La batalla de les Termòpiles (grec antic: Μάχη τῶν Θερμοπυλῶν, Makhe ton Thermopilon) fou un fet d'armes esdevingut l'agost o setembre del 480 aC entre una aliança de ciutats estat gregues, comandada pel rei Leònides I d'Esparta, i l'Imperi Aquemènida de Xerxes I. Fou lliurada durant tres dies en el marc de la segona invasió persa de Grècia i simultàniament amb la batalla naval d'Artemísion. Es produí al congost costaner de les Termòpiles.Θερμοπύλαι (Thermopile), amb el significat de 'Portes Calentes'. La invasió persa fou una resposta tardana a la derrota de la primera invasió persa de Grècia, que havia estat rebutjada per la victòria atenenca en la batalla de Marató el 490 aC. Cap al 480 aC, Xerxes havia reunit un grandíssim exèrcit i una vasta flota per conquerir Grècia. El polític i general atenenc Temístocles havia proposat que els aliats grecs barressin el pas a l'exèrcit persa al congost de les Termòpiles alhora que blocaven la flota persa als estrets d'Artemísion.
Un destacament grec d'aproximadament 7.000 homes marxà cap al nord per blocar el congost a mitjans del 480 aC. Es rumorejava que l'exèrcit persa estava format per més d'un milió de soldats. Avui en dia es considera que era molt més petit; els estudiosos recullen xifres que oscil·len entre 100.000 i 150.000 soldats. L'exèrcit persa arribà al congost a finals d'agost o principis de setembre. Els grecs, en clara inferioritat numèrica, contingueren els perses durant set dies (incloent-n'hi tres de batalla) abans que la seva rereguarda fos aniquilada en una de les darreres defenses més famoses de la història. Durant dos dies complets de batalla, les petites forces dirigides per Leònides blocà l'única via per la qual podia passar l'enorme exèrcit persa. Després del segon dia, el resident local Efialtes traí els grecs revelant als perses una sendera de pastors que conduïa darrere de les línies gregues. Leònides, conscient que les seves forces estaven a punt de ser flanquejades, feu marxar la major part de l'exèrcit grec tot quedant-se enrere per cobrir-ne la retirada amb 300 espartans i 700 tespieus. Segons diverses fonts, entre els altres grups que romangueren al congost també hi havia fins a 900 ilotes i 400 tebans. Els soldats restants lluitaren fins a la mort. Es diu que la majoria dels tebans es rendiren.
Temístocles comandava la flota grega a Artemísion quan fou informat que els perses s'havien obert pas per les Termòpiles. Atès que la seva estratègia requeria mantenir el control tant de les Termòpiles com d'Artemísion, els grecs es replegaren a Salamina. Els perses envaïren Beòcia i capturaren Atenes, que havia estat evacuada poc abans. A finals del 480 aC, la flota grega, que cercava un enfrontament decisiu amb la flota persa, vencé els invasors en la batalla de Salamina. Xerxes, tement quedar-se atrapat a Europa, emprengué el viatge de retorn a Àsia amb gran part del seu exèrcit (tot i que la majoria dels seus homes sucumbiren a la fam i les malalties en el camí de tornada) i deixà en mans de Mardoni la continuació de la guerra a Grècia. Tanmateix, l'any següent, els grecs assestaren el cop definitiu als invasors perses en la batalla de Platea.
Escriptors tant antics com moderns han utilitzat la batalla de les Termòpiles com a mostra del potencial d'un exèrcit patriòtic que defensa la seva terra. El rendiment dels defensors se cita igualment com a exemple dels avantatges de l'entrenament, l'equipament i un ús eficaç del terreny com a multiplicadors de força i ha esdevingut un símbol de coratge davant d'una dificultat que sembla insuperable.
Context lang=ca|miniatura|270px|El món grec durant les Guerres Mèdiques Les ciutats estat gregues d'Atenes i Erètria havien donat suport a la Revolta Jònica, un alçament fallit contra l'Imperi Persa de Darios I entre el 499 i el 494 aC. En aquella època, l'Imperi Persa encara era relativament jove i, per tant, propici a patir revoltes entre els seus súbdits. A més a més, Darios havia usurpat el tron i havia hagut d'esmerçar molt de temps a sufocar revoltes contra el seu govern.
