El jaciment de Bernissart (Bernissart, Hainaut, Bèlgica) és conegut principalment per haver proporcionat 28 esquelets fòssils complets dIguanodon, un dels dinosaures més ben coneguts gràcies a aquest jaciment. També s'han recuperat restes d'un dinosaure carnívor, dues espècies de cocodril, dues tortugues, quinze de peixos (amb més de 3.000 exemplars), artròpodes i restes vegetals. El jaciment es va formar en el Cretaci inferior, fa entre 130 i 112 milions d'anys enrere (Barremià mitjà - Aptià primerenc).
Els primers fòssils van aparèixer per casualitat el 1878 a l'interior d'una mina de carbó, durant l'excavació d'una galeria a 322 m de profunditat. Es trobaven al farcit argilenc cretaci d'una xemeneia càrstica vertical que travessava les calcàries amb carbó paleozoiques que estaven explotant. Els miners van denominar posteriorment «bossa dels iguanodonts» («cran» aux iguanodons) a aquesta formació d'argiles amb fòssils. Les excavacions es van realitzar durant tres anys, fins a 1881; posteriorment, el 1921, la mina es va inundar i va tancar definitivament.
Durant les ocupacions de Bèlgica pels alemanys en les dues guerres mundials es va intentar sense èxit l'extracció de nous fòssils per als museus germànics, però dificultats tècniques afavorides per la resistència belga ho van impedir en ambdós casos.
La gènesi i estructura del jaciment és molt peculiar, ja que es va formar en una zona pantanosa sota la qual hi havia una dolina que engolia els sediments que s'hi anaven dipositant gradualment. Així es va formar l'acumulació d'argiles en una «xemeneia» càrstica de 150 a 200 metres de diàmetre. El clavegueró continua centenars de metres en profunditat, farcit per runa de roques carboníferes.
Història Descobriment miniatura|Un dels esquelets complets dIguanodon bernissartensis (el núm. 28) en la posició en la qual es va trobar (dibuix de Lavalette de 1883).
Els primers fòssils es van trobar casualment al pou de Santa Bàrbara de la mina de carbó de Bernissart, a 322 metres de profunditat. A finals de març de 1878 s'estava perforant una galeria horitzontal per travessar una bossa argilenca que tallava verticalment una de les capes de carbó i poder prosseguir l'explotació en l'altre costat. A l'argila, Jules Créteur, un dels miners, es va trobar amb el que va pensar eren troncs farcits d'or (realment eren ossos fòssils impregnats de pirita). El director de la mina, G. Fagès, els va interpretar correctament com a restes òssies amb pirita, confirmant-ho un metge local a qui els va ensenyar un capatàs en un cafè de la vila. En els dies següents van continuar apareixent ossos, per la qual cosa es va avisar un enginyer de mines reconegut, L. F. Cornet, que va baixar al pou el 8 d'abril. Cornet va mostrar alguns fragments de fòssils al zoòleg de la Universitat de Lovaina P. J. van Beneden, qui va identificar les peces dentàries com a pertanyents a Iguanodon i que posteriorment, el 7 de maig, exposaria públicament les troballes en una conferència de la Reial Acadèmia de Ciències.Van Beneden, P. J. (1878) «Sur la découverte de reptiles fossiles gigantesques dans le charbonnage de Bernissart, près de Péruwelz». Bull. Acad. Sci. Belge 2.ª serie, 45: 578-579
Els fòssils trobats començaven a desfer-se ràpidament en treure'ls a l'exterior, a causa del que llavors s'anomenava «malaltia de la pirita», així que el 12 d'abril, Fagès, va comunicar les troballes a l'Administració de Mines i el mateix dia es va enviar un telegrama al Museu de Brussel·les demanant ajuda urgent:
Excavacions Louis de Pauw, conservador del Museu de Brussel·les, va arribar a Bernissart el 13 d'abril. Coneixedor de les tècniques de preservació de les restes, va proposar d'encarregar-se de les excavacions i la conservació de les troballes, a condició que el material trobat se cedís al museu de Brussel·les. El consell d'administració de l'empresa explotadora, Charbonnage de Bernissart, va autoritzar els treballs i l'estat belga va assignar recursos extraordinaris per desenvolupar-los. De Pauw va comptar amb dos treballadors del museu i vuit miners.
Els primers treballs van tenir lloc de maig a octubre de 1878, i es van extraure cinc esquelets d'iguanodont. El mes d'agost un terratrèmol va causar un corriment de terres que va tenir tancat l'equip de treball a la mina durant un parell d'angunioses hores. Els treballs es van haver d'interrompre l'octubre per la inundació de la galeria, a conseqüència dels moviments de terres. Després d'instal·lar-se bombes, es van reiniciar els treballs l'agost de 1879 al mateix lloc, recuperant uns altres catorze esquelets dIguanodon, dos de cocodril i uns altres dos de tortuga.
En el mateix nivell, a 322 metres de profunditat, a la galeria que s'estava perforant per travessar la bossa d'argiles, es van trobar vuit esquelets dIguanodon i un de cocodril, tots als últims vint metres abans del límit amb les calcàries carboníferes.
El 1881 s'havia perforat una nova galeria a 356 metres de profunditat que també travessava la «bossa dels iguanodonts»; el farcit ara, a aquesta profunditat, eren de només vuit metres de diàmetre. Es van recuperar aquí uns altres tres esquelets d'iguanodont.
La saturació dels magatzems i dipòsits habilitats a l'efecte pel Museu van obligar a paralitzar els treballs el 1881, s'havien enviat 130 tones de blocs amb ossos extrets de la mina. Havien de processar a més el material extret i les subvencions oficials ja havien assolit els 70.000 francs belgues de l'època. Va ser el final definitiu de les excavacions. La mina, inundada, va ser tancada el 1921.
Intents de reobertura Durant la Primera Guerra Mundial, quan Bèlgica va ser ocupada pels alemanys, es van fer preparatius per iniciativa del paleontòleg Otto Jaekel, de la Universitat de Greifswald, per obrir de nou la mina per a l'obtenció d'esquelets d'iguanodont per a diversos museus alemanys, que hi estaven molt interessats. Per a això es va començar a perforar una nova galeria a una profunditat intermèdia entre les dues ja explorades. Els treballs van ser molt lents, una situació sembla que afavorida per una certa mala disposició dels belgues. Els responsables de l'ocupació no van voler forçar als miners de Bernissart com pretenia Jaekel, oposats a l'extracció de seus iguanodonts, ja que els interessava més l'obtenció del carbó belga sense disturbis amb els miners. En qualsevol cas, l'evacuació alemanya, a fi de la guerra, va arribar abans que s'assolissin nivells fossilífers.Roolf, C. (2009). «The attemped theft of dinosaur skeletons during german occupation of Belgium 1914-1918 as topic of the history of Total War». En: Darwin-Bernissart meeting, Brussels, febrer 9-13: pàg. 85
Després de la guerra, es va estudiar la possibilitat de continuar els treballs, però l'alt cost econòmic va impedir-ne la posada en marxa.
Durant la Segona Guerra Mundial un nou intent alemany de continuar l'extracció de fòssils va ser sabotejat per la Resistència francesa.
En la dècada de 1980 un projecte privat, Recherche des Iguanodons, va intentar aconseguir fons per reobrir la mina. Segons els seus càlculs hi podria haver encara fins a 25.000 esquelets dIguanodon.Sanz, J. L. (2007): Cazadores de dragones. Historia del descubrimiento e investigación de los dinosaurios. Editorial Ariel. 420 págs.
Prospeccions recents Per tal de determinar la geologia del jaciment amb detall i avaluar el possible contingut fòssil que hi roman in situ, el 2002 es van realitzar tres sondejos a la «bossa dels iguanodonts» amb recuperació de testimoni i aparells de mesura, que van assolir els 400 m de profunditat. Abstracts of Papers, Sixty-Third Annual Meeting. En un dels sondejos es van extreure mostres d'os i dents dIguanodon, a 296,5 i 309 m de profunditat, demostrant que el jaciment no està exhaurit i que encara podria contenir abundants fòssils.
Geologia El jaciment de Bernissart s'ubica als sediments que inicien el farcit de la conca mesozoic-cenozoica de Mons, a la seva vora nord. La conca té una forma allargada de direcció E-O i el substrat Paleozoic el formen calcàries amb capes de carbó i lutitas del Carbonífer, pertanyents a la conca hullera d'Hainaut.Dejax J., Dumax É., Damblon F. & Yans J. (2007).- «Palynology of Baudour Clays Formation (Mons Basin, Belgium): correlation within the "stratotypic" Wealden» . In: Steemans P. & Javaux E. (eds.), Recent Advances in Palynology.- Carnets de Géologie / Notebooks on Geology, Brest, Memoir 2007/01, Abstract 03:16-28
miniatura|Secció esquemàtica mostrant la formació del jaciment de Bernissart durant el Cretaci primerenc (fauna, flora i fòssils no estan a escala). Basat en Bultynck, 1989 i Departament d'Enginyeria de Mines de Mons.Departament d'Enginyeria de Mines Le Cran aux Iguanodons de Bernissart . Facultat Politècnica de Mons.
Sobre la superfície carstificada de calcàries carboníferes, i amb un hiatus de més de 200 milions d'anys, van començar a dipositar-se entre el Barremià mitjà o l'Aptià primerenc, les «argiles de Bernissart», negres, molt riques en matèria orgànica, en ambients continentals lacustres i palustres amb aigües pobres en oxigen. A la regió, a més de les argiles de Bernissart, que no afloren avui en superfície, hi ha diversos afloraments discontinus de sediments detrítics en fàcies de tipus Weald («wealdienques»), com la Formació Argila de Baudour (Saint-Ghislain), o les sorres i graves de Thieu (Le Rœulx).
D'altra banda, i simultàniament, les calcàries del substrat paleozoic van sofrir processos de carstificació, dissolent-se en alguns nivells profunds calcàries, sals i anhidrites. En alguns llocs, a causa d'aquests processos de dissolució, es van formar «xemeneies» -tubs verticals de 100 a 300 metres de diàmetre i diversos centenars de metres d'altura-, desenvolupades de baix a dalt, provocant el progressiu enfonsament de les capes superiors en el seu avenç cap a la superfície. Les que van arribar a obrir-se a l'exterior van formar dolines i van actuar com a trampes de sediments. A la conca hullera d'Hainaut s'han comptabilitzat més de 100 d'aquests claveguerons, que en la terminologia minera de la zona es denominen crans (bosses), farcits amb materials no més recents al Cretaci.
El clavegueró càrstic de Bernissart va modelar una zona una mica més deprimida a la superfície, que va condicionar que es concentressin les aigües com a zona pantanosa. L'enfonsament progressiu anava «engolint» lentament el que allà es dipositava, condicionant l'acumulació de nous sediments. La plasticitat de les argiles va permetre que s'anessin emmotllant gradualment a la forma de la xemeneia càrstica per la pressió dels següents aportaments, preservant així mateix els ossos fòssils que portaven, conformant així el peculiar farcit de la «bossa amb els iguanodonts». La xemeneia de Bernissart és de secció el·líptica, amb diàmetres entre 200 i 150 metres i sota el farcit de les argiles de Bernissart està ocupada per bretxes de materials carbonífers col·lapsats.
Després de la sedimentació de les «argiles wealdienques» es manifesta a la conca una transgressió marina durant l'Albià, amb calcàries bioclàstiques amb glauconita, sorres i margues. No hi ha indicis que es continuïn, a partir d'aquesta nova situació, els processos càrstics subterranis que van donar lloc a les trampes de sediments, que van quedar segellades definitivament. La sedimentació marina continuarà omplint la conca durant tot el Cretaci superior fins al final del Paleocè, quan la conca deixa de ser activa.
En l'actualitat (Holocè), s'estan desenvolupant novament dolines sobre les calcàries carboníferes a la regió, en condicions superficials molt diferents de les del Cretàcid, però que responen a processos càrstics en profunditat similars als de llavors.
Origen hidrotermal de la carstificació profunda