Les guerres celtiberes o celtibèriques foren un conjunt d'enfrontaments bèl·lics produïts al llarg dels segles i II aC, entre la República Romana i els diferents pobles celtibers, que habitaven a la zona mitjana de l'Ebre i la Meseta superior. Aquests enfrontaments van tenir una extensió temporal, molt desigual en la durada, amb diverses treves, pactes, setges i batalles.
Antecedents A l'arribada dels romans, els celtibers que estaven governats per «prínceps, no per reis»,Titus Livi. 22,21 tendien a formar una gran confederació i a exercir la seva influència en àrees molt allunyades del seu territori. Les relacions entre Celtibèria i l'Oretània, a la vall alta del Betis, eren intenses, «en Castulo en un cementiri del , les armes i fermalls típics de la Celtibèria són abundants».José M. Blázquez Martínez; M. P. Galabert,(1983). «Cástulo una ciudad oretana-romana», Revista de Arqueología 35 La tendència a la unificació de Celtibèria no sembla que fos obra de cap cap polític o militar, sinó un procés intern, on el paper més important va ser la possessió de les mines.José M. Blázquez Martínez, (1987). El Estado de Burebista y los pueblos de la Península Ibérica. Semejanzas y Diferencias, Gerión, 5.
Les fonts clàssiques, referint-se a la Celtibèria, fan menció d'un país pobre, amb clima rigorós, amb un hàbitat disseminat, usualment de tipus poblat, d'extensió molt reduïda. La principal activitat econòmica que desenvolupaven els celtibers era la ramaderia influïts per la pobresa del terra, desconeixement de les tècniques agrícoles avançades i concentració de la riquesa en una jerarquia guerrera, cosa que va originar una forta desigualtat social que es traduiria en l'organització de bandes de mercenaris i bandolers que buscaven en l'ús de les armes una possible sortida a aquesta tradicional penúria.
Les estimacions parlen que la població de la Celtibèria preromana probablement seria entre 225.000 i 585.000 persones, basats en una densitat demogràfica estimada de cinc a tretze habitants per quilòmetre quadrat, en un territori d'uns 45.000 km².Lorrio & Gardes, 2001, p. 51. Partint d'això els estudiosos moderns estimen que a la regió havien entre 18.000 i 50.000 iuventus amb capacitat de portar armes, xifres confirmades per la mida que arribaven a tenir els majors exèrcits celtibers, entre 15.000 i 35.000 combatents.Lorrio & Gardes, 2001, p. 52
Les cites sobre els celtibers, dels autors clàssics, solen fer referències concretes a la bel·licositat d'aquests pobles, coneguts pels romans com mercenaris dels cartaginesos, des de la Segona Guerra Púnica.
Quan els romans desembarquen a Empúries en el 218 aC, la seva pretensió era tallar la font de subministraments, tant materials com humans, que des de la península Ibèrica proveïa l'exèrcit d'Aníbal. Tanmateix, després de l'expulsió dels cartaginesos, van decidir quedar-se a Ibèria, ocupant el Llevant i Andalusia, les zones més riques i desenvolupades d'Ibèria.
Ja des de la rebel·lió dels pobles ibers, en el 195 aC, els celtibers havien estat mercenaris dels turdetans, vençuts pel cònsol Cató, que va tornar en les seves bases en Tàrraco travessant, per primera vegada, la Celtibèria i organitzant l'explotació sistemàtica de les províncies d'Hispània.
Primera guerra celtibera o dels lusons
Els romans van seguir a partir de llavors el model d'explotació marcat per Cató, desenvolupant-se rebel·lions de les tribus del centre de la península Ibèrica.
La primera guerra celtiberaApià iber, 42 (181- 179 aC) és una guerra defensiva per part de Roma. Es tracta d'impedir la unió i projecció dels celtibers sobre les vores de la Meseta i la seva expansió fins a la Hispània Ulterior, la vall de l'Ebre i el Llevant ibèric.El Estado de Burebista y los pueblos de la Península Ibérica en época helenística. Semejanzas y diferencias. José M. Blázquez Martínez. Gerión, 5 Així, l'any 193 aC el cònsol Marc Fulvi Flac venç a una coalició de vacceus, vetons i celtibers (lusons) en les proximitats de Toletum (Toledo), capturant viu al cap de la coalició Hilern,Titus Livi (35,7,6) i Pau Orosi (4,20,16) les tropes disperses es refugien a la ciutat lusona de Contrebia Belaisca,Apià, la denomina Complega que és presa pel cònsol i l'aixecament fou reprimit.
L'any de 180 aC, Tiberi Semproni Grac, procònsol de la Hispània Citerior, inicia les lluites per sotmetre als celtibers del nord de la Meseta, i va acudir des de la Bètica per alliberar del setge de 20.000 celtibers a la ciutat de Caraues (Magallón), aliada dels romans, amb un exèrcit de 8.000 infants i 5.000 genets.Martínez Miguélez, 2010: 20. Els enfrontaments entre romans i vacceus, vàrduls i algunes tribus vascones van deixar fins i tot el 175 aC 6.000 morts en total. Posteriorment els romans van enviar un reforç de 8.000 infants i 450 genets. Va prendre Contrebia i pobles veïns, repartint les terres entre els indígenes i fundant Graccurris, (Alfaro), per instal·lar en ella les bandes de celtibers sense terres. Finalment, en el 179 aC derrota els celtibers en la batalla del Moncayo i acaba definitivament amb la rebel·lió, frenant radicalment l'expansió celtibera fora dels límits del seu territori.
Va signar pactes amb les tribus dels bel·les i els titii, aconseguint una certa pacificació i atracció de les elits indígenes cap a Roma. Per aquests pactes, els oppida celtibers haurien de pagar un tribut anual i donar servei militar en les legions romanes, a canvi podrien mantenir l'autonomia i es prohibia emmurallar noves ciutats. Aquests pactes serien invocats, en moltes ocasions, en els enfrontaments futurs.
Si bé el govern de Grac no diferia massa de la política que Escipió havia iniciat amb el domini romà a la península, en el seu govern es reflecteix un intent de consolidar i integrar les províncies hispanes a l'administració romana. L'actitud de Roma, agreujada pels problemes socials i la pobresa de molts sectors indígenes que els obligava a un bandolerisme endèmic sobre les riques terres del sud, aliades de Roma, va desembocar en nous períodes de lluita.
Segona guerra celtibera, del foc o dels bel·les, titii i arevacs L'excusa per al començament de la segona fase de la guerra (154-152 aC) ocorre en el 154 aC amb l'ampliació de la fortificació de Segeda,Apià, Iber, 44 capital dels bel·les. El Senat romà ho va considerar com una infracció dels acords de Grac de 179 aC i una amenaça per als seus interessos a Hispània. Tanmateix, Polibi<ref>«La guerra que va esclatar entre romans i celtibers es va dir guerra de foc. Va ser estranya per les seves característiques i per l'ininterromput dels xocs, doncs les guerres que es deslliuren a Grècia i a Àsia les més de les vegades es decideixen per una sola batalla, rarament en una segona... Però en aquesta guerra va succeir el contrari...» Polibi, III, XXXV, II. Apià, Iber, 44.</ref> atribueix l'origen de la guerra al comportament dels governadors romans, que havien convertit l'administració romana en insuportable per als indígenes.Polibi, III, XXXV, II
El senat romà va prohibir continuar la muralla i va exigir, a més, el tribut establert amb Grac. Els segedenses van argüir que la muralla era una ampliació i no una nova construcció i que se l'havia exonerat del pagament del tribut després de Graco.«La realitat era que estaven exempts, però el Senat concedeix sempre aquests privilegis afegint que tindran vigor en tant ho decideixin el Senat i el Poble romà» Apià, Iber, 44.
