miniatura|Basílica de Santa Sabina de Roma, d'arquitectura paleocristiana, construïda al Larquitectura paleocristiana, també anomenada arquitectura cristiana primitiva, fou vigent entre finals del —sota el mandat de Constantí I el Gran— i fins al —l'època de l'emperador Justinià I. Nasqué principalment per satisfer la necessitat de construcció d'estructures pròpies per a la religió cristiana.
Encara que es va originar a Síria i Egipte, va passar ràpidament a Occident, i va ser a Roma —centre de la cristiandat— on se'n van produir les primeres manifestacions de monuments d'arquitectura, en l'àmbit dels cementiris o catacumbes; era una etapa de clandestinitat a causa de les persecucions de què eren objecte aquells qui practicaven la religió cristiana. En aquesta mateixa època, per celebrar les assemblees de culte religiós s'utilitzaven habitatges privats, adaptant algunes de les seves sales per a aquests fins (domus ecclesiae).
L'etapa següent comença l'any 313 amb l'Edicte de Milà, promulgat pels emperadors Constantí el Gran —després de la seva conversió— i Licini I, segons el qual es van atorgar als cristians plens drets de manifestació pública de les seves creences:
A partir d'aquesta legalització de la religió cristiana aparegueren tres nous models arquitectònics, encara que de fet es tractava de reinterpretacions d'estructures anteriors: les basíliques, els baptisteris i els mausoleus. Aquests dos darrers edificis van adoptar majoritàriament la planta centralitzada, circular o poligonal, que s'adaptava millor a la funció complexa a la qual eren destinats. El que més destacà, però, va ser l'aparició de les basíliques, adaptant l'edifici romà del mateix nom; la funció, tanmateix, va passar de ser civil a religiosa. La raó principal de la basílica paleocristiana és aconseguir l'espai arquitectònic desitjat, mitjançant el cobriment del que formaven el pòrtic columnat per dues stoà gregues afrontades; això passava si provenien del model del temple grec, encara que es creu que la tipologia arquitectònica deriva del temple romà. Els temples eren considerats tant per la religió grega com per la romana la residència del Déu, i la funció no era ser un lloc de pregària per als ciutadans: els sacrificis es feien fora, raó per la qual l'altar es trobava normalment davant l'edifici i aquest, com que no havia d'acollir massa gent, podia tenir unes estances interiors més petites que no pas en el cas cristià. Bruno Zevi ho descrivia així:
No s'ha arribat a una conclusió clara sobre quan i com va començar l'art paleocristià, tant en l'arquitectura com en la pintura, ni com els models van poder ser difosos d'un lloc a un altre.
Context històric miniatura|Icona en la qual apareix Constantí presidint el primer Concili de Nicea (325). El text que es mostra és el Credo de Nicea en la forma donada més tard en el primer Concili de Constantinoble (381), amb les modificacions per al seu ús en la litúrgia grega
L'Imperi Romà presentava cap al un declivi econòmic i una gran inestabilitat política: el paganisme, com a religió, no proporcionava ni el consol necessari ni una salvació segura. L'aparició de noves religions monoteistes provinents d'Orient —com el judaisme i la seva branca del cristianisme, en la qual un Déu moria i ressuscitava per aconseguir la salvació de tots els humans— semblava que aconseguiria omplir les noves necessitats espirituals en aquesta època d'incertesa. El cristianisme va anar introduint-se a poc a poc gràcies a la predicació de l'evangeli per persones com sant Pau arreu de l'imperi. Els ritus d'aquesta religió cristiana eren molt més simples i més propers a la gent del poble que els grans cerimonials i pompositat amb els quals se celebrava el culte oficial del paganisme. Durant el primer segle després de la mort de Crist, el nombre de creients va evolucionar lentament; els ritus eren l'oració comuna, el baptisme i les ofrenes o banquets funeraris. Cap a mitjan ja es comptava amb uns cinquanta mil creients i a l'Àsia Menor més de la meitat ja eren cristians.
Una llegenda explica la conversió al cristianisme de Constantí I el Gran: abans de la batalla del Pont Milvi va tenir una visió d'una creu en flames amb la inscripció «Amb aquest signe venceràs». Constantí va sortir victoriós i el monograma de la creu es va convertir en el seu símbol. L'any 313, mitjançant l'edicte de Milà, va legitimar el cristianisme i es va considerar com el cap de l'Església —pontífex màxim—; va fer importants donacions, va donar suport a la construcció de temples i va convocar el primer Concili de Nicea —i primer concili ecumènic— l'any 325 a Nicea, una ciutat de l'Àsia Menor. L'any 330 va traslladar la seu de l'Imperi Romà a Bizanci, ciutat que posteriorment canviaria de nom a Constantinoble, i la va dedicar a la Mare de Déu. Aquest trasllat va tenir l'efecte posterior, l'any 395, de dividir el regne en l'Imperi Romà d'Orient i l'Imperi Romà d'Occident. L'emperador Teodosi I, a la fi del , va aconseguir fer oficial la religió cristiana amb l'edicte de Tessalònica: quedà cada vegada més reduït el nombre de creients en el paganisme. Les invasions bàrbares del van posar fi a l'arquitectura paleocristiana a l'Imperi d'Occident; els territoris de Síria, Egipte i l'Àfrica del Nord van marcar el límit fins a la conquesta àrab (cap al ).
L'arquitectura romana d'Orient produeix un nou llenguatge a partir del , que comença a l'època de l'emperador Justinià I i marca una ruptura amb l'arquitectura paleocristiana d'Occident; els arquitectes romans d'Orient recuperen l'estructura voltada amb cúpula i el concepte de planta central, com per exemple l'església de Santa Sofia de Constantinoble, la basílica de Sant Vidal de Ravenna i, en aquesta mateixa població, la basílica de Sant Apol·linar el Nou, que encara presenta el tipus d'església basilical paleocristiana de forma rectangular amb tres naus longitudinals i el vestíbul a l'entrada.
