miniatura|Muntanyes tabulars a Cabrera i Collsacabra, al límit de les comarques d'Osona i Garrotxa. miniatura|Sky Mesa, Canyonlands National Park. miniatura|Table Mountain a Sud-àfrica. Una mesa o taula és una muntanya elevada amb la part de dalt (cim) plana i amb costats que, normalment, acaben en un cingle escarpat. Les meses són relleus tabulars formats per estrats horitzontals de roques que presenten una superfície planera i sovint vores força abruptes resistents a l'erosió. Són pròpies dels paisatges subàrids i també de les antigues zones volcàniques.
La mesa és un accident geogràfic molt característic dels ambients àrids. Particularment al sud-oest dels Estats Units n'hi ha molts exemples i també a Espanya, Sardenya, Nord d'Àfrica, Aràbia, Índia, Austràlia, en badlands i a la part muntanyosa de Wyoming, Idaho, Montana, Texas, i Oklahoma. Grand Mesa és una mesa situada a l'oest de Colorado. A Catalunya hi ha nombrosos exemples de muntanyes tabulars. Són cingleres a les vores dels principals altiplans del país, Cabrerès i Collsacabra, Lluçanès, Moianès i també en mig de conques força erosionades com les de Tremp, Barberà i Òdena.
Terminologia El geòleg Kirk Bryan, el 1922, va usar el terme mesa (‘taula’) per a anomenar les muntanyes tabulars que s'aixequen i reposen, a la manera d'una taula, sobre les extenses planes.Migoń, P., 2004a. Mesa. In: Goudie, A.S. (Ed.), Encyclopedia of Geomorphology. Routledge, Londres, p. 668. ISBN 9780415272988
No hi ha un límit establert en la seva extensió. Hi ha meses extensíssimes de centenars de quilòmetres quadrats i d'altres que no arriben a 1 km². Un turó o muntanya ampla i de cim pla, més o menys aïllada i encinglerada que representi una resta de l'erosió diferencial, pot ser anomenada mesa.Neuendorf, Klaus K.E. Mehl, James P., Jr. Jackson, Julia A.. (2011). Glossary of Geology (5th Edition). American Geosciences Institute. ISBN 9781680151787 En la literatura geomorfològica i geològica, sobretot en llengua anglesa, s'han usat altres termes. Per exemple, a la regió de Roraima (Veneçuela), el nom tradicional, tepui, de la llengua local Pomón, i el terme muntanyes taula s'han utilitzat per descriure les muntanyes locals de cim aplanat.<ref>Duszyński, F., Migoń, P. and Strzelecki, M.C., 2019. Escarpment retreat in sedimentary tablelands and cuesta landscapes–Landforms, mechanisms and patterns. Earth-Science Reviews,''' no. 102890. doi.org/10.1016/j.earscirev.2019.102890</ref>Briceño, H.O. and Schubert, C., 1990. Geomorphology of the Gran Sabana, Guayana Shield, southeastern Venezuela. Geomorphology, 3(2), pp.125-141. Les formes del relleu similars a Austràlia s'anomenen com a muntanyes i turons de taula o de tenda de campanya. El terme alemany Tafelberg també s'ha emprat en la literatura científica anglesa en el passat.King, L.C., 1942. South African Scenery. A Textbook of Geomorphology. Oliver and Boyd, Edimburg i Londres (340 p.).
Formació miniatura|Vista del Mont Roraima, Gran Sabana, Veneçuela. En la imatge es pot copsar el reculament de la cinglera i les restes de l'altipla arrasat. Les meses es formen per disgregació de la superfície i l'erosió de capes de roques horitzontals que han estat depositades i després aixecades per l'activitat tectònica. Les roques més resistents romanen més altes que la resta que les envolta. Aquest procés s'anomena erosió diferencial. La diferent duresa de les roques dona la forma característica a les meses. El mateix fenomen es produeix als cingles de les meses que, a banda, no pateixen igual erosió perquè les aigües fluvials actuen més a la base que no pas en el vessant.
El relleu tabuliforme i les meses, on les capes o paquets de roques es disposen horitzontalment i suborizontalment, alterades en els seus marges i alhora més resistents al desgast dels processos erosius, segueixen en general una seqüència d'esdeveniments geològics, geomorfològics i climàtics:
La hidrografia i els processos d'enfonsament de gran àrees, defineixen l'orientació del sistema fluvial i predisposen la superposició de capes i una topografia determinada associada als processos de pediplanació. Els moviments i tensions epirogenètics i/o tectònics influeixen en el drenatge a l'hora de tallar i aïllar la muntanya i, alternativament, la litologia (tipùs de rocam) i la morfologia (relleu, valls) adjacents. Canvis d'un clima humit cap a un clima àrid, que implica el retrocés paral·lel dels vessants per erosió mecànica.
Relleu aclinal alt=Blocs i roques a l'altiplà (base) del Mont Roraima (tepui) a Veneçuela|miniatura|Amuntegament de blocs i roques com a resultat del procés d'extinció d'una mesa. Altiplà del Mont Roraima (tepui) a Veneçuela Les meses pertanyen al tipus de relleu aclinal. Les formes inicials són superfícies estructurals de topografia plana on s'hi han dipositat els sediments i s'ha produït una disposició alterna de nivells de roques, més durs i més tous, clarament estratificats, en una conca sedimentària. Quan aquesta conca és erosionada, en resulten els paisatges tabulars.
