El peitoví o peitaví és una varietat del peitoví-saintongès,El peitoví-saintongès, desaparegut el gener de 2007, reaparegué el 2010 dins la llista de les llengües de França, llengües d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), servei del ministeri de Cultura, amb la llegenda : « peitoví-saintongès [amb dues varietats : peitoví i saintongès] » : DGLF - Ministère de la Culture llengua d'oïl de la família de les llengües romàniques parlada a l'antiga regió francesa del Poitou, als departaments de la Vendée, Deux-Sèvres (llevat el nord del Thouarsais), la Viena (llevat algunes comunes occitanes del sud i el Nord-Loudunès), el Sud del Loira Atlàntic (país de Retz), i el nord-oest de la Charente (Ruffécois,Paul Dyvorne (de Cozes (Charente Marítim) : Folklore saintongeais, 1935, p. 44) : « Dans le Confolentais, c’est le patois limousin que parlent les paysans; à l'est d'Angoulême, c’est celui du Périgord; à Ruffec, celui du Poitou. Dans l'Angoumois du sud, vers Cognac et Barbezieux, l'idiome saintongeais est seul en faveur». Brigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, a : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995), qui atribueix implícitament el Ruffécois al domini peitoví remarcant que la descripció lèxica del domini de l'ALO (Atlas Linguistique de l'Ouest : Poitou, Aunis, Saintonge, Angoumois) mostra que « il est possible de retrouver une situation déjà observée au cours de l'étude phonétique : le département des Deux-Sèvres (mis à part le nord), le sud-est de la Vendée, le sud-ouest de la Vienne et le nord-ouest de la Charente [Ruffécois] ont tendance à former une aire originale dans l'ensemble de l'ALO». I també : Léo Ganachaud (d'Ambérac en Charente : Lée Bitons chérentais : Ambérac, mon pays !, 1949) : « La région de Ruffec a plutôt les coutumes peitovines que charentaises, et là, pas de bons repas sans qu’au dessert arrive le tourteau fromageou. » i la zona d'oïl del Confolentès: Le Bouchage i part de Pleuvila),Els escrits de Jean-François Migaud (originari de Pleuville, comuna de la zona d'oïl del Confolentès) hi són presentats, al diari Le Subiet dels anys 1980, com a escrits en "poitevin méridional". Hom pot retrobar aquesta esmena al "poitevin méridional" a les obres de Jean-François Migaud : Que l'bon Dieu nous eûy’de !!! (a Le Subiet de novembre-desembre de 1985); Saint-Piarre et la Chabre (a Le Subiet de novembre-desembre de 1989). l'extrem nord del Charente Marítim (illa de Ré,- Albert Dauzat (Les Patois, 1927, p. 142) parla del límit : « entre les îles de Ré (parlers vendéens) i d'Oléron (parlers saintongeais du sud) » - Raymond Doussinet (Le Parler savoureux de Saintonge, 1958, p. 21) : « L'île de Ré se rattache plutôt au patois poitevin, l‘île d'Oleron au patois charentais » nord de l'AunisBrigitte Horiot (Les parlers du Sud-Ouest, dans : Français de France et Français du Canada : Les parlers de l'Ouest de la France, du Québec et de l'Acadie, Centre d'Etudes Linguistiques Jacques Goudet, Université Lyon III, 1995, p. 226) parla del sector comprès entre L'Ile-d'Elle, Courçon-d'Aunis, Péré, Saint-Marie-de-Ré i Les Portes-en-Ré : « On constate que cette partie nord du département de la Charente-Maritime, surtout l'île de Ré, a tendance à se rattacher à la Vendée et, plus généralement, au poitevin. » regions de Loulay i d'Aulnay),Raymond Doussinet (Le paysan charentais dans ses bots, 1963) dins el mapa del « patois saintongeais » a la primera pàgina de la seva segona obra (1963) indica « zone de transition » entre les localitats de Tonnay-Boutonne i Saint-Jean-d'Angély (tendència saintongesa) i les de Surgères, Loulay i Aulnay (amb tendència peitovina) així com algunes comunes de l'extrem sud-oest de l'Indre (entre Le Blanc, i Bélâbre i Argenton-sur-Creuse).
miniatura|rihgt|El peitoví i el espaci linguistic peitoví-saintongès (fonetic) miniatura|El peitoví i el espaci linguistic peitoví-saintongès (grafia normalizada)
Entre gener de 2007 i gener de 2010 el peitoví va aparèixer en la llista de llengües de França, llengua d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF), igual que el saintongès i desaparegué el peitoví-saintongès. Tanmateix, a principis de 2010 el peitoví-saintongès reaparegué a la llista de llengües de França, llengües d'oïl, al web de la Delegació General per a l'idioma francès i les llengües de França (DGLFLF) sota l'expressió "peitoví-saintongès [en les seves dues varietats: peitoví i saintongès]".L'extracte en qüestió mostra la llista següent: llengües regionals: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc occidental, fràncic de Mosel·la, francoprovençal, llengües d'oïl (franc-comtès, való, xampanyès, picard, normand, gal·ló, peitoví-saintongès [en les dues varietats: peitoví i saintongès], lorenès, borgonyó-morvandiau), parlars d'oc o occità (gascó, llenguadocià, provençal, alvernès, llemosí, vivaro-alpí). Vegeu el lloc DGLFLF DGLF - Ministère de la Culture
Antiguitat El peitoví és una llengua d'oïl fortament emparentada amb el francès del qual hi ha un bon nombre de texts com els de La Gente poitevinerie, recull de monòlegs i cançons del 1572. També compta alguns autors en peitoví, com Ulysse Dubois de Deux-Sèvres.
Gramàtica En la gramàtica peitovina, el je (jo) sovint és reemplaçat per Y (J'ai vu passer un oiseau esdevé Y ai vu passer un oiseau), que pot provocar confusions a les persones no habituades a la parla peitovina, que el poden confondre amb il (ell; això).
Vocabulari A bin couillon : expressió de sorpresa ("i bé colló") A'c'tantôt : fins aquest vespre A çhés fàetes : adéu (passeu-ho-bé) A tae : adéu (bon dia, salut) Aneu o astor (à'c't'heure) : avui ara Acafouir : fr. recroqueviller Aeve : aigua Affutiot : nyicris Barrer la porte : tancar la porta amb clau Berdasser : parlar massa Beution : noi Biger : petonejar Bitard : esparver, ocell de rapinya Bordoirer : bruta Bouerretter : fer girar el cap Buffer : cop Caberlot : crani Chaille : pedra petita Cheub : cabra Cheu : caigut Chin : gos Couasse (poule) : gallina lloca Drôle, drôlière : infant Erabinaille : mitja jornada de feina S'ébernaudir : és diu del temps que es preveu dolent Éloise : llampec Fillatre : net Garocher o arrocher : llançar Garouille : moresc Godaille : vi a la sopa Grôle : corb Jaille : escombraries Jouasse : feliç Lisette o rapiette : llangardaix Marienne : migdiada Mougeasse : noia atrevida Niacouet : nen malalt Routin : camí Since : tovalló Zire : fàstic
Història La llengua peitovina ha estat molt estudiada gràcies a la presència a Poitiers d'una Universitat de Llengües, que encara avui dia forma lingüistes.
Controvèrsia Vegeu Controvèrsia del peitoví-saintongès
Referències
Categoria:Llengües d'oïl