Aiora és un barri de l'est de la ciutat de València inclòs al districte de Camins al Grau. És el segon barri del districte en extensió (0,651 km²) i el primer en població (26.128 habitants en 2009).

A l'oest el carrer del Doctor Manuel Candela el separa del barri d'Albors, al sud l'avinguda del Port el separa dels barris del Camí Fondo i de La Creu del Grau, tots del mateix districte de Camins al Grau, mentre que a l'est el carrer de la Serradora (o de "Serrería") el separa dels poblats marítims del Grau i del Cabanyal-Canyamelar, i al nord el carrer dels Sants Just i Pastor el separa dels barris de la Ciutat Jardí i de L'Illa Perduda, tots dos al districte d'Algirós.

Nom Rep el nom pel Palauet d'Aiora, conjunt arquitectònic dins del jardí d'Aiora, construït l'any 1900 per encàrrec del comerciant José Ayora.Ajuntament de València Aquest jardí va donar el nom a tot el barri, i es va valencianitzar com a "Aiora" o en castellà "Ayora".

Història Els límits històrics del barri corresponien al nord amb el Camí d'Algirós, al sud amb el Camí Nou del Grau, i a l'est les vies de tren que eixien de València direcció nord i separaven la ciutat dels poblats marítims, que en l'actualitat estan soterrades baix els carrers d'Eivissa i de la Serradora.

El Grup Indústria Durant la guerra civil espanyola, el port i els poblats marítims de València van patir els bombadejos del bàndol rebel. Un informe del regidor ponent d'Acció Social del 4 de març de 1949 afirmava "transcorreguts 10 anys d'acabada la contesa segueixi aquell Districte exhibint els seus mutilats edificis, que no són honroses ferides d'una guerra, sinó més aviat mugrents monyons de captaire." Per solucionar el problema, la sol·lució que es plantejava era la construcció de dos nuclis d'habitatge social als extrems nord i sud del Marítim, de manera que extreta la població, es pogués executar un enderrocament i reconstrucció de la zona.

Tot i que el barri d'Aiora no forma part del Marítim, es va veure implicat en el procés que es va impulsar. En primer lloc, de les dues zones inicialment previstes, la de Natzaret no va arribar a construir-se, mentre que una altra al Cabanyal trigaria anys a arribar, ja que els solars havien de ser adquirits per l'Ajuntament, el qual no tenia recursos per fer-ho. La solució va ser, com va passar en altres casos a la mateixa època, buscar sòl que ja fos propietat municipal i que estigués, més o menys, a la zona. El consistori havia adquirit, el desembre de 1929, un solar a l'anomenat "barri de la Conserva" que estava destinat originalment a la construcció d'un grup escolar. Atesa la necessitat d'habitatge, es va modificar la destinació del solar. En compensació aquesta agrupació va incloure a l'interior un grup escolar.

El solar tenia una superfície de . Ocupava un espai de planta trapezoïdal i amb tres façanes: l'occidental i més llarga recaient al carrer Indústria, la meridional apareix grafiada el 1942 com a senda d'Albors (al segle XXI, carrer de Víctor Moya), i la septentrional a un carrer que amb el temps va ser anomenat dels Sants Just i Pastor. Cap a l'est s'estenien altres solars, què no eren de propietat municipal.Plànol de l'Ajuntament de València Districte 12 Camins al Grau. Barri 1 Aiora

L'octubre del 1942, Francisco Javier Goerlich Lleó, arquitecte municipal, va redactar un avantprojecte, que va elevar a projecte el maig del 1943. Aquest document va produir un enfrontament entre l'Ajuntament i l'Instituto Nacional de la Vivenda (INV). El juliol del 1943 la Secció d'Arquitectura de l'INV indica, des de Madrid, a l'Ajuntament que els terrenys estan en zona agrícola en activitat, i que no tenien caràcter de solars, perquè no existia cap traçat d'urbanització, encara que estiguessen propers a una zona industrial. El territori del districte de Camins al Grau era bàsicament horta, amb algunes indústries amuntegades al voltant del camí Fondo del Grau ia l'avinguda del Port.

