Follies és un musical amb música i lletres de Stephen Sondheim i llibret de James Goldman. La història tracta sobre una reunió a un teatre de Broadway mig en runes, la demolició del qual està programada, dels antics membres del "Weismann's Follies", una revista (basada en el Ziegfeld Follies), que van treballar en aquell teatre entre les Guerres Mundials. Se centra en dues parelles, Buddy i Sally Durant Plummer i Benjamin i Phyllis Rogers Stone, que assisteixen a la reunió. Sally i Phyllis eren showgirls al Follies. Totes dues parelles són terriblement infelices en els seus matrimonis. Buddy, un viatjant, té una història amb una noia de la carretera; Sally segueix enamorada de Ben com ho estava anys abans; i Ben està tan absort en si mateix que Phyllis se sent emocionalment abandonada. Diverses de les anteriors coristes realitzen els seus antics números, a vegades acompanyats pels fantasmes de si mateixos.
La producció original de Broadway s'estrenà el 4 d'abril de 1971, dirigida per Harold Prince i Michael Bennet, i amb coreografies de Bennet. Va ser nominat a onze Premis Tony, dels quals en guanyà set. Es representa 522 vegades, encara que finalment va acabar amb pèrdues econòmiques. Follies ha gaudit de diversos revivals, i diverses de les seves cançons han esdevingut clàssics, incloent "Broadway Baby", "I'm Still Here", "Too Many Mornings", "Could I Leave You?" i "Losing My Mind".
Rerefons Després del fracàs de Do I Hear A Waltz? (1965), pel qual havia escrit les lletres a la música de Richard Rodgers, Sondheim decidí que només volia treballar en projecte on ell mateix escrivís la lletra i la música. Demanà a l'autor i dramaturg James Goldman que se li unís per escriure un nou musical. Inspirat per un article del New York Times sobre una trobada d'antigues coristes del Ziegfeld Follies, decidiren fer una història sobre antigues coristes.Chapin, pp. xxii–xxvi, 7
Inicialment titulat The Girls Upstairs, el musical havia de ser produït originàriament per David Merrick i Leland Hayward a finals de 1967, però finalment acabà sent produït per Stuart Ostrow, amb direcció de Joseph Hardy. Però aquests plans no rutllarenCitron, Stephen. Sondheim and Lloyd-Webber: The New Musical, "Chapter:Prince and Company". Sondheim and Lloyd-Webber: The New Musical, Oxford University Press US, 2001, , pp.159-160 i finalment Harold Prince, que ja havia treballat anteriorment amb Sondheim, esdevingué el productor i director. Havia acordat treballar a The Girls Upstairs si Sondheim acceptava treballar a Company; i Michael Bennet, el jove coreògraf de Company, també ingressà al projecte. Va ser Prince qui canvià el títol a "Follies": li intrigava la psicologia d'una reunió d'antigues coristes i li encantava jugar amb la paraula "follies" ("bogeries).
Argument miniatura A l'escenari del Weismann Theatre, que aviat demoliran, se celebra una reunió en honor dels espectacles d'en Weismann's "Follies" del passat, així com de les belleses que van actuar-hi com a coristes. L'abans relluent teatre ara són taulons i andamiatges (Prologue/Overture). Mentre que els fantasmes de les joves coristes transiten pel teatre, entra un majordom amb la seva cort de cambrers i minyones. Passen enmig de les coristes fantasmagòriques sense veure-les.
Sally Durant Plummer, rossa, petita i amb una cara dolça té 49 anys, però encara és com la nena que havia estat 30 anys abans,Sondheim, Stephen, and Goldman, James."Act 1" Follies. Theatre Communications Group, 2001, , p. 2-3, 71 una antiga Weismann girl és la primera convidada a arribar; i el seu fantasma es mou al seu voltant. Phyllis Rogers Stone, una dona estilitzada i elegant, encara més atractiva avui, també arriba amb Ben, el seu educat i exitós marit, Ben. Mentre que les seves companyes més joves se'ls apropen, Phyllis comenta a Ben el seu passat. Ell fingeix desinterès; però hi ha una tensió subjacent en la seva relació. A mesura que arriben més convidats, Buddy, el marit de Sally, entra. És un venedor, amb 50 i pocs, atractiu i ple de vida, els somriures del qual cobreixen una decepció interior.
Finalment entra Mr. Weismann per rebre els seus convidats. Roscoe, el vell presentador, presenta les antigues showgirls ("Beautiful Girls"). Les antigues actrius de Weismann a la reunió inclouen Max i Stella Deems, que van perdre les seves feines a la ràdio i esdevingueren propietàries de botigues a Miami; Solange La Fitte, coqueta, que encara està vibrant tres dècades després; Hattie Walker, que ha sobreviscut a 5 marits; Vincent i Vanessa, antics ballarins que ara tenen una franquícia Arthur Murray; Heidi Schiller, per a qui Franz Lehár va escriure un vals; i Carlotta Campion, una estrella del cinema que ha viscut la vida i s'ha beneficiat de cada experiència.
Com recorden els convidats, les històries de Ben, Phyllis, Buddy i Sally es desenvolupen. Phyllis i Sally eren companyes d'habitació mentre que van estar al Follies, i Ben i Buddy eren amics a l'institut a Nova York. Quan Sally veu a Ben, el seu antic amant, el saluda tímidament ("Don't Look at Me"). Carlotta està cansada d'escoltar les històries de tothom i vol que algú l'escolti a ella. Mentrestant, Buddy i Phyllis s'uneixen a les seves esposes i els quatre recorden els vells temps del seu romanç i el teatre, els seus records es converteixen en realitat mentre que apareixen com a joves ("Waiting For The Girls Upstairs"). Cadascun d'ells queda sorprès de com li ha canviat la vida. Per tot arreu Willy Wheeler (corpulent, d'uns seixanta anys) dona voltes per a un fotògraf. Emily i Theodore Whitman, ex-vodevilians ja a la seixantena, fan una vella rutina ("The Rain on the Roof"). Solange demostra que encara és als 60 anys ("Ah, Paris!"), i Hattie Walker fa el seu vell número ("Broadway Baby").
Sally queda impressionada per l'aparent vida glamourosa de Ben, però Ben es pregunta si ella va prendre les eleccions correctes i considera com podrien haver estat les coses ("The Road You Didn't Take"). Sally diu a Ben com ha passat la seva vida amb Buddy, en un "relat esgarrifós d'autoenganys d'una dona auto-desilusionada, sola i de mitjana edat",Rich, Frank. "Stage: Concert Version Of 'Follies' Is A Reunion". The New York Times, September 9, 1985, p. C16 intentant convèncer-lo (i convèncer-se a si mateixa) ("In Buddy's Eyes"). Però és clar que Sally encara està enamorada de Ben, tot i que va quedar terriblement ferida quan Ben va preferir casar-se amb Phyllis. Sally sent que la va usar per satisfer-se sexualment. Ella busca als seus records i comença a ballar amb en Ben, que està tocat pel record de la Sally que una vegada va deixar de costat.
Phillips interromp aquest tendre moment i té una dura trobada amb Sally. Però aquesta trobada és interrompuda per una altra actuació, en aquesta ocasió, les ex-coristes alineades per interpretar un antic número ("Who's That Woman?"), amb resultats desastrosos, com es veu amb les seves versions joves. Més tard, Phillis i Ben discuteixen amargament sobre les seves vides i relació, les quals han esdevingut rutinàries i sense emoció. Sally està amargada perquè mai no ha estat feliç amb en Buddy, tot i que ell sempre l'ha adorat. Carlotta diverteix a tots amb una història de com el seu solo dramàtic va ser eliminat de Follies perquè el públic el trobava divertit, però d'alguna manera funciona quan aquesta vegada el canta ("I'm Still Here").
Ben confessa a Sally que la seva vida està buida. Ella sospira perquè ell l'abraci, però la jove Sally s'esmuny entre ells i els tres es mouen conjuntament ("Too Many Mornings"). Ben, pres per la passió dels records, besa Sally mentre que en Buddy entra. En Buddy està furiós, i Ben, sorprès pel paral·lel entre el passat i el present, diu a Sally que això es va acabar fa molt de temps. Deixa a Sally que encara somia en un matrimoni que mai no tindrà lloc. Buddy, amargament, fantaseja amb la noia amb la que s'hauria d'haver casat, que l'hauria estimat i l'hauria fet sentir com "algú". Sally li diu que en Ben li ha demanat que es casin; i en Buddy li respon que o bé està boig o begut, però que l'ha ajudat en clíniques de rehabilitació i en hospitals mentals i que ja no pot més. Un Ben begut fa proposicions a Carlotta, amb la que havia tingut una aventura, però ella té un amant més jove. La Phyllis besa a un cambrer, però li confessa que sempre havia volgut tenir un fill. Llavors diu a Ben que no pot tornar al seu matrimoni sense amor. En Ben li respon que vol divorciar-se, i la Phillys assumeix que el motiu és que ell està enamorat de Sally. Enfadada i ferida, la Phyllis considera accedir a la seva proposta ("Could I Leave You?").
Les dues parelles i els seus equivalents joves discuteixen furiosos sobre com de ximples van ser de joves. De cop i volta, en el moment màxim de bogeria i confusió, les parelles són engolides per les seves follies, mentre que el teatre es transforma en un "Loveland" de fantasia, una extravaganza encara més gran i opulent que les velles produccions de Weismann: "el lloc on els amants sempre són joves i bells, i només es viu per l'amor.""Synopsis" mtishows.com. Sally, Phyllis, Ben i Buddy mostren les seves "vides autèntiques i emocionals" en una "mena d'esclat nerviós".Sondheim, p. 231 Els joves Phyllis i Ben tenen esperances de futur ("You're Gonna Love Tomorrow"), igual que els joves Buddy i Sally ("Love Will See Us Through"). Llavors apareix Buddy, vestit amb "uns pantalons amples de quadres, una jaqueta cridanera i un barret brillant", en un número de vodevil amb una Sally imaginària i la seva ex-nòvia Margie ("The God-Why-Don't-You-Love-Me Blues"). Sally apareix a continuació, vestida de vermell ("Losing My Mind"). Phyllis mostra els dos costats de la seva personalitat: la "sensata" Lucy (la jove Phyllis, ingènua però apassionada) i la "elegant" Jessie (avorrida de Phyllis, amb un present ben arreglat) ("The Story of Lucy and Jessie"). Ben comença a mostrar la seva filosofia diabòlica ("Live, Laugh, Love"), però ensopega i comença a demanar ansiosament al director per la lletra, mentre que intenta continuar frenèticament. En Ben es torna frenètic, mentre que el conjunt de ball segueix com si res. Enmig d'un soroll ensordidor, en Ben crida mentre a totes les figures del seu passat i cau mentre que crida a Phyllis.
"Loveland" es dissol de nou en la realitat del vell i mig enrunat teatre, i el matí s'apropa. En Buddy escorta la "emocionalment destrossada" Sally, mentre que la Phyllis intenta ajudar en Ben a recuperar la seva dignitat abans de marxar, amb la promesa d'arreglar les coses. Les seves versions joves fantasmals finalment entren a la llum. Els joves Ben i Buddy criden suaument a les noies "amunt", i Follies acaba.
Cançons "Beautiful Girls" – Roscoe i Companyia "Don't Look at Me" – Sally i Ben "Waiting for the Girls Upstairs" – Ben, Sally, Phyllis i Buddy, Ben Jove, Sally Jove, Phyllis Jove i Buddy Jove "Rain on the Roof" – Emily i Theodore "Ah, Paris!" – Solange "Broadway Baby" – Hattie "The Road You Didn't Take" – Ben "Bolero d'Amour" –Ballat per Vincent i Vanessa ≠≠ "In Buddy's Eyes" – Sally "Who's That Woman?" – Stella i Companyia "I'm Still Here" – Carlotta "Too Many Mornings" – Ben i Sally "The Right Girl" – Buddy "One More Kiss" – Heidi i Heidi Jove "Could I Leave You?" – Phyllis "Loveland" – Company "You're Gonna Love Tomorrow" / "Love Will See Us Through" –Ben Jove, Sally Jove, Phyllis Jove i Buddy Jove "The God-Why-Don't-You-Love-Me Blues" – Buddy, "Margie", "Sally" "Losing My Mind" – Sally "The Story of Lucy i Jessie" ≠ – Phyllis i Companyia "Live, Laugh, Love" – Ben i Companyia Finale – Companyia; varia segons la producció, sovint és una reprise de "Beautiful Girls"
≠ Algunes versions és substituïda per "Ah, But Underneath"
≠≠ Omesa en algunes versions
Anàlisi