El Castell de Barberà de la Conca és un edifici del municipi homònim (Conca de Barberà), declarat bé cultural d'interès nacional. Està situat al cim del turó que domina el poble i des d'on es podia controlar un dels camins tradicionals que des de la costa penetrava a l'interior de Catalunya. Fou seu d'una comanda templera, primer, i després hospitalera, que ampliaren el castell. Aquest arribà més o menys sencer a la darreria del , quan fou cedit a l'Ajuntament per a ser utilitzat com a escola pública, però avui resulta difícil descobrir com era el castell templer.
Descripció miniatura|Castell de Barberà. Restes dels edificis nord-occidentals a començament del miniatura|Castell de Barberà, plànols general i capella miniatura|Castell de Barberà, restes del palau nou vers el 1918 Actualment l'antiga fortalesa és un gran edifici d'aparença moderna, ben conservat, rodejat de restes malmeses de muralla i vestigis d'altres edificis. Tot plegat forma un conjunt allargat de 71 per 35 metres, que corona d'est a oest el cim d'un pujol. Al costat occidental hi ha les ruïnes del castell del que trobaren els templers: els baixos d'una torre cilíndrica i restes de la camisa murallada.
Les construccions considerades templeres estan situades al costat est de les anteriors, adossades al mur sud del conjunt. A partir del , aquests edificis, juntament amb altres (que avui falten), estaven ordenats al voltant d'un pati interior, on hi havia un pou amb aigua abundant. No és segur que aquesta disposició en quadre dels edificis l'hagués tingut el castell templer. Els edificis d'època templera que es conserven són els dels nivells inferior, soterrànis o semisubterrànis, del gran casalot que avui anomenen castell:
Una sala rectangular, molt allargada, de 25 per 5 metres de planta, orientada est-oest, de murs molt gruixuts (quasi tres metres), ben obrats de carreuada, disposada en filades de diferents altures (més altes les inferiors, on les pedres tenen més d'un metre de costat). S'accedeix a aquesta sala pel costat oriental, mitjançant una porta de mig punt, feta amb dovelles molt grosses, que tenia al davant una barbacana (enderrocada els anys cinquanta del ), i que a jutjar pel carreueat devia ser del mateix temps. A més de la porta, hi ha quatre espitlleres esglaonades, de factura robusta, tres al sud i una a l'oest. Probablement, en origen, aquesta gran estança havia estat coberta d'embigat de fusta.
Al primer pis, s'alineaven, d'oest a est, el «palau veyll» (segons els documents hospitalers) i la capella, que es conserven parcialment. Sembla que, a partir del primer pis, el palau veyll era una gran torre de planta quadrada de 10 metres de costat, car els documents hospitalers, a més de palau veyll, l'anomenen també «torre del prior» fent referència, sens dubte, al gran prior de Catalunya que n'era el propietari. És probable que hagués tingut dos pisos més i terrassa (els actuals són restauracions modernes, d'escassa entitat, fetes pels hospitalers després que el castell sofrís greus destruccions).
L'altre edifici antic, del qual es conserven estructures importants, és la capella, situada com s'ha dit, a la part oriental del primer pis. Malgrat mancar-li la volta de canó que originàriament la cobria, mostra clarament la tipologia romànica de temple d'una sola nau amb capçalera plana, on s'obre una finestra espitllerada de mig punt que il·lumina mínimament l'interior. Té la porta al costat nord, que comunica amb un gran pati interior mitjançant una galeria porticada (semblant a la del castell de Miravet). Els hospitalers anomenaven claustre la galeria, car aquesta devia ser la funció que tenia en un convent d'ordes militars. El caràcter irregular de les filades de carreuada que presenten els murs de la capella, sembla indicar que originàriament l'interior estava cobert amb pintures murals. Les guerres del mutilaren greument la capella, car fou enderrocat el mur de migdia i la volta. Després, ja en el fou reconstruïda en versió barroca: volta de canó amb llunetes, cornises, cimbori o llanterna al cim…; i tot plegat enlluït amb l'enguixat característic dels interiors barrocs. És possible que en consagrar aquesta nova capella, els santjoanistes li canviessin la dedicació antiga de Sant Salvador per la de Sant Joan, més pròpia de l'orde.