Als quinze dies, Goerlich va remetre la resposta municipal, adduint que la inexistent urbanització ja s'havia aprovat el 26 de març de 1925, per la qual cosa es podien considerar els terrenys com a solars. Una altra discrepància entre l'Ajuntament i l'INV tractava de la valoració del solar. Mentre que l'Ajuntament la calculava a 79 pessetes el metre quadrat, l'INV ho feia a 30. Aquest punt era important perquè el terra era l'aportació municipal al projecte i una reducció podia implicar l'aportació de diners que l'Ajuntament no tenia. Finalment, hi havia la normativa d'ascensors. Mentres que les normes municipals permetien edificis sense ascensors fins a 18 metres d'alçada de cornisa (el que permetia cinc altures), les Ordenances de l'INV del 1941 limitaven aquesta altura a quatre plantes.

Finalment, el grup es va edificar amb cinc altures i sense ascensor. El 16 de gener de 1944 es va treure a subhasta l'adjudicació de les obres per i un termini d'execució de deu mesos. La primera subhasta va quedar deserta per falta de licitadors. En una nova subhasta al juny de 1944, és adjudicada a l'empresa Soriano Izquierdo. Tot i això, per alguna incidència, les certificacions d'obres es van estendre a nom de Construcciones Manuel Guillot Suay. A més, les obres es van endarrerir sensiblement i després d'un lliurament simbòlic per part del Ministre de la Governació el 17 de febrer de 1947, finalment la recepció provisional es va signar el 5 de maig de 1948.

Al setembre de 1954 es va intentar l'adquisició de la resta de solars per a ampliació del grup i consolidació de l'illa, cosa que no es va aconseguir. A l'esquena del grup va quedar un espai buit que seria el carrer La Fue.

El grup inclou cent habitatges de sis tipus diferents, les superfícies útils dels quals oscil·len entre 74 i 99 metres quadrats -gairebé dos terços són del tipus Piso A, de 85'65 metres- així que els habitatges superen les superfícies mínimes legals del moment. D'altra banda, però, el baix nivell constructiu és baix. Per exemple, les plantes baixes s'assentaven directament sobre una capa de deu centímetres de gruix que formava el llit del paviment dels vint habitatges d'aquesta planta.

PAI del carrer Guillem d'Anglesola Des 1979 hi ha un pla urbanístic que pretén connectar l'avinguda del Port i el Jardí d'Aiora a través del carrer Guillem d'Anglesola, per a la qual cosa és necessari l'enderrocament d'uns 60 edificis de planta baixa una alçada. A la dècada de 1990 es van començar els primers processos d'enderroc, que no obstant això van quedar paralitzats, degradant amb això la barriada, ja que, en ser desallotjats els veïns i romandre les cases en peu, van ser «ocupades» il·legalment. Finalment, després de diversos acords als quals va arribar l'Ajuntament de València, els enderrocs van començar a fer el dia 14 de juliol de 2011.

Elements importants El jardí d'Aiora i el seu palauet són els principals elements del barri. La resta del barri és quasi totalment d'ús residencial.

Transports El barri és travessat per la línia 5 de MetroValencia i disposa de fins a tres estacions: Amistat a l'extrem nord-oest del barri, Aiora al centre, just al costat del jardí d'Aiora, i Marítim-Serrería a l'est del barri junt al carrer de la Serradora, on també passa el tramvia de la línia 6.

Els límits del barri són transitats per nombroses línies d'autobusos de l'EMT de València: 1, 2, 3, 4, 30, 32, 40, N8 i N9.

Referències

Enllaços externs

Plànol d'Aiora al web de l'Ajuntament de València

Categoria:Barris del districte de Camins al Grau