Félix Rubén García Sarmiento, més conegut com a Rubén Darío (Metapa, actualment Ciudad Darío, Matagalpa, (Nicaragua) 18 de gener de 1867 - León (Nicaragua), 6 de febrer de 1916), fou un poeta, periodista i diplomàtic nicaragüenc. Alguns erudits el consideren "Príncipe de las letras castellanas" i el pare del modernisme. Destaca entre els poetes llatinoamericans i sobresurt entre els nicaragüencs.
Les seves obres més destacades són Azul (1888), Prosas profanas i Cantos de Vida y esperanza. Els tres llibres marquen una evolució cap a l'intimisme però comparteixen un mateix estil, el modernista. Rubén Darío va estar molt influenciat per la poesia romàntica francesa, el parnassianisme i el simbolisme. Del primer moviment va treure la sentimentalitat exacerbada i la passió pels escenaris exòtics, del segon la recerca de la musicalitat i el vers perfecte i dels simbolistes les metàfores. Aquestes influències són sobretot formals, però els referents temàtics solen ser espanyols, ja que pateix una preocupació per la cultura espanyola en la línia de l'anomenada "Generació del 98".
Biografia Principis Va néixer a Metapa, avui anomenada Ciudad Darío, departament de Matagalpa, Nicaragua, el 18 de gener de 1867. Va morir a León, Nicaragua, el 6 de febrer de 1916. Encara que segons la seva fe de baptisme el primer cognom de Rubén era García, la família paterna era coneguda des de generacions pel cognom Darío. El propi Rubén l'explica en la seva autobiografia:
miniatura|La catedral-basílica de la Asunción, a la ciudat de León, on va transcórrer la infància del poeta. Les seves restes es troben sepultades en aquesta església.
Fill de pares separats (Manuel Darío y Josefa Sarmiento), va néixer de casualitat a Metapa a mig viatge de la seva mare cap a Hondures.Fernández, Teodosio: Rubén Darío. Madrid, Historia 16 Quórum, 1987. Colección "Protagonistas de América" (), p. 10"La trágica vida de Rosa Sarmiento (1840-1895): madre de Rubén Darío", en El Nuevo Diario, 23 de enero de 2011. Rubén es considerava de León, car s'hi va criar amb la seva àvia i hi va passar tota la infantesa.
Entre els primers llibres que esmenta haver llegit hi ha El Quixot, les obres de Moratín, Les mil i una nits, la Bíblia, els Oficis de Ciceró, i la Corinne de Madame de Staël. Aviat va començar també a escriure els seus primers versos: es conserva un sonet escrit el 1879, i va publicar per primera vegada en un diari poc després de complir els tretze anys: es tracta de l'elegia Una lágrima que va aparèixer al diari El Termómetro, de la ciutat de Rivas, el 26 de juliol de 1880. Poc després va col·laborar també en El Ensayo, revista literària de León, i va assolir fama com «poeta nen». En aquests primers versos, segons Teodosio Fernández, les seves influències predominants eren els poetes espanyols de l'època José Zorrilla, Ramón de Campoamor, Gaspar Núñez de Arce i Ventura de la Vega. Més endavant, tanmateix, es va interessar molt per l'obra de Víctor Hugo, que tindria una influència determinant en la seva obra poètica. Les seves obres d'aquesta època mostren també el pensament liberal, hostil a l'excessiva influència de l'església catòlica, com és el cas de la seva composició El jesuita, de 1881. Pel que fa a la seva actitud política, la seva influència més destacada va ser l'equatorià Juan Montalvo, a qui va imitar deliberadament en els seus primers articles periodístics.Rubén Darío, op. cit., p. 18 Ja en aquesta època va projectar publicar un primer llibre, Poesías y artículos en prosa, que no veuria la llum fins al cinquantenari de la seva mort. Amb 14 anys l'àvia el va dur a Managua, on al cap de poc temps se'l coneixia com a erudit, escriptor i artista prodigi. Només era un adolescent però ja llegia poetes francesos, posseïa una memòria superdotada, una creativitat i una retentiva genials, i sovint el convidaven a recitar poesia.
Poc després, a l'agost de 1882, s'embarcava en el port de Corint (Nicaragua), cap a El Salvador.
El Salvador A El Salvador, el jove Darío va ser presentat pel poeta Joaquín Méndez al president de la República, Rafael Zaldívar, qui el va acollir sota la seva protecció. Allà va conèixer el poeta salvadorenc Francisco Gavidia, gran coneixedor de la poesia francesa. Sota els seus auspicis, Darío va intentar per primera vegada adaptar l'alexandrí francès a la mètrica castellana.La influència de Francisco Gavidia va ser decisiva per quant va ser aquest autor el que va descobrir a Darío la poesia francesa. El nicaragüenc va escriure, en Historia de mis libros: L'ús de l'alexandrí es convertiria després en un tret distintiu no solament de l'obra de Darío, sinó de tota la poesia modernista. Encara que a El Salvador va gaudir de força celebritat i va portar una intensa vida social, participant en festes com la commemoració del centenari de Bolívar, que va obrir amb la recitació d'un poema seu, més tard les coses van començar a empitjorar: va passar penalitats econòmiques i va emmalaltir de verola, per la qual cosa a l'octubre de 1883, encara convalescent, va tornar al seu país natal.
