miniatura|El vaixell d'Oseberg, al Museu de Vaixells Vikings d'Oslo La història de Noruega es remunta a l'alta edat mitjana, que coincideix amb la irrupció, a finals del , dels navegants vikings en la història europea amb activitats comercials, de saqueig i de colonització. Se sap, però, que el territori que avui és Noruega ha estat poblat des de fa uns 12.000 anys.
Els primers intents de forjar un Regne noruec neixen precisament en l'era vikinga, i és Harald I de Noruega el primer a ser considerat rei d'una Noruega unificada, almenys nominalment, des de 872. No obstant això, no és sinó fins als segles i , un cop consolidada l'organització eclesiàstica i monàrquica, quan es pot parlar d'un Regne noruec plenament unificat i independent.
Noruega va assolir un període d'esplendor el , quan estengué un imperi a l'Atlàntic Nord. A aquesta esplendor va seguir una fase de decadència al final de l'edat mitjana, marcada per l'extinció de la seva dinastia reial, la Pesta Negra i les consegüents crisis econòmiques i socials. Va entrar en un període d'unió personal amb Suècia entre 1320 i 1364 i posteriorment, entre 1397 i 1523; va formar part de la Unió de Kalmar, que integrava la totalitat dels regnes nòrdics. La debilitat política de Noruega propicià que després del trencament de la Unió el país seguís un camí al costat de Dinamarca, que perduraria fins al 1814. Aquest últim any, una assemblea de patriotes noruecs declarà unilateralment la independència del país i redactà la seva constitució, si bé va haver de fer algunes esmenes per integrar-se a una nova unió personal amb Suècia. La unió amb aquest país es va dissoldre pacíficament el 1905, i un plebiscit va decidir mantenir la monarquia constitucional al si d'un sistema parlamentari. El 1940 Noruega fou envaïda i ocupada per l'Alemanya Nazi, que va donar suport a una dictadura local de tipus feixista. Després del final de la guerra al 1945, es van reinstaurar les institucions democràtiques, i les dècades següents es caracteritzaren per l'acceleració del creixement econòmic i l'establiment d'un estat del benestar, del qual Noruega ha estat un referent històric a nivell mundial.
Prehistòria Els primers habitants van arribar a Noruega cap al 12000 aC, ocupant terres que s'anaven desglaçant. Els caçadors van aprofitar el canvi de clima per perseguir noves espècies. Les cultures nòmades van ser substituïdes per les primeres granges i pobles sedentaris al 4000 aC. Posteriorment, va tenir lloc l'edat de bronze nòrdica al sud mentre que els sami s'instal·laven al nord.
L'edat del ferro va suposar l'assentament de cultures tribals que s'organitzaven entorn el thingStenersen, Øivind and Ivar Libæk. History of Norway from the Ice Age to the Oil Age (3rd ed. Dinamo Forlag 2007), i que combinaven el conreu amb les expedicions guerreres i el comerç amb pobles del sud, fins i tot els romans. Algunes d'aquestes cultures van migrar cap al sud, els ancestres dels pobles germànics.
Era vikinga
miniatura|Rèplica d'un snekke viking miniatura|Leif Eriksson descobreix Vinland (1000). Pintura de Christian Krohg (1893). Els noruecs van ser els primers europeus a arribar a Amèrica Arqueològicament, es considera que l'era vikinga a Noruega s'estén des d'aproximadament l'any 800 fins al 1100. Històricament, aquesta època es limita d'una manera més específica, des de l'atac a Lindisfarne el 793 fins a la batalla de Stamford Bridge de 1066.
Les exploracions noruegues a l'oest A Noruega, que no era més que una regió geogràfica sense unitat política, hi havia al estats minúsculs els caps militars dels quals eren anomenats jarls. Aquests tenien al seu servei persones lliures, camperols i pescadors, que a més complien una funció militar. Al seu torn, els camperols eren servits per esclaus i serfs lliures.