Una altra estructura antiga conservada és una sala soterrània coberta de volta de canó que hi ha al costat nord del palau (en temps hospitalers era la «sitja de la presó»); només si podia accedir per dues trapes.
Els mateixos documents santjoanistes parlen de «Palau veyll» quan es refereixen a l'edifici existent, per oposició al «Palau Nou» (avui desaparegut), que feu construir el el gran prior hospitaler, fra Guillem de Guimerà, que ocupava el costat nord del pati. Tancant el pati per ponent hi havia altres edificis, avui també enderrocats, que foren construïts (o reconstruïts) el per un altre gran prior de la família Requesens.
Escultura miniatura|Ossera de fra Guillem de Guimerà, actualment al Museu Diocesà de Tarragona Ossera de fra Guillem de Guimerà. És una de les poques peces escultòriques del castell de Barberà que s'han conservat. Fins a l'any 1920, en què fou cedida per l'ajuntament de Barberà al Museu Diocesà de Tarragona, estigué a la capella del castell de Barberà on l'any 1396 havia mort el Gran Prior. És un sepulcre de pedra calcària d'estructura de paral·lelepípede (108 cm de llarg, per 41 d'ample i 43,5 d'alt) amb tapa de dos vessants. Presenta al davant, als laterals i als vessants de la tapa una decoració en relleu de tema heràldic relatiu a la persona i als càrrecs que ostentà l'estadant de l'ossera.
Tots els escuts de l'ossera tenen camper caironat emmarcat per un quadrilòbul que s'inscriu en un cercle. La superfície que resta entre els cercles, els carcanyols, està decorada amb un tema floral molt típic de l'escultura d'aquesta època a la Conca que ha fet que l'atribuïssin a Jordi de Déu.
Al frontal i a la tapa hi ha repetits tres escuts: el de l'esquerra porta un barb (és el senyal heràldic de la comanda hospitalera i del poble de Barberà); el del mig, porta una creu plena (és el senyal heràldic de l'Orde de l'Hospital); i el de la dreta porta tres faixes (és el senyal heràldic de la família Guimerà). Als laterals hi ha un escut partit amb la creu plena a l'esquerra i els pals de Catalunya a la dreta (és l'escut del gran prior de Catalunya de l'Orde de l'Hospital).
Fra Guillem de Guimerà va ser un dels dignataris més importants de l'Orde de l'Hospital a la Corona d'Aragó. Era fill dels Guimerà, senyors de Ciutadilla, i al llarg de la seva vida d'hospitaler va exercir càrrecs de gran responsabilitat, tant en l'administració del seu Orde com en la política catalana. Devia ser també un expert en l'art de la guerra, ja que Pere el Cerimoniós li encarregà que supervisés els treballs de fortificació de Montblanc i de Poblet, ordenats pel rei amb motiu de les guerres amb Castella. Quan va morir era comanador de Barberà i gran prior de Catalunya de l'Orde de l'Hospital, per això a l'ossera figuren també els escuts d'aquests càrrecs.
Segells miniatura|Segells de les comandes del Temple i de l'Hospital de Barberà. El dels templers és una empremta en cera groga (29 m.m.), el dels hospitalers és la matriu en bronze (45 m.m.). Les comandes, o convents, del Temple i de l'Hospital tenien els seus segells per autentificar els documents que lliuraven. D'aquests se n'han conservat poquíssims arreu del món. Entre ells, els de la casa de Barberà, tant del Temple com de l'Hospital, la qual cosa constitueix un cas excepcional. El segell templer és una empremta rodona en cera groga de 29 mil·límetres de diàmetre, que penjava, juntament amb altres tres, d'una carta que l'any 1308 enviaren diversos comanadors (entre ells el de Barberà, fra Arnau de Timor) que resistien al castell de Montsó el setge del rei Jaume II. La carta anava adreçada a fra Ramon Saguàrdia, comanador del Masdéu, que comanava una resistència semblant al castell de Miravet.
