miniatura|Pàgina miniada de la Bíblia de Lleó, a. 960. El ritu hispà, també anomenat mossàrab o visigòtic és una forma del ritu catòlic, diferent del ritu llatí, que es consolidà vers el a la península Ibèrica, sent practicada als territoris hispànics fins al . Actualment també és emprat per l'Església Espanyola Reformada Episcopal.Litúrgia de l'Església Espanyola Reformada Episcopal (1954) El cant mossàrab està associat a aquesta litúrgia.
Formació dels primers ritus catòlics El ritual que envolta l'Eucaristia a l'Església primitiva no estava escrit amb rúbriques precises com succeeix actualment. Un dels primers documents coneguts que estableix la naturalesa de la celebració de l'Eucaristia és la Didakhé, que data del 70-140. Es coneixen pocs detalls de les primeres formes de la litúrgia o del culte dels primers 3 segles, però hi havia diversitats en les pràctiques; Justí el Màrtir, però donà un exemple de la primitiva litúrgia cristiana a una de les seves apologies. A mesura que el Cristianisme adquiria domini després de la conversió de Constantí I a inicis del , va haver-hi un període de desenvolupament litúrgic a mesura que les comunitats emergien de les seves reunions reduïdes a les grans assemblees en sales públiques i a les noves esglésies. Aquest moment de desenvolupament combinà l'embelliment de les pràctiques existents amb l'intercanvi d'idees i pràctiques d'altres comunitats. Aquests processos resultaren tant en una inversió com a resultat d'una major diversitat i en certa unificació de factors d'unificació de la litúrgia en fusionar-se les formes per les principals ciutats i regions.
Les litúrgies de les ciutats patriarcals en particular tenien una gran influència en les seves regions, de manera que al era possible distingir entre diverses famílies de litúrgia, en particular la de Jerusalem, l'alexandrí, l'antioquí, el grec i el sirià a Orient, i l'africà (actualment completament desaparegut), el galicà, el cèltic, l'ambrosià, el romà i l'hispànic a occident. Tots aquests s'establiren de manera estable que seguí evolucionant, però no sense una certa influència de l'exterior. A Occident, però, la litúrgia africana es va perdre quan l'església va quedar afeblida per la divisió interna i per la invasió dels vàndals, extingint-se amb l'ascens islàmic. A la Gàl·lia, la fascinació dels francs vers la litúrgia romana els va fer adoptar aquest ritu, un procés confirmat i promogut per Carlemany per ajudar a la unitat imperial.For a good general overiew of the early period see, Mazza, E.: "The Eucharist in the First Four Centuries", in A.J. Chupungco (ed), "Handbook for Liturgical Studies. 3. The Eucharist", Collegville Minn.: Liturgical Press, 1999, pages 9-60.
Història de la litúrgia hispànica L'organització d'una història de la litúrgia hispànica és molt difícil, car la majoria de les fonts literàries pertanyen, les més antigues, als segles i , tot i que la major part del repertori emprat a Hispània i a la Gàl·lia Narbonesa s'ha transmès en codis dels segles VIII al XII, amb una quantitat important de còpies fetes a Toledo al , amb la consegüent pèrdua de fidelitat a les notacions musicals, que els copistes ja no coneixien.