Des del , els jarls van començar a organitzar expedicions militars fora dels seus territoris, en les quals atacaven estats europeus mitjançant ràtzies i saquejos. Junt amb danesos i suecs, serien coneguts com a vikings o normands. Les campanyes noruegues es van dirigir principalment al nord i a l'oest; es colonitzà la costa septentrional del que avui és Noruega, i es van poblar territoris fins llavors deshabitats: Shetland, les illes Fèroe, Islàndia. Des d'Islàndia, l'explorador Eric el Roig va partir a la colonització de Groenlàndia a finals del , i sortint des d'allà, a inicis del , els seus fills descobririen Amèrica, que ells anomenarien Vinland. Des del nord de les illes Britàniques els vikings noruecs atacaren Escòcia, el nord d'Anglaterra, Irlanda i l'illa de Man, i més al sud, França i fins i tot la península Ibèrica.
S'ha discutit bastant sobre l'origen d'aquestes migracions escandinaves i hi ha diverses teories que intenten explicar-les, tot i que se sap que coincideixen amb altres esdeveniments importants, com l'ús del ferro en la fabricació d'eines agrícoles, que hauria incrementat el potencial productiu i la necessitat de nous terrenys per al cultiu. Un altre esdeveniment fou l'aparició, a finals del , d'una societat noruega organitzada en petits regnes els monarques dels quals exigien impostos. Molts noruecs van preferir emigrar i la manera més pròxima d'obtenir recursos fou el saqueig, activitat que els valgué als vikings una mala reputació a Europa. Tanmateix, altres es van dedicar al comerç o s'assentaren pacíficament a les noves terres. A les colònies vikingues de les Illes Britàniques, la població celta fou assimilada per la cultura nòrdica, com fou el cas dels regnes vikings de l'illa de Man i Dublín. També hi va haver vikings noruecs que van servir militarment a les corts de Nóvgorod i Constantinoble.
Unificació i intervencions daneses miniatura|L'arribada d'Olaf Tryggvason a Noruega el 995 suposà l'inici de la cristianització del país. En aquesta il·lustració de Peter Nicolai Arbo (1860), és acompanyat de missioners anglosaxons miniatura|El rei Harald Hardråde cau en la batalla de Stamford Bridge de 1066. La seva invasió a Anglaterra es considera com l'última expedició vikinga de la història. Pintura de Peter Nicolai Arbo En l'era vikinga, els jarls locals van començar a organitzar-se per regions. Els poblats al voltant del fiord de Trondheim s'uniren en una lliga regida per un sol ting (assemblea), mentre al sud de Noruega va ocórrer un fet molt similar. El regne més estable i fort fou el de Vestfold-Oppland Occidental, que tenia la zona agricola més rica de Noruega i la ciutat de Skiringssal, un centre comercial on confluïen rutes internacionals.
A finals del Harald I de Noruega va assumir el poder com a rei de Vestfold. Amb aliances amb els jarls de Møre i Håløyg va poder incrementar el seu poder i derrotà els seus rivals de Hordaland i Rogaland en la batalla de Hafrsfjord (vers el 872). Aquesta batalla ha estat considerada tradicionalment com l'esdeveniment que marcà la unificació del país en un sol regne sota l'autoritat de Harald. Tanmateix, sembla que el monarca no va tenir el control efectiu de tot el país, malgrat ser reconegut nominalment en diverses regions. En aquella mateixa època, es creu que la regió de Noruega Oriental (Østlandet) era vassalla del rei de Dinamarca, un regne més poderós.