Catacumbes
miniatura|Les catacumbes de Sant Calixt de Roma miniatura|Cripta dels papes a les catacumbes de Sant Calixt miniatura|Imatge del Bon Pastor a les catacumbes de Priscil·la de Roma
Les catacumbes van ser llocs subterranis que, després de la mort de Crist, els primers cristians van emprar per a donar sepultura als seus morts, encara que també hi havia galeries subterrànies que eren usades per persones pertanyents a la religió jueva i al paganisme. Estaven situades fora dels murs de la ciutat, ja que la llei romana de l'imperi no permetia els enterraments dintre de la zona urbana per motius religiosos i d'higiene. Encara que es troben en moltes ciutats, les catacumbes més nombroses i extenses són les de Roma, que en total sumen unes seixanta diferents, amb prop de 750.000 tombes; té una longitud total d'entre 150 i 170 quilòmetres. Es creu que els constructors de les catacumbes aprofitaven les antigues galeries abandonades, de les quals s'havia extret una pedra anomenada putzolana, que una vegada triturada servia per a fer ciment. Estudis duts a terme el sota la direcció del jesuïta Marchi i el seu alumne, l'arqueòleg Juan Bautista Rossi, rebateren la teoria segons la qual les galeries havien servit anteriorment per a extreure la pedra putzolana i donaren com a certa la que postulava que les galeries foren excavades expressament per a fer-ne un cementiri. L'organització i construcció del primer cementiri s'atribueix al papa Calixt I i la data aproximada segons l'estudi de Paul Styger per a la catacumba de sant Calixt, l'any 200, concorda amb aquesta atribució. La utilització de les catacumbes es va allargar, pel costum dels fidels, fins i tot després de l'edicte de Milà, i es deixaren d'usar després del saqueig de Roma de l'any 410, en part per la inseguretat que se sentia extramurs de la ciutat; el motiu principal, però, va ser que en aquell temps ja es disposava de grans i nombroses basíliques que es podien utilitzar per als serveis funeraris i per a guardar les relíquies dels màrtirs.
Estructura La majoria de les catacumbes de Roma tenen l'origen al ; la majoria són soterrades al llarg de les grans vies a la sortida de la ciutat, tals com la Via Àpia, l'Ardeatina, la Salària o la Via Nomentana. Consten d'un sistema de galeries subterrànies que formen una espècie de laberint. Per a construir-les, primer s'excavava un primer nivell, i s'anava descendint a pisos inferiors seguint les línies irregulars del terreny; es podia arribar a aprofundir fins als trenta metres. A les parets s'excavaven els buits per a les tombes en sentit horitzontal (els loculi), normalment per contenir un sol cadàver, encara que excepcionalment podien contenir més cossos; es tancaven amb una llosa de pedra o maons, la qual sovint duia inscripcions en llatí o en grec. Hi havia un altre tipus de tomba destinada a personatges més importants anomenada arcosoli, que consistia en un nínxol cobert per un arc i tancat amb una llosa. El cubiculum era l'espai que contenia els diversos loculi d'una mateixa família, i també contenia, a part de les tombes, petites capelles decorades amb frescs. Als encreuaments de les galeries es trobaven petites criptes que contenien la tomba d'un màrtir. En gairebé totes les catacumbes es troben claraboies obertes al sostre de les criptes o a les mateixes galeries; s'usaven, primer de tot, per a pujar a la superfície la terra que es treia de les excavacions i, un cop acabada la construcció, es deixaven obertes per servir com a punts de llum i ventilació.
Simbologia i iconografia Els símbols eren tema dominant a les catacumbes: en gairebé totes les sepultures es trobaven imatges amb alguna simbologia, com el colom representant la pau, la creu i l'àncora representant la salvació, l'au fènix representant la resurrecció i el peix i el Bon Pastor corresponents a la imatge de Crist. Les pintures al fresc reproduïen escenes de l'Antic Testament, tals com el sacrifici d'Isaac, Noè i l'arca, Daniel a la fossa amb lleons, Elies en el seu carro o els tres hebreus (Ananies, Misael i Azaries) al forn ardent. També es troben nombroses històries del Nou Testament sobre la vida de Crist i representacions de la Mare de Déu amb l'Infant assegut a la falda (l'anomenada Theotokos). Moltes d'aquestes imatges són representades per primera vegada a les catacumbes de Priscil·la de Roma.
Domus ecclesiae miniatura|Restes de la domus ecclesiae de Dura Europos, a Síria
La domus ecclesiae (paraula llatina que significa 'casa d'assemblea' o 'casa de l'església') era un edifici privat per als primitius cristians adaptat a les seves necessitats de culte. Una de les esglésies cristianes més antigues es troba a la ciutat de Dura Europos, antic assentament hel·lenístic convertit en guarnició fronterera romana, situat a prop del riu Eufrates, a l'actual Síria.
miniatura|esquerra|Crist caminant sobre l'aigua al baptisteri de Dura Europos
Aquest lloc va ser excavat l'any 1930 i entre els seus edificis es va trobar una estructura que havia estat transformada per al seu ús com a església, la qual es va poder datar de l'any 232 gràcies a un grafit. Al costat seu s'havia habilitat i decorat una sala que era utilitzada com a baptisteri; alguns dels frescs, que representen el Bon Pastor, la curació del paralític i Adam i Eva o Crist caminant sobre l'aigua, són temes tractats també a les catacumbes.
Titulus