Origen de la litúrgia hispànica Se sap ben poc sobre l'origen i la formació de la litúrgia hispànica i sobre el cant associat a ella. Òbviament, l'origen es troba relacionat amb l'expansió del cristianisme a la península Ibèrica durant els primers segles de la nostra era. Les províncies ibèriques són de les que més aviat es cristianitzaren dins de l'imperi occidental, a causa de 3 factors d'importància: l'existència de riques comunitats jueves, probablement arribades a les costes hispàniques durant la colonització fenicia (fet contrastat per les referències al comerç amb Tartessos que apareixen a la Bíblia),Primer dels Reis Llibre de Tobies Llibre de Jonàs que van ser notablement ampliades després de l'exili dels jueus de Roma (a l'època de Claudi) i la diàspora produïda a causa de les guerres judeoromanes dels segles I i II, sota els emperadors Vespasià, Tit, Domicià i Hadrià. la nombrosa població militar que es mantenia al limes càntabre, lloc idoni per a les noves religions la romanització a tota la península, que fa que tota la Mediterrània estigui ben comunicada, i les comunitats galilees d'Àfrica i Síria siguin conegudes al nord d'Hispània. la prompte conversió al catolicisme dels sueus
La influència de la litúrgia sinagogal L'únic conegut sobre les comunicacions jueves a Hispània als primers segles de la nostra era és que la major part de les antigues comunitats seguien sent fidels al judaisme, que a Hispània va tenir des de l'inici una organització sinagogal que derivaria tant en el sefarditisme com en la càbala. Davant d'ells, part dels acabats d'arribar després de la destrucció de Jerusalem i les guerres judeoromanes s'havien convertit o es convertirien a la nova religió cristiana, que en un primer moment no era sinó una branca del judaisme.
Després del Concili de Jerusalem i la integració dels gentils amb ple dret a les comunitats cristianes, aquestes es distancien definitivament de les sinagogues i comencen a desenvolupar cultes propis, fonamentalment centrats en 3 aspectes:
la celebració del diumenge en comptes del sàbat jueu; la commemoració de la Santa Cena als ritus eucarístics; la lectura de les Sagrades Escriptures, que a poc a poc aniran incorporant els llibres del Nou Testament.
Fonamentalment, el culte cristià substancialment no diferia en un inici del jueu, sinó que aquesta separació va ser progressiva, tot i que la presència d'elements gentils era cada cop més abundant. Alguns afirmen que encara a inicis del no s'havia consumat de facto l'escissió entre jueus i cristians a la península, i que les relacions entre totes dues comunitats eren estretes i tenien pràctiques litúrgiques comunes. Realment, les persecucions contra els cristians van ser un factor primordial en el procés de separació entre totes dues comunitats. Així apareix recollit a les actes del primer concili cristià conegut, celebrat a Elvira cap a l'any 300 ó 303, previ a la persecució de Dioclecià. Convocat pel bisbe Osi de Córdova i presidit pel bisbe Fèlix d'Acci, on es determinà les relacions dels cristians amb la resta de comunitats (jueus, heretges i pagans) i, específicament, s'al·ludeix a la celebració de la Missa i els sagraments, transmetent les primeres notes fidedignes dels ritus específics de l'Església Hispànica.
Malgrat tot, la importància del culte sinagogal a la litúrgia cristiana és patent, sobretot en dos aspectes: la salmòdia (la recitació dels Salms la lectio (la lectura de la Bíblia)
D'altres aportacions A banda de la litúrgia jueva, va haver-hi altres factors que influïren a la formació i configuració de la litúrgia i el cant hispànics. Entre aquests cal citar elements preromans i romans. Les diverses litúrgies religioses de l'Antiguitat contenien, totes elles, sistemes de recitació i d'organització musical. La interrelació cultural que es produí al territori de l'Imperi Romà fa molt difícil distingir les unes de les altres, sobretot quan entren en contacte cristians d'altres zones d'Orient i Occident. Per descomptat pot apreciar-se un substracte comú a les litúrgies cristianes de les diferents àrees de l'Imperi, sobretot entre les occidentals que ens han arribat més completes: la romano-gregoriana, la milanesa o l'ambrosiana i la hispànica. Aquest fons comú es veu reflectit, sobretot, a l'evolució dels responsoris, cants salmòdics d'origen jueu que eren sil·làbics i que a aquestes tres litúrgies es converteixen en melodies molt melismàtiques i adornades. Un altre exemple és l'evolució comuna del recitatiu. miniatura|Corona votiva de Recesvint († 672), part de l'anomenat Tresor de Guarrassar (Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, Madrid). La corona votiva és un objecte paralitúrgic propi dels reis visigots. La consolidació de la litúrgia hispànica Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476) i amb la instauració a Hispània dels invasors germànics a regnes que es convertiren al cristianisme (el regne sueu al i el regne visigot al segle VI) es consolidà la unitat i especificitat de l'Església hispana, aferrada a la tradició llatina i en una lluita contínua amb el priscilianisme, l'arrianisme i el paganisme de l'elit dirigent i al poble. De fet, el cas hispà i irlandès és una excepció del desenvolupament cultural en aquests temps turbulents; al regne sueu els reis organitzen els concilis nacionals de Braga (el primer al 561 i el segon al 572) i Lugo (569 i 570). A la resta de la península l'Església va viure al marge de l'Estat i en penúria a causa de l'arrianisme visigot, que es convertiren al catolicisme sota el rei Recared durant el III Concili de Toledo (587), quan es convertí, juntament amb els seus nobles al catolicisme.
La fortalesa de l'Església hispana es veu tant per la seva activitat conciliar (se celebraren catorze concilis nacionals a Toledo, a més dels nombrosos concilis provincials de Saragossa, Tarragona, Cartagena, Sevilla...) com per la quantitat d'erudits eclesiàstics, que van des de la monja Egèria a sant Isidor de Sevilla, passant per Fructuós i Martí de Braga, Leandre de Sevilla, Ildefons de Toledo, Brauli de Saragossa, etc.
La fixació i la riquesa de la litúrgia hispànica es mostrà als cànons conciliars i als escrits eclesiàstics, en especial De ecclesiasticis officiis i Regula monachorum d'Isidor de Sevilla, i a les regles de Fructuós i Martí de Braga. Definitivament s'incorporà el sistema musical grecoromà mitjançant les obres de Boeci, Cassiodor i Marcià Capel·la, popularitzades a les Etimologies d'Isidor de Sevilla; i l'organització dels diferents cants s'assumeix als diversos missals, codis litúrgics i regles monàstiques.
En aquest període cristal·litza també la influència d'altres obres cristianes: de l'ambrosiana es recull l'Himne, molts compostos pels pares hispans; s'incorporen tradicions, com la Schola de la litúrgia romana; i les melodies melismàtiques d'origen oriental es multipliquen per la presència romana d'Orient, de més de cent anys, a la costa oriental de la Península.
L'Església mossàrab miniatura|esquerra|"El Pecat Original", miniatura mossàrab del "Beat de l'Escorial". Després de la conquesta musulmana de la península Ibèrica al 711, la vitalitat i l'originalitat de la litúrgia hispànica es veu estranyament salvaguardada, tant als nuclis cristians que queden aïllats al nord (a Galícia, el bisbat d'Iria Flavia), com a les comunitats cristianes que restaren sota domini musulmà.
Aviat, les marques pirenaiques, associades als avatars dels carolingis, van abandonant la litúrgia hispànica i adopten models pregregorians, amb la implantació ja al del ritu romà a moltes de les seves esglésies. Aquest fenomen no succeeix a la resta dels nuclis cristians, fonamentalment a Navarra i Astúries, que mantenen com a senyal d'identitat l'herència visigòtica i són esquius a assimilar el ritu romà, sempre associat al poder imperial dels carolingis i, posteriorment, dels germànics.
Tot i que el dinamisme de la societat andalusi va permetre als cristians de participar en la cultura civil assumint l'àrab o les llengües amazigues com a llengua culta, van mantenir el llatí com a llengua de comunicació interna i ritual, conservant intacte el llegat litúrgic i musical de l'època visigòtica. La pressió progressiva sobre aquesta població cristiana provocà un creixent moviment migratori cap al nord. El trasllat d'aquesta població i la creació de nous assentament mossàrabs a la zona cristiana creà dues tradicions litúrgiques que evolucionaren de manera fierent, i una tercera centrada en el monacat hispànic: la tradició castellanolleonesa (ó A), amb importants centres als principals monestirs mesetaris: Frómista, Silos ó Sahagún; o en catedrals com les de Lleó, Oviedo, Pamplona i Burgos