El saintongès (saintonjhais) és una variant del poiteví-saintongès parlada a les antigues províncies franceses d'Aunis, Saintonge i Angoumois. També és anomenat charentès o patois charentais.
El saintongès ha influït fortament en el francès acadià i en el francès cajun, mentre que el quebequès ha rebut les influències del francià i del normand endemés de la del saintongès.Al , gairebé la meitat de la població acadiana parlava una varietat del poiteví i del saintongès. El francès d'Acàdia ha conservat, malgrat tot, una gran originalitat contràriament al quebequès a causa de les arrels poitevines i saintongeses. A nivell fonètic, el nombre de trets dialectals conservats és superior al del Quebec, sobretot a les comunitats de la vella Acàdia, a Nova Escòcia i a l'illa del Príncep Eduard, en particular la [jh] saintongesa s'ha mantingut fins als nostres dies.
Àrea lingüística miniatura|El saintongès / sintonjhais i l'espai linguistic peitoví-saintongès (fonètic) miniatura|El saintongès / séntunjhais i l'espai linguistic peitoví-saintongès (grafia normalizada) L'àrea del saintongès cobreix el departament del Charente Marítim (llevat l'extrem nord: illa de Ré,- Albert Dauzat (Les Patois, 1927, p. 142) parla del límit: « entre les illes de Ré (parlars vendeans) i d'Oléron (parlars saintongesos del sud) » - Raymond Doussinet (Le Parler savoureux de Saintonge, 1958, p. 21) : « L'illa de Ré és relacionada més aviat amb el patuès poiteví, l'illa d'Oleron al patuès charentès » nord de l'Aunis,Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995, p. 226) parlen del sector comprès entre L'Ile-d'Elle, Courçon-d'Aunis, Péré, Saint-Marie-de-Ré i Les Portes-en-Ré, escrit : « On constate que cette partie nord du département de la Charente-Maritime, surtout l'île de Ré, a tendance à se rattacher à la Vendée et, plus généralement, au poitevin. » regions de Loulay i d'AulnayRaymond Doussinet (Le paysan charentais dans ses bots, 1963) al mapa del « patois saintongeais » que trobem a la primera pàgina del seu segon llibre (1963) indica la menció « zona de transició » entre d'une part les localités de Tonnay-Boutonne et de Saint-Jean-d'Angély (à tendance saintongeaise) et d'autre part les localités de Surgères, de Loulay et d'Aulnay (à tendance poitevine)), centre i oest del departament de la Charente (llevat el Nord-oest : Ruffécois,Paul Dyvorne (de Cozes en Charente-Maritime : Folklore saintongeais, 1935, p. 44) : « Dans le Confolentais, c’est le patois limousin que parlent les paysans; à l'est d'Angoulême, c’est celui du Périgord; à Ruffec, celui du Poitou. Dans l'Angoumois du sud, vers Cognac et Barbezieux, l'idiome saintongeais est seul en faveur». Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995), qui atribueix implícitament el Ruffécois al domini poiteví quan remarca la descripció lèxical del domini de l'ALO (Atlas Linguistique de l'Ouest : Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois) mostre que « il est possible de retrouver une situation déjà observée au cours de l'étude phonétique : le département des Deux-Sèvres (mis à part le nord), le sud-est de la Vendée, le sud-ouest de la Vienne et le nord-ouest de la Charente [Ruffécois] ont tendance à former une aire originale dans l'ensemble de l'ALO». I sobre un subjecte connexe : Léo Ganachaud (d'Ambérac en Charente : Lée Bitons chérentais : Ambérac, mon pays !, 1949) : « La région de Ruffec a plutôt les coutumes poitevines que charentaises, et là, pas de bons repas sans qu’au dessert arrive le tourteau fromageou. » i el marge d'oïl del Confolentais : Le Bouchage i Pleuville en partEls escrits de Jean-François Migaud (originari de Pleuville, comuna de la frontera d'oïl del Confolentais), són presentats, al diari Le Subiet en els anys 1980, com a "poiteví méridional". Hom retroba aquesta denominació "poiteví méridional" en dues obres de Jean-François Migaud : Que l'bon Dieu nous eûy’de !!! (a Le Subiet de novembre-desembre de 1985); Saint-Piarre et la Chabre (a Le Subiet de novembre-desembre de 1989).), el nord del departament de la Gironda amb el seu País Gavai (comprenent la totalitat dels cantons de Saint-Ciers-sur-Gironde, Blaye, Saint-Savin i Guîtres, la quasi-totalitat del cantó de Coutras, la meitat nord del cantó de Lussac i l'extremitat nord dels cantons de Bourg, Saint-André-de-Cubzac, Fronsac i Libourne)Édouard Bourciez, Recueil des idiomes de la région gasconne, 1895. [Manuscrit]. Et : Freddy Bossy, Pour une approche linguistique des gavacheries, 1978. i els seus enclavaments saintongesos al voltant de Monségur (vorejant Olt i Garona) i Verdon,Ch. de Tourtoulon et O. Bringuier, Étude sur la Limite de la langue d'oc et de la langue d'oïl, 1876. [Premier rapport à monsieur le ministre de l'Instruction publique, des Cultes et des Beaux-Arts] i a l'extrem oest de la Dordonya als voltants de La Roche-Chalais.
