un cop d'espasa per Quió quan estava fent un sacrifici als déus i va morir de la ferida al cap de dos dies quan tenia 58 anys i després de 12 de tirania. Segons Memnó, Quió va patir greus remordiments, però també diu que els conjurats van morir gairebé tots, alguns per obra de la guàrdia personal del tirà al moment dels fets i d'altres agafats més tard, i morts després de ser torturats. El poder va passar a son germà Sàtir (Satyros) nominalment com a regent de Timoteu i Dionís, els dos fills de Clearc.
Sàtir va sobrepassar el seu germà en crueltat; no solament va prendre venjança contra els conjurats que havien mort Clearc, el qual era normal, sinó que es va revenjar sobre els fills o parents propers; no estava interessat ni en la filosofia, ni en cap ciència o art, i Memnó diu que només li interessava matar i no volia saber res que fos civilitzat. Però fou extremadament fidel al seu germà i, tot i que tenia una dona a la que estimava, va decidir no tenir fills amb ella per assegurar la successió dels seus nebots.
Ja vell, Sàtir va abdicar el poder (345 aC) a favor del seu nebot de més edat, Timoteu. Poc temps després, afectat per una infermetat incurable, va morir quant tenia 65 anys, després d'haver governat set anys.
Timoteu va fer algunes reformes democràtiques, i ja no fou anomenat tirà pels ciutadans, sinó benefactor i salvador. Va alliberar els innocents, i fins i tot alguns culpables, de les presons; fou un jutge estricte però humanitari, i va tenir una naturalesa bondadosa. Va pagar als prestadors els deutes personals amb diners personals, i va donar préstecs sense interès als necessitats. Es va cuidar del seu germà Dionís com un pare, i el va associar al govern, i després el va designar successor. Fou també brau en la guerra i generós en els tractats de pau, i en general fou magnànim i noble de cos i esperit. A la seva mort fou plorat pel poble. El seu germà Dionís va cremar el seu cos i es van celebrar carreres de cavalls i obres de teatre, corals i jocs esportius en el seu honor.
Dionís va incrementar el seu poder; la victòria d'Alexandre el Gran sobre els perses li deixava el camí lliure a l'expansió a la que abans el poder de Pèrsia s'hagués oposat. Els exiliats de la ciutat van enviar una ambaixada a Alexandre demanant el restabliment de la democràcia a Heraclea. Dionís quasi va perdre el poder - i l'hauria perdut del tot sinó hagués estat molt llest - mostrant el favor del seu poble i buscant el de la reina Cleòpatra de Macedònia. Així va poder conservar el poder, cedint algunes vegades a les peticions dels rivals, demorant les accions, o prenent mesures contra ells segons fos el cas.
Quan Alexandre va morir a Babilònia, Dionís va erigir una estàtua de celebració; al rebre la notícia va tenir el mateix efecte que tindria un xoc brutal, i va patir un col·lapse temporal. Els exiliats van demanar al regent Perdicas d'Orèstia que seguís la mateixa política que Alexandre, però Dionís va seguir també la mateixa política i va continuar escapant els perills. Perdicas fou assassinat ben aviat pels seus propis homes i les esperances dels exiliats es van esgotar.
Dionís es va casar per segon cop amb Amastris, la filla d'Oxatres o Oxiatres, el qual era germà de Darios III de Pèrsia. La filla de Darios, Stateira, s'havia casat amb Alexandre; per tant, Stateira i Amastris eren cosines germanes i a més s'havien criat juntes i s'estimaven molt. Quant Alexandre es va casar amb Stateira, va donar Amastris en matrimoni a Cràter, un dels seus generals i amics, però a la mort del conqueridor, Cràter es va casar amb Fila, la filla d'Antípater, i Amastris, amb consentiment del seu exmarit, es va poder casar amb Dionís d'Heraclea. El matrimoni va aportar seguretat i riquesa a Heraclea i a Dionís en particular, que va posar al seu servei l'equip que havia servit el tirà Dionís de Siracusa, que acabava de perdre el poder. Dionís va donar suport a Antígon el borni, quan estava assetjant Xipre, i com a agraïment, la seva filla (del primer matrimoni) es va poder casar amb Ptolemeu, nebot d'Antígon i general de les forces del Hel·lespont. Després de l'enllaç Dionís va abandonar el títol de tirà i va adoptar el de rei (322 aC).
