miniatura|Mapa d'Amèrica del Nord (1750) - Anglaterra (rosa), França (blau) i Espanya (taronja) La colonització francesa d'Amèrica es va iniciar el i va prosseguir fins al .
La primera colònia viable de França a Amèrica va ser la colònia de Quebec, fundada per Samuel de Champlain el 1608. França va construir el seu primer imperi colonial a Amèrica del Nord, denominat Nova França, el qual s'estenia des del golf de Sant Llorenç fins a les Muntanyes Rocoses a l'oest i fins al golf de Mèxic pel sud. Els francesos van colonitzar igualment les Antilles: Saint-Domingue, Saint Lucia i la Dominica, així com Guadalupe i Martinica. En Amèrica del Sud, els francesos van intentar establir tres colònies, de les quals només una va sobreviure fins als nostres dies: la Guaiana Francesa.
Durant aquest període de colonització, els francesos van fundar diverses ciutats, com ara Mont-real, Quebec al Canadà; Baton Rouge, Detroit, Mobile, Nova Orleans i Saint Louis, en els Estats Units, i Port-au-Prince i Cap-Haïtien a Haití.
Amèrica del Nord Els francesos van establir, colònies al Nou Món durant el , amb l'objectiu d'exportar sucre i pells cap a la metròpoli. Els exploradors i colons de França es van establir al territori que avui ocupa Canadà, la vall del riu Mississipi i al llarg de la costa del Golf de Mèxic, en els actuals estats d'Alabama, Mississipi i Louisiana, fundant les ciutats de Quebec, Mont-real, Detroit, Saint Louis, Mobile, Biloxi, Baton Rouge i Nova Orleans.
Primers assentaments El primer assentament francès en aquesta part del continent americà va rebre el nom de Fort Caroline, tenint el seu origen en 1564. Es tractava d'una comunitat d'hugonots. Aquesta colònia va ser destruïda l'any següent pels espanyols de la propera Sant Agustí de la Florida. Els francesos estaven molt interessats en el comerç de pells, per això van formar aliances amb tribus natives, com ara els fures i els ottawa. Van participar en la guerra amb els enemics tradicionals d'aquestes poblacions, els iroquesos. Els jesuïtes francesos també van intentar cristianitzar a molts grups indígenes a través de l'establiment de missions, com ara la de Sainte-Marie entre les fures.
Els refugiats hugonots francesos van establir colònies independents més enllà del control de l'Estat francès: van fundar New Paltz en els anys de 1678 i part de l'emigració hugonot es va instal·lar als Nous Països Baixos. Aquests hugonots, liderats per Louis Dubois, van fer tractes amb els nadius locals per comprar terra des del riu Hudson fins a les muntanyes, i d'aquesta manera van prosperar fins i tot després que els anglesos prenguessin el control del riu Hudson i de Nova York.
França va tenir una vegada vastes possessions a Amèrica del Nord, incloent-hi les valls dels rius Mississipi i Sant Llorenç i la regió dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord. Quebec es va fundar en 1608 i Mont-real el 1642. Les colònies van créixer lentament, en part perquè a les minories religioses no se'ls permetia establir; Nova França era solament catòlica.
Colonització del Mississipi Els primers intents per colonitzar els territoris limítrofs al Mississipi van resultar en fracassos. Havent explorat la vall del riu fins a la seva boca, des del Canadà, el 1682, Rene Robert Cavelier, Sieur de La Salle va nomenar el territori com Louisiane, en honor del rei Lluís XIV de França, i en 1684 va salpar de França amb 4 vaixells i 300 colons per establir una colònia a la boca del Mississipi, però l'expedició va patir atacs de pirates i d'indis hostils i finalment van establir la colònia de Fort Sant Lluís, prop de Victoria, Texas. La colònia va durar fins a 1688 quan indis locals van massacrar als 20 adults que quedaven i es van dur captius a 5 nens.