Evolució Les meses són formes de relleu residuals i típiques de les roques estratificades que s'han format a partir del tallament dels altiplans i de la reculada dels cingles Els estudis de camp conclouen que les meses evolucionen particularment amb la interacció dels diferents processos geomòrfics i climàtics, passats i presents, existents en cada regió.
El factor clau que determina la forma i la durabilitat d'una mesa és el seu recobriment, és a dir, el nivell superior de roca dura i resistent a l'erosió que corona l'estructura i protegeix els estrats tous subjacents. Sense aquest recobriment, la mesa no pot mantenir el perfil tabular i es degrada ràpidament.
Les meses tenen un procés d'extinció ben definit. Un cop aïllada de l'altiplà originari per l'acció erosiva, perd gradualment superfície per la reculada dels cingles laterals. El mecanisme principal és la sapa basal, fenomen pel qual l'aigua de pluja s'infiltra pels porus dels estrats tous i erosiona la base del cingle, de manera que el recobriment superior, privat de suport, s'esquerda i es desintegra. A mesura que el cingle retrocedeix, la superfície del recobriment es redueix. Quan l'amplada del cim és inferior a l'alçada total de la forma, la mesa es redueix a un turó testimonial (butte), de cim pla, però molt més estret.
Així doncs, la seqüència completa de degradació és: altiplà → mesa → butte → agulla o pinacle → arrasament en blocs i pedres a peu de cingle.
La velocitat del procés varia enormement d'un lloc a l'altre. En zones extremament àrides, on l'erosió mecànica és lenta, una mesa pot persistir durant milions d'anys, mentre que en regions plujoses o on hi ha alternança de glaç i desglaç, la degradació pot ser molt més ràpida. El tipus de roca del recobriment també és determinant: les capes de basalt o gres molt cimentat ofereixen una resistència superior a les de calcària porosa o lutita.
A Mart També hi ha meses en algunes zones del planeta Mart. Es formen a planes geològicament recents. Aquest relleu s'estén de 100 metres a 2 km.Baker, David M. Morphological Analyses of Mesas and Knobs in the Northwest Fretted Terrain of Mars; Constraints on the Presence and Distribution of Ice-Facilitated Mass-Wasting. Ed. Alexander K. Stewart and James W. Head. Vol. 40. Issue 2. p. 72. United States: Geological Society of America (GSA) : Boulder, Colorado, United States, 2008. Estan concentrades principalment a la zona de transició entre els altiplans meridionals i les planes del nord, en allò que es coneix com a dicotomia marciana. Aquesta zona limítrofa inclou un tipus de paisatge peculiar i únic de Mart, el terreny erosionat (fretted terrain), caracteritzat per cingleres abruptes d'entre 1 i 2 km d'alçada, valls de fons pla i meses de cim aplanat envoltades de materials que evidencien un procés de flux.
Les meses marcianes es distingeixen de les terrestres per la importància del gel en el seu modelat. Al peu de moltes d'aquestes meses s'observen els «ventalls lobats d'enderrocs», (lobate debris aprons), vastes acumulacions de material que s'estenen amb forma de lòbul des de la base dels cingles. Dades de radar obtingudes pel Mars Reconnaissance Orbiter han demostrat que aquests ventalls contenen més d'un 80% de gel.Yuval Steinberg et al, «Physical properties of subsurface water ice deposits in Mars's Mid-Latitudes from the shallow radar», Icarus (2025)
Les principals zones de meses marcianes són: Cydonia Mensae, situada a la frontera entre els altiplans d'Arabia Terra i les planes d'Acidalia Planitia, a uns 41° de latitud nord. S'hi troben meses aïllades de diverses formes i dimensions. La més coneguda popularment és una mesa d'uns 3 km de longitud que, fotografiada per la sonda Viking 1 el 1976 amb baixa resolució i un angle d'il·luminació concret, semblava tenir l'aspecte d'una cara humana (la «Cara de Mart»). Imatges posteriors d'alta resolució obtingudes per les sondes Mars Global Surveyor, Mars Express i Mars Reconnaissance Orbiter'' confirmaren que es tractava d'una formació natural, resultat de l'erosió diferencial. Deuteronilus Mensae i Protonilus Mensae, a uns 40-50° de latitud nord, que presenten un dels exemples més ben documentats de terreny erosionat. Els estudis indiquen que la zona ha experimentat múltiples episodis glacials i que les meses contenen grans quantitats de gel a sota de la superfície. Es considera que l'origen d'aquest gel està relacionat amb canvis en la inclinació de l'eix de rotació de Mart al llarg de la seva història. Aeolis Mensae, prop de l'equador, amb una morfologia semblant, però sense ventalls lobats ni farciment de valls lineades.
Indrets amb el nom de mesa Parc Nacional de Mesa Verde Black Mesa (Oklahoma) Black Mesa (comtats d'Apache i de Navajo, Arizona) Black Mesa (comtat de Navajo, Arizona) Red Mesa Sky Mesa
Els tepuis Els tepuis poden classificar-se com una variant de les «mesas». N'hi ha alguns de notables: Auyan-tepuy. Kukenan tepui.
Referències
Bibliografia
Categoria:Geomorfologia