fou un polític i pedagog espanyol, va ser ministre d'Instrucció Pública i Belles arts durant la Segona República Espanyola.
Biografia Membre de la segona generació de la Institución Libre de Enseñanza, o també «fills de Giner», va fer estudis de paidologia i es va dedicar a la política escolar. Precursor de l'educació per a la pau, va proposar una "carta mínima d'educació internacional". Va ser cap de redacció entre 1918 i 1920, succeint a Julián Juderías y Loyot, de la publicació hemerogràfica dirigida per l'institucionista Francisco López Acebal La Lectura (Revista de Ciencias y de Artes) (1901-1920), prestigiosa tribuna d'opinió d'un determinat sector de joves liberals. Aquesta revista, al costat de l'anterior La España Moderna (1889-1914) i la posterior Revista de Occidente (1923) van generar de forma depenent una editorial. Barnés, secretari i posteriorment director del Museu Pedagògic en substituir Manuel Bartolomé Cossío, va irradiar des d'aquest centre les idees i projectes institucionistes; i la seva labor en pro de l'educació es va veure plenament realitzada en ser professor de l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, des d'on va culminar el seu projecte de signe reformista. Si Francisco Acebal va ser qui va crear i va fomentar a Madrid l'editorial "La Lectura C. de Velasco y Cia..", que ell mateix va dirigir, Domingo Barnés en va ser redactor, l'ànima veritable de l'editorial La Lectura, i la seva influència va aconseguir a les dues col·leccions que s'hi van publicar i que respectivament van respondre als principis institucionistes d'«educar» i «regenerar»: les «biblioteques» de Ciència i Educació que en les seves diverses seccions abordava el problema pedagògic i va aconseguir, amb eficàcia, satisfer les necessitats primordials de l'ensenyament; i Clásicos Castellanos, que eren edicions d'obres de la Literatura espanyola, però seguint la metodologia i el rigor filològic del Centro de Estudios Históricos, perquè els responsables d'aquestes edicions eren eminents filòlegs formats en aquest organisme institucionista i col·laboradors assidus. D'aquesta col·lecció van ser els seus promotors i animadors els dos deixebles més propers a Ramón Menéndez Pidal, membres de l'esmentada «escola lingüística espanyola»: Américo Castro i Tomás Navarro Tomás.
Domingo Barnés fou elegit diputat per Àvila a les eleccions generals espanyoles de 1931 pel Partit Republicà Radical Socialista i va ser Ministre d'Instrucció Pública entre setembre i desembre de 1933 i interí de Justícia entre novembre i desembre del mateix any. Va impulsar la creació en aquest mateix any de l'Escola Nacional d'Educació Física (ENEF), integrada a la Universitat de Madrid i dependent de la Facultat de Medicina i de la Secció de Pedagogia de la Facultat de Filosofia i Lletres. Els aspirants a ingressar-hi havien de tenir el títol de Batxiller o el de Mestres d'Ensenyament Primari. El 1933 també fou nomenat membre del Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona. En esclatar la guerra civil espanyola va romandre fidel a la República i fou nomenat novament ministre d'educació entre juliol i octubre de 1936.Fitxa del Congrés dels Diputats En acabar la guerra va exiliar-se a Mèxic, on va morir.
La depuració com a catedràtic pel bàndol franquista, sense lloc a procés contradictori algun, es va produir mitjançant Ordre Ministerial de febrer de 1939, al costat d'altres catedràtics:
Obres Fuentes para el estudio de la Paidología (1917) Escuelas al aire libre (1917) Influjo de la psicología en la pedagogía francesa (1921) Ensayos de Pedagogía y Filosofía El desenvolvimiento del niño La educación de la adolescencia (1930)
Referències
Categoria:Pedagogs espanyols Categoria:Polítics sevillans Categoria:Exiliats del franquisme andalusos Categoria:Ministres andalusos del Govern d'Espanya Categoria:Diputats andalusos al Congrés dels Diputats Categoria:Alumnes de la Institución Libre de Enseñanza Categoria:Morts a Ciutat de Mèxic Categoria:Krausistes Categoria:Polítics espanyols nascuts al segle XIX Categoria:Polítics espanyols morts al segle XX