Lexpedició Coppermine de 1819-1822 tenia com a objectiu l'exploració de la costa nord del Canadà, a la qual es va accedir a través del riu Coppermine. L'expedició britànica va ser organitzada per la Royal Navy com a part del seu intent de descobrir i cartografiar el Pas del Nord-oest. Va ser la primera de les tres expedicions a l'Àrtida que va dirigir John Franklin. En ella també hi van prendre part uns joves George Back i John Richardson, que amb el temps es convertirien en importants exploradors de l'Àrtida.
L'expedició fou mal planificada, hi hagué mala sort i els aliats escollits foren poc fiables. Els comerciants de pells locals i els pobles indígenes estaven més lluny del que s'esperava, la línia d'alimentació era disfuncional, alhora que un clima inusualment dur va significar que els exploradors estiguessin a prop de morir de fam. Finalment arribaren a la costa àrtica, però tot just havien explorat 800 km abans de l'esgotament de les reserves del grup i l'arribada de l'hivern, cosa que va obligar a fer marxa enrere.
L'expedició va fer una retirada desesperada a través d'unes terres desconegudes en un estat total d'inanició, sovint sense res més per menjar que líquens. Onze dels vint membres de l'expedició van morir enmig de fortes acusacions d'assassinat i canibalisme abans que els supervivents fossin rescatats pels nadius de la tribu Yellowknife, que anteriorment els havien donat per morts.
Després de l'expedició Franklin va ser molt criticat pels comerciants de pells locals per la mala planificació i la falta d'adaptació a les exigents condicions que es van trobar, però al Regne Unit va ser rebut com un heroi. L'expedició i Franklin va entrar en l'imaginari britànic, sent conegut com «l'home que es va menjar les botes» en referència a una mesura desesperada presa en un moment de desesperació per la gana.
Antecedents miniatura|esquerra|upright|Sir John Barrow va ser l'impulsor de l'exploració de la Royal Navy a l'Àrtida a principis del . En els anys posteriors a les Guerres Napoleòniques la marina britànica, sota la influència de Sir John Barrow, va centrar la seva atenció en el descobriment del Pas del Nord-oest, una suposada ruta marítima que vorejant la costa nord del Canadà havia de permetre als vaixells europeus un fàcil accés als mercats d'Orient. La prova de l'existència d'un pas provenia del fet que els baleners de l'estret de Bering havien matat balenes que portaven arpons emprats a Groenlàndia, i viceversa, però el laberint d'illes del nord del Canadà, la majoria d'elles sense cartografiar, no permetia saber si existia un pas lliure de gel.De fet, no hi ha cap ruta marítima a través de l'Àrtic canadenc lliure de gel habitualment i que sigui rendible econòmicament, encara que això pot canviar en el futur a causa de l'escalfament global. De fet, el 1819 la costa nord del Canadà sols havia estat vista dues vegades pels europeus. El 1771 Samuel Hearne havia seguit el riu Coppermine fins a arribar a l'oceà Àrtic. Poc després, el 1789, Alexander Mackenzie va seguir el que avui es coneix com el riu Mackenzie fins a mar obert.Fleming p. 125 Ambdues exploracions van demostrar que el suposat pas del Nord-oest no es trobava a latituds tan baixes i que calia buscar-lo més al nord.