Com que la Revolta Jònica havia estat una amenaça per a la integritat del seu imperi, Darios prometé solemnement que castigaria tots els que hi havien contribuït, especialment els atenencs, «perquè sabia molt bé que la seva revolta [dels jonis] no quedaria impune». Darios hi veié una oportunitat d'expandir el seu poder a la fragmentada antiga Grècia. El 492 aC, una expedició preliminar encapçalada per Mardoni consolidà el domini persa sobre les terres que portaven a Grècia, reconquerí Tràcia i reduí Macedònia a la condició d'estat client de Pèrsia.
miniatura|esquerra|Llançament dels emissaris perses a un pou pels espartans El 491 aC, Darios envià ambaixadors a totes les polis gregues per exigir-los un oferiment de «terra i aigua» com a símbol de submissió. La majoria de les ciutats gregues, intimidades per la demostració de força dels perses de l'any anterior, acataren el requeriment. En canvi, els atenencs sotmeteren els emissaris perses a judici i els mataren estimbant-los a un abisme, mentre que els espartans directament els llançaren a un pou. El resultat d'aquestes accions fou l'entrada en guerra d'Esparta contra Pèrsia. Tanmateix, en un intent d'apaivagar el rei dels reis, els espartans enviaren dos voluntaris a Susa, on creien que serien executats en represàlia per l'assassinat dels heralds perses.
Així doncs, el 490 aC Darios reuní un destacament amfibi comandat per Datis i Artafernes, que obtingué la submissió de les Cíclades després d'atacar Naxos. Seguidament, les forces invasores avançaren fins a Erètria, que fou assetjada i destruïda. Finalment, es dirigiren cap a Atenes i desembarcaren a la badia de Marató, on es trobaren amb un exèrcit atenenc molt més petit. Tanmateix, els atenencs se sobreposaren a la seva inferioritat numèrica per aconseguir una gran victòria en la batalla de Marató i obligar l'exèrcit persa a retirar-se a Àsia.
miniatura|L'escenari de la batalla avui en dia, amb el Cal·lídrom a l'esquerra, una ampla plana litoral formada per l'acreció de dipòsits fluvials al llarg dels segles i la carretera de la dreta, que segueix aproximadament la línia de la costa del 480 aC. Així doncs, Darios emprengué la formació d'un nou exèrcit gegantí amb el qual sotmetre tot Grècia, però el 486 aC els seus súbdits d'Egipte es revoltaren i es veié forçat a ajornar indefinidament la seva expedició grega. El rei dels reis morí abans de poder marxar contra Egipte i fou succeït pel seu fill, Xerxes I, que esclafà l'alçament dels egipcis i reprengué sense més dilació els preparatius per envair Grècia. Els aquemènides planificaren l'operació a llarg termini, acumularen provisions i reclutaren nous soldats per a aquesta invasió en tota regla. Xerxes decidí fer construir un pont sobre l'Hel·lespont a fi que les seves tropes poguessin travessar-lo a peu eixut i fer excavar un canal al llarg de l'istme del mont Atos (prop del qual havia naufragat una flota persa el 492 aC mentre intentava vorejar el cap en plena tempesta). Aquestes obres d'enginyeria, tremendament ambicioses, haurien estat fora de l'abast de qualsevol altre estat de la mateixa època. Una vegada acabats els preparatius, a principis del 480 aC, l'exèrcit reunit per Xerxes a Sardes emprengué la marxa cap a Europa i travessà l'Hel·lespont per sobre de dos ponts de barques. Heròdot narra que la host persa era tan gran que el riu Equidor quedà sec de tanta aigua que en begueren les tropes aquemènides. Davant de la immensitat d'aquest exèrcit, moltes ciutats gregues optaren per capitular i lliurar el tribut de terra i aigua als perses.
