El Principat de Galítsia-Volínia (en antic rus occidental Галицко-Волинскоє Королѣвство, en ucraïnès Галицько-Волинське князівство, en rus Галицко-Волынское княжество, en polonès Ksistwo halicko-woyskie, en llatí Regnum Galiciae et Lodomeriae) conegut també en català com a Galítsia-Volínia o Rus de Hàlitx-Volodýmir pels especialistes de la història russa o ucraïnesa, és un estat que prové de l'esclat al de la Rus de Kíev en diversos principats, entre els quals hi havia Hàlitx i Volodímir, que seran units en un sol estat a finals del .
Fou l'Estat més poderós de Rutènia durant els segles i . La Galítsia-Volínia Occidental s'estenia entre els rius San i Wieprz, en el territori que ara és el sud-est de Polònia, mentre que els territoris més orientals ocupaven els Aiguamolls de Pinsk (a l'actual Belarús) i més amunt del Buh Meridional en la moderna Ucraïna. Durant aquell temps, el regne limitava amb la Rutènia Negra, el Gran Ducat de Lituània, el Principat de Turov i Pinsk, l'Horda d'Or, el Regne d'Hongria, el Regne de Polònia, Moldàvia i l'Estat de l'Orde Teutònic.
Història Antecedents El Principat de Volínia pot haver sorgit ja a finals del , amb Vsevolod, fill de Vladimir I de Kíev esmentat com a príncep de Volódímir, i el Principat de Galítsia es va formar entre 1124 i 1144 per la unificació dels principats de Zveníhorod, Przemyśl i Terebòvlia per part de Vladimir Volodaróvitx, tots tres governats pels fills del príncep Rostislav de Tmutarakan.
Mstislav II de Kíev expulsà Vladímir II Iaroslàvitx del Principat de Volínia en 1157 un cop mort Iuri I Dolgoruki de Kíev. Roman Mstislàvitx heretà del seu pare Mstislav el Principat de Volínia en 1170.
miniatura|El Regne de Galitsia (blau) i el Regne d'Hongria (durant el regnat de Béla III d'Hongria) Contra la voluntat de Iaroslau Osmomysl, que havia deixat el tron de Galítsia al seu fill petit Oleg Iaroslàvitx, els galitzians van afavorir Vladímir, però va haver de va fugir a Hongria a finals de 1188 quan Galítsia fou presa per Roman Mstislàvitx. Al seu torn Béla III d'Hongria va envair Galítsia, capturant i empresonant Vladímir a Hongria, i va cedir Galítsia al príncep Andreu d'Hongria. Vladímir va escapar del captiveri i amb el suport de Casimir II de Polònia van expulsar Andreu i el seu seguici del principat a l'agost de 1189 o 1190.
El Principat de Galítsia-Volínia miniatura|Els principats de Galítsia i Volínia al segle XIII A la mort el 1199 de Vladímir Iaroslàvitx sense descendència, els boiars van donar el poder del Principat de Volínia a Roman Mstislàvitx del Principat de Galítsia, i va unir Galítsia i Volínia per crear el poderós Principat de Galítsia-Volínia, i gràcies al suport dels habitants de les ciutats, en sacrificats i en les bones relacions amb els ducs piasts, Roman Mstislàvitx construí un estat poderós. Signà un tractat de pau amb Hongria i establí relacions diplomàtiques amb l'Imperi Romà d'Orient.
En 1205 Roman Mstislàvitx el Gran llançà una ofensiva contra Polònia, però fou detingut pels exèrcits de Conrad I de Masòvia i de Leszek I el Blanc i morí quan travessava el Vístula el 19 de juny de 1205, a la batalla de Zawichost.
Coloman de Galítsia Els dos fills de Roman Mstislàvitx, Daniel i Vasilko Romànovitx en ser menors eren inelegibles i la mort de Roman Mstislàvitx fou seguida d'un període convuls, del qual n'intentaren treure profit Hongria i Polònia, dues potències rivals. Andreu II d'Hongria s'autoproclamà rei de Galítsia-Volínia (en llatí rex Galiciae et Lodomeriae). En 1215, hongaresos i polonesos arribaren a un compromís en virtut del qual el principat romandria independent amb Coloman d'Hongria, fill del rei d'Hongria, com a sobirà, el qual s'hauria de casar amb Salomé, filla de Leszek I el Blanc. La combinació de les forces poloneses-hongareses va aconseguir que Coloman i Salomé fossin proclamats formalment governants de Galítsia en 1219
Mstislav i Andreu de Galítsia, i Daniel de Volínia miniatura|Daniel de Volínia El 1221 Daniel de Galítsia, fill de Roman i recentment reconciliat amb Mstislav de Novgorod, a fer una expedició de represàlia que després de la batalla d'Halych va acabar amb l'empresonament de Coloman i Salomé, la proclamació de Mstislav com a Príncep de Galítsia i el restabliment de Daniel a Volínia, on els boiars i el poble havien romàs lleials a la dinastia. Mstislav reunificà tot el sud-oest de Rutènia (Volínia, Hàlitx i Kíev).
El 1230, Daniel va ser convidat a prendre el tron del principat de Galítsia per segona vegada i va derrotar les tropes hongareses que assetjaven Halych, tanmateix, els boiars van conspirar contra el príncep i van ajudar el príncep hongarès Andreu a reconquerir la ciutat el 1232. El 1234 Daniel derrotà Alexandre Vsévolodovitx i va prendre el ducat de Belz.
Reunificació sota Daniel de Galítsia La mort d'Andreu de Galítsia el 1234 va permetre la restauració de Daniel de Volínia a Galítsia, i aquest, un cop al tron va ajudar Vladímir IV de Kíev en la seva guerra amb Miquel de Txerníhiv. Daniel va devastar Txerníhiv, però fou derrotat per un exèrcit kiptxak en 1236 encapçalat per Iziaslau de Sevèria. Miquel es va establir a Galítsia mentre que Iziaslau va establir-se a Kíev.
Després de la invasió mongola de la Rus de Kíev, molts principats de la Rus es van convertir en estats tributaris i les seves terres van ser devastades, entre les quals hi havia Galítsia-Volínia. Entre 1241 i 1245, el príncep Daniel havia recuperat el control de la majoria de les seves ciutats a Galítsia i Volínia, i esclafa els polonesos i els hongaresos a la batalla de Jarosław i prenent el control de la resta de Galítsia, reconstituint així les possessions del seu pare, fent del seu germà Vasylko el governant de Volínia i conservant el títol de Galítsia per a ell mateix, tot i que va continuar exercint el poder real en ambdós principats, però veié obligat a reconèixer la sobirania feudal dels mongols de l'Horda d'Or en 1245 mentre els altres dos principals prínceps russos d'aquella època, Miquel de Txerníhiv i Iaroslau II de Vladímir, van morir assassinats en 1246.
El príncep Daniel va intentar obtenir ajuda d'Occident en la seva lluita contra l'Horda d'Or, buscant que el papa Innocenci IV declarés una croada contra els tàtars pagans i de mans d'un llegat papal va acceptar una corona reial que va convertir el Principat de Galítsia-Volínia en un regne en 1253. El 1256, Daniel va aconseguir expulsar els mongols del general Kuremsa de Volínia, i un any més tard va frustrar els seus intents de capturar les ciutats de Lutsk i Volodímir. Quan s'apropava un gran exèrcit sota el comandament del general mongol Boroldai el 1260, però, Daniel es va veure obligat a acceptar la seva autoritat i a enderrocar les fortificacions que havia construït contra ells.
Durant el seu regnat, el seu regne coneix un desenvolupament puixant. Funda les ciutats de Chełm (1237), prop de Lublin i de Lviv (l'antiga Leopol) (1256). La immigració contribueix a un creixement demogràfic elevat. Es desenvolupen rutes comercials que connecten la mar Negra, Polònia, el Sacre Imperi Romanogermànic i la mar Bàltica. En el seu apogeu, el principat de Galítsia-Volínia engloba tot el sud-oest de Rutènia, amb la Rutènia Roja i la Rutènia Negra, i és senyor feudal dels voïvodats moldaus vassalls d'Onut, Străşineţ (actualment Storojynets), Baia, Neamț, Hansca i Bârlad.Gheorghe Postica, Civilizatia veche feudala din Moldova (la civilització feudal antiga de Moldàvia), Edició. Stiinta, Chisinau, 1995, pàg. 64-77,
Lleó I de Galítsia Després de la mort de Daniel de Galítsia el 1264, el va succeir el seu fill Lleó I de Galítsia, que va traslladar la capital de Chełm a Lviv el 1272 i durant un temps va mantenir la força del regne. A diferència del seu pare, que va seguir un rumb polític occidental, Lleó va treballar estretament amb els mongols, en particular cultivant una estreta aliança amb el Nogai Noyan. Juntament amb els seus aliats mongols, va envair Polònia.
Lleó va intentar, sense èxit, establir el domini de la seva família sobre el Gran Ducat de Lituània. El 1263, Mindaugas va ser deposat i assassinat pel seu nebot Treniota i Daumantas de Pskov. Švarnas, germà de Lleó, va donar el seu suport al seu cunyat Vaišvilkas i junts van aconseguir deposar Treniota i expulsar Daumantas. Després que Vaišvilkas tornés a la vida monàstica el 1267, Švarnas es va convertir en el nou gran duc. Poc després que Švarnas ascendís al tron lituà el 1267, Lleó va organitzar l'assassinat de Vaišvilkas. Després de campanyes militars reeixides, el 1267 Švarnas va derrotar el seu germà Mstislav de Lutsk a la batalla del riu Yaselda i va capturar Turov i Pinsk. La lluita pel poder dins de Lituània, però, va continuar i abans que pogués sorgir un clar guanyador, Švarnas va morir a Kholm. Després de la seva mort, la majoria de les seves terres van tornar a Lituània i van passar a estar sota el control de Traidenis, un noble d'Aukštaitija. El 1271 i 1272 va participar en la guerra de successió polonesa atacant Enric IV el Just al costat de Boleslau V el Cast juntament amb el seu germà Mstislav de Lutsk, i més tard es va unir al seu cosí Volodímyr Vasylkòvitx en una campanya contra els jotvingians, que va acabar amb aquest últim demanant la pau.
Entre 1274 i 1276 va ser derrotat per Traidenis, que va incorporar a Lituània la Rutènia Negra amb la seva ciutat Novogrudok.
El 1279, Lleó va aprofitar el canvi dinàstic que va suposar l'ascens de Leszek el Negre i va envair Polònia però el seu intent de capturar Cracòvia el 1280 va acabar en fracàs després de la batalla de Gólice. Més o menys al mateix temps, va entrar en conflicte amb el Regne d'Hongria aprofitant la inestabilitat del govern de Ladislau IV d'Hongria, incorporant la Rutènia subcarpàtica, incloent la ciutat de Mukàtxevo.
L'any 1299, els conflictes entre Toktu i Nogai Noyan pel control de l'Horda d'Or van provocar una nova onada de destrucció a la regió del riu Dniéper i el bisbe metropolità Màxim de Kíev va traslladar la seu de l'església metropolitana des de Kíiv fins a la ciutat de Vladímir, on el gran príncep de la Rus Andreu Bogoliubski en 1157 havia mogut la seva cort i la icona de la Mare de Déu, fet que va marcar un punt d'inflexió decisiu en el desplaçament del centre de gravetat polític, cultural i religiós de l'antiga Rus de Kíev cap al nord, obrint el camí per al posterior ascens de Moscou.
Iuri I de Galítsia Després de la mort del seu pare en 1301, Iuri I de Galítsia va unificar totes les terres de Galítsia-Volínia en un sol principat i en va traslladar la capital a Volodímir. Aprofitant el canvi de monarca i el tarannà menys agressiu del nou príncep de Galítsia, Venceslau II de Polònia va llançar una ofensiva militar prenent Lublin en 1302, i al mateix temps, també va perdre la Rutènia subcarpàtica a mans de Venceslau III d'Hongria, tanmateix el seu govern es considera una època de gran prosperitat i pau comercial. Iuri va aconseguir que el patriarca Atanasi I de Constantinoble establís la Metròpoli de Galítsia l'any 1303 per mantenir la independència de l'església de les seves terres.
Gediminas Després de la batalla del riu Irpín de 1321, Volínia va caure en mans de Lituània, incloent Kíev, que havia estat conquerida per Gediminas el 1323 després d'un setge d'un mes, posant fi al govern dels Rurikides a la ciutat, i la Rutènia subcarpàtica va tornar al Regne d'Hongria.
L'últim sobirà del principat de Galítsia-Volínia fou Boleslau Iuri II, nebot de Lleó i fill de Trojden I, enverinat en 1340. El país coneix llavors un nou període d'anarquia durant el qual Polònia i Hongria intenten prendre el control del país.
Liubartas