Fort Biloxi, i amb ell la colònia de Louisiana va ser fundada el 1699 i Nova Orleans, que es convertí en la seva capital en 1723, el 1718. França aviat va entrar en conflicte amb Gran Bretanya, que tenia colònies amb frontera amb les colònies franceses en diversos llocs.
Guerra dels Set Anys
A Amèrica del Nord el primer atac britànic es va produir el maig de 1754. Però el primer enfrontament que va anar més enllà d'una petita escaramussa es va produir dos mesos després, al juliol, a Fort Necessity. El 1756 els francesos van capturar Fort Oswego i l'any següent Fort William Henry als britànics. Aquesta darrera victòria es va embrutar quan els aliats nadius de França van trencar els termes de la capitulació i van atacar la columna britànica en retirada, que estava sota la guàrdia francesa, matant soldats i fent captius molts homes, dones i nens mentre els francesos es negaren a protegir els seus captius. Els desplegaments navals francesos el 1757 també van defensar amb èxit la fortalesa clau de Louisbourg a l'Illa del Cap Bretó assegurant les aproximacions al Quebec cap al mar. La campanya anglesa de 1758 va aconseguir prendre Louisbourg després que els reforços francesos quedessin bloquejats per la victòria naval britànica a la batalla de Cartagena, i les captures de Fort Duquesne i Fort Frontenac. Els britànics van continuar el procés de deportació de la població acadiana amb una onada d'operacions importants contra Île Saint-Jean, el riu St. John i les valls del riu Petitcodiac, i tot i que un gran exèrcit britànic de més de 16.000 homes fou derrotat en la batalla de Fort Carillon, la pèrdua de Louisbourg i Frontenac va fer que els francesos perdessin els seus queviures i provisions per a la campanya de la vall del riu Ohio i l'abandonament de molts dels seus aliats nadius obligant als francesos a adoptar una postura defensiva centrada al voltant de Quebec i Montreal, i la Confederació Iroquesa va tornar a entrar en la guerra en el bàndol britànic a finals de 1758.
Totes les campanyes britàniques contra Nova França van tenir èxit el 1759, part del que es va conèixer com a Annus Mirabilis. A partir del juny de 1759, els britànics sota el comandament de James Wolfe i James Murray van establir un campament a l'illa d'Orleans a través del riu Sant Llorenç des del Quebec, cosa que els va permetre començar el setge de tres mesos que va seguir. Els francesos sota el marquès de Montcalm van anticipar un assalt britànic a l'est del Quebec, així que va ordenar als seus soldats que fortifiquessin la regió de Beauport. El juliol de 1759, Fort Niagara i Fort Carillon van caure en mans de forces britàniques importants, tallant la comunicació amb els forts fronterers francesos més a l'oest. El 31 de juliol, els britànics van atacar Beauport amb 4.000 soldats, però els francesos situats a dalt dels penya-segats amb vistes a les cascades de Montmorency van obligar les forces britàniques a retirar-se a l'illa d'Orleans. Mentre Wolfe i Murray planejaven una segona ofensiva, els guardaboscos britànics van assaltar els assentaments francesos al llarg del Sant Llorenç, destruint subministraments d'aliments, municions i altres béns en un intent de vèncer els francesos per fam.
El 13 de setembre de 1759 James Wolfe va dirigir 5.000 soldats fins a les Planes d'Abraham a l'oest de la ciutat de Quebec posicionant-se entre les forces de Montcalm i les de Louis Antoine de Bougainville. Montcalm va atacar immediatament sense esperar l'arribada de Bougainville i van ser derrotats. Wolfe i el marquès de Montcalm moriren de les ferides. Els francesos van abandonar la ciutat i els francesos canadencs liderats per François Gaston de Lévis van organitzar una contraofensiva a les Planes d'Abraham a la primavera de 1760, amb èxit inicial a la batalla de Sainte-Foy però Lévis no va poder prendre mai la ciutat doncs i els reforços que esperava no van arribar per la superioritat naval britànica després de la batalla de Pointe-aux-Trembles i la batalla de Restigouche. Lévis va optar per retirar-se i tornar a Montreal.
