Carlisle (pronunciat /kɑrlaɪl/, nom procedent del cúmbric: Caure Luel)Snyder, Christopher A. The Britons. John Wiley and Sons, 2003. p.204The Spirit of Hadrian's Wall. Cicerone Press Limited, 2008. p.177 és la capital del comtat de Cúmbria, i la ciutat més important del nord-oest d'Anglaterra. És l'assentament més gran del comtat de Cúmbria, i serveix com a centre administratiu, tant per al City of Carlisle, l'ajuntament i el consell de comtat de Cúmbria. En el cens del 2001, la població de Carlisle era de 71.773 habitants i l'àrea anomenada City of Carlisle conté 100.734.
La història primerenca de Carlisle està marcada per la seva condició d'haver estat un assentament romà, que va servir de base per la construcció del Mur d'Hadrià. Durant l'edat mitjana, per la seva proximitat al Regne d'Escòcia, Carlisle va ser un lloc disputat per tenir una important fortalesa militar. A principis del Enric I va permetre la fundació d'un priorat i La ciutat va guanyar l'estatus de diòcesi el 1122, posteriorment el priorat es va reconvertir en la catedral. La introducció de la manufactura tèxtil durant la Revolució Industrial inicià un procés de transformació socioeconòmica a Carlisle, convertint-se en una ciutat densament poblada, amb set companyies ferroviàries que comparteixen l'estació de tren.
Anomenada "la ciutat fronterera", Carlisle avui dia és el principal centre cultural, comercial i industrial del nord de Cúmbria. És la seu dels principals campus de la Universitat de Cúmbria, d'una gran varietat de museus i de centres patrimonials. El 2012, Carlisle va ser un dels punts de pas de la torxa olímpica abans de prendre el seu camí cap a la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics d'Estiu de 2012.
Situació Carlisle es troba a la confluència dels rius Eden, Caldew i Petteril, a 16 km al sud de la frontera amb Escòcia. Geogràficament pertany a la franja costanera anomenada Solway Firth, en el límit entre Westmorland i Cúmbria, a 28 msnm.
Carlisle és un important centre de comerç, situat a 90 quilòmetres a l'oest de Newcastle upon Tyne, a 114 km al nord de Lancaster, a 140 km al sud-est de Glasgow, a 150 km al sud d'Edimburg, a 190 km al nord-oest de York, i a 480 km al nord-nord-oest de Londres. Els municipis propers són: Longtown (nord), Penrith (sud) Brampton (est), Wigton (oest), Haggbeck, Harker, Carwinley, Blackford, Houghton, Scotby i Rockcliffe.
Antiguitat Gran part de la història antiga de Carlisle és encara desconeguda i el que es coneix prové sobretot de l'evidència arqueològica i els treballs de l'historiador romà Tàcit. Els primers habitants registrats eren la tribu Carvetii dels celtes britons que constituïen la principal població de l'antiga Cúmbria i Lancashire del Nord. Segons els primers historiadors, John de Fordum i Boeci, Carlisle existia abans de l'arribada dels romans a Gran Bretanya i va ser una de les ciutats britàniques més sòlides d'aquella època. En el temps de l'emperador Neró, es diu que es va cremar. La ciutat va ser anomenada Luguvalion o Luguwaljon, que vol dir «la força del déu Lugus». El nom va ser llatinitzat posteriorment en la forma Luguvalium i més tard va evolucionar en cumbri a la forma Caer-luel (Caer significa «fortificació» en britònic).
En l'any 73 dC la invasió romana de Gran Bretanya havia arribat al riu Eden i es va construir un fort que el convertia en un punt estratègic de cara a la confluència del riu Caldew amb l'Eden, on hi ha el castell de Carlisle en l'actualitat. La civitas creada va ser l'única ciutat emmurallada en tota la regió nord-oest de la Britànnia romana, per això, és raonable suposar que el lloc ja era habitat per la tribu dels carvetii abans de l'ocupació romana, seguint el patró d'establiment de ciutats realitzades pels romans.
