miniatura|upright=1.5|Mapa mundial amb els participants en la Segona Guerra Mundial
Els Aliats, més tard coneguts formalment com les Nacions Unides, van ser una coalició militar internacional formada durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) per oposar-se a les potències de l'Eix, dirigides per l'Alemanya nazi, l'Imperi del Japó i la Itàlia feixista. Els seus membres principals el 1941 eren el Regne Unit, els Estats Units, la Unió Soviètica i França.
La pertinença als aliats va variar durant el transcurs de la guerra. Quan el conflicte va esclatar l'1 de setembre de 1939, la coalició aliada estava formada per Polònia, el Regne Unit i França, així com les seves respectives dependències, com l'Índia britànica. Aviat se'ls van unir els dominis independents de la Commonwealth britànica: Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. En conseqüència, l'aliança inicial s'assemblava en gran manera a la de la Primera Guerra Mundial.
Quan les forces de l'Eix van començar a envair el nord d'Europa i els Balcans, els aliats van afegir els Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Grècia i Iugoslàvia. La Unió Soviètica, que tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya i es va unir a la seva invasió de Polònia, es va convertir en membre aliat el juny de 1941 després de l'Operació Barbarroja. Els Estats Units, mentre proporcionaven algun suport material als aliats europeus el setembre de 1940, l'esquema "Lend-Lease" no va començar fins al març de 1941, però, els Estats Units es van mantenir formalment neutrals fins al bombardeig japonès de Pearl Harbor el desembre de 1941, després de la qual va declarar la guerra i es va unir oficialment als aliats europeus. La Xina ja estava en guerra amb el Japó des de 1937, però es va unir formalment als aliats el desembre de 1941.
Els aliats estaven dirigits pels anomenats "Tres Grans" —el Regne Unit, la Unió Soviètica i els Estats Units—, que van ser els principals contribuents de mà d'obra, recursos i estratègia, jugant cadascun un paper clau per aconseguir la victòria. Una sèrie de conferències entre líders aliats, diplomàtics i oficials militars van anar configurant la composició de l'aliança, la direcció de la guerra i, finalment, l'ordre internacional de la postguerra. Les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units van ser especialment estretes, amb la seva Carta Atlàntica bilateral que va constituir les bases de l'aliança.
Els aliats es van convertir en un grup formalitzat en la Declaració de les Nacions Unides l'1 de gener de 1942, que va ser signada per 26 nacions de tot el món; van anar des de potències menors allunyades de la guerra, fins a governs exiliats per l'ocupació de l'Eix. La Declaració va reconèixer oficialment els Tres Grans i la Xina com les "Quatre Potències",Hoopes, Townsend, and Douglas Brinkley. FDR and the Creation of the U.N. (Yale University Press, 1997) en reconeixement del seu paper central en el processament de la guerra; també se'ls va anomenar "la tutela dels poderosos" i més tard els "Quatre policies" de les Nacions Unides. Molts més països s'uneixen l'endemà i fins als darrers dies de la guerra, incloses les colònies i les antigues nacions de l'Eix.
Un cop acabada la guerra, els aliats i la Declaració que els lligava es convertirien en la base de les modernes Nacions Unides;Ian C. B. Dear and Michael Foot, eds. The Oxford Companion to World War II (2005), pp 29, 1176 un llegat durador de l'aliança són els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que està format exclusivament per les principals potències aliades que van guanyar la guerra.
Orígens
Els Aliats victoriosos de la Primera Guerra Mundial, que incloïen el que esdevindrien les potències aliades de la Segona Guerra Mundial, havien imposat dures condicions a les Potències Centrals oposades a la Conferència de Pau de París del 1919-1920. Alemanya es va molestar a la signatura del tractat de Versalles, que exigia que assumís tota la responsabilitat de la guerra, una part important del territori, i que pagués costoses reparacions, entre altres sancions. La República de Weimar, que es va formar al final de la guerra i que posteriorment va negociar el tractat, va veure trontollada la seva legitimitat, sobretot quan lluitava per governar una economia molt debilitada i humiliada la població.
El crack de Wall Street de 1929 i la Gran Depressió que va seguir va provocar disturbis polítics a tot Europa, especialment a Alemanya, on els nacionalistes revanxistes van culpar la gravetat de la crisi econòmica al Tractat de Versalles. El partit d'extrema dreta nazi dirigit per Adolf Hitler, que s'havia format poc després del tractat de pau, va explotar el creixent ressentiment popular i la desesperació per convertir-se en el moviment polític dominant a Alemanya; el 1933 van guanyar el poder i van establir ràpidament un règim totalitari conegut com el Tercer Reich. El règim nazi va exigir l'anul·lació immediata del tractat de Versalles i va reclamar sobre Àustria i els territoris amb població alemanya de Txecoslovàquia. La probabilitat de guerra era elevada, però cap de les principals potències tenia la gana d'un altre conflicte; molts governs van intentar alleujar les tensions mitjançant estratègies no militars com ara l'apaivagament.
El Japó, que havia estat una principal potència aliada a la Primera Guerra Mundial, havia esdevingut des de llavors cada vegada més militarista i imperialista; paral·lelament a Alemanya, el sentiment nacionalista va augmentar al llarg dels anys vint, i va culminar amb la invasió de Manxúria el 1931. La Societat de les Nacions va condemnar fermament l'atac com un acte d'agressió contra la Xina; el Japó va respondre abandonant la Lliga el 1933. La segona guerra sino-japonesa va esclatar el 1937 amb la invasió japonesa a gran escala de la Xina. La Societat de les Nacions va condemnar les accions del Japó i va iniciar sancions; els Estats Units, que havien intentat negociar pacíficament la pau a Àsia, es van enfadar especialment per la invasió i van intentar donar suport a la Xina.