Els atenencs també feia anys que es preparaven per a una guerra amb els perses. El 482 aC, a iniciativa del polític Temístocles, havien decidit construir una gran flota de trirrems que tindria un paper clau en el seu conflicte amb els perses. Tanmateix, com que no tenien un efectiu suficient per plantar-los cara a terra i mar alhora, es veieren obligats a teixir una aliança de polis gregues per repel·lir els invasors. El 481 aC, Xerxes envià els seus ambaixadors arreu de Grècia per exigir «terra i aigua», ometent expressament les ciutats d'Atenes i Esparta, que es convertiren així en el nucli de la resistència. A finals de tardor del 481 aC, diverses ciutats estat es reuniren a Corint i formaren una confederació. Entre les prerrogatives d'aquesta aliança hi havia la capacitat de demanar suport i destinar tropes dels seus membres a punts defensius sempre que ho consultés anteriorment. Era un avenç notable per al món grec, tan eclèctic i caòtic com era, especialment si es té en compte el fet que moltes de les ciutats estat participants tècnicament encara es trobaven en estat de guerra.
Aquest congrés es tornà a reunir a la primavera del 480 aC. Els tessalis suggeriren que els grecs enviessin un destacament a l'estreta vall de Tempe, a la frontera de Tessàlia, per barrar el pas a Xerxes. Es destinaren 10.000 hoplites a Tempe, per on es creia que havien de transitar els perses. Tanmateix, uns dies més tard es retiraren del congost per consell d'Alexandre I de Macedònia, que els havia avisat que hi havia un altre accés a Tessàlia i que l'exèrcit aquemènida era prou gran per esclafar-los. Poc després, els grecs s'assabentaren que el rei dels reis havia travessat l'Hel·lespont.
Davant d'aquesta situació, Temístocles proposà una estratègia diferent: per arribar al sud de Grècia (Beòcia, Àtica i Peloponès), l'exèrcit de Xerxes havia de travessar les Termòpiles, un congost molt estret que els hoplites grecs podien blocar amb facilitat malgrat la seva grandíssima inferioritat numèrica. Alhora, per evitar que els perses passessin per mar, els atenencs i les flotes dels seus aliats podien blocar els estrets d'Artemísion. Els grecs reunits en congrés acordaren posar en marxa aquests plans. Tanmateix, els peloponesis es prepararen per defensar l'istme de Corint, si fes falta, mentre que les dones i els infants d'Atenes serien evacuats en massa a la ciutat peloponèsia de Trezè.
Preludi miniatura|350px|Moviments dels exercits persa i grec a les Termòpiles i Artemísion. Sembla que l'avenç de l'exèrcit persa per Tràcia i Macedònia fou força lent. Els grecs tingueren coneixement de la imminent arribada dels perses a l'agost gràcies a un espia. Els espartans, líders de facto de l'aliança, celebraven en aquells moments les Carnees. La llei espartana prohibia les expedicions militars durant aquestes festes, motiu pel qual els lacedemonis havien arribat tard a la batalla de Marató deu anys abans. A més a més, era l'època dels Jocs Olímpics i, per tant, estava en vigor la treva olímpica. Així doncs, fer marxar tot l'exèrcit espartà a la guerra hauria estat un sacrilegi per partida doble. Aquesta vegada, els èfors dictaminaren que la situació era prou urgent per enviar un destacament a blocar el pas de les Termòpiles sota el comandament d'un dels dos reis d'Esparta, Leònides I, que aniria a les Termòpiles al capdavant de 300 homes de la guàrdia reial. Aquesta expedició havia d'intentar reunir tants soldats grecs com fos possible pel camí i esperar l'arribada del cos principal de l'exèrcit espartà.
Segons narra Heròdot, la llegenda de les Termòpiles deia que els espartans havien consultat l'Oracle de Delfos a principis de l'any i havia pronunciat el següent vaticini:
Leònides, convençut que es dirigia a una mort segura, elegí els seus soldats entre els esparciates que tenien fills. Els espartans reberen reforços de diverses ciutats de camí a les Termòpiles i, finalment, arribaren al congost amb un efectiu de més de 7.000 homes. Leònides decidí fer-se fort a la «porta central», la part més estreta de les Termòpiles, on els focis havien construït una muralla molt de temps abans. Advertit per la gent de Traquis, una ciutat propera, de l'existència d'una sendera de muntanya que permetia flanquejar el congost, Leònides hi apostà 1.000 focis per protegir-se contra aquesta eventualitat.