El 1818 Barrow havia enviat una primera expedició per buscar el Pas del Nord-oest. Dirigida per John Ross, el 31 d'agost de 1818 foren els primers occidentals a endinsar-se en les aigües de l'estret de Lancaster, veritable entrada al pas, en trobar-lo lliure de gel. Després de creure tancats per terra l'estret de Smith i l'estret de Jones, Ross va creure veure una cadena de muntanyes que bloquejaven l'accés cap a l'oest, a la qual li va donar el nom de «Crocker Hills» i va decidir fer mitja volta. Alguns dels seus oficials, com William Edward Parry i Edward Sabine, que no havien vist aquestes muntanyes, es van mostrar decebuts per la decisió del seu comandant. L'expedició va tornar a Anglaterra per evitar l'hivern a l'Àrtida, i immediatament el desacord entre Ross i Parry es va fer públic, perjudicant la reputació de Ross. Simultàniament, David Buchan va fer un intent de navegar directament al pol Nord des del Regne Unit (Barrow era fervent seguidor de la teoria del Mar polar obert), però va haver de fer-se enrere perquè la massa de gel que hi havia al nord de Spitsbergen era un obstacle insuperable.Beesly
A l'any següent, Barrow planificà dues noves expedicions a l'Àrtida. Una de marítima, en què William Edward Parry havia de continuar la feina iniciada per Ross, tot buscant l'entrada del Pas del Nord-oest a la zona de l'estret de Lancaster; i una de terrestre fins a la costa nord del Canadà a través del riu Coppermine per tal de cartografiar la major part possible de la costa com fos possible, i potser trobar-se amb els vaixells de Parry. John Franklin, un tinent que s'havia comandat un dels vaixells de Buchan de l'any anterior, va ser escollit per dirigir l'expedició terrestre.
Planificació de l'expedició miniatura|upright|El tinent John Franklin, el cap de l'expedició. Les ordres de Franklin eren de caràcter general. Havia de viatjar per terra al Gran Llac de l'Esclau i des d'allà fins a la costa seguint el riu Coppermine. En arribar a la costa, se li aconsellà d'anar cap a l'est, fins a trobar Repulse Bay i els vaixells de Parry, però també se li va donar la possibilitat d'anar cap a l'oest per cartografiar la franja costanera entre el riu Coppermine i el riu Mackenzie, o fins i tot anar cap al nord, cap a mars desconeguts.
Pitjor que l'ambigüitat de les instruccions va ser el fet que l'expedició es va organitzar amb un pressupost reduït. Franklin sols va dur una quantitat mínima de mariners, i va passar a dependre de l'ajuda externa durant bona part de l'expedició. L'ajuda manual fou proporcionada pels voyageurs (pelleters locals d'ascendència francesa i aborigen), subministrats per la Companyia de la Badia de Hudson i la rival Companyia del Nord-oest, mentre que els Yellowknives actuaren com a guies i proporcionaren aliments una vegada els subministraments de Franklin s'esgotaren.
Només quatre membres de la Marina acompanyaren Franklin en l'expedició: el metge, naturalista i vice-capità John Richardson, els cadets navals George Back i Robert Hood, que havien navegat amb Buchan el 1818, i el mariner John Hepburn. Un altre mariner, Samuel Wilks, havia de prendre part en l'expedició, però va emmalaltir en arribar a Canadà i no va participar en l'expedició.
Arribada a Fort Enterprise Després de tres mesos de planificació l'expedició va salpar de Gravesend el 23 de maig de 1819 en un vaixell de subministrament de la Companyia de la Badia de Hudson, i immediatament van aparèixer els problemes. El vaixell es va aturar breument a la costa de Norfolk, on Back havia d'atendre una sèrie de negocis, però abans que ell tornés a bord el vaixell va partir aprofitant els vents favorables. Això l'obligà a anar pel seu propi compte fins a la propera parada, les illes Orcades, en diligència i ferry.Fleming p. 127 Un problema més greu va sorgir a Stromness quan l'expedició, novament reunida amb Back, va intentar contractar portadors per a la primera part de la ruta a través del Canadà, però sols van aconseguir contractar quatre homes, i amb la condició de no anar més enllà de Fort Chipewyan, al llac Athabasca.
