La televisió per Internet, televisió on-line, o online o en català en línia, és la televisió distribuïda via Internet. Es tracta de la perspectiva immediata que proporciona Internet per distribuir aquesta nova forma de produir i transmetre material de comunicació audiovisual en línia, proporcionant a l'usuari la facilitat de reproduir-ho.
Descripció En el passat, la televisió només era distribuïda per cable, satèl·lit o per sistemes terrestres. La primera forma de televisió per Internet és el streaming, que es tracta del vídeo seleccionable des d'algun lloc d'Internet, normalment un lloc web o des d'un programa. Amb l'augment actual de les velocitats de connexió a Internet, l'avanç de la tecnologia, l'augment del nombre total d'internautes i la disminució en despeses de connexió, s'ha fet cada vegada més comuna trobar el contingut tradicional de televisió accessible lliurement i continguts de televisió solament disponibles en Internet.
La televisió per Internet utilitza les seves connexions per transmetre vídeo des d'una font (host o origen) fins a un dispositiu (normalment l'usuari). Aquestes són algunes de les formes per fer-ho: Veure televisió corrent (ja sigui per connexió directa des d'un ordinador, Set-top box) o en un ordinador o dispositiu portàtil (com un telèfon mòbil). Veure un canal en directe o permetent a l'espectador seleccionar un programa per veure al moment (Vídeo on Demand). Veure una mica de manera econòmica, des de vídeos casolans a cares produccions professionals. Publicitat interactiva.
Característiques Aquest mitjà té varietat de contingut, alguns amb protecció per no permetre la seva còpia, i uns altres que poden ser gravats. Les subscripcions de televisió per Internet poden ser de pagament, gratis i sustentades per publicitat. Les limitacions d'aquest mitjà sempre han estat les de l'amplada de banda que consumia el streaming; era el problema principal, ja que utilitzava poca amplada de banda i el resultat era la pobra qualitat d'imatge. La BBC va implementar un còdec anomenat Dirac, que va facilitar la transmissió de vídeos escalables d'alta qualitat. El còdec era lliure per transmetre vídeos a través de la xarxa.
La televisió per Internet es va tornar llavors més interessant, i algunes companyies van fer ofertes per desenvolupar-la sobre la ja existent televisió de pagament. Així protegien les subscripcions existents del Pay Per View com a model dominant. A més, els problemes de drets associats amb la distribució plantejaven un desafiament, ja que no es va aconseguir mantenir les proteccions del copyright i els seus beneficis, obligant a desenvolupar una altra forma d'exhibir els vídeos.
Implementació La televisió IP utilitza el protocol de transmissió de dades TCP/IP, tenint programació general per a tots els usuaris i continguts específics seleccionats de la televisió IP pels mateixos usuaris. La publicitat és un dels factors més importants, ja que en la televisió IP deixa d'interrompre l'emissió de la programació com succeeix en la televisió tradicional, i el sistema publicitari ens apareix simultània i continuadament als vídeos.
En un futur no gaire llunyà, la televisió IP superarà al Pay Per View, ja que el potencial és molt major, així com la seva senzillesa i comoditat. Aquesta televisió IP a la carta ens permet visionar el contingut que els usuaris desitgen, quan ells volen i en el format que ells trien. Aquestes característiques confereixen a la televisió IP una potència inimaginable, permetent veure la televisió per Internet amb la mateixa qualitat que una pel·lícula d'alta definició. Avui dia, la televisió s'enfronta a una gran fragmentació de l'audiència, la qual cosa fa que existeixin multitud de formats audiovisuals que tenen la seva veta de mercat, així que el gran avantatge de la televisió online és el mesurament. Encara que la gran barrera que aquesta televisió ha de superar és la qualitat per Internet i sobretot la tecnologia de codificació. La televisió online ha de ser un negoci d'aquells col·lectius que no disposin de mitjans per difondre a través dels canals tradicionals. Per això, i per donar una major pluralitat, neixen noves solucions de vídeo com YouTube o Vimeo; però realment no són conceptes de televisió online, ja que per a això és necessari disposar d'eines que permetin veure la televisió que es desitja quan es desitja.