Característiques Pronunciació Les dígrafs jh i gh (davant e i i) es pronuncien en saintongès amb una forta aspiració,Le parler savoureux de Saintonge, Initiation au patois saintongeais, Raymond Doussinet, Éditions Rupella La Rochelle, 1958 (la fricativa glotal no existeix pas en francès contemporani, però sí en anglès o en àrab ح). Per exemple : « monjhète » es pronuncia [monhet], « parlanjhe » es pronuncia [parlɑ̃h], "jh'avons manghé dau ghigourit", nosaltres vam menjar gigouri. th nota el so k humit, intermedi entre k i t: exemple: thieu drôle. L'h a començament de mot és també emmudida: tu devris bâzi d'honte, grand-t-haïssab, t'hauries de morir de vergonya, gran brivall. El so « ien » es pronuncia « eun »; per exemple, « un cheun » per « un chien », « un reun » per « un rien ». es pot pronunciar : per exemple « droit » esdevé « dré ». La r es pronuncia forta . La i és lleugerament oberta. Ex: « utile » es pronuncia . En un bon nombre de parlants, l'é oberta no existeix. És substituïda per é tancada a totes les posicions, però només en síl·laba tancada. Així « lait » esdevé [lé], « paisible » esdevé [pézib]. Per contra l'ê o è (en síl·laba oberta) és exagerada lleugerament i diftongada; així « crème » es pronuncia [kraɛm], « Marennes » es pronuncia [maraɛn].
Gramàtica El gir interrogatiu « est-ce que » + proposició assertiva, majoritària en francès parlat, és pràcticament absent en profit de la inversió del subjecte. La conjugació de nombrosos verbs en present es fa adjuntant el sufix [ã] (ant) al radical a totes les persones. La conjugació de nombrosos verbs en passat es fa usant l'auxiliar « avant » seguit del participi passat del verb a totes les persones. La referència gramatical és "La grammaire saintongeaise de Raymond Doussinet" (CF 1971 - Editions Rupella) Algunes expressions més usades Abeurnoncio, Brenouncio, o Brenoncio, per marcar negativa, resistència o simplement per accentuar la conversa; aquesta exclamació popular prové del llatí litúrgic « ab renuntio tibi, Satanas » Acabassé: molt, cansat, esgotat física i mentalment. Acacher: prémer pressionant molt fort (per exemple: acache su' quette pédale: recolza't més sobre el pedal, o acacher el tap d'una ampolla. Acertainer : afirmar Achaler : calor aclaparadora Achet: cuc de terra (lombriu); Burgaud des Marets ha escrit les poesies: In p'tit pilot d'achet Ajasse o ajhasse o "ageasse": bec (l'ocell), o dones xerrant. Affaire : truc Amuser ('s): perdre el temps. Baignassout : turista qui freqüenta la costa. Baïne : pou d'aigua a la platja (mot d'origen gascó). Balerit : xoriguer. També emprat per al falcó. Bespagne : moresc (deformació de blat). Beugner o bugner : cridar Beurgot : vespa
Manifestacions literàries Segle XIII Els testimoniatges escrits més antics daten del . Coneguts amb el nom de « Chroniques saintongeaises », es troben al « Turpin saintongeais » (escrit part en occità i part en saintongès antic) i « Tote l'istoire de France », que serà l'obra d'un clergue de Saint-Eutrope de Saintes. No es trobà cap altre escrit fins al .Aguiaine, revista de la SEFCO - 1978