miniatura|Moviments de Gneu Juli Agrícola al voltant de la zona de Carlisle el 79 dC
El 79 dC els dos principals generals romans actius al nord de Britànnia, Gneu Juli Agrícola i Quint Petili Cerealis, avançaren a través de l'àrea de la costa de Solway, de camí cap a la seva campanya cap al nord. Com a resultat, és probable que s'assolís un major control a Carlisle sobre els grups que s'oposaven a l'ocupació romana del territori. Una prova d'això és la fusta emprada en la reforma del fortí Carlisle l'any 80 dC, procedent de roures de més al nord, en lloc d'emprar la fusta del vern local. En aquell temps, el fortí tenia capacitat per la guarnició d'un regiment de 500 unitats de cavalleria, l'ala Gallorum Sebosiana.
A principis del Lugavalium era un bastió important en l'anomenada frontera Stanegate, que consistia en la unió de diversos fortins que l'enllaçaven amb Corbridge i que va resultar ser una frontera molt més eficaç enfront dels pictes que les establertes més a l'interior, com la de Caledònia. El 122 la província va ser visitada per l'emperador Hadrià, que va aprovar un pla per construir un mur de pedra de la longitud de la frontera. Al mateix temps, fou construït un nou fortí, a la zona de l'actual Stanwix al nord del riu, que es va anomenar Petriana, era el més gran al llarg del mur d'Hadrià i es va completar finalment en pedra pels volts de l'any 130. Igual que Lugavalium, que es trobava a la vista, Petriana allotjava un regiment de cavalleria que, amb 1000 efectius, era el més gran associat al mur. El successor d'Hadrià, Antoní Pius, va abandonar aquesta frontera i es va desplaçar cap al nord per construir un nou mur entre el Forth i el Clyde (mur d'Antoní). Això no va donar bons resultats i, després de 20 anys, les guarnicions retornaren al mur d'Hadrià.
L'ocupació romana de Britànnia fluctuà en importància fins que l'any 400 que es va separar de l'Imperi Romà, quan Carausi assumí el poder del territori. Més tard morí assassinat i patí la Damnatio Memoriae, però una de les poques referències que sobreviuen d'ell fou descoberta a Carlisle. Monedes en excavacions en l'àrea suggereixen que els romans es mantingueren a Carlisle com a mínim fins al regnat de l'emperador Valentinià II del 375 al 392.
Edat mitjana miniatura|esquerra|Castell de Carlisle construït durant el regnat de Guillem II d'Anglaterra
El període de l'antiguitat tardana després de la dominació romana, Cúmbria es convertí en la major àrea del regne britònic de Rheged. Encara que no és clar, sembla probable que el regne va prendre el seu nom d'una fortalesa important al seu interior i s'ha suggerit que aquest estava tocant a la Civitas Carvetiorum, Carlisle. Com a part important d'aquest regne, Carlisle té el seu epicentre en les històries d'Urien i el seu fill Owain, dos reis de Rheged que són objecte de la llegenda artúrica. Rheged finalment va ser annexada el 655, quan Rienmelth ferch Royth es va casar amb Oswiu, rei de Northúmbria. A la part restant del primer mil·lenni, Carlisle va continuar servint com a bastió important dins de diverses entitats que van combatre a la zona, incloent el Regne Britònic de Strathclyde i el Regne angle de Northúmbria.
