El territori d'Ucraïna fou un centre clau de la cultura eslava oriental en l'edat mitjana, abans de ser dividia entre una varietat de poders. Tanmateix, la història d'Ucraïna es remunta a molts milers d'anys enrere. El territori ha estat poblat amb continuïtat des de fa almenys 5.000 anys, i és un dels indrets que s'ha proposat com a ubicació original del protoindoeuropeu. El cavall va ser domesticat per primer cop al territori d'Ucraïna.Matossian Shaping World History p. 43
Prehistòria i l'Antiguitat Els primers pobladors coneguts que van viure en el que és avui Ucraïna van ser indoeuropeus de llengua iraniana septentrional: els cimmeris, els escites i els sàrmates, que van ser units i van ser influenciats pels grecs a Crimea.
Un regne escita hel·lenitzat, la Bosforània (Regne del Bòsfor), es va formar al , al voltant del mar d'Azov; la seva brillant capital era Panticapea (Kertx). Al , aquest va esdevenir un estat-client dels romans, després romans d'Orient.
A partir del , els gots i altres pobles nòmades es van succeir durant tot el primer mil·lenni: la cultura material d'aquests pobles (artesanat, ritus funeraris, etc.) es troba als jaciments arqueològics de la Cultura de Txèrniakhov. Entre aquests pobles, els antes són d'un interès particular pels ucraïnesos, ja que es pensa que els antes són una civilització protoeslava. Molts objectes tripolians es remunten a aquesta època.
Després se succeïren diversos pobles turcòfons o fino-úgrics, d'est a oest al llarg de la Mar Negra. (huns, àvars, búlgars, khàzars, magiars, petxenegs, cumans i tàrtars mongols), les tribus eslaves ocuparen pacíficament la Ucraïna occidental, central i septentrional a partir del : van tenir un paper important en la fundació de Kíiv.
L'Estat de Kíev
miniatura|esquerra|Mapa de la Rus de Kíev, al . Durant l'edat d'or de Kíiv el territori de la Rus de Kíev ocupava el nord de l'actual Ucraïna i l'oest de Rússia i Belarús.
Al , Kíev fou arrabassada als khàzars per part del vareg (viking oriental) Oleg de Kíev. Situada sobre rutes comercials lucratives, Kíev es va fer ràpidament el centre d'un poderós estat eslau, anomenat "Rus" o Rutènia (el nom d'"Ucraïna", que significa "marca fronterera" en rutè, prové de l'expansió posterior de Moscòvia).
Al , Rutènia era geogràficament l'estat més vast d'Europa. El 988, Vladímir I de Kíev es va fer batejar pel bisbe metropolità Miquel, i es va canviar el nom a Basili. Junt amb ell, es va convertir també l'aristocràcia kieviana (sobretot varegs) i la majoria de la població.Catholic Encyclopedia
Sota el regnat de Iaroslau I de Kíev, el prestigi de l'Estat kievià va atènyer el seu apogeu: s'estenia des de la mar Bàltica a la mar Negra i des de la confluència de l'Okà amb el Volga fins als Carpats septentrionals.
Iaroslav va ser un gran constructor; fou ell qui va fer construir la cèlebre Catedral de Santa Sofia de Kíev. També fou un gran legislador. El dret, l'educació, l'arquitectura i l'art kievià van tenir un renaixement impressionant sota el seu regnat.
La successió al tron de Kíev no és hereditària en línia directa: el poder va al membre més gran de la família principesca. El territori és dividit en diferents herències jerarquitzades que, segons el seu poder, van a un membre més o menys gran de la dinastia. La defunció d'un d'ells comporta el pas dels altres prínceps a l'herència superior.
Aquest sistema engendra nombrosos conflictes i, al final, provocarà la decadència de l'Estat. Kíev va ser saquejada pel príncep de Vladimir (1169). Les cobdícies exteriors es fan més fortes. Kíev és saquejada pels cumans i després pels tàtars mongols el 1240. Per tant, els principats rutens hauran de reconèixer la sobirania dels mongols. L'autoritat mongola era molt cruel, sobretot en matèria penal, i el poble va fugir sovint cap a altres països com Polònia, Hongria o Moldàvia.