Segle Un recull anònim format per 39 peces en vers, dels quals 18 en saintongès, atribuïts a Jacques Besse, que fou sacerdot d'Annepont, vora de Taillebourg a Charente Marítim, fins a la seva mort el 1771.SEFCO. Sept-Oct 1970 p. 349Le Manuscrit de Pons et l'apport du saintongeais aux parlers français du Canada. In Lavoie (Thomas) ed. français du Canada – francès de França - 1996 p. 35 a 45
El 1876 fou fundat el diari Annonces et affiches des provinces de Saintonge et d'Angoumois per François Bourguignon, dit Bourignon, després reanomenat Journal de Saintonge et d'Angoumois. Hi publicà articles i escrits en dialecte de Jean Vanderquand, capellà de Gémozac, el seu nebot François-Alexis de Meschinet i l'abat Alexandre de Meschinet, mestre del seminari de Montlieu.
L'abat Augustin Rainguet creà al petit seminari de Montlieu una veritable escola i una grafia més simple. Les butlles papals són traduïdes al saintongès, s'hi organitzen espectacles i s'hi escriuen cançons com la d'Alexandre de Meschinet, la Chanson de Robineau et son fils visitant le petit séminaire de Montlieu.Dictionnaire biographique des Charentais (Editions Le Croît vif – 2005)
Segle Burgaud des Marets (Jarnac 2 de novembre de 1806 – París 6 d'octubre de 1873) escriví algunes peces de teatre com la Maleisie i faules en vers, plens de malícia saintongesa.
Les caricatures saintongeses de Barthélemy Gautier, (Pons, 15 de novembre 1846 - ibid., 27 de setembre 1893), una antologia dels quals fou editada el 1992, marcaren aquesta època. També hi aparegueren nombroses revistes humorístiques com Fariboles saintongheaises creada el 1878, le Rigolo creada el 1882, les Gens d'cheu nous creada el 1895.
Pierre Jônain (Gémozac 1799-Royan 1884) escriví diverses peces còmiques i un Dictionnaire du Patois saintongeais, imprès a Royan, el 1879. Arthur Éveillé (Saintes 1835- Chermignac 1900) publicà el 1887 un Glossaire saintongeais : étude sur la signification, l'origine et l'historique des mots et des noms usités dans les deux Charentes. La seriositat d'aquest document el farà una de les principals fonts del Glossaire des parlers et patois de l'Aunis et de la Saintonge de Georges Musset (Thairé 1844-1928), historiador, autor de nombroses publicacions sobre història i lingüística local.
Segle XX El 1901 Octave Daviaud fundà a Matha el diari le Subiet (el xiulet) i el 1902 el metge Athanase Jean representa per primer cop la seva peça la Mérine à Nastasie. Però el gran promotor de la parla saintongesa en el segle XX fou el barde saintongeais Goulebenéze, popularitzat per Odette Comandon, autora de comèdies i contes, actriu i contista en parla local.
L'Acadèmia de Saintonge fou creada el 1957. Raymond Doussinet publicà el 1958 Le Patois savoureux de Saintonge, el 1963 le Paysan Saintongeais dans ses bots, seguit de Travaux et Jeux en vieille Saintonge el 1967 i de La Grammaire saintongeaise el 1971.
La SEFCO (Société d'ethnologie et de folklore du centre-ouest) s'encarrega de reviscolar la llengua regional a través de la revista le Subiet, i el subiochon.
La revista Xaintonge, creada el 1997, es publica dos cops l'any i publica articles tant en francès normatiu com en saintongès. El 2010 va publicar finalment el Grand lexique du Patois charentais amb més de 30.000 mots i expressions, així com 1.000 fotos.