El castell de Verrès és un dels monuments medievals més famosos de la Vall d'Aosta, lloc de pas entre Itàlia i el nord-oest europeu. Va ser construït al com a fortalesa militar d'Yblet de Challant (c. 1330 - Verrès, c. 1409), il·lustre membre del llinatge dels Challant, que ostentà el càrrec de Capità General i Governador del Piemont entre 1379 i 1404, durant el regnat de tres comtes Amadeus de la Dinastia Savoia: Amadeu VI, Amadeu VII i Amadeu VIII.
És un dels primers exemples de castell monobloc, això és, constituït d'un únic edifici, a diferència dels castells més antics formats d'un conjunt de cossos de fàbrica encerclats per una muralla. Les obres duraren prop de vint anys i el 1390 eren enllestides. Al , aprofitant l'orografia, s'hi afegí una cinta murada encerclant l'edificació per adaptar-la als nous usos militars. Presenta, a més d'aquesta muralla, mants elements que en mostren el caràcter defensiu: portes fortificades, portelles a diferents plantes, galeria exterior en voladís…
Situació Principals viles i castells de la Val d'Aosta|400x400px
La Regió Autònoma de la Vall d'Aosta és un dels eixos de comunicacions entre la planura padana —el nord d'Itàlia— i França i Suïssa, utilitzat d'antuvi: ja els romans hi construïren una calçada. Per aquesta raó, els dirigents havien de menester un abundant nombre de fortaleses a controlar i aprofitar la vall. El país està encaixat en els Alps, i hi destaquen tres sistemes: el massís del Mont Blanc (4.807 m) al nord-oest; el massís dels Grand Combin (4.314 m), Cerví (4.480 m), Liskamm (4.527 m) i Mont Rosa (4.633 m) al nord-nord-est, i el massís del Gran Paradiso (4.061 m) al sud-oest. La vall d'Aosta està recorreguda de nord-oest a sud-est pel riu Dora Baltea, un afluent del Po.
La fortalesa s'alça dins la vall a la confluència amb la Vall d'Ayas, sobre un promontori rocós que domina la població de Verrès i controla l'entrada a aquesta última vall i el pas cap a Aosta, capital del territori. Externament, apareix com un auster cub de trenta metres de costat, pràcticament privat de qualsevol element decoratiu.
És al mig de les envistes dels castells d'Issogne —situat uns 2 km al sud, a la riba oposada de la Dora Baltea— i de Villa —1,5 km al nord, a la població de Challand-Saint-Victor dins la Vall d'Ayas— d'acord amb el precepte d'establir contacte visual entre diferents edificacions defensives a fi de poder comunicar.
Història Orígens El primer document sobre un castell a Verrès, propietat de la família De Verretio, data del 1287. Aleshores el control de la zona era en mans del senyor d'Aosta i alguns llinatges nobles —De Turrilia, De Arnado i De Verretio— tots feudataris del comte de Savoia. Els De Verretio, en particular, van tenir al llarg dels anys aspres disputes amb el clergat, que culminaren amb l'assalt al casal vescomtal d'Issogne el 1333.
miniatura|esquerra|Retrat d'Yblet de Challant
Cap a mitjan el llinatge De Verretio, sense hereus, s'extingí. Per aquesta raó, llurs terres van tornar al comte Amadeu IV de Savoia, el qual el 1372 les concedí oficialment —de facto ho havia fet uns anys abans— a Yblet de Challant, també anomenat Ébal, qui ostentà diversos càrrecs al seu servei.«Ebalo I de Challant havia esdevingut propietari per via hereditària de les terres dels De Arnado i dels De Turrilia. De fet el primer havia cedit els seus drets a Yblet a finals del , mentre el feu del segon va ser confiat pels Savoia a Pierre de Challant-Châtillon a la primera meitat del .» Yblet reconstruí integralment el castell, edificant una compacta fortalesa militar pràcticament inexpugnable i diferent de totes les fortaleses coetànies del país valldostà, que consistien en un conjunt d'edificis envoltats d'una o més muralles.