Principat de Galítsia-Volínia
El principat de Galítsia va succeir l'estat de Rutènia, en el territori de l'actual Ucraïna occidental. Va ser el més poderós dels principats rutens, que aviat va englobar la Volínia (o Vladimíria) i va fer de Moldàvia la seva vassalla.
Durant aquest període (-segle XIV), cada principat rutè va dur a terme la seva pròpia política; els del nord-est (Txerníhiv, Pereiàslav) es van acostar als principats russos de Nóvgorod o Moscou, mentre que els del centre (Kíev i Turov) van cercar l'aliança lituana.
Fou el 1253 quan el papa va atorgar al príncep Daniel de Galítsia la corona reial que va ostentar fins a la seva mort el 1264.
Però el Principat de Galítsia-Volínia va esdevenir finalment també un vassall de l'Imperi mongol, tot i continuar a la recerca del suport dels altres europeus (polonesos i lituans).
La dominació lituano-polonesa
miniatura|Els contorns del regne lituano-polonès amb els seus vassalls en 1619 superposat a les fronteres actuals. Rosa: Polònia. Rosa pàl·lid: Borússia o Prússia Oriental. Verd: Lituània. Groc: Livònia. Groc pàl·lid: Curlàndia.
Durant el , els polonesos i els lituans van combatre els mongols i finalment tota Ucraïna septentrional va passar a estar sota l'autoritat de Polònia i de Lituània, que s'annexà Kíev el 1362. Els tàrtars es mantingueren sobre el litoral de la Mar Negra i a Crimea; tanmateix, de 1382 a 1484, el Gran Ducat de Lituània va arribar a la Mar Negra pel cantó d'Otxakiv (vers l'actual Odessa).Paul Robert Magocsi, Uckraine A Historical Atlas, University of Toronto Press, 1987, p8-9
Lituània va prendre el control de Volínia al nord-oest d'Ucraïna (incloent-hi les regions al voltant de Kíev). Quant a Polònia, va prendre el control de Galítsia. En resposta a la Confederació de Polònia i Lituània, acordada el 1385, va tenir lloc una intensa política de repoblació: polonesos, moldaus, alemanys, armenis i jueus van immigrar al país. Es van fundar moltes ciutats i pobles. La noblesa d'Ucraïna occidental va ser sovint «polonitzada». La legislació polonesa va ser introduïda a Ucraïna occidental el 1434. Si bé Polònia va dur a terme una política relativament tolerant enfront de l'ortodòxia, no és menys cert que el catolicisme progressà als territoris sota el seu domini.
La influència polonesa penetrà més lentament als territoris que formaven part del gran ducat de Lituània. L'ortodòxia hi guardà el seu predomini. Tanmateix, les relacions de força al si de l'Estat poloneso-lituà s'inclinaren en favor dels polonesos. La Unió de Lublin (gener de 1569) consagrà el triomf de Polònia. Lituània perdé la major part de les seves possessions ucraïneses (Podlàquia, Volínia, Podíl·lia, regió de Bràtslav i de Kíev). La noblesa d'aquestes regions és polonesa i es converteix al catolicisme. L'alt clergat ortodox és temptat per l'acostament amb Roma. El metropolità de Kíev i una part de l'alt clergat, en reacció contra les intervencions reformadores del patriarca de Constantinople, s'uneix a Roma quan se celebra el concili de Brest-Litovsk el 1590.
És durant aquest domini lituano-polonès, a partir del , que es van formar els cosacs, pagesos rutens ortodoxos que refusaven la servitud i l'assimilació als polonesos catòlics. El regne de Polònia els tolerà i els utilitzà contra els tàtars, i posteriorment, a partir del , contra els turcs otomans, que havien esdevingut suzeranis dels tàtars de Crimea.
L'Estat cosac, embrió de la nació ucraïnesa
Al segle XVI van tenir lloc diversos aixecaments cosacs contra la noblesa polonesa. Entre aquests, el més cèlebre va ser dut a terme per l'ataman cosac Severín Nalivaiko en 1594.
L'ataman Petrò Sahaidatxni va contribuir a la creació d'un centre cultural a Kíiv i va intentar unificar l'exèrcit cosac amb la noblesa i el clergat rutens.