El 30 d'agost els homes de Franklin van arribar a York Factory, el principal port de la costa sud-oest de la badia de Hudson. Allà iniciaren el recorregut de 2.700 quilòmetres que els havia de dur fins al Gran Llac de l'Esclau. Aviat es trobaren amb el primer dels problemes d'abastament que afectaren l'expedició. Gran part de l'assistència que havia estat oferta per la Companyia de la Badia de Hudson i la Companyia del Nord-oest no va arribar a materialitzar-se, ja que les empreses havien passat els anys anteriors en un estat de guerra virtual, la cooperació entre elles era pràcticament inexistent, alhora que tenien pocs recursos sobrants. A banda, el governador local de la Companyia de la Badia de Hudson creia que l'expedició era innecessària, poc professional i que tots moririen a la tundra.Lainema (2010), p.165 A Franklin se li facilità un vaixell massa petit per portar tots els seus subministraments (se li va assegurar que la resta li seria enviat). Seguint les rutes comercials habituals arribà a Cumberland House, a Saskatchewan, en aquell moment poc més que una cabana de fusta que acollia 30 homes de la Companyia de la Badia de Hudson, i on ell i els seus homes van passar l'hivern. L'hivern va ser molt dur i els indis que portaren els subministraments els informaren que la caça era tan escassa que algunes famílies estaven recorrent al canibalisme per sobreviure. miniatura|esquerra|Construcció d'un campament durant el primer hivern de l'expedició.
El mes de gener de 1820 Franklin, Back i Hepburn van formar una avançada a través dels boscos fins a Fort Chipewyan per contractar els voyageurs i organitzar els subministraments per a la següent etapa de l'expedició. Dirigits per guies canadencs, els britànics no tenien experiència en el dur hivern canadenc. L'intens fred ho congelava tot, fins i tot el mercuri dels termòmetres. Sense tendes de campanya, van agrair les nevades, ja que proporcionava una capa addicional d'aïllant sobre les seves mantes. Quoted in Fleming.
El grup va arribar a Fort Chipewyan a finals de març, després d'haver recorregut 1.379 quilòmetres en sis setmanes. Un cop allà Franklin es va trobar amb moltes més dificultats de les previstes a l'hora de poder equipar la seva expedició. El dur hivern havia fet que les reserves d'aliments fossin molt escasses, i es va haver de conformar amb una vaga promesa que els caçadors trobarien menjar pel camí i l'ajuda del cap indi. D'altra banda, els millors voyageurs estaven més preocupats pel conflicte entre les dues companyies de comerç de pells i no estaven disposats a arriscar la vida en un viatge cap a terres desconegudes, situades més enllà de les seves àrees habituals de caça, i amb la incertesa en l'accés als subministraments. Al final Franklin reclutà 16 guies, però d'un nivell força inferior al que ell desitjava. miniatura|upright|Akaitcho, el cap indígena en què basà l'ajuda Franklin, i son fill. Reunits amb Hood i Richardson, el grup marxà cap al Gran Llac de l'Esclau el juliol, arribant a Fort Providence, a la seva riba nord, deu dies després. Allà es va reunir amb Akaitcho (Big Foot), el cap dels Yellowknifes, que havien estat reclutats per la Companyia del Nord-oest com a guies i caçadors del grup de Franklin. Akaitcho, descrit com un home "de gran penetració i astúcia"Franklin, p. 251. Quoted in Flemong entén el concepte del pas del nord-oest, i va escoltar pacientment com Franklin li explicava que el seu descobriment portaria riquesa al seu poble. Pel que sembla, Franklin estava exagerant els beneficis i Akaitcho li feu una pregunta que Franklin fou incapaç de respondre: per què, si el pas era tan crucial per al comerç, no hagués estat descobert encara?Fleming, p. 131
Akaitcho informà de les seves condicions a Franklin. A canvi de la cancel·lació dels deutes de la seva tribu amb la Companyia del Nord-oest i alguns subministraments d'armes, municions i tabac els seus homes caçarien i guiarien a Franklin cap al nord, tot seguint el riu Coppermine, alhora que prepararien els subministraments per a la tornada. Amb tot, l'informà que no entrarien en terres dels inuits, ja que els yellowknives no mantenien bones relacions amb ells i l'informà que no podia garantir-li menjar disponible de manera habitual perquè s'estava patint un any molt dur.