L'M60 és un tanc d'origen estatunidenc de l'any 1960. Encara en actiu avui a molts exèrcits arreu del món, va ser un dels principals vehicles blindats de l'Exèrcit dels Estats Units d'Amèrica i va restar-hi actiu fins a l'any 1997. Amb una producció de 15.000 tancs, alguns actius a més de 20 estats, és un dels tancs més exportats de la història. L'M60 va ser ideat per a l'exèrcit americà l'any 1957 per a substituir l'M48 Patton.
La seva producció va començar el 1959 amb el nom de M68, però en entrar a l'exèrcit fou batejat amb el nom d'M60 Patton. El 1963 va sorgir l'M60A1 que portaria una torre més gran i una estabilitat i blindatge millorats. La sèrie de tancs M60 mai no va ser batejada oficialment com a tanc Patton. S'ha anomenat un "descendent millorat en producte" del disseny del tanc Patton.
La sèrie de tancs M60 es va convertir en el principal tanc de batalla americà durant la Guerra Freda, arribant a un total de producció de 15.000 M60. La producció de casc va acabar el 1983, però 5.400 models més antics es van convertir a la variant M60A3 que va acabar el 1990.
L'M60 Patton portà un motor ADVS-1790-2C (igual que l'M48) dièsel de 750CV, i pot assolir una velocitat de 48 km/h amb una autonomia aproximada de 480 km. El tanc transporta 4 tripulants i pesa unes 52,617 tones. Té una altura de 3,27m, una amplada de 3,63m i una longitud de 9,43m.
Desenvolupament Els Estats Units van entrar en un període d'activitat frenètica durant l'atmosfera de crisi de la Guerra de Corea, quan els Estats Units semblaven estar per darrere de la Unió Soviètica en termes de qualitat i quantitat de tancs. Els cicles de prova i desenvolupament es van produir simultàniament amb la producció per assegurar un lliurament ràpid de nous tancs. Aquesta ràpida producció va causar problemes, però la importància donada a l'equipació ràpida d'unitats de combat amb nous tancs va impedir les proves detallades i l'avaluació abans de la producció de quantitat.
El M47 Patton va entrar en producció el 1951 i va ser utilitzat per l'Exèrcit dels Estats Units i el Cos de Marines, però els problemes tècnics i de producció en curs li van impedir servir a la Guerra de Corea. El tanc M48 Patton va entrar en servei el 1952, però els seus primers dissenys van ser considerats insatisfactoris per les Forces de Camp de l'Exèrcit. Les millores de la M48 es van centrar en la millora dels sistemes de control de foc i canó principal de 90 mm, mentre que simultàniament explorava el desenvolupament de blindatge de vidre de sílice i sistemes d'autocarregador. El tanc va continuar el seu desenvolupament fins a 1955 juntament amb la seva producció en massa simultània. El curs del seu desenvolupament durant la meitat de la dècada de 1950 va ser la font d'un ampli debat entre els comitès de supervisió del pressupost del Congrés.
El programa T95, que va començar el 1955, tenia la intenció de substituir el M48, presentava una sèrie de components innovadors i experimentals, com el seu canó T208 de gruix suau de 90 mm enganxat rígidament a la seva torreta, disseny experimental de motor en forma de X utilitzant una planta d'energia de cicle de vapor alimentada per hidrocarburs, armadures compostes i telèmetre infraroig. La càrrega de desenvolupar-los, però, va frenar el programa general fins a una paralització. Durant la Revolució Hongaresa de 1956, un tanc mitjà T-54A soviètic va ser conduït als terrenys de l'ambaixada del Regne Unit a Budapest pels hongaresos al novembre.