A l'agost els aliats amerindis de França van arribar a un acord de neutralitat amb els britànics al tractat d'Oswegatchie i després d'una campanya aclaparadora de dos mesos de les forces britàniques i que els últims reductes de la milícia canadenca fossin derrotats a la batalla de les Mil Illes, Jeffrey Amherst va romandre a Fort Lévis durant quatre dies i després va dirigir-se a Montreal, on es va reunir amb les forces del Quebec i el llac Champlain i encerclant completament la ciutat amb 17.000 homes, cremant pobles al llarg del camí i provocant desercions massives de la milícia canadenca. El 8 de setembre de 1760, Montreal va ser rendida pel governador de Nova França, el marquès de Vaudreuil, per evitar més vessament de sang. Amb totes les forces franceses expulsades de Nova França, la guerra franco-índia es donava per acabada. En veure la derrota francesa i índia, el 1760, les Sis Nacions de la confederació Iroquesa va renunciar a continuar la guerra i van negociar el tractat de Kahnawake amb els britànics, pel què podrien desplaçar-se sense restriccions entre Canadà i Nova York, ja que les nacions tenien un extens comerç entre Montreal i Albany, així com poblacions que vivien per tota la zona.
Hi va haver un últim enfrontament, la batalla de Signal Hill el setembre de 1762, en un intent d'obtenir alguna victòria per negociar, en la que els francesos van enviar una flota per prendre Saint John's, però fou derrotada; la victòria anglesa va permetre la conquesta definitiva de Terranova. Com que la Guerra dels Set Anys encara no havia acabat a Europa, els britànics van posar tota Nova França sota un règim militar mentre esperaven els resultats. Aquest règim duraria de 1760 a 1763.
La pau es va pactar en el Tractat de París el 10 de febrer de 1763, i va suposar la pèrdua de totes les possessions continentals franceses, ja que també va haver de cedir Louisiana a Espanya en compensació per la pèrdua de Les Florides a mans dels britànics.
Època napoleònica Els francesos van ser capaços de recuperar per poc temps algunes de les seves antigues possessions a Amèrica del Nord en 1800, durant l'Era Napoleònica, amb el tractat de Sant Ildefons.Tratado de San Ildefonso de 1800, (text complet) No obstant això, França no tenia una armada per abastir els seus dominis nord-americans, doncs el bloqueig de l'Imperi francès va ser una part clau de l'estratègia britànica contra Napoleó Bonaparte, i com França no volia que les seves possessions caiguessin a les mans dels britànics, Napoleó va vendre la colònia de Louisiana als Estats Units, una venda referida com la Compra de la Louisiana, que ocorregué el 3 de maig de 1803 i la indemnització va ser de 15 milions de dòlars, una considerable suma per al jove estat americà. El territori era extens, des de Nova Orleans fins a Montana, i des de l'època colonials britànica havia estat un obstacle al potencial expansiu més enllà dels Apalatxes. La compra va obrir el camí per als colonitzadors del .
Les Antilles L'establiment de les colònies franceses En 1625, l'aventurer normand Pierre Belain d'Esnambuc, a la persecució d'un galió espanyol, va arribar a prendre possessió de Saint-Christophe, dos anys després que els anglesos haguessin establert una colònia. La possessió de Saint-Christophe es disputarà entre francesos i anglesos durant més d'un segle.
En 1626, Belain Esnambuc va tornar a França, on va guanyar el suport del Cardenal Richelieu per colonitzar les illes no ocupades pels cristians amb la Compagnie de Saint-Christophe (Compagnie des Îles de l'Amérique el 1635), fundada el 1625. Entre 1625 i 1635, va ocupar Martinica, Guadalupe i Marie-Galante. A Martinica, va fundar la ciutat de Saint-Pierre, la primera francesa permanent al Carib. En 1629, Belain Esnambuc estableix una colònia a l'illa de la Tortuga, el primer pas en la colonització de Saint-Domingue, que es convertiria en el graner de sucre d'Europa.