En endavant, lliure de tot perill, va viure a la seva cort una vida de continuada luxúria i va esdevenir gros i inflat de manera poc natural, perdent l'atenció en el govern de l'estat; quan s'adormia era difícil de despertar-lo i calia recórrer a punxar-lo amb dos agulles grans. Dionís va tenir tres fills amb Amastris: dos fills Clearc i Oxatres i una filla de nom també Amastris (coneguda com a Amastrina). Al morir als 55 anys, va deixar el govern com a regent a la seva dona Amastris, juntament amb un consell de fidels, ja que els dos fills eren massa joves. Havia governat des de vers el 336 aC fins vers el 306 aC. Fou conegut com a Dionís el bo pel seu caràcter, i el poble va considerar una pèrdua la seva mort.
Amastris va governar tenint al darrere Antígon el borni. Però quan aquest va començar la lluita final i va morir el 305 aC, Lisímac de Tràcia va assolir el protectorat d'Heraclea i de fet la regència, i es va casar amb Amastris (302 aC). Durant un temps va estar molt enamorat i va romandre al seu costat de lluna de mel, però els esdeveniments militars el van obligar a marxar, i va deixar Amastris a Heraclea i se'n va anar a la guerra. Quan va poder, va cridar Amastris perquè es reunís amb ell a Sardes, on altra vegada li va mostrar el mateix amor apassionat, però al cap d'un temps l'atenció de Lisímac va passar a la filla de Ptolemeu Filadelf (després Ptolemeu II Filadelf d'Egipte). Amastris, assabentada, el va abandonar i va tornar a Heraclea on va assolir les regnes del poder. Lisímac la va repudiar. Fou llavors que va fundar la ciutat d'Amastris a Paflagònia, que va donar nom al riu que passava per la ciutat.
Després del 300 aC Clearc va arribar a l'edat adulta i va esdevenir governant de la ciutat; el seu germà Oxiatres va ser associat poc després al govern. Clearc va lluitar a nombroses guerres com aliat d'altres o defensant els seus dominis; en una de les guerres, com a aliat de Lisímac en contra dels getes, ambdós foren capturats per aquests; Lisímac fou alliberat pel noble rei geta i més tard es va assegurar l'alliberament del seu aliat. Ni Clearc ni Oxiatres foren governants estimats; la seva manera de tractar els súbdits era poc bondadosa i van fer tota mena de crims. El seu crim més horrible fou l'assassinat de la seva mare Amastris, que des ja feia anys no interferia en el govern del país, la qual fou ofegada a la mar, fent enfonsar el vaixell en el qual anava (288 aC).
Quan Lisímac es va assabentar de la mort d'Amastris, per la qual havia sentit una gran passió, la va voler venjar. Lisímac era llavors rei de Macedònia i Tràcia. Com a tal, va fingir mantenir la mateixa amistat amb Clearc i Oxatres, que sovint havien estat els seus aliats. Va recórrer a tota mena de trucs per dissimular els seus designis (doncs era mestre per dissimular les seves intencions) i va arribar a Heraclea amb l'excusa d'aprovar la successió al tron. Una vegada allí, es va treure la mascara i va matar Clearc primer i després Oxatres. La ciutat fou declarada sota la seva protecció i es va emportar el seu tresor que els successius tirans havien acumulat; políticament va permetre als ciutadans establir la democràcia, i va abolir el regne.
Lisímac va quedar meravellat de com havia governat Amastris i havia augmentat la importància i poder del regne. Va engrandir la ciutat i va fer ofrenes per les ciutats de Tios i Amastris. Arsinoe, la seva dona, va sentir desitjos de governar la ciutat i va demanar el govern al seu marit, però aquest l'hi va refusar dient que li demanava massa, però al cap d'un temps, com que Arsinoe continuava demanant el mateix, finalment l'hi va concedir, doncs l'edat l'havia tornat més manejable. Arsinoe va enviar a la ciutat Heracleides de Cyme, un home que li era fidel i que era despietat i astut i un planificador hàbil i agut; va governar la ciutat en nom d'Arsinoe amb mètodes estrictes, llançant acusacions contra molts ciutadans als quals va castigar i els va privar de les seves fortunes.
Lisímac va matar el seu fill Agàtocles (d'un anterior matrimoni), acusat per Arsinoe d'un complot. El germà d'Arsinoe, Ptolemeu, va perpetrar aquests fets, i per la seva follia fou anomenat Ceraune (el llamp). Aquest fet va treure a Lisímac el suport dels seus súbdits, perquè Agàtocles era molt apreciat; algunes ciutats es van revoltar. Seleuc I Nicàtor, assabentat dels fets, i considerant que podia enfonsar amb facilitat el poder de Lisímac, es va unir a les ciutats rebels. Lisímac va acabar morint en una batalla després de ser ferit per una llança que havia tirat un ciutadà d'Heraclea anomenat Malacó, que lluitava al costat de Seleuc. Aquest es va proclamar rei de Macedònia (tot i que no s'hi va poder mantenir molt de temps), i va consolidar el seu domini a Àsia Menor.