Després del seu retorn, va residir breument a León i després a Granada, però finalment es va traslladar novament a Managua, on va trobar feina en la Biblioteca Nacional de Nicaragua, i va reprendre els seus enamoriscaments amb Rosario Murillo. Al maig de 1884 va ser condemnat per vagància a la pena de vuit dies d'obra pública, encara que va aconseguir eludir el compliment de la condemna. Aleshores continuava experimentant amb noves formes poètiques, i fins i tot va arribar a tenir un llibre a punt per a la seva impressió, que tindria per títol Epístolas y poemas. Aquest segon llibre tampoc va arribar a publicar-se: hauria d'esperar fins 1888, en què va aparèixer per fi amb el títol de Primeras notas. Va provar sort també amb el teatre, i va arribar a estrenar una obra, titulada Cada oveja..., que va tenir un cert èxit, però que avui s'ha perdut. Malgrat tot, trobava insatisfactòria la vida a Managua i, aconsellat pel salvadorenc Juan José Cañas, va optar per embarcar-se cap a Xileel 5 de juny de 1886.Rubén Darío y Narciso Tondreau, íntimos amigos en Chile
Xile miniatura|Monument a Rubén Darío en el Parque Forestal a Santiago de Xile. Va desembarcar a Valparaíso el 24 de juny de 1886, segons les memòries del propi Rubén Darío detallades pel seu biògraf Edelberto Torres Espinosa, o en els primers dies de juny segons suggereixen Francisco Contreras i Flavio Rivera Montealegre. A Xile, gràcies a recomanacions obtingudes a Managua, va rebre la protecció d'Eduardo Poirier i del poeta Eduardo de la Barra. Amb Poirier va escriure una novel·la de tipus sentimental, titulada Emelina, a fi de participar en un concurs literari que la novel·la no va arribar a guanyar. Gràcies a l'amistat de Poirier, Darío va trobar feina en el diari La Época, de Santiago de Xile des de juliol de 1886.
Gràcies al suport del poeta Pedro Balmaceda i d'un altre amic, Manuel Rodríguez Mendoza, a qui el llibre està dedicat, Darío va aconseguir publicar el seu primer llibre de poemes, Abrojos, que va aparèixer el març de 1887. Entre febrer i setembre de 1887, Darío va residir a Valparaíso, on va participar en diversos certàmens literaris. De tornada a la capital, va trobar feina en el diari El Heraldo, amb el qual va col·laborar entre febrer i abril de 1888. El mes de juliol, va aparèixer a Valparaíso, gràcies a l'ajut dels seus amics Eduardo Poirier i Eduardo de la Barra, Azul..., el llibre clau de l'acabada d'iniciar revolució literària modernista. El llibre no va tenir un èxit immediat, però va ser molt ben acollit per l'influent novel·lista i crític literari espanyol Juan Valera y Alcalá Galiano, qui va publicar en el diari madrileny El Imparcial, l'octubre de 1888, dues cartes dirigides a Rubén Darío, en les quals, encara que reprotxava a Darío les seves excessives influències franceses -el seu «gal·licisme mental», segons l'expressió utilitzada per Valera-, reconeixia en ell a «un prosista i un poeta de talent». Van ser aquestes cartes de Valera, després divulgades en la premsa xilena i d'altres països, les que van consagrar definitivament la fama de Darío.
L'any 1890 va publicar a Guatemala la segona edició del seu reeixit llibre de poemes Azul..., de manera substancial ampliat, i portant com a pròleg les dues cartes de Juan Valera que havien suposat la seva consagració literària -de llavors ençà, és habitual que les cartes de Valera apareguin a totes les edicions d'aquest llibre de Rubén Darío-. Entre les addicions importants a la segona edició dAzul... destaquen els Sonetos áureos (Caupolicán, Venus y De invierno) i Los medallones en nombre de sis, als quals se sumen els Èchos, tres poemes redactats en francès. Al gener de l'any següent, la seva esposa, Rafaela Contreras, es va reunir amb ell a Guatemala, i l'11 de febrer van contreure matrimoni religiós en la catedral de Guatemala. Al juny, el diari que dirigia Darío, El Correo de la Tarde, va deixar de percebre la subvenció governamental, i va haver de tancar. Darío va optar per temptar la sort a Costa Rica, i es va instal·lar a l'agost d'aquell any en la capital del país, San José. A Costa Rica, on amb prou feines era capaç de tirar avant la seva família, aclaparat pels deutes malgrat algunes feines eventuals, va néixer el seu primer fill, Rubén Darío Contreras, el 12 de novembre de 1891.
Viatges L'any següent, deixant la seva família a Costa Rica, va marxar a Guatemala, i després a Nicaragua, a la recerca de millor sort. Inesperadament, el govern nicaragüenc el va nomenar membre de la delegació que aquest país enviaria a Madrid amb motiu del quart centenari del descobriment d'Amèrica, el que per a Darío suposava veure realitzat el seu somni de viatjar a Europa.
En el viatge cap a Espanya va fer escala en L'Havana, on va conèixer el poeta Julián del Casal, i altres artistes, com Aniceto Valdivia i Raoul Cay. El 14 d'agost de 1892 va desembarcar a Santander, des d'on va seguir viatge per tren cap a Madrid. Entre les personalitats que va freqüentar en la capital d'Espanya estan els poetes Gaspar Núñez de Arce, José Zorrilla i Salvador Rueda, els novel·listes Juan Valera y Alcalá Galiano i Emilia Pardo Bazán, l'erudit Marcelino Menéndez Pelayo, i varis destacats polítics, com Emilio Castelar i Antonio Cánovas del Castillo. Al novembre va regressar novament a Nicaragua, on va rebre un telegrama procedent de San Salvador en què se li notificava la malaltia de la seva esposa, que va morir el 23 de gener de 1893.
A començaments de 1893, Rubén va romandre a Managua, on va renovar els seus enamoriscaments amb Rosario Murillo, la família de la qual el va obligar a contreure matrimoni amb la jove.El seu biògraf Edelberto Torres relata així el succeït: