La república dels Escartons de Briançon (la denominació de República és una interpolació del ) o principat del Briançonnais (Briançonès) és un conjunt de territoris muntanyencs del departament dels Alts Alps, de la província de Torí i de la província de Cuneo que va gaudir d'un estatut fiscal i polític privilegiat del 29 de maig de 1343 al 4 d'agost del 1789 (per a la part francesa).
Història Les dates claus Les comunitats del briançonnais van comprar al delfí Humbert II del Vienès, els drets senyorials que van permetre l'exercici d'un estatut d'autonomia en el marc d'una transacció, conclosa el 29 de maig de 1343 al castell de Beauvoir-en-Royans, entre aquest senyor i els representants de les comunitats, i que el costum anomena «Carta dels Escartons».La Charte des Escartons (29 mai 1343) (Traduïda al francès sota direcció de Fernand Carlhian-Ribois)
Aquesta transacció reconeixia, codificava pràctiques anteriors o usos acostumats, i completava altres cartes, específics a comunitats concretes, del qual el Delfí o els seus predecessors havien convingut amb els seus subjectes. Reemplaçava una sèrie d'impostos i de cànons per una renda de 4000 ducats, pagada cada any el dia de la Candelera i del qual les comunitats es repartien la càrrega en el marc d'assemblees anomenades «escartons».
Les comunitats van vigilar la defensa dels seus drets i van fer reconèixer la carta dels Escartons pels successors d'Humbert II: tots els reis de França, des de Carles V de França fins a Lluís XVI de França, la van confirmar per una carta patent.
El Tractat d'Utrecht, va cedir al Ducat de Savoia A canvi de la Vall de Barceloneta, «Tot el que és descendent dels Alps del costat de Piemont», és a dir les comunitats que constituïen tradicionalment els escartons d'Oulx, de Valcluson i de Castell-Dofí. Aquestes comunitats van continuar gaudint, sota l'autoritat del Castellà d'Oulx, delegat per la Intendència de Susa, de l'essència dels privilegis que els havien estat garantits per la Carta dels Escartons.Promenades historiques et archéologiques à travers l'ancien Ecarton d'Oulx. Charles Maurice. Préfacé Claude Pons, secrétaire de la Société d'Étude des Hautes-Alpes. 1978-1980, Vintimille.
L'organització induïda per la carta i els costums que li eren lligats es va aplicar, amb variacions segons les èpoques, fins al 4 d'agost de 1789 quan va ser abolida, per a les comunitats del regne de França per l'Assemblea Constituent amb el conjunt dels drets senyorials i dels privilegis tinguts per col·lectivitats locals. Les comunitats del Regne de Sardenya se'n van beneficiar fins a l'11 de setembre de 1802 quan el Primer Cònsol Napoleó Bonaparte va decidir aplicar l'annexió del Piemont, del qual el territori va quedar dividit en departaments, a França.Histoire du Consulat et du Premier Empire. Piémont. Robert Ouvrard
Al territori sobre el qual s'aplicava hi havia, en ordre de magnitud, 7200 llars o sigui 40.000 habitants aproximadament
Constitució del territori La transacció de 1343 fou la resultat de processos polítics i socials que s'havien desenvolupat en diversos segles durant els quals el briançonnais havien construït una identitat política.
En l'època carolíngia, les comunitats situades a l'oest del Coll de Montgenèvre pertanyien al Regne de Borgonya i les que es trobaven a l'est del mateix coll pertanyien al Regne d'Itàlia.G. Collinno. Le carte della prevostura d'Oulx, raccolte e riordinate chronologicannente fino al 1300, Pinerolo, 1908. Corpus Chart. Italiae, XXXIII. Biblioteca della società storica subalpina Pinerolo, Chiantore-Mascarelli. T XLV p 2. El 1038, l'emperador Conrad el Sali, va suprimir la diòcesi de Mauriena, de la qual el bisbe Teobald havia participat en una lliga contra ell, i en va confiar els béns a l'arquebisbat d'Ambrun i al bisbe de Torí. Aquest decret mai no va ser completament executat, però les parròquies del Briançonnais, situada a l'oest del Montgenêvre, van deure, des d'aquesta època el delme a l'arquebisbe.Saint-Jean-de-Maurienne, The Catholic Encyclopedia. 1917 Els arranjaments als quals aquest esdeveniment va donar lloc van ser a l'origen de la creació, entre 1042 i 1050, del Prebostat d'Oulx, una fundació religiosa mantinguda per canonges que seguien la regla de Sant Agustí, als quals el bisbe de Torí, Cunibert, va donar, el 30 d'abril de 1065, els béns i beneficis del bisbat a l'alta Vall de Susa.Storia della Valle di Susa. Michele Ruggiero. Alzani. Pinerolo. 1996.
El 1050, Guigo I d'Albon va donar al Prebostat d'Oulx una masia que posseïa a Césane i els delmes de les esglésies d'Oulx, de Salbertrand i de Césane que havia heretat probablement del matrimoni d'un dels seus avantpassats amb una filla del Marquès de Torí, Arduí Glaber. Des de 1063 mantenia un castellà a Briançon, i el 1096, el seu petit fill, Guigó el Comte tenia un tribunal a Briançon.Les origines d'une libre confédération de vallées : les habitants des communautés briançonnaises au XIIIe siècle, Pierre Vaillant, Bibliothèque de l'école des chartes, Volume 125, Numéro 125-2
El 13 de gener de 1155, a Rivoli prop de Torí, Guigó V d'Albon, el primer de la seva família a portar el títol de Delfí del Vienès, va prestar homenatge a l'emperador Frederic Barba-roja que a canvi, va reconèixer la seva sobirania feudal sobre els territoris que tenia i li va atorgar el privilegi de batre moneda a Cesana.
Cap a 1210, Adélaida (o Alàsia) Marquesa de Saluças per protegir la senyoria dels atacs del comte de Provença, hauria reconegut la sobirania feudal del delfí Guiguó VI Andreu, però més probablement li hauria cedit drets i béns dels que els marquesos tenien a l'Alta Vall del Varaita. Cap a 1228, Guigó VI Andreu, que s'havia adquirit els drets d'un cert Amadeu Fantino sobre la comunitat de Pont va entrar en conflicte amb la marquesa, llavors regenta del marquesat de Saluças durant la minoria del seu fill Manfred III, perquè havia usurpat considerablement alguns drets. Un acord va ser conclòs l'agost de 1230 a Pineròl que va permetre al delfí fer construir la fortalesa de Chastèldalfin.Le col de l'Autaret ou l'Histoire de Bellino, dans les Alpes occidentales. Jean Gallian
El Briançonès, en els límits que seran els propis fins a 1713, va sorgir entre els anys 1237, on el Delfí va donar, per testament, a la seva esposa Beatriu de Sabran, tots els dominis que posseeia de part i d'altre dels colls transalpins, i 1244, quan el seu successor, Guigó VII va estendre als habitants d'un territori comprès entre el Coll del Lautaret al nord, el Coll Lacroix al sud, i la comunitat de Chaumont que s'establissin i es quedessin a la vila de Briançon, l'exempció de la talla comtal.