Una inscripció en llatí sobre l'arquitrau de la primera porta que es troba pujant des de la planta baixa, recorda com els treballs d'Yblet van acabar el 1390:
Segle A la mort d'Yblet el 1409 el castell i les seves altres propietats passaren al fill François que, el 15 d'agost de 1424, va rebre dels ducs de Savoia«El 1416, els comtes de Savoia havien estat alçats al títol de ducs per l'emperador Segimon I.» el títol de primer comte de Challant. Verrès va ser un dels seus feus més importants, però François mai efectuà modificacions substancials en l'aspecte del casal.
Francesco mor el 1442 sense hereus mascles i deixà els seus béns a les filles Marguerite i Catherine. Catherine era una dona amb caràcter fort i decidida a mantenir els béns i privilegis rebuts dels avis; va comprar la part d'hereditat de Marguerite i la va instal·lar al casal de Verrès, relegant-la dels afers patrimonials. Aviat, el senyoriu de Verrès fou objecte d'una disputa hereditària entre Catherine, que brandant el testament del pare el reivindicava per a ella, i alguns cosins mascles, entre els quals Jacques de Challant-Aymavilles, que reivindicaven l'hereditat en virtut de la Llei Sàlica, que no permetia la transmissió de l'herència als membres femenins de la nissaga.
El castell va esdevenir un dels bastions de Catherine i el seu marit, Pierre Sarriod d'Introd, durant llur lluita contra Jacques; hàbil, Catherine, atorgà privilegis als seus súbdits. Segons la tradició, la jornada de la Santíssima Trinitat del 1449 Catherine i Pierre sortiren de la fortalesa i van baixar a la plaça de la vila on ballaren amb el jovent del burg. Aquest episodi enfortí notablement el posicionament de la població en favor de Catherine —en l'actualitat el fet es rememora anualment durant les festes del carnaval històric de Verrès.
El 1456, mort el marit en una emboscada, Catherine va haver de rendir-se i els seus béns, entre els quals el casal de Verrès, van passar al cosí Jacques de Challant-Aymavilles, que va esdevenir segon comte de Challant.
La fortalesa cinccentista miniatura|450px|Castell i muralla externa des del nord-oest El castell va continuar en mans dels descendents de Jacques, passant primer al seu fill Louis, després al seu net Philibert i llavors al fill d'aquest, René de Challant, el qual, però, residia al veí castell d'Issogne, més còmode.
Des del temps de la construcció per Yblet, prop de cent cinquanta anys abans, el casal no havia sofert modificacions ni s'hi havien fet treballs de manteniment. El 1536 René, amb l'ajut del capità espanyol Pedro del Valle, reconegut arquitecte militar, va engrandir la fortalesa i adaptar-la a l'artilleria de l'època. Feu construir a la base de l'edifici cúbic una cinta murada aprofitant l'orografia, reforçada de contraforts, torres de flanqueig poligonals i troneres aptes per a l'ús de canons, i la va fornir amb peces d'artilleria provinents del seu feu de Valangin, a Suïssa occidental. A René es deu també l'actual porta d'accés a la fortezza —accessible mitjançant pont llevadís—, noves finestres creuades cinccentistes i noves portes amb arcs ultrapassats.Anna Maria Ferrero: pàg. 23-24
Aquestes actuacions es recorden en una placa de pedra, damunt de la porta d'accés, flanquejada per la dreta amb l'escut de René de Challant i, de l'altra banda, amb el de la seva segona dona, Mencia de Bragança.Anna Maria Ferrero: p. 39 El text a la placa diu:
miniatura|esquerra|Placa a la porta d'accés
Declivi A la mort de René de Challant sense hereus mascles, el 1565, els seus béns passaren al gendre Jean-Frédéric Madrus, marit de la filla Isabelle, però aquests s'hagueren d'embrancar en una llarga contesa legal amb altres parents del casal Challant, que reivindicaven la improcedència de l'herència del patrimoni, del pare a la filla, a causa de la Llei Sàlica.