Roma va enviar el cònsol Quint Fulvi Nobílior al comandament de 30.000 homes. En assabentar-se els habitants de Segeda, es van refugiar en Numància, oppidum de la tribu dels arevacs, on van elegir cap de les dues tribus, arevacs i bel·les, a Car de Segeda. Nobilior va marxar per la vall de l'Ebre cap a Segeda, on va destruir la ciutat, prengué Ocilis (Medinaceli) i va avançar per Almazán cap a Numància. Al camí, Car amb 20.000 soldats i 5.000 genets va aconseguir emboscar els romans quan passaven, causant-los 6.000 baixes, però en perseguir-los en desordre, la cavalleria romana va caure sobre ell, matant el mateix Car i salvant l'exèrcit.Apià Iber 45. Després va arribar davant de Numància, on se li van unir tropes enviades per Masinisa, que incloïa deu elefants de guerra, però va sofrir una altra dura derrota en desbandar-se els esmentats animals. Després de diverses derrotes i de passar-se Ocilis, on mantenia les provisions i els diners, al bàndol dels celtibers, a Nobílior no li va quedar cap altre remei que recloure's al seu campament a passar l'hivern, on van morir molts soldats de fred i en escaramusses amb els indígenes.
L'any següent, va arribar com a successor en el comandament el cònsol Claudi Marcel amb 8.000 soldats i 500 genets,Apià iber, 48. va assetjar a Ocilis a la que va saber atreure's i els va concedir el perdó. Davant de les condicions magnànimes de rendició, ostatges i cent talents de plata, Nertóbriga també va demanar la pau. Marcel els va posar la condició que tots els pobles, arévacs, bel·les i titii, la demanessin alhora, cosa que va aconseguir, però alguns pobles es van oposar perquè havien suportat les seves ràtzies durant la guerra. Marcel va decidir enviar ambaixadors de cada part perquè dirimissin les seves picabaralles i va recomanar al Senat l'aprovació dels tractats.«Els ambaixadors de la facció amiga van penetrar a la ciutat i van ser complimentats com hostes; en canvi, els del bàndol enemic, com era el costum, van acampar fora de les muralles.» Apià, Iber,49.«Als bel·les i als titii els denomina aliats i amics de Roma, als arevacs, al contrari, enemics.» Polibi III, XXXV, II El Senat va desestimar l'oferta de pau i va preparar un nou exèrcit al comandament del cònsol Licini Lucul·le, que tenia com a lloctinent a Publi Corneli Escipió Emilià.
Marcel va declarar de nou la guerra als celtibers, que van prendre l'''oppidum de Nertóbriga, va perseguir als numantins acorralant-los a la ciutat. El cap dels numantins Litennón,Apià, Iber. 50. va demanar la pau en nom de totes les tribus. Marcel va exigir ostatges i diners i va acceptar la pau abans de l'arribada de Lúculo.
Tercera guerra celtibera o guerra de Numància
L'obcecació del Senat, que exigia la rendició sense condicions, així com la perfídia dels dirigents provincials romans, que violaven contínuament les condicions del pacte assolit amb el cònsol Claudi Marcel en el 152 aC i les victòries de Viriat en la guerra lusitana van forçar a la revolta les tribus dels celtibers, començant a la tercera guerra celtiberaApià Iber, 76 (143-133 aC).
Roma va enviar al cònsol Quint Cecili Metel Macedònic (143 aC, procònsol el 142 aC), vencedor del Fals Filipo, al comandament de 40.000 soldats,Martínez Miguélez, 2010: 21 que comença la pacificació de la Celtibèria amb la presa de diverses ciutats, com Nertobriga, amb la qual havien estat firmats pactes d'amistat anteriorment. Va assetjar Numància, però no va poder ocupar-la, i davant dels atacs dels numantins va passar l'hivern al seu campament.Enviat des de Roma contra ells, amb un exèrcit més nombrós i va sotmetre els arevacs. Tanmateix, encara li quedaven Termància i Numància... Apià Iber, 76