El segell de l'Hospital és més excepcional encara car es tracta de la matriu en bronze rodona de 45 mil·límetres de diàmetre, probablement del , que posseeix actualment la família Andreu Domingo de Montblanc, heretat de Manuel Andreu de Barberà de la Conca, que fou el darrer administrador de la casa dels hospitalers d'aquest poble.
Història esquerra|miniatura|Castell de Barberà, mur de migdia (1985). El lloc Barberà es documenta l'any 945 quan els comtes de Barcelona Sunyer I i Riquilda de Tolosa donaren al monestir de Santa Cecília de Montserrat diversos béns, entre ells l'església de Sant Pere d'Ambigats i les seves terres, delmes i primícies, situada «in campo Barberano». L'any 1012, Sal·la de Santa Perpètua vengué els castells de Santa Perpètua i de Barberà al bisbe de Vic Borrell. Durant tot el el castell de Barberà fou una de les fortaleses més importants de la marca establerta pels comtes de Barcelona i Urgell. Les incursions almoràvits i almohades dels segles i crearen moltes dificultats. El terme de Barberà s'abandonà durant la primera meitat del fins que el comte Ramon Berenguer I el recuperà i donà en feu a Arnau Pere de Ponts el puig de Barberà perquè el repoblés i hi construís una fortalesa (any 1054). El 1067, el comte Ramon Berenguer II va cedir en feu el castell de Barberà al comte d'UrgellErmengol IV qui l'infeudà de nou a Arnau Pere de Pons. Aquest morí l'any 1086 en una escomesa sarraïna.
Els orígens més remots del castell de Barberà, si tenim en compte el topònim podrien estar en una turris romana; tanmateix, no deixa de ser una hipotesi. Sembla que es pot començar a parlar de castrum el , en la primera etapa repobladora de Sala de Sant Benet. Un net d'aquest, Sala de Santa Perpètua, n'és propietari el 1013. El 1054 el posseí Arnau Pere de Ponts, el qual mor en una ràtzia sarraïna.
En començar la tercera dècada del , frares de l'orde del Temple procedents de Terra Santa, recorrien Catalunya fent proselitisme i demanant almoina per a la seva santa causa d'Orient. El prestigi que els acompanyava trobà una resposta molt positiva de part dels prínceps catalans que veieren en l'orde un possible aliat en els seus projectes de conquesta i feudalització dels territoris andalusins.
El 1132 i 1134, respectivament, els comtes d'Urgell i el de Barcelona cedeixen llurs drets sobre el castell als Templers. Amb el temps fou una de les primeres comandes de Catalunya. El castell de Barberà fou la segona donació que reberen els templers a Catalunya, en associar-se amb els comtes de Barcelona i d'Urgell per a la conquesta. Sembla que, imitant l'acció de Ramon Berenguer III que l'any 1131 havia donat Granyena a l'orde, Ermengol VI d'Urgell, un any més tard, els donà Barberà. Aquesta donació esdevingué completada quan, l'any 1133, el jove comte Ramon Berenguer IV els cedí la seva part de domini sobre de Barberà. Quatre dècades més tard, després que haguessin acabat les campanyes de conquesta i repoblació dels territoris de l'Ebre i el Segre amb important participació de l'orde, els templers organitzaren una comanda amb seu al castell de Barberà. Aquesta comanda fou una de les més importants de les nostres terres després que l'orde resolgués un judici contra un altre propietari, Pere de Puigverd. El judici establí el repartiment de Barberà entre tots dos cosenyors.
L'any 1318, després que hagués estat extingit l'orde del Temple, Barberà passà a mans de l'orde de l'Hospital de Jerusalem. Un dels grans priors més importants, fra Guillem de Guimerà i d'Abella (), va residir a Barberà i fou enterrat a la capella del castell. El 1609, en temps del gran prior Miquel d'Alentorn acudí a Barberà el famós bandoler nyerro Perot Rocaguinarda per ajudar el prior contra Rafel de Biure, senyor de Vallespinosa per motius de jurisdicció del lloc de Vallverd.Vegeu més avall Comanda de l'Orde de l'Hospital El , quan els béns de l'orde passen a l'Estat, aquest cedeix el castell al municipi per escoles (1857).