Els Savoia van prendre tot seguit el control directe del senyoriu de Verrès, i el van adaptar com a guaita i presó militar però, el 1661, el duc savoià Carles Manuel II va fer desmantellar l'armament del castell per transferir-lo, igual que el del castell de Saint-Germain a Montjovet —uns 5 km més al nord dins la vall d'Aosta—, al fort de Bard —vuit quilòmetres aigües avall, situat en una millor posició estratègica per al control de la vall— i el casal de Verrès va ser abandonat.Anna Maria Ferrero: p. 30
El 1696 finiren les disputes legals entre els hereus d'Isabelle de Challant i altres membres de la família Challant. El senyoriu romangué propietat d'aquests darrers fins a l'extinció de la nissaga ja al , però mai no va tornar a ser habitat. La robusta cinta murada externa resistí, però els sostres de fusta del casales van esfondrar, deixant els nivells superiors de l'edifici exposats a la intempèrie i, amb la consegüent degradació que patí l'estructura, l'edificació es va anar enrunant.
La recuperació vuitcentista miniatura|Gravat de Celestino Turletti (1845-1904). El 1884, en ocasió de lEsposizione Generale Italiana Artistica e Industriale, Alfredo d'Andrade utilitzà el casal com a model per a edificar la Rocca del Borgo Medievale de Torí —recreació d'un complex fortificat. D'Andrade, portuguès de naixement i italià d'adopció, arquitecte, arqueòleg i pintor, es dedicà a ensenyar decoració i a reparar edificacions històriques del nord-oest italià, feina que l'hi va donar un bon coneixement del patrimoni arquitectònic del territori.
Després d'una sèrie de transmissions«La família Challant s'extingí amb la mort el 1796 de François-Maurice-Grégoire i en el 1802 del seu fill Jules-Jacinthe. Gabriella Canalis di Cumiana, vídua de François-Maurice-Grégoire, es tornà a casar amb Amédée-Louis Passerin d'Entrèves, el qual a la mort de l'esposa esdevé el nou propietari, entre d'altres béns, dels castells de Verrès i d'Issogne. Els dos casals foren, a continuació, venuts a Alexandre Gaspard di Châtillon i, més endavant, al baró Marius de Vautheleret. El 1872, Marius de Vautheleret, per fer front als deutes, ha de vendre tots dos castells: el d'Issogne va ser adquirit pel pintor Vittorio Avondo i el de Verrès a la comtessa Paolina Crotti de Castigliole, la qual el cedí el 1894 a Alfredo d'Andrade.» la propietat havia acabat en mans de la comtessa Paolina Crotti de Castigliole.Anna Maria Ferrero: pàg. 33-34 Alfredo d'Andrade va reeixir que la comtessa cedís el casal de Verrès, que va ser, finalment, adquirit per l'Estat italià el 1894 mitjançant d'Andrade, aleshores superintendent dels monuments del Piemont i la Ligúria, que s'encarregà d'una primera fase de treballs de restauració el castell.
Les actuacions, iniciades per D'Andrade i a continuació prosseguides per Cesare Bertea fins al període d'entre guerres, s'ocuparen en particular de l'eliminació de les estructures que s'havien afegit als murs, la reconstrucció de l'emmerletat, de la part externa de les xemeneies, de portes i finestres, i una primera intervenció en el sostre.
Segles i Passada la II Guerra Mundial, ja declarat monument nacional, fou transferit a la Regió Autònoma de la Vall d'Aosta que, a principi dels anys noranta, va reconstruir les cobertes amb lloses de pedra. El 1994 s'emprengué una nova fase de restauració. El 2004 el castell tanca portes a les visites turístiques per a adequar i millorar les instal·lacions, destinats a optimitzar la difusió del monument. Es van refer els sistemes elèctrics, s'adequaren els serveis hidro-sanitaris i altres, en algunes sales s'instal·là terra radiant i s'efectuaren algunes intervencions arquitectòniques, entre les quals la restauració de l'escala monumental. El març del 2007 autoritats regionals van reobrir el castell oficialment.
Descripció miniatura|Façana a ponent i part de la muralla externa La factura del casal devia reflectir la potència i el prestigi del seu propietari, el magnificus dominus Eballus dominus Challandi, que en la seva carrera professional ostentà prestigiosos càrrecs al servei dels tres comtes Amadeus. D'altra banda, el llinatge disposava del castell d'Issogne com a residència, que era un habitatge més confortable.
En el l'historiador valldostà Jean Baptiste de Tillier, a Historique de la Vallée d'Aoste, descriu així el casal: