La batalla de Duinkerke va ser una operació militar que va tenir lloc a Duinkerke, França, durant la Segona Guerra Mundial. La batalla es va lliurar entre els Aliats de la Segona Guerra Mundial i l'Alemanya Nazi. Com a part de la batalla de França al Front Occidental, la batalla de Dunkerque va ser la defensa i l'evacuació de les forces britàniques i aliades a Europa del 26 de maig al 4 de juny de 1940.
Després de la Guerra de Broma, la batalla de França va començar de debò el 10 de maig de 1940. A l'est, el Grup d'Exèrcits B va envair els Països Baixos i va avançar cap a l'oest. Com a resposta, el Comandant Suprem Aliat, el general francès Maurice Gamelin va iniciar el "Pla D" i va entrar a Bèlgica per implicar els alemanys als Països Baixos. El pla es basava principalment en les fortificacions de la Línia Maginot a la frontera germano-francesa, però les forces alemanyes ja havien travessat la major part dels Països Baixos abans que arribessin les forces franceses. En canvi, Gamelin va enviar-hi les forces sota el seu comandament, tres exèrcits mecanitzats, el Primer i Setè Exèrcits francesos i el Cos Expedicionari Britànic (British Expeditionary Force, BEF), al riu Dijle. El 14 de maig, el Gurp d'Exèrcits A alemany va irrompre a les Ardenes i va avançar ràpidament cap a l'oest, envers Sedan, després va girar cap al nord cap al Canal de la Mànega, en el que el Generalfeldmarschall Erich von Manstein va anomenar "Pla del cop de falç" (conegut també com a "Pla Groc" o "Pla Manstein"), amb el qual flanquejà de manera efectiva les forces aliades.MacDonald 1986, p. 8.
Una sèrie de contraatacs aliats -incloent la batalla d'Arràs (1940) - no van trencar la punta de llança alemanya, que va arribar a la costa el 20 de maig, i va separar el Cos Expedicionari Britànic a prop d'Armentières, el Primer Exèrcit francès i l'exèrcit belga més al nord de la majoria de tropes franceses al sud de la penetració alemanya. Després d'arribar al canal, les forces alemanyes es van moure cap al nord per la costa, amenaçant amb capturar els ports i atrapar les forces britàniques i franceses abans que poguessin ser evacuades a la Gran Bretanya.
En una de les decisions més debatudes de la guerra, els alemanys van detenir el seu avanç a Dunkerque. Contràriament a la creença popular, el que es va arribar a ser conegut com a "Ordre de detenció" no es va originar amb Adolf Hitler. Els mariscals de camp Gerd von Rundstedt i Günther von Kluge van suggerir que les forces alemanyes al voltant de la bossa de Dunkerque cessessin el seu avanç al port i es consolidessin, per evitar una ruptura aliada. Hitler va sancionar l'ordre el 24 de maig amb el suport de lOberkommando der Wehrmacht (OKW). L'exèrcit es va detenir durant tres dies, el que va donar als aliats temps suficient per organitzar l'evacuació de Dunkerque i construir una línia defensiva. Tot i les ombrívoles estimacions de la situació per part dels aliats, amb Gran Bretanya discutint fins i tot una rendició condicional a Alemanya, al final es van poder rescatar més de 330.000 soldats aliats.Frieser 2005, pàg. 291–92.
Preludi El 10 de maig de 1940, Winston Churchill esdevenia Primer Ministre del Regne Unit. El 26 de maig, el BEF i el Primer Exèrcit Francès es van trobar ficats en un coll d'ampolla de camí cap al mar, de prop de 97 km de fons i entre 25 i 40 km d'amplada. La major part de les forces britàniques encara estaven a prop de Lilla, a més de 64 km de Dunkerque, amb els francesos més al sud. Dos grans exèrcits alemanys els flanquejaven. El Grup B del general Fedor von Bock es trobava a l'est i el Grup d'Exèrcits A del general Gerd von Rundstedt es trobava a l'oest. Ambdós oficials serien promoguts posteriorment a mariscal de camp.
Ordre d'aturada
Citacions de l'ordre d'aturada
El major L. F. Ellis va escriure: L'entrada del dia conclou amb l'observació: "Es pot considerar que la tasca del grup d'exèrcit A s'ha completat en la seva part principal", una visió que explica a més la reticència de Rundstedt a emprar les seves divisions blindades en la fase final de compensació d'aquesta primera fase de la campanya.Butler 2009, pàg. 151.
Halder va escriure al seu diari el 30 de maig: <blockquote>"Brauchitsch està enutjat ... La bossa s'hauria tancat a la costa si tan sols no s'hagués retingut la nostra força blindada. El mal temps ha deixat en terra la "Luftwaffe" i hem d'estar-nos aquí veient com nombrosos, milers d'enemics, arriben a Anglaterra, just a sota dels nostres nassos."Shirer 1959, p. 883.
El 24 de maig, Hitler va visitar la seu del quarter general del general von Rundstedt a Charleville. El terreny al voltant de Dunkerque es considerava inadequat per als blindats. Von Rundstedt li va advertir que la infanteria havia d'atacar les forces britàniques a Arràs, on els britànics havien demostrat ser capaços d'actuar de forma significativa, mentre els blindats de Kleist mantenien la línia oest i sud de Dunkerque per atacar les forces aliades que es retiraven abans de l'Exèrcit B. Hitler, que estava familiaritzat amb les maresmes de Flandes des de la Primera Guerra Mundial, va estar d'acord. Aquest ordre permetia als alemanys consolidar els seus guanys i preparar-se per avançar cap al sud contra les forces franceses restants.
El comandant de la Luftwaffe Hermann Göring va demanar l'oportunitat de destruir les forces a Dunkerque. La destrucció de les forces aliades s'assignà així inicialment a la Força Aèria, mentre que la infanteria alemanya s'organitzava al Grup d'Exèrcits B. Von Rundstedt més tard va qualificar aquesta decisió com un "un dels grans punts d'inflexió de la guerra."Taylor and Mayer 1974, pàg. 59.Taylor and Mayer 1974, pàg. 60.Shirer 1959, pàg. 877.Atkin 1990, pàg. 120.
La veritable causa de la decisió d'aturar les forces blindades alemanyes el 24 de maig encara és objecte de debat. Alguns historiadors ho atribueixen a la simple excentricitat de Hitler, el qual havia de mantenir la seva posició com a Führer contra l'alt comandament de l'exèrcit com a autoritat suprema. El fet que, amb això, sacrificaria una segura victòria militar la fa, però, poc probable. Una altra teoria - a la qual pocs historiadors han donat crèdit- és que Hitler encara intentava establir un pau diplomàtica amb la Gran Bretanya abans de l'Operació Barbarroja (la invasió de la Unió Soviètica). Tot i que von Rundstedt després de la guerra va declarar les seves sospites que Hitler volia "ajudar els britànics", basat en els elogis de l'Imperi Britànic durant una visita al seu quarter general, la petita evidència que Hitler volia deixar escapar als aliats existeix a part d'una declaració autoexculativa del propi Hitler el 1945.Kershaw 2008, p. 27. L'historiador Brian Bond va escriure:
Pocs historiadors accepten ara que la conducta de Hitler es va veure influenciada pel desig de deixar els britànics amb un bri [d'esperança] perquè acceptessin un compromís de pau. És cert que, en el seu testament polític datat el 26 de febrer de 1945, Hitler es lamentava del fet que Churchill fos "incapaç d'apreciar l'esperit esportiu" en el qual s'havia abstingut d'aniquilar la Força Expedicionària Britànica a Dunkerque però això no s'adiu gairebé gens amb les dades de l'època. La directiva número 13, emesa pel Quarter General Suprem el 24 de maig, feia una crida específicament a favor de l'aniquilació de les forces franceses, angleses i belgues a la borsa, mentre que a la Luftwaffe se li va ordenar d'evitar la fugida de les forces angleses a través del canal.Bond 1990, pàg. 104–05.
Independentment dels motius de la decisió de Hitler, els alemanys es mostraven confiats en el fet que les tropes aliades estaven condemnades. El periodista nord-americà William Shirer va informar el 25 de maig: "Els cercles militars alemanys aquí van dir aquesta nit de manera plena: van dir que el destí del gran exèrcit aliat, embotellat, a Flandes està segellat". El comandant de BEF, Lord Gort, va acceptar, escrivint a Anthony Eden: "No he d'ocultar que una gran part del BEF i el seu equip es perdran inevitablement en la millor de les circumstàncies".
Hitler no va revocar l'Ordre de Detenció fins a la tarda del 26 de maig. Els tres dies guanyats així van donar alè a la Royal Navy per organitzar l'evacuació de les tropes britàniques i aliades. Es van rescatar uns 338.000 homes en aproximadament 11 dies. D'aquests, uns 215,000 eren britànics i 123,000 eren francesos, dels quals 102,250 escaparen en vaixells britànics.Lord 1983, pàg. 148.
Batalla "Retirar-se resistint cap a l'oest" miniatura|Mapa de la batalla. El 26 de maig, Anthony Eden li va dir al general Lord Gort, Comandant en cap (C-en-c) del BEF, que podria haver de "retirar-se resistint cap a l'oest", i li va ordenar preparar plans per a l'evacuació, però sense dir-los als francesos o als belgues. Gort va respondre: "No he d'amagar-vos que una gran part del BEF i el seu equip es perdrà inevitablement". Tenia prevista l'ordre i els plans preliminars ja estaven a la mà. El primer pla d'aquest tipus, per a una defensa al canal de Lys, no es va poder realitzar a causa dels avenços alemanys del 26 de maig, amb les divisions 2a i 50a fixades, i la 1a, 5a i 48a Divisions sota un fort atac. La 2a Divisió va tenir fortes baixes intentant mantenir obert un corredor: quedà reduïda a la mida d'una brigada, però va reeixir; La 1a, 3a, 4a i 42a Divisions van escapar al llarg del corredor aquell dia, igual que un terç del primer exèrcit francès. A mesura que els Aliats retrocedien, desactivaren la seva artilleria i vehicles i destruïren els seus magatzems.Liddell Hart 1970, pàg. 40.MacDonald 1986, pàg. 12.Sebag-Montefiore 2006, pàg. 250.
El 27 de maig, els britànics es retiraren lluitant cap a la línia de perímetre de Dunkerque. La Massacre de Le Paradis va tenir lloc aquell dia, quan la 3a Divisió SS Totenkopf va metrallar 97 presoners francesos i anglesos prop del Canal de La Bassée. El presoners britànics formaven part del 2n batalló, Regiment Reial de Norfolk, part de la 4a Brigada de la 2a divisió. Els homes de la SS els van alinear contra la paret d'un graner i els van disparar a tots; Només dos van sobreviure. Mentrestant, la Luftwaffe llançava bombes i fullets als exèrcits aliats. Els fulletons mostraven un mapa de la situació. S'hi podia llegir, en anglès i francès: "Soldats britànics! Mireu el mapa: us dona la vostra veritable situació! Les vostres tropes estan completament envoltades: deixeu de lluitar, abaixeu les armes!". Per a la ment de "terra i aire" dels alemanys, el mar semblava una barrera intransitable, de manera que creien que els Aliats estaven envoltats; Però els britànics van veure el mar com un camí cap a la salvació. Lord 1982, pàg. 74–76.Shirer 1959, pàg. 882.
A més de les bombes de la Luftwaffe, l'artilleria pesada alemanya (que acabava d'entrar dins del seu radi d'acció) també disparava projectils d'alt poder explosiu a Dunkerque. En aquest moment, la ciutat contenia els cossos de més de 1.000 víctimes civils. Aquest bombardeig va continuar fins que va acabar l'evacuació.
Batalla de Wijtschate Gort havia enviat el tinent general Ronald Adam, comandant del 3r cos, a construir el perímetre defensiu al voltant de Dunkerque. El tinent general Alan Brooke, comandant del 2n Cos, va dur a terme una acció de retenció amb les divisions tercera, quarta, cinquena i cinquena al llarg del canal de Ypres-Comines fins a Yser, mentre que la resta del BEF va retrocedir. La batalla de Wijtschate, sobre la frontera a Bèlgica, va ser l'acció més dura que Brooke va afrontar en aquesta funció.Thompson 2009, pàg. 174–178.