Un procés de marginació de la noblesa Un dels eixos constants de la política dels delfins del Vienès va consistir a contrapesar la influència dels ducs de Savoia, del qual els estats, des de l'època de la marquesa Adelaida de Susa s'estenien dels dos costats dels Alps, es recolzaven en el pas estratègic del coll del Mont Cenis i procuraven a la seva dinastia de les aliances il·lustres i el reconeixement dels emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic, quan no li compraven, contra béns comptants i sonants, els drets i les càrregues, com la vicaria de l'imperi que els emperadors cedien i revocaven segons el seu humorHistoire Universelle, Depuis Le Commencement Du Monde Jusqu'a présent, Volum 111, Moutard, París, 1788, pages 96-97. i el proveïen del diner necessari,L'evêché de Lausanne : (VIe siècle-1536. Francis Aerny. Editions Cabédita. Lausanne. 1992. . « Aymon de Cossonney affirme les droits de l'évêque (1355-1375)» però que permetien als feudals que hi accedien, per a una o l'altre de les seu possessions, d'aparentar comportar-se en senyor feudal de tots els que pretenien dependre directament de l'emperadorLa « Dédition » de Nice à la Maison de Savoie : analyse critique d'un concept historiographique. Laurent Ripart. Université de Savoie. Cahiers de la Méditerranée. Numéro 62. 2001 i que va ser la font de nombroses discussions jurídiques.Jean Bagnyon, Avocat des libertés à Genève en 1487. Notice sur le « Traité concernant les pouvoirs des seigneurs et les libertés des sujets » de Jean Bagnyon. Henri Bordier. Mémoires et Documents publiés par la Société d'Histoire et d'Archéologie de Genève. Tome Dix-Septième. J. Jullien, Genève. A. Allouard. Paris. 1872
La pràctica era antiga, des de 1077, Adelaida de Susa i el seu fill Amadeu de Mauriena havien rebut en gran pompa a l'emperador Enric IV el Sali que havia anat a Itàlia per negociar amb el papa Gregori VII, l'aixecament de l'excomunió de la qual havia estat colpit, viatge que s'havia d'acabar per la humiliant "Penitència ce Canossa". Enric IV era llavors el gendre d'Adelaida i el cunyat d'Amadeu del qual s'havia casat amb la germana Berta]. Però el cronista benedictí Lambert d'Aschaffen indica que van exigir, com a preu del seu pas, i malgrat els seus vincles de parentiu, la cessió dels drets sobre cinc bisbats propers de les seves senyories i es van acabar acontentant que els donés el Bugey.Essai sur les anciennes assemblées nationales de la Savoie, du Piémont et des pays qui y sont ou furent annexés. Ferdinand Dal Pozzo. vol. I. Th Ballimore. París. Ar Cherbuliez. Genève. 1829.
El control dels passos alpins podia portar molts beneficis i el territori dels escartons del briançonnais comptava 21 passos.
L'oposició dels Delfins de Vienès als comtes i ducs de Savoia explica també les polítiques matrimonials dels uns i dels altres amb els comtes i marquesos de Provença de les famílies de Tolosa de Llenguadoc, de Barcelona, o d'Anjou, amb els marquesos de Montferrat i els marquesos de Saluças i d'altres nobles piemontesos de menor importància. Aquestes polítiques condicionaven també l'atenció i els dons que prodigaven a dignataris eclesiàstics o a institucions religioses com el Prebostat d'Oulx.
Cap document relatiu al Briançonnais, i qui hagi estat conservat, esmenta una confederació de les comunitats de les valls abans del 1343. L'anunci, el 7 de novembre de 1338, pel delfí Humbert II, de noves enquestes destinades a establir l'inventari dels drets dels quals era propietari va ser el desenclavador de tal unió: més que de sotmetre's a les investigacions, les comunitats van preferir escollir representants, encarregats de redactar llibres de reclamacions avui perduts, i de passar acords a escar, segons un mètode que algunes d'elles havien utilitat moltes vegades amb un delfí perpètuament a la recerca de nous ingressos.
Els historiadors romàntics, sovint en l'òptica de prohibir la idea republicana, han buscat més enllà de les institucions del Delfinat o de la monarquia capetiana els orígens d'aquesta organització. Alguns han intentat atribuir-ne la paternitat a tribus gal·les a propòsit de les quals ningú no sap res o gairebé, fins i tot a les institucions del regne de Cotti, del qual la capital era Susa, a propòsit de les quals molt pocs documents han arribat fins a nosaltres.
El territori hauria jugat sense cap dubte el seu paper en la fixació de les fronteres de la confederació de les comunitats. El Briançonnais era limitat a l'oest pel Congost Rostan i els colls del Durance, la fortalesa de Chastèu-Vila Vielha i els colls del Guil, el massís dels Ecrins i el Coll del Lautaret. Al nord pel massís de les Cerces i el massís del Mont Cenis. A l'est, la seva frontera amb els estats dels ducs de Savoia era al «rif de Jalandre» entre Chaumont i Susa.
Naixement de la Carta El 1343, cinquanta-una comunitats del Briançonnais redimeixen al delfí Humbert II el conjunt dels drets senyorials mitjançant la suma de 12.000 florins-or i una renda perpètua anual de 4.000 ducats, i signaren la Carta sobre la qual el delfí posa el seu segell.