Després d'un breu examen de l'armadura d'aquest tanc per part d'un agregat militar britànic, es va concloure que els Ordnance QF 20-lliures eren aparentment incapaços de derrotar constantment el seu blindatge frontal amb munició HEAT o APC. El seu canó de 100 mm va ser un avanç significatiu sobre l'arma del T-44. També hi havia rumors d'un canó de 115 mm encara més gran en les proves. Aquests esdeveniments van impulsar al Regne Unit a començar a actualitzar els tancs existents amb un canó ranurat d'alta velocitat de 105 mm el 1958, la Royal Ordnance L7 per mantenir el Centurion viable contra aquest nou disseny de tancs soviètic. Els Estats Units van respondre iniciant el desenvolupament del tanc XM60 el setembre de 1957. Aquest nou disseny de tanc va incorporar moltes millores del comitè de l'Army Combat Vehicle al M48A2, principalment l'ús de motors dièsel per augmentar el seu abast operatiu i l'ús d'un canó principal més potent.
XM60 El maig de 1957, es va fer evident que el T95 Medium Tank no tindria un avantatge significatiu sobre el M48A2. El motor en forma de X i el telèmetre electroòptic van ser descartats a causa del rendiment, i la precisió del canó de cor suau i la seva munició APDS d'alta velocitat va continuar sent insatisfactòria. La torreta T95E6 s'havia de fer amb l'armadura de sílices avançada, però mai es va construir. Tot això va portar al tancament del projecte T95 el 7 de juliol de 1960. Però el disseny de la torreta T95E7 amb armadura convencional d'acer endurit es va portar endavant, convertint-se en la torreta M60A1.
El curs de la producció de tancs del M48 Patton va ser la font d'un ampli debat del Congrés. L'Oficina del Pressupost creia que l'Exèrcit no progressava amb suficient velocitat en el seu programa de modernització de tancs i recomanava la substitució immediata del M48A2. Preveient correctament que el Congrés no aprovaria l'adquisició de la M48A2 després de l'any fiscal 1959, el Cap adjunt de l'Estat Major, Logistics va proposar un tanc basat en la M48A2 amb una potència de foc millorada i el motor AVDS-1790. Atès que l'arma principal encara no havia estat especificada, quatre sistemes d'armes XM60 es van presentar el setembre de 1957.
El primer concepte va ser armat amb el canó de 120 mm T123E6 en la llarga torreta T95E6. Aquest va ser el disseny preferit pel Departament d'Ordenança. Estava equipat amb una maqueta de la nova cúpula de comandament de visió completa dissenyada. Un prototip complet d'aquesta torreta va ser construït abans que aquest concepte fos abandonat, principalment a causa de la seva lentitud de foc. El segon va portar el canó principal T254E1 de 105mm en la torreta tipus T95E5 i l'estil de la cúpula T9 de la M48A2. Els canons T254 utilitzaven canons britànics X15/L52 amb un evacuador de càrrega concèntric al canó.
El Comitè Tècnic de l'Ordenança de l'Exèrcit va triar aquest disseny per a la producció l'agost de 1958. El tercer concepte era muntar el canó principal de 90 mm T208 d'ànima lisa i la torreta T95E6 amb la cúpula T6 del tanc T95. Mai va progressar més enllà dels dibuixos de disseny. El quart utilitzava la torreta T95E1 i el canó principal T208. Es va construir una maqueta amb la nova cúpula de visió. Tots aquests dissenys conceptuals van ser referits com el XM60. Es va adjudicar un contracte a Chrysler Engineering el setembre de 1958 per a l'enginyeria de producció avançada (APE) del concepte XM60 #2.
El casc T95 es considerava, però, que el seu encast frontal d'una sola peça era massa difícil i costós de produir en quantitat. Alguns bucs T95 existents es van adaptar amb el motor AVDS-1790 i es van utilitzar de 1960 a 1964 per desenvolupar el prototip T118E1 del Vehicle d'enginyeria de combat M728. En lloc d'això, es va prendre la decisió d'usar bucs M48A2. Els bucs tenien 3 corrons de retorn i 6 parells de rodes de carretera d'acer per costat sense absorbidors de xoc, fent servir només molles de topall en el primer i sisè braç de la roda de carretera juntament amb un pou de torreta eixamplat i un anell, i un glacis en forma de falca plana. El canó T254E2 va ser escollit per ser l'arma principal del tanc l'agost de 1958 sent estandarditzat com el canó M68 105mm. Després d'una reunió l'11 de desembre de 1958, el general Maxwell Taylor va ordenar la producció de la XM60 a causa de les millores que oferia en la potència de foc, protecció i abast de creuer.
