Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units

Les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units (anglès: United States Army Air Forces – USAAF) van ser l'arma aèria militar dels Estats Units durant i immediatament després de la Segona Guerra Mundial, i el predecessor directe de l'actual Força Aèria dels Estats Units.

La AAF era el component de l'Exèrcit dels Estats Units, que el 1942 va ser dividit funcionalment mitjançant un ordre executiva en 3 forces autònomes: les Forces Terrestres de l'Exèrcit, els Serveis de Subministrament (que el 1943 es convertiria en les Forces de Servei de l'Exèrcit), i la AAF. Cadascun d'aquests forces tenia un comandant general que reportava directament al Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit dels Estats Units. L'AAF controlava totes les parts de les l'aviació militar, abans distribuïda entre el Cos Aeri, el Quarter General de la Força Aèria i els comandants d'àrea de cos de forces terrestres, convertint-se en la primera organització aèria de l'Exèrcit dels Estats Units que controlava les seves pròpies instal·lacions.

En el seu màxim moment la USAAF va tenir 2,4 milions de persones en servei i prop de 80.000 avions el 1944, i 783 bases als Estats Units al desembre de 1943.Nalty, Bernard C. (1997). "Reaction to the war in Europe", Winged Shield, Winged Sword: A History of the United States Air Force Vol. I, , p. 176 and 378. Also, see growth tables above. El Dia VE tenia 1,25 milions d'homes destinats a ultramar i operava des de més de 1.600 aeròdroms arreu del món.AAF Statistical Digest, List of Tables Table 215 Airfields in CONUS 1941–1945; Table 217 Airfields outside CONUS 1941–1945.

El Cos Aeri esdevingueren les Forces Aèries de l'Exèrcit al juny de 1941 per donar a l'arma aèria una autonomia major per tal d'expandir-se de manera més eficient, i per donar una estructura pel comandament addicional requerida per a una força que s'incrementaria enormement. Tot i que altres països ja tenien forces aèries separades independents de l'exèrcit o de la marina (com la Royal Air Force britànica o la Luftwaffe alemanya, la USAAF va seguir com a part de l'Exèrcit dels Estats Units fins a la creació de la Força Aèria dels Estats Units al setembre de 1947.

Llinatge de la Força Aèria dels Estats Units Aeronautical Division, Signal Corps 1 d'agost de 1907–18 de juliol de 1914 Secció d'Aviació, Cos de Senyals dels Estats Units 18 de juliol de 1914–20 de maig de 1918 Divisió d'Aeronàutica Militar 20 de maig de 1918–24 de maig de 1918 Servei Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units 24 de maig de 1918–2 de juliol de 1926 Cos Aeri de l'Exèrcit dels Estats Units 2 de juliol de 1926–20 de juny de 1941* Força Aèria de l'Exèrcit dels Estats Units 20 de juny de 1941–18 de setembre de 1947** Força Aèria dels Estats Units 18 de setembre de 1947–present

* El Cos Aeri esdevingué un element subordinat de les Forces Aeris de l'Exèrcit el 20 de junt de 1941, i va ser abolit com a organització administrativa el 9 de març de 1942. Continuà existint com a arma de combat de l'Exèrcit (similar a la infanteria, l'artilleria o les unitats cuirassades) fins que s'abolí fins a les previsions de reorganització de l'Acta de Seguretat Nacional de 1947, del 26 de juliol de 1947.

**Les Forces Aèries de l'Exèrcit van abolir-se per l'Orde de Transferència 1 de l'Oficina del Secretari de Defensa, del 26 de setembre de 1947, implementant les mateixes previsions. Aquesta va ser la primera dels 200 acords de traspàs Exèrcit-Força Aèria realitzats entre juny i juliol de 1947, que ordenaven el traspàs de tot el personal civil i militar de les Forces Aèries de l'Exèrcit al Departament de la Força Aèria i a la USAF.

Creació de les Forces Aèries de l'Exèrcit Problemes de la unitat de comandament al Cos Aeri Les arrels de la AAF augmentaren a la formulació de teories sobre el bombardeig estratègic a l'Acadèmia Tàctica del Cos Aeri que donà nou impuls als arguments per a una força aèria independent. Malgrat una sensació de resistència i fins i tot d'obstaculització per part de l'Estat Major General del Departament de Guerra (WDGS), molt del qual va ser atribuït a la manca de fons, el Cos Aeri va fer grans passes a la dècada de 1930, tant en doctrina com d'organització. Començà a emergir una estratègia basada en el bombardeig de precisió d'objectius industrials mitjançant bombarders de llarg abast molt armats, formulada pels que serien els seus futurs líders.Shiner, John F. (1997). "The Coming of the GHQ Air Force, 1925–1935", Winged Shield, Winged Sword, p. 112-113.

El març de 1935 es donà un gran pas cap a una força aèria separada quan el comandament de totes les unitats aèries de combat a l'interior dels Estats Units continentals va centralitzar-se sota un únic quarter general anomenat "Quarter General de la Força Aèria". Des de 1920 el control de les unitats d'aviació residia sobre els comandants dels cossos d'àrees (un nivell administratiu de les forces terrestres en temps de pau), seguint el model establert pel General John Pershing durant la I Guerra Mundial. El 1924 el WDFS planejà l'activació per a temps de guerra d'un Quarter General de l'Exèrcit (GHQ), semblant al model de les Forces Expedicionàries Americanes de la I Guerra Mundial, amb un GHQ de la Força Aèria com un component subordinat. Ambdós van ser creats el 1933 quan la guerra amb Cuba semblava possible després d'un cop, però no va ser activat.

L'activació del GHQ de la Força Aèria representà un compromís entre els defensors d'un poder aeri estratègic i els comandants de les forces de terra que demanaven que la missió del Cos Aeri havia d'estar lligat al de les forces terrestres. Els defensors del poder aeri aconseguiren un control centralitzat de les unitats aeris sota un comandant aeri, mentre que la WDGS dividí l'autoritat dins del servei aeri i assegurà una política de continuïtat de suport de les operacions terrestres com a paper primari de l'arma aeri.Shiner, Winged Shield, Winged Sword, p.130. El GHQ de la Força Aèria organitzà grups de combat administrativament en una força d'atac de 3 ales desplegades a les costes de l'Atlàntic, del Pacífic i del Golf de Mèxic. El 1940 es realitzà una divisió de la defensa aèria dels Estats Units en quatre districtes geogràfics que comportà la fundació de les subseqüents forces aèries numerades quan, al novembre, el GHQ de l'Exèrcit va ser activat i va obtenir tot el control del GHQ de la Força Aèria. El Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit George C. Marshall demanà un estudi de reorganització del Cps Aeri i, el 5 d'octubre de 1940, el Cap del Cos Aeri Maj. Gen. Henry H. Arnold llançà una proposta per a la creació d'un estat major aeri, unificant l'arma aèria sota un comandant únic i donant-li autonomia amb la terra i les forces de subministrament, però va ser oposat immediatament per l'Estat Major Grall en tots els respectes.Goss, William A., "Chapter 1: Origins of the Army Air Forces", The Army Air Forces in World War II Vol. Six: Men and Planes (Craven, Wesley F. and Cate, James L. editors, 1954). University of Chicago Press, , p. 17–18.

El GHQ de la Força Aèria era petit en comparació a les forces aèries europees. Les línies d'autoritat eren, com a mínim, difícils, car el GHQ de la Força Aèria controlava només operacions de les seves unitats de combat mentre que el Cos Aeri encara era responsable de la doctrina, l'adquisició d'avions i l'entrenament. Els comandants de cos d'àrea continuaren controlant tots els aeròdroms i el personal de suport allà destinat. Els comandants del GHQ de la Força Aèria i del Cos Aeri, els Major Generals Frank Andrews i Oscar Westover, respectivament, sobre la direcció en la que l'arma aèria prenia, exacerbant les seves dificultats.Shiner, Winged Shield, Winged Sword, p. 131-133.

Creació miniatura|El General de l'Exèrcit Henry Arnold La possibilitat de la participació dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial comportà la reorganització més radical de la branca aèria de tota la seva història, desenvolupant una estructura que unificà el comandament de tots els elements aeris i li donà una autonomia absoluta al març de 1942.

A la primavera de 1941 l'èxit d'un control centralitzat de les operacions aèries a Europa havia deixat clar que la dicotomia de l'autoritat de les forces aèries americanes, considerat com una "autoritat aèria amb cap d"hidra" per un congressista, havia causat una mancança de canals clars de comandament. Una lluita amb el WDGS sobre el control de la defensa aèria dels Estats Units havia estat guanyada pels aeròdroms i concedida a quatre unitats de comandament anomenades "forces aèries numerades", però el conflicte burocràtic amenaçava en renovar la lluita dormida per a una Força Aèria dels Estats Units independent. Marshall havia arribat a la conclusió que les forces aèries necessitaven un sistema més simple i un comandament unificat. Treballant amb Arnold i amb Robert Lovett, que feia poc que havia estat nomenat Assistent del Secretari de la Guerra per a l'Aviació, arribà al consens que una quasi-autonomia de les forces aèries era preferible a una separació immediata.

El 20 de juny de 1941, per garantir una autonomia addicional per a les forces aèries i evitar una lluita legislativa al Congrés, el Departament de Guerra revisà la regulació de l'exèrcit que governava l'organització de l'aviació de l'Exèrcit, AR 95-5.Goss, "Chapter 1: Origins of the Army Air Forces", The Army Air Forces in World War II Vol. Six: Men and Planes, p. 24-28. Arnold assumí el càrrec de Comandant de les Forces Aèries de l'Exèrcit, creant un nivell de comandament sobre tots els components de l'aviació militar i acabant l'estatus dual del Cos Aeri i del GHQ de la Força Aèria (que passà a denominar-se Comandament de Combat de la Força Aèria). Les AAF van aconseguir l'estat major de l'aire que durant molt de temps el WDGS li havia negat, així com un únic comandant aeri. Malgrat això, les AAF encara no tenien un estatus igual amb les forces aèries terrestres, i les unitats aèries seguiren reportant mitjançant dues cadenes de comandament.Nalty, Winged Shield, Winged Sword, p.181.

Arnold i Marshall acordaren que les AAF tindrien autonomia al Departament de la Guerra fins al final de la guerra, sempre que els seus comandants deixessin de conxorxar per la independència. Marshall, un decidit defensor del poder aeri, deixà entendre que la Força Aèria segurament obtindria la seva independència després de la guerra. Poc després que els japonesos ataquessin Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941, en reconeixement de la importància del paper de les Forces Aèries de l'Exèrcit, Arnold va rebre un seient a la Junta de Caps d'Estat Major, l'estat major de planificació que servia com a punt focal de la planificació estratègica americana durant la guerra, per tal que els Estats Units tinguessin un representant aeri a les converses de l'estat major amb els seus contraparts britànics al Comandament Combinat. En efecte, el cap de les AAF rebé un tracte igualitari amb Marshall. Mentre que aquest pas no va ser mai oficialment reconegut per la Marina, i va ser amargament disputat a cada oportunitat, va demostrar-se com una fundació pragmàtica per a la futura separació de la Força Aèria.Nalty, Winged Shield, Winged Sword, p. 179-181.