321px|miniatura|Segell de correus commemoratiu de l'obertura de les Corts Constituents, el 14 de juliol de 1931, en el qual apareix el colom de la pau sobre l'edifici del Palau del Congrés i una al·legoria de la República representada per una dona tocada amb el capell frigi La qüestió religiosa en la Constitució de 1931 és la forma com es va abordar la relació entre l'Estat i l'Església Catòlica i els temes connexos, com la llibertat de consciència i la llibertat de cultes, la regulació del matrimoni i del divorci i l'educació, en la carta magna de la Segona República Espanyola.
La qüestió religiosa a Espanya A partir de l'aprovació del Concordat de 1851, durant el regnat d'Isabel II, i de la política aplicada per la Monarquia de la Restauració, l'Església Catòlica va recuperar gran part del poder ideològic i social que havia ostentat abans de la Revolució Liberal, que va posar fi a les seves privilegis, va dissoldre els ordes religiosos masculins i va desamortitzar la major part dels seus béns. Així la presència de l'Església Catòlica des de 1875 es va fer sentir en tots els àmbits de la vida social que “la política de la Monarquia restaurada li havia lliurat: presons, hospitals, casernes, cementiris, sacralització d'espais públics, moral pública i privada i, sobretot, col·legis de primer i segon ensenyament”. I aquest pes aclaparant de l'Església Catòlica i de les seves institucions es va accentuar encara més a partir de 1923 amb la Dictadura de Primo de Rivera que va convertir al catolicisme en un dels fonaments del nou règim que volia construir. El lema del partit únic de la Dictadura, Unión Patriótica va ser Pàtria, Religió i Monarquia. Segons les dades de l'Institut Estadístic a 31 de desembre de 1930 a Espanya hi havia 20.467 religiosos homes distribuïts en 1.015 convents i monestirs i 60.695 dones en 3.871 cases de religioses, i en els últims set anys, durant la Dictadura s'havia produït un increment de 3.257 homes i 119 comunitats masculines i 6.090 dones i 277 comunitats femenines més. Setanta anys abans, el 1859, a Espanya hi havia 41 convents de religiosos (amb 719 frares professos) i 866 convents de religioses (amb 12.990 monges professes).
L'hegemonia que va aconseguir l'Església Catòlica en el terreny educatiu va ser possible gràcies a la Llei Moyano de 1857 que va aplicar les concessions que es van fer a l'Església Catòlica en aquest camp en el Concordat de 1851 i, sobretot, gràcies a la permissivitat dels governs de la Restauració perquè els ordes religiosos, mentre es paralitzaven les construccions d'escoles i instituts per a l'ensenyament públic, estenguessin els seus col·legis, molts d'ells fundats per les ordres dedicades a l'ensenyament que havien estat expulsades de França per la Tercera República Francesa, especialment després que el govern d'Émile Combes apliqués amb el màxim rigor la Llei d'Associacions de 1901, dissolent un bon nombre d'ordes i congregacions religioses, i promulgués la Llei de 1904 que els prohibia l'exercici de l'ensenyament. A Espanya, per contra, la Llei d'Associacions de 1887 no va ser aplicada als ordes religiosos i aquestes van proliferar englobades totes elles en la disposició del Concordat de 1851 que permetia l'existència de dos ordes religiosos masculins i un tercer a determinar. El polític conservador Antoni Maura ho va confirmar al Congrés de Diputats (sessió de 16 de juliol de 1901):
Quan els governs de la Restauració van voler reaccionar contra el clericalisme van perdre la batalla. La Llei del cadenat de 1911 promoguda pel govern del liberal José Canalejas y Méndez, que pretenia frenar el creixement dels ordes religiosos, no va ser aplicada. La Dictadura de Primo de Rivera va tancar definitivament les portes a qualsevol política que pretengués canviar lstatu quo de l'Església Catòlica a Espanya.
El socialista Luis Jiménez de Asúa, president de la Comissió de Constitució que va redactar el projecte de Constitució, va afirmar en una de les seves intervencions davant el ple de les Corts Constituents, que la qüestió religiosa
La propostes republicanes sobre la qüestió religiosa Els partits republicans i el partit socialista integrats en el Govern Provisional que es va formar a Espanya després de la caiguda de la Monarquia el 14 d'abril de 1931 estaven completament d'acord que un dels principis bàsics del nou règim republicà hauria de ser la completa separació de l'Església i l'Estat posant fi així a més de cent anys de confessionalitat de l'Estat. Però discrepaven sobre l'abast que havia de tenir la secularització. A grans trets hi havia dues propostes: miniatura|Niceto Alcalá-Zamora La minoritària, liderada per la Dreta Liberal Republicana de Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura Gamazo (i recolzada des de fora del govern pels intel·lectuals de l'Agrupación al Servicio de la República) que defensava un anticlericalisme o laïcisme moderat que propugnava la secularització de l'Estat (mitjançant un procés gradual de separació de l'Església i l'Estat) però no de la societat, seguint la màxima liberal encunyada pel catòlic liberal del Charles de Montalembert: L'Església lliure en l'Estat lliure. Pensaven que proclamant la llibertat de cultes i privant a l'Església dels privilegis que havia aconseguit sota la Restauració i sobretot durant la seva última etapa, la Dictadura de Primo de Rivera, perdria la posició de predomini que gaudia a l'Espanya de 1930. Quant al tema fonamental de l'educació no s'oposaven a l'existència de col·legis religiosos i, per tant, defensaven la “llibertat d'ensenyament” i l'escola “neutra” respectuosa amb les creences religioses de cadascun, i confiaven en la iniciativa social, seguint el model de la Institución Libre de Enseñanza. La postura majoritària era la defensada per la resta de partits republicans i pel PSOE que pretenien anar molt més lluny en propugnar un anticlericalisme radical que no només advocava per la secularització de l'Estat, sinó també de la societat, justificant-ho pel dany que havia causat el clericalisme en la història d'Espanya, en convertir-se en el principal obstacle per al seu progrés i modernització (en el que coincidien amb el moviment lliurepensador i amb la maçoneria). Segons els republicans d'esquerra i els socialistes calia privar a l'Església dels mitjans amb què exercia la seva hegemonia social i cultural, i sobretot el més important: l'educació. Així doncs el seu programa incloïa la supressió del pressupost de culte i clergat, el matrimoni civil i el divorci, la secularització dels cementiris i la mesura més contundent: la dissolució dels ordes religiosos, i especialment els jesuïtes, i la nacionalització dels seus béns, substituint els col·legis religiosos que regentaven per una escola “única” i laica. “Més que una Església lliure en un Estat lliure es buscaria la submissió de la primera al segon en honor del bé públic”. Aquest anticlericalisme radical, que també defensaven els anarquistes, es va veure acompanyat com a justificació d'una certa demagògia cleròfoba que identificava als eclesiàstics, especialment als membres del clergat regular, com els enemics del poble. En aquesta proposta més radical existien matisos importants entre els partits que la defensaven, des dels menys intransigents com l'Acció Republicana de Manuel Azaña (que per exemple no exigien la dissolució dels ordes religiosos encara que sí la prohibició de l'ensenyament) fins a les postures més extremistes representades pels radical-socialistes d'Álvaro de Albornoz (que estava proper a l'anticlericalisme antirreligiós) i de Marcel·lí Domingo i pels socialistes (amb l'excepció del moderat Fernando de los Ríos), que semblaven competir amb els radical-socialistes a veure qui feia propostes encara més intransigents. El Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux ara mantenia una postura ambigua respecte de la “qüestió religiosa” encara que al seu programa “oficial” encara mantenia l'anticlericalisme extrem que li havia definit des dels seus inicis.
El debat parlamentari La proposta de la Comissió Jurídica Assessora miniatura|Ángel Ossorio y Gallardo En un ambient de creixent tensió entre l'Església Catòlica i la nova República, a causa de la Crema de convents de 1931 a Espanya de principis de maig, en els quals van cremar totalment o parcialment més de cent edificis religiosos, i de l'expulsió d'Espanya del bisbe de Vitòria Mateo Múgica el 17 de maig i del mateix Cardenal Primat Pedro Segura y Sáez el 15 de juny, a causa de la pastoral publicada el 3 de juny en què atacava la política laica empresa pel govern provisional (com la proclamació de la llibertat de cultes), la Comissió Jurídica Assessora, nomenada pel Govern Provisional i presidida pel jurista catòlic liberal Angel Ossorio y Gallardo, va presentar l'avantprojecte de Constitució en el qual la solució donada a la “qüestió religiosa” responia als principis del laïcisme liberal. En l'article 8 s'establia la separació de l'Església i l'Estat (No existeix religió de l'Estat) però es reconeixia un estatus especial a l'Església Catòlica en considerar-la Corporació de Dret Públic. En l'article 12 es reconeixia la llibertat de consciència amb l'única limitació del respecte a causa de les exigències de la moral pública i la llibertat de cultes, tant privada com públicament.
miniatura|Cardenal Primat Pedro Segura Tot i la moderació de l'avantprojecte, la jerarquia catòlica i el nunci Federico Tedeschini es van disposar a exercir tota la influència possible per modificar la forma com abordava la relació entre l'Església i l'Estat. En una carta del cardenal Francesc Vidal i Barraquer, que seguia defensant juntament amb el nunci la política de conciliació amb el nou règim, al cardenal Primat Pedro Segura, li va dir que «s'haurà de fer alguna cosa en defensa dels drets de Déu i de l'Església que es lesionen» en l'avantprojecte. El nunci Tedeschini va comunicar Vidal i Barraquer «l'august desig del Pare Sant» que la jerarquia eclesiàstica i la mateixa nunciatura influïssin en el govern i en els diputats a fi que «llevessin o milloressin els articles del susdit avantprojecte atemptatoris dels drets de l'Església i de les convencions entre aquesta i Espanya». A més parlava de la necessitat de «moure el problema religiós fora de les Corts amb una propaganda molt intensa, dirigida a posar en relleu la força, la vitalitat i importància essencial que té l'Església a Espanya, demostrant erroni i inútil combatre-la, i útil el respectar-la com a única i insuprimible energia nacional».
Aquestes crítiques a l'avantprojecte, les va fer públiques el cardenal Primat Segura en una pastoral que va donar a conèixer el 14 d'agost en nom de tots els bisbes en la qual recollia la doctrina antiliberal de l'Església i arremetia novament contra la separació de l'Església i l'Estat i contra les llibertats de perdició com la llibertat de cultes, qualificant globalment a l'avantprojecte com la consagració d'«ateisme d'Estat». L'impacte negatiu que va tenir la pastoral en els mitjans republicans es va agreujar encara més quan es va saber tres dies després que el govern havia confiscat uns documents al vicari episcopal de Vitòria, Justo Echeguren, que contenien instruccions del mateix Cardenal Segura perquè els bisbes posessin en lloc segur els béns de l'Església en vistes a una possible expropiació per la República.
La proposta de la ponència de la Comissió Constitucional