Elements La televisió per Internet és un tipus de contingut OTT. "Over-the-top" (OTT) és el lliurament d'àudio, vídeo i altres mitjans de comunicació a través d'Internet sense la intervenció d'un operador de sistemes múltiples (per exemple, un proveïdor de televisió per cable) en el control o distribució del contingut. Té diversos elements:
Proveïdors de contingut S'inclouen els següents exemples: Serveis independents com: Netflix o Amazon Video, Hotstar, Google Play Movies, myTV (Arabic), Sling TV, Sony LIV, Viewster, o Qello (que s'especialitza en concerts) Un servei de propietat tradicional, de cable o satèl·lit, com ara DittoTV (propietat de Dish TV) Una marca de pel·lícules internacional, com Eros International o Eros Now Un servei propietat d'una pel·lícula tradicional o cadena de televisió, d'un canal de televisió, o d'un conglomerat de contingut, com BBC Three des del 17 de gener de 2016, CBSN, CNNGo, HBO Ara, ara TV (Regne Unit) (propietat de Sky), PlayStation Vue (propietat de Sony), o Hulu (aliança d'empreses) Un servei d'allotjament vídeo peer-to-peer com YouTube, Vimeo, o Crunchyroll Serveis combinats com TV UOL que combina un sol accés a una sala de televisió d'internet brasilera amb el contingut pujat per l'usuari, o Crackle, que combina el contingut propietat de Sony Pictures amb el contingut pujat per l'usuari Serveis únciament d'àudio com Spotify, encara que no és considerat "televisió per Internet" com a tal, de vegades són accessibles de la mateixa manera a través de dispositius amb capacitat de vídeo Per obtenir una llista més completa, vegeu la llista dels proveïdors de televisió per Internet i la llista de serveis d'allotjament de vídeo
Internet L'internet públic, que s'utilitza per a la transmissió dels servidors de transmissió a l'usuari final consumidor
Receptors El receptor ha de tenir una connexió a Internet, generalment mitjançant Wi-Fi o Ethernet, i podria ser: Un navegador web senzill que s'executa en un ordinador personal (normalment controlat pel ratolí i el teclat de l'ordinador) o un dispositiu mòbil, com Firefox, Google Chrome o Internet Explorer Una aplicació mòbil que s'executa en un ordinador telèfon intel·ligent o tauleta. Un reproductor de mitjans digitals controlat amb comandament a distància. Aquests poden prendre la forma d'una petita caixa, o fins i tot un pal que es connecta directament a un port HDMI. Els exemples inclouen Roku, Amazon Fire, Apple TV, Google TV, Boxegi, i WD TV. De vegades, aquestes caixes permeten el flux de continguts de la xarxa local o una unitat d'emmagatzematge, en general proporcionant una connexió indirecta entre un televisor i l'ordinador o dispositiu USB Un Smart TV que té la capacitat d'Internet i el programari incorporat per accedir amb el comandament a distància Una consola de videojocs connectada a Internet, com ara la Xbox One o la PS4. Un reproductor de DVD, reproductor de Blu-ray amb capacitats d'Internet, a més a més de la seva funció principal com és la reproducció del contingut dels discos físics Un descodificador o un gravador de vídeo digital proporcionat per la companyia de cable o satèl·lit o per un tercer independent, com TiVo, que té capacitats d'Internet, a més de la seva funció principal de recepció i enregistrament de la programació del cable que no és d'Internet o d'una connexió per satèl·lit
No tots els dispositius receptors poden accedir a tots els proveïdors de contingut. La majoria tenen llocs web que permeten la visualització de contingut en un navegador web, però de vegades això no es fa a causa de les preocupacions o restriccions de gestió de drets digitals. Mentre que un navegador web té accés a qualsevol lloc web, alguns consumidors troben inconvenients per controlar i interactuar amb el contingut amb un ratolí i un teclat, un inconvenient per a connectar un ordinador al seu televisor. Molts proveïdors de programari tenen aplicacions mòbils ("apps") dedicades a rebre solament els seus propis continguts. Els fabricants de SmartTVs, caixes, pals i els mateixos jugadors han de decidir quins proveïdors volen de suport, on en general es basen en la popularitat, la propietat comuna de l'empresa, o en la recepció del pagament del proveïdor.