El març de 1939, Alemanya es va fer càrrec de Txecoslovàquia, només sis mesos després de la signatura de l'Acord de Múnic, que pretenia apaivagar Hitler cedint les zones frontereres alemanyes, principalment ètniques, de Txecoslovàquia; si bé la major part d'Europa havia celebrat l'acord com una victòria important per a la pau, l'aparició oberta dels seus termes va demostrar el fracàs de l'apaivagament. Gran Bretanya i França, que havien estat els principals defensors de l'apaivagament, van decidir que Hitler no tenia intenció de mantenir acords diplomàtics i van respondre preparant-se per a la guerra. El 31 de març de 1939, Gran Bretanya va formar l'aliança militar anglo-polonesa en un esforç per evitar un imminent atac alemany contra Polònia; els francesos també tenien una llarga tradició d'aliança amb Polònia des del 1921. La Unió Soviètica, que havia estat aïllada diplomàticament i econòmicament per gran part del món, havia buscat una aliança amb les potències occidentals, però Hitler va prevenir una possible guerra amb Stalin signant el pacte de no-agressió nazi-soviètic a l'agost de 1939. A més, per evitar una guerra de dos fronts que havia atacat les seves forces durant l'última guerra mundial, l'acord va dividir secretament els estats independents d'Europa central i oriental entre les dues potències i va assegurar el subministrament adequat de petroli per a la màquina de guerra alemanya.
L'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia; dos dies després, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya. Aproximadament dues setmanes després de l'atac d'Alemanya, la Unió Soviètica va envair Polònia des de l'est. Gran Bretanya i França van establir el Consell Suprem de Guerra anglo-francès per coordinar les decisions militars. Un govern polonès a l'exili es va establir a Londres, junt amb centenars de milers de soldats polonesos, que seguirien sent una nació aliada fins al final. Després d'un tranquil hivern, Alemanya va començar la seva invasió d'Europa occidental l'abril de 1940, derrotant ràpidament Dinamarca, Noruega, Bèlgica, els Països Baixos i França; totes les nacions ocupades establirien posteriorment un govern a l'exili a Londres, amb la contribució de cadascun a un contingent de tropes fugides. No obstant això, aproximadament un any després de la violació d'Alemanya de l'Acord de Múnic, Gran Bretanya i el seu Imperi es van mantenir sols contra Hitler i Mussolini.
Formació de la "Gran Aliança" Abans que fossin aliats formalment, el Regne Unit i els Estats Units havien cooperat de diverses maneres, sobretot a través de l'acord de destructors per bases del setembre de 1940 i el programa americà de préstec i arrendament, que proporcionava la Gran Bretanya i el Soviet Unió amb material de guerra a partir de l'octubre de 1941. La Commonwealth britànica i, en menor mesura, la Unió Soviètica van correspondre amb un programa de contracte de préstec i arrendament invers més petit.
La primera reunió inter-aliada va tenir lloc a Londres a principis de juny de 1941 entre el Regne Unit, els quatre dominis britànics co-bel·ligerants (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica), els vuit governs a l'exili (Bèlgica, Txecoslovàquia, Grècia, Luxemburg, Països Baixos, Noruega, Polònia, Iugoslàvia) i la França Lliure. La reunió va culminar amb la Declaració del Palau de St James, que establia una primera visió per al món de la postguerra.
El juny de 1941, Hitler va trencar l'acord de no-agressió amb Stalin i les forces de l'Eix van envair la Unió Soviètica, que en conseqüència va declarar la guerra a Alemanya i els seus aliats. Gran Bretanya va acordar una aliança amb la Unió Soviètica al juliol, amb les dues nacions compromeses a ajudar-se mútuament per qualsevol mitjà i a no negociar mai una pau separada. L'agost següent va tenir lloc la Conferència de l'Atlàntic entre el president nord-americà Franklin Roosevelt i el primer ministre britànic Winston Churchill, que va definir una visió angloamericana comuna del món de la postguerra, tal com va formalitzar la Carta de l'Atlàntic.
A la Segona Reunió entre Aliats celebrada a Londres el setembre de 1941, els vuit governs europeus a l'exili, juntament amb la Unió Soviètica i representants de les Forces Franceses Lliures, van adoptar per unanimitat l'adhesió als principis comuns de la política establerts a la Carta de l'Atlàntic. Al desembre, el Japó va atacar els territoris nord-americans i britànics a Àsia i el Pacífic, cosa que va provocar que els Estats Units entressin formalment a la guerra com a potència aliada. Poc després, la Xina va declarar la guerra a totes les potències de l'Eix a causa de l'agressió japonesa.
A finals de 1941 ja s'havien format les línies principals de la Segona Guerra Mundial. Churchill es va referir a la "Gran Aliança" del Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica, que junts van jugar el paper més important en processar la guerra. L'aliança era en gran manera una de les comoditats de cada membre: el Regne Unit es va adonar que les potències de l'Eix no només amenaçaven les seves colònies del nord d'Àfrica i Àsia, sinó també la pàtria. Els Estats Units van considerar que s'havia de contenir l'expansió japonesa i alemanya, però van descartar la força fins a l'atac del Japó. La Unió Soviètica, havent estat traïda per l'atac de l'Eix el 1941, va menysprear molt la bel·ligerància alemanya i l'expansió japonesa incontestable a l'est, sobretot tenint en compte la seva derrota en guerres anteriors amb el Japó; els soviètics també van reconèixer, com havien suggerit els Estats Units i la Gran Bretanya, els avantatges d'una guerra de dos fronts.
Els tres grans miniatura|"Els tres grans": Ióssif Stalin, Franklin D. Roosevelt i Winston Churchill es troben a Teheran el 1943.