En temps de la conquesta normanda d'Anglaterra el 1066, Carlisle fou part d'Escòcia i no figurà en el llibre de Domesday escrit el 1086. Això va canviar el 1092 quan el fill de Guillem el Conqueridor, Guillem II d'Anglaterra envaí Cumberland i el reincorporà a Anglaterra. En fer-ho, va iniciar la construcció d'un castell on havia estat el fortí romà, al sud del riu Eden. La construcció en fusta del 1093 va ser reemplaçada per una de pedra el 1112, juntament amb una torrassa i les muralles de la ciutat. Les muralles tancaven la ciutat al sud amb el castell i va incloure tres portes a l'oest, al sud i a l'est anomenades Irish Gate (o Shaddon Gate), English Gate (o Botcher Gate) i la Porta d'Escòcia (Scottish Gate), respectivament. Els noms de les portes encara subsisteixen en els noms de carrers de Carlisle. Juntament amb el castell de Carlisle es construí la Catedral, que es va iniciar el 1133.Tim Tatton-Brown and John Crook, The English Cathedral, New Holland (2002),
La conquesta de Cumberland va ser el començament d'una llarga guerra entre Escòcia i Anglaterra, que s'intercanviaren la regió al voltant de Carlisle en diverses ocasions, havent-se convertit en un bastió important per la posició del castell. Durant aquestes guerres, els mitjans de vida de les persones en les fronteres va ser devastada pels exèrcits contendents. Fins i tot quan els països no estaven en guerra, la tensió es mantenia alta, i l'autoritat reial en un o altre regne era sovint feble. La incertesa de l'existència implicava que els seus habitants buscaven seguretat a través de l'astúcia i confiant en la seva pròpia força, i sovint havien de millorar els seus mitjans de vida a expenses de les dels seus enemics nominals. Aquests pobles eren coneguts com la frontera Reivers i Carlisle era la ciutat més important dins dels seus territoris.
Edat moderna La mort de la reina verge, Elisabet I d'Anglaterra, el 1603, va ser el començament de la fi de les relacions turbulentes entre els escocesos i Anglaterra. Sense hereu anglès, Jaume VI d'Escòcia es va convertir també en rei Jaume I d'Anglaterra i estava decidit a dur la pau al seu "Regne Unit".
Amb la unió dels regnes el castell de Carlisle hauria quedat obsolet com a fortalesa fronterera, però el 1642 va esclatar la guerra civil anglesa i el castell va ser proveït d'artilleria pel rei el 1642, cos que va permetre suportar un llarg setge des d'octubre del 1644 fins al juny del 1645. Finalment, les forces reialistes es va rendir després de la batalla de Naseby. La ciutat va ser ocupada per una guarnició parlamentària, i posteriorment pels seus aliats escocesos, que destruïren la nau de la catedral i usaren la pedra per reconstruir el castell. Carlisle va seguir sent una caserna a partir de llavors. El 1698 l'escriptora de viatges Celia Fiennes va escriure de Carlisle que tenia la major part de la parafernàlia d'una ciutat militar i hi abundaven l'alcohol i les prostitutes.
L'Acta d'Unió (1707) aprovada entre el Regne d'Anglaterra i el Regne d'Escòcia, representà la creació del Regne de la Gran Bretanya, i Carlisle deixà de ser una ciutat fronterera. De nou, això no va posar fi a la posició de Carlisle com una ciutat de guarnició. El desè setge i més recent en la història de les ciutats va tenir lloc després que Carles Eduard Stuart va prendre Carlisle durant l'aixecament jacobita del 1745. Quan els jacobites es van retirar cap a la frontera amb Escòcia, deixant una guarnició de 400 homes al castell de Carlisle. En deu dies el duc de Cumberland va prendre el castell i executà 31 dels jacobites als carrers de Carlisle.
Revolució industrial Tot i que Carlisle va continuar abastint de soldats la ciutat, arribant a ser la seu del regiment de frontera, la importància de la ciutat com a ciutat militar anà minvant a mesura que avançava l'era industrial. A les primeries del es van bastir a la ciutat moltes obres d'enginyeria, indústria tèxtil i alimentària. Principalment a Denton Holme, Caldewgate i Wapping a l'àrea de la vall del Caldew, a Carlisle, que inclou Carr's of Carlisle, Kangol, Metal Box i Cowans Sheldon.
L'expansió de la indústria va anar acompanyada d'un gran augment de població atreta pels llocs de treball, que va portar emigració de les explotacions rurals cap a les ciutats. Això va produir una terrible escassetat d'habitatges on de sobte hi havia 25.000 persones a la ciutat però només 5.000 cases per viure-hi; es deia que la gent s'allotjava en estables, escorxadors i comunes amb una obertura en el clavegueram per desaiguar directament. Les condicions de vida eren tan dolentes que els disturbis eren comuns i algunes persones van optar per emigrar als Estats Units. El problema no es va resoldre fins a finals de segle, quan es van construir habitatges populars a l'oest de les muralles de la ciutat.