miniatura|Perseguit per la mort miniatura|Kim Novak i James Stewart a Vertigen (D'entre els morts) (1958)Hitchcock va desenvolupar mecanismes cinemàtics com el suspens, el públic com a voyeur, i el seu conegut "MacGuffin", un detall aparentment menor que serveix de pivot sobre el qual fer girar la narració.

Mètode de treball Escriptura Preguntat sobre el seu treball, Hitchcock explicarà: «El guionista i jo planifiquem la totalitat del guió fins al menor detall i, quan hem acabat, tot el que es queda a fer és rodar la pel·lícula. De fet, només quan s'entra a l'estudi, és quan s'entra a la zona dels compromisos. Verdaderament, el novel·lista és qui té el millor paper, ja que no ha de tractar amb els actors i tota la resta.»The writer and I plan out the entire script down to the smallest detail, and when we're finished all that's left to do is to shoot the film. Actually, it's only when one enters the studio that one enters the area of compromise. Really, the novelist has the best casting since he doesn't have to cope with the actors and all the rest. En una entrevista de 1969, Hitchcock precisa : «Així que el guió està a punt, m'agradaria tant no fer la pel·lícula... Tinc un esperit fortament visual. Al meu cap, visualitzo una pel·lícula fins al muntatge final. Ho escric tot més en detall en el guió, i llavors, quan rodo, no miro en absolut el guió. Me'l sé de memòria, de la mateixa manera que a un director d'orquestra no li cal mirar la partitura... Quan ha acabat el guió, la pel·lícula és perfecta. Però, durant la realització, perd potser un quaranta per cent de la seva concepció original.»« Once the screenplay is finished, I'd just as soon not make the film at all... I have a strongly visual mind. I visualize a picture right down to the final cuts. I write all this out in the greatest detail in the script, and then I don't look at the script while I'm shooting. I know it off by heart, just as an orchestra conductor needs not look at the score... When you finish the script, the film is perfect. But in shooting it you lose perhaps 40 per cent of your original conception. »- Roger Ebert, Alfred Hitchcock Sovint, a les pel·lícules de Hitchcock, l'escriptura del guió es fa a partir d'idees d'escenes. És sobretot el cas de l'escena dels paraigües o la del molí a Enviat especial (1940), que Hitchcock imaginava abans que no es reflexionés sobre la història o sobre els personatges, o la de l'avió d'espargiment a Perseguit per la mort (1959), que ve de la idea, o del desafiament, d'una escena de suspens desenvolupant-se, no com de costum en un lloc tancat i sufocant, sinó, al contrari, en un espai completament airejat, buit, al camp. Les històries de les pel·lícules on es veuen els personatges evolucionant en indrets cèlebres (estàtua de la Llibertat a Sabotage (1942), seu de les Nacions Unides o al Mont Rushmore a Perseguit per la mort...), són així d'alguna manera i en part com a pretext per a la utilització d'aquests indrets com a decorat. David Freeman, l'últim guionista que va col·laborar amb Hitchcock d'entrada queda bastant desconcertat pel mètode utilitzat pel realitzador: «En principi es determina el que faran els personatges, després se'ls dota dels trets del personatge que fan plausible el seu comportament. […] Hom ha criticat Hitchcock durant anys sobre el fet que, a casa seva, la forma prevalia sobre el fons. La seva manera de treballar confirmava aquesta crítica. L'astúcia se sostenia en el fet que la seva anàlisi dels personatges era tan minuciosa i tan penetrant que amb ella n'hi havia prou per donar-los vida a les seves pel·lícules.»Freeman, pàg. 16.

Procediments narratius El MacGuffin El realitzador, per explicar el que és un «MacGuffin», explicarà sovint la mateixa petita història graciosa : Dos viatgers es troben en un tren que va de Londres a Edimburg. L'un li diu a l'altre: «Excusi'm Senyor, però què és aquest paquet d'aspecte estrany que ha col·locat a la xarxa sobre el seu cap ? – Ah! això, és un MacGuffin. - Què és un MacGuffin ? – Bé, és un aparell per agafar lleons a les muntanyes d'Escòcia. - Però si no hi ha lleons a les muntanyes d'Escòcia. - En aquest cas, no és un MacGuffin.»Truffaut; McGilligan, pàg. 158; Freeman, pàg. 53-54; ...

El «MacGuffin» és un element clau de la intriga, material o no, generalment misteriós, que sembla vital per als personatges, però que serveix en realitat únicament de pretext al desenvolupament del guió, i que no té, més enllà d'això, cap importància. El terme hauria estat utilitzat per primera vegada per Angus MacPhail,Bourdon, pàg. 584: «Al seu llibre titulat Hitchcock & Selznick, Leonard J. Leff atribueix la paternitat del terme al guionista Angus MacPhail [...]. » guionista i amic de Hitchcock. Hitchcock i els seus guionistes hi recorreran en nombroses pel·lícules. El «MacGuffin» revesteix de vegades, potser de manera demostrativa, un caràcter bastant estrafolari.

A Els trenta-nou graons (1935), el «MacGuffin» és una sèrie de plànols que uns espies han robat i en algunes frases retingudes per Mr. Memory; a Alarma a l'exprés (1938), és un missatge codificat sota la forma d'un petit aire musical; a Enviat especial (1940), una clàusula d'un tractat que un home polític holandès és l'únic, aparentment, que el coneix; a Notorious (1946), una barreja química amagada en ampolles de vi. Un dels «MacGuffin» de Perseguit per la mort (1959) pren la forma de microfilms dissimulats en una figureta i conté «secrets del govern»- és l'única explicació que se'ns donarà... Hitchcock veia allà el seu millor millor «MacGuffin», el més inexistent, el més irrisori.»Bourdon, pàg. 584, citant Truffaut. La importància del «MacGuffin» disminueix progressivament en el transcurs de la pel·lícula fins a no sortir de vegades més, l'espectador es deixa arrossegar pels personatges i la manera com reaccionen als esdeveniments generats pel procediment.

Segons alguns, el primer «MacGuffin» del cinema de Hitchcock es troba ja a The Lodger , 1927, amb el personatge de l'«Avenger» l'assassí, que de fet no es veu mai a la pantalla.Krohn Un altre clar «MacGuffin»-personatge és el misteriós Kaplan de Perseguit per la mort, que simplement no existeix. En aquesta pel·lícula, es pot fins i tot considerar l'escena de la discussió entre els agents americans com la projecció d'una reunió entre escenògraf i guionistes discutint per saber quin gir fer prendre a la història. El personatge interpretat per Leo G. Carroll, que surt per donar instruccions, representa llavors d'alguna manera el guionista que té una nova idea d'aventura, que ve, «àngel»,Douchet, pàg. 228. a proposar als herois.

Hitchcock sempre es divertia quan guionistes o productors dissertaven sobre la naturalesa exacta del «MacGuffin», com va ser pel cas de Notorious; dirà: «La gent que discuteix del "MacGuffin" ho fa perquè és incapaç d'analitzar els personatges.»Freeman, pàg. 54.

El suspens miniatura|esquerra|Una escena de Perseguit per la mort 1959). miniatura|James Stewart a Vertigen (D'entre els morts) , 1958).

Jean Douchet veu en el suspens «la principal definició de l'obra hitchcockiana», i el defineix com «la dilatació d'un present enxampat entre les dues possibilitats contràries d'un futur imminent». Segons Douchet, «l'ansietat neix quan actors o espectadors estan dividits, esquinçats entre l'esperança d'una salvació i el temor de l'irremeiable entre la vida i la mort. És doncs funció de la durada del conflicte, de la seva dilatació. Esmola la nostra percepció del temps.»Douchet, pàg. 9 sv.; Montcoffe, pàg. 66 sv.

El suspens ha de distingir-se de la sorpresa o del xoc, més característic del cinema de terror o d'espant. A les pel·lícules de Hitchcock, el suspens és obtingut per una diferència entre el que l'espectador sap i el que el personatge veu. L'espera ansiosa per l'espectador pot llavors ser reforçada per una música accentuada, efectes de llum, ombres... En el cinema de terror, l'efecte de sorpresa (el xoc) consisteix a fer aparèixer una cosa o un personatge, sovint terroritzant, mentre que ni el «heroi» ni l'espectador no s'ho esperen. Però a les pel·lícules hitchcockianes, l'ansietat de l'espectador augmenta a mesura que el perill, del qual el «heroi» no és conscient, es precisa; el públic es pregunta què arribarà quan l'amenaça serà finalment percebuda per aquell (o aquella) amb qui s'identifica. La majoria de les pel·lícules de suspens de Hitchcock descansen sobre aquest efecte.

Així, a La finestra indiscreta (1954), l'espectador està sol veient el veí de davant sortir del seu pis amb una dona; Jeffries dorm aleshores. Igualment, quan el detectiu Arbogast puja les escales de la casa de Norman Bates a Psicosi (1960), l'espectador veu la porta entreobrir-se i està sol preveient l'homicidi. Vertigen (D'entre els morts) (1958) és tan particularment significatiu, ja que l'espectador s'entera per un flashback, des del començament de la segona part de la pel·lícula, de la verdadera identitat de Judy i tot el complot ordit contra Scottie. L'espectador s'interroga així sobre el gir que podran prendre els esdeveniments

L'humor En una entrevista de 1967, quan se li pregunta per què mai no ha rodat comèdies,La pregunta és una mica maldestra, ja que Matrimoni original (1941) i The Trouble with Harry (1955) són pures comédies. Hitchcock respon: «Però si totes les pel·lícules que faig són comèdies.»

Els thrillers de Hitchcock, en efecte, són esmaltats de tecles humorístiques. El realitzador, que ell mateix sempre ha desconcertat una mica els crítics pel seu incorregible costat bromista, considerava que la tensió no podia ser mantinguda al llarg d'una pel·lícula i que s'havien d'administrar moments de respir en la narració. Si es troben diverses escenes d'un còmic bastant trempat, com per exemple al començament de Els trenta-nou graons (1935) o les escenes divertides de Family Plot, la trama (1976), l'humor hitchcockià es refereix freqüentment a la sexualitat i la mort (humor negre). En la primera categoria, es troba per exemple, a Els trenta-nou graons sempre, l'escena on representants de roba interior femenina susciten la mirada una mica desesperada d'un sacerdot, o aquella on la mà de l'heroi és emmanillada a mà d'una jove i acompanya aquesta mentre que es treu la roba, o també, al començament de Vertigen (D'entre els morts) (1958), l'escena on és en qüestió un sostenidor revolucionari concebut per un enginyer en aeronàutica. En la segona, es troben entre d'altres, les observacions molt prosaiques de Stella, la infermera de La finestra indiscreta (1954), en relació amb el que l'assassí ha pogut realment fer del cos de la seva víctima, o la dona del policia a Frenzy (1972) interrogant-se sobre el cadàver de Babs tot rosegant. The Trouble with Harry (1955) és, d'altra banda, una comèdia completament consagrada a l'humor macabre.

Storyboards i rodatges La majoria dels comentaristes han cregut fermament al llarg dels anys que les pel·lícules de Hitchcock eren àmpliament «storyboard» fins al menor detall. S'ha dit que no valia la pena de mirar a través de l'objectiu d'una càmera, atès que per a ell no era útil, fins i tot quan fotos destinades a la promoció el mostren fent-ho. Això li servia també d'excusa per no haver de modificar mai les seves pel·lícules respecte a la visió que en tenia d'entrada. Si un estudi li demanava de fer-ho, podia pretendre que la pel·lícula estava ja rodada d'una única manera i que no hi havia altres preses a prendre en consideració.