Atès que el tanc encara no havia rebut la seva designació oficial, aquests prototips de casc van ser referits breument com el M68 el desembre de 1958 fins que van ser nomenats oficialment el M60 el març de 1959. El compliment d'aquest requisit va ser un disseny provisional del tanc que va donar lloc a la sèrie M60, que s'assembla en gran manera al Pattó M48A2 en què es basava, però té diferències significatives. La semblança visual d'aquests dissenys, així com el seu període de solapament de servei, ha causat que algunes fonts denominin informalment la variant original del M60 com un tanc Patton.
Serie M60 El contracte de producció va ser aprovat l'abril de 1959 amb la producció inicial de baixa taxa a partir de juny a la Planta de Defensa de Delaware de Chrysler Corporation a Newark Delaware. El pilot de producció 1 es va completar a Chrysler Defense Engineering el 2 de juliol amb un total de producció inicial de 45 tancs el juliol de 1959. Aquests tancs van ser enviats a l'Aberdeen Proving Ground per a proves de supervivència i modificacions finals de disseny. Aquest lot de tancs no tenia la cúpula M19 a causa dels seus problemes inicials de producció.
El pilot de producció 2 es va acabar el 4 d'agost i es va utilitzar per desenvolupar publicacions tècniques i 47 tancs addicionals produïts per completar la primera compra de producció de baixa taxa. L'agost de 1959, es va atorgar un paquet d'oferta d'enginyeria per a la segona compra de producció de tipus baix de M60 que es construiria a la planta de Delaware. El pilot de producció 3 es va completar el 2 de setembre. Aquests tancs van anar al Detroit Arsenal Test Center per a avaluacions de manteniment, i després van ser enviats a Fort Knox per a proves d'usuari.
El quart pilot es va completar el 26 d'octubre i es va utilitzar com a casc mestre per verificar els estàndards de producció a la Planta de Tancs de Detroit amb un total de producció inicial de baixa taxa de 180 M60 construïts el 1959. La producció posterior, a partir de l'octubre de 1960, es va construir a la planta de tancs de l'Arsenal de Detroit, a Warren Michigan. Va assolir la capacitat operativa amb l'acampada a unitats de l'Exèrcit a Europa a partir de desembre de 1960.
Sistemes de defensa El seu blindatge és de 155,6mm i té dues maneres de crear cortines de fum per a protegir-se de míssils guiats per làser. Una és llançant combustible pels tubs d'escapament i l'altra és per mitjà de 12 llançagranades de fum, sis a cada banda de la torreta.
Armament A part del canó de 105mm porta una metralladora coaxial M240 de 7,62mm i en pot portar una de 12,7mm a la torreta. El tanc transporta uns 63 projectils per al canó principal i 7000 cartutxos per a les metralladores.
El M60 Patton té una direcció de tir Raytheon que inclou un telèmetre làser AW/WG-2 i una computadora de tir M21. El M21 és capaç de percebre el tipus de munició escollit i juntament amb el telèmetre la distància del blanc, el vent i el seguiment del canó. El tirador només ha de donar la temperatura i la pressió de l'aire.
Existeixen altres versions com la de tanc neteja-mines fabricat per Israel Military Industries. Pot assolir una velocitat de 6,5 km/h mentre neteja mines i té un blindatge reforçat. El manteniment d'aquest tanc va ser molt costós durant la Guerra del Golf i molts enginyers el van abandonar per utilitzar l'M1 Abrams neteja-mines.
Una altra versió és la de pont mecanitzat creat per General Dynamics que utilitza el xassís del M60 com a vehicle llança-ponts.
Porta un pont d'alumini que pesa unes 13,380 tones. Pot tardar entre 10 i 60 minuts (El temps exacte depèn del terreny on s'utilitzi) per a deixar el pont o recuperar-lo. Porta un motor Continental AVDS-1790-2A que pot assolir una velocitat de 48,28 km/h i li atorga una autonomia de 500 km aproximadament. El Pes total del tanc és de 55,205 tones.