El dispositiu de visualització Un dispositiu de visualització, que pot ser: Un projector d'aparell de televisió o de vídeo vinculat al receptor amb un connector de vídeo (típicament HDMI) Una pantalla de televisió intel·ligent Un monitor de l'ordinador La pantalla incorporada d'un ordinador, un telèfon intel·ligent o una tauleta
Tipus de transmissió Existeixen dos tipus de transmissió de televisió per Internet: IPTV: s'associa a un tipus de difusió de televisió en la qual s'utilitza un estàndard com ara DVB-IPI i que generalment es realitza a través d'una plataforma de pagament. Web TV: consisteix en l'emissió de televisió sobre la mateixa web i es caracteritza per no disposar d'un estàndard de transmissió definit
Les tecnologies utilitzades El consorci d'empreses de la indústria HbbTV (HbbTV) (al igual que SES, Humax, Philips, i ANT Programari) està promovent actualment l'establiment d'un estàndard europeu obert (anomenat HbbTV) per a caixes híbrid set-top per a la recepció de radiodifusió i banda ampla d'aplicacions de televisió digital i multimèdia amb una interfície d'usuari únic.
A partir de la dècada de 2010, els proveïdors de televisió per Internet utilitzen diverses tecnologies per oferir un servei com tecnologies peer-to-peer (P2P), sistemes de vídeo a la carta, i la transmissió en viu. El BBC iPlayer fa ús del reproductor de Flash per a proporcionar seqüències de streaming de vídeo i altre programari proporcionades per Adobe per al seu servei de descàrrega. CNBC, Bloomberg Television i Showtime utilitzen els serveis de transmissió en viu de BitGravity per transmetre televisió en viu als subscriptors de pagament utilitzant el protocol HTTP. El programari DRM (gestió de drets digitals) també s'incorpora en molts serveis de televisió per Internet. Sky Go té un programari que és proporcionat per Microsoft per evitar que el contingut es copiï. La televisió per Internet és també multiplataforma, el servei Sky Player s'ha ampliat per a la Xbox 360 i per a Windows Media Center el 27 d'octubre, i després per PC amb Windows 7 el 19 de novembre. La BBC iPlayer també està disponible a través de Virgin Media en demanda de serveis i altres plataformes com FetchTV i consoles de jocs com la Wii i la PlayStation 3. Altres plataformes d'internet de la televisió inclouen plataformes mòbils com l'iPhone i l'iPod Touch, Nokia N96, Sony Ericsson C905 i molts altres dispositius mòbils.
TV Samsung també ha anunciat els seus plans per oferir opcions de streaming de vídeo, incloent 3D sota demanda a través del seu servei Explore 3D
Calitat de les seqüències La qualitat de les seqüències fa referència a la qualitat de la imatges i el so que es transfereix des dels servidors del distribuïdor a la pantalla d'inici de l'usuari. Tant el vídeo d'alta qualitat com el d'alta definició (720p +) requereixen una major banda ampla i velocitats de connexió molt més ràpides. La velocitat de descàrrega de kbit/s, generalment acceptada per a transmetre vídeo amb altra definició que ha estat codificada amb H.264, és de 3500 kbit/s, mentre que la televisió de definició estàndard pot variar de 500 a 1500 kbit/s depenent de la resolució de la pantalla.