El 1648, l'ataman Bohdan Khmelnitski es va revoltar al seu torn contra Polònia i que hom coneix amb el nom de rebel·lió de Khmelnitski. El 16 de maig, aliat amb els tàtars de Crimea i amb els russos de Moscou, vencé els polonesos a Jovti Vodi i el 26 de maig a Kòrsun. Va ser el començament de la guerra d'alliberament que va sacsejar els fonaments i l'estabilitat de la unió lituano-polonesa. Aquest aixecament va comportar finalment la creació d'un territori cosac autònom anomenat "Ucraïna" ("El nostre país", en ucraïnès) a la conca del Dniepr, entre Polònia i Rússia. La Ucraïna de la riba esquerra fou integrada a Rússia en tant que Hetmanat cosac en resposta al Tractat de Pereiàslav el 1654 i la guerra russo-polonesa que vingué a continuació. Els cosacs van combatre contra Polònia, i posteriorment contra Rússia, per llur independència.
Al tombant del , l'Hetmanat es trobava entre els països més ben alfabetitzats de tot Europa. Hi havia escoles a la majoria dels pobles, els cosacs ucraïnesos eren coneguts per ser persones molt ben educades. Els atamans Bohdan Khmelnitski, Petro Sahaidatxnnyi i Ivan Mazepa sabien parlar diverses llengües.Iaroslav Lebedynsky, 2004, Les Cosaques. Une société guerrière entre libertés et pouvoir. Ukraine 1490-1790, Paris, Errance, p.201-207
Els repartiments, el domini rus i austríac
El 1708, l'ataman Ivan Mazepa feu reconèixer la independència per Carles XII de Suècia però el 1709, el tsar Pere I de Rússia vencé Ivan Mazepa i els suecs a Poltava. Els cosacs esdevingueren vassalls de Rússia, que els utilitzà en la seva expansió contra l'Imperi Otomà i Polònia. Quant al sud d'Ucraïna, estava sota el control de l'Imperi Otomà.
El 1772, quan es va produir el primer repartiment de Polònia, la Galítsia (Ucraïna de l'oest) va esdevenir austríaca. El 1793, en el moment del segon repartiment, Caterina la Gran, emperadriu de Rússia, suprimeix l'autonomia dels cosacs, i estén l'Imperi rus fins a la Mar Negra. Les tres quartes parts de l'actual Ucraïna foren, des de llavors, russes. Bucovina i Bessaràbia eren encara moldaves, mentre que el comtat de Maramureș, l'actual Rutènia transcarpàtica, era encara hongaresa.
Els intel·lectuals i escriptors ucraïnesos (sobretot Taràs Xevtxenko) es van inspirar en l'esperit nacionalista que movia els altres pobles d'Europa sotmesos a diversos imperis, i van decidir reanimar la llengua ucraïnesa i les tradicions culturals rutenes per tal de constituir un estat nació. Els russos en particular es mostraven virulents contra tota temptativa de revifar la llengua ucraïnesa, i fins i tot van arribar a prohibir-ne la utilització i estudi. La sort dels ucraïnesos era més positiva sota els austríacs o els moldaus. El 1892, Kíiv comptava amb prop de mig milió d'habitants, però era una ciutat russificada, mentre que a Lviv (Lemberg) i Txernivtsí (Cernauti) prosperaren les associacions culturals ucraïneses.
Ucraïna va continuar estant compartida entre els imperis austríac i rus fins a la Revolució de febrer de 1917.
La Ucraïna independent (1917-1920)
miniatura|esquerra|La formació territorial de la Ucraïna moderna. Mentre que la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa destruïen els imperis rus i austríac, els ucraïnesos van declarar llur independència. Van crear des del 17 de març de 1917 la Verkhovna Rada de la qual Mikhailo Hruixevski en va esdevenir president el 27 de març i allà hi va restar fins a l'abril de 1918. El 20 de novembre, la Rada Suprema Central proclamà la República Popular d'Ucraïna (UNR), reconeguda per França i la Gran Bretanya el gener 1918, i declarà la seva independència el 22 de gener de 1918. Tanmateix, l'ofensiva dels bolxevics obliga el govern a fugir de Kíev el febrer 1918.
miniatura|L'Estat Ucraïnès i els seus voltants l'any 1918 miniatura|Mapa de les zones reclamades per la República Popular d'Ucraïna Occidental el 1918.