Els successors de Harald no van poder enfortir al poder monàrquic i les lluites intestines dels monarques amb els jarls o els pretendents rivals propiciaren la intervenció de Dinamarca, la qual cosa va convertir Noruega en un regne vassall seu. El descontentament entre alguns jarls pel fet d'estar sotmesos al rei danès fomentà el naixement de líders locals que, tanmateix, serien derrotats per Dinamarca. El fill de Harald, Haakon el Bo, fou el primer rei noruec a adoptar el cristianisme, però no va poder establir la nova fe davant de la reticència de la població. Olaf Tryggvason, pertanyent a la dinastia Cabellera Bonica, hi arribà procedent d'un exili el 995 i de seguida va ser nomenat rei; inicià la conversió de Noruega al cristianisme, una tasca per a la qual va fer servir missioners anglesos i, a vegades, mètodes violents, però no va aconseguir el control efectiu del país i fou derrotat en la batalla de Svolder l'any 1000. El seu nebot, Olaf el Sant, aconseguiria, 15 anys després, enfortir la monarquia i l'Església i establir estrictes lleis, però els seus rivals van demanar novament la intervenció de Dinamarca i van aconseguir expulsar-lo i finalment donar-li mort al 1030.
La ràpida canonització d'Olaf va fer que el seu fill Magne Olavsson ocupés el tron el 1035. Magne arribà a un acord amb el seu rival Hardecanut de Dinamarca: el que sobrevisqués a l'altre prendria el poder d'ambdós regnes. Magne heretà el tron de Dinamarca el 1042. El seu oncle Harald Hardråde tornà de Constantinoble el 1045 i reclamà una part del tron. A la mort de Magne, Noruega i Dinamarca es van separar i Harald Hardråde, el successor a Noruega, intentà sense èxit conquerir Dinamarca; el 1066 viatja a Anglaterra a reclamar el tron d'aquest país, però troba la mort en la batalla de Stamford Bridge davant el seu enemic Harold II d'Anglaterra. Amb la seva mort finalitza l'era vikinga.
Edat mitjana miniatura|La catedral de Nidaros, un dels principals monuments medievals de Noruega Entre 1066 i 1130, el Regne de Noruega ja s'havia establert sòlidament, per bé que encara tenia un sistema administratiu bastant rudimentari. En l'època immediatament posterior a l'era vikinga, es va assolir a Noruega un període de pau interna i de creixement econòmic, però la manca d'un sistema clar del dret de successió del tron provocà tensions i finalment, després de la mort de Sigurd el Croat el 1130, una guerra civil.
Baixa edat mitjana miniatura|esquerra|Sigurd I de Noruega al costat de Balduí I de Jerusalem. Il·lustració de Gerhard Munthe A finals del havia augmentat el nombre de ciutats, i entre aquestes van florir Oslo, Nidaros, Bjørvin i Tønsberg. El regnat d'Olaf III, anomenat el Pacífic, va conèixer un període de pau i properidad. Olaf III seria el primer rei noruec a mostrar gran interès per la literatura. Alhora, es van reforçar els llaços amb Roma i Europa, es consolidà l'organització de l'Església i es va establir la primera diòcesi noruega a Nidaros (posteriorment elevada a arxidiòcesi); li van seguir les diòcesis de Selja en la dècada de 1070 (traslladada a Bjørgvin abans de 1090) i Oslo, en la dècada de 1090. La diòcesi de Stavanger va ser fundada el 1125 i la de Hamar el 1153. Addicionalment depenien de Nidaros la diòcesi de les Òrcades i la de les Fèroe.
Magne III de Noruega el Descalç aprofità la pau al país per emprendre una campanya militar contra les Illes Britàniques, en un intent de recuperar les passades glòries vikingues. Va aconseguir la submissió de les Hèbrides i l'illa de Man, però va morir en campanya a Irlanda.
A Magne III li van sobreviure els seus tres fills, però només els dos majors van governar conjuntament de manera duradora. Mentre Øystein I va dur a terme una intensa tasca de construcció de ciutats, palaus i esglésies, el seu germà Sigurd I és recordat per haver participat en una croada a Jerusalem.
L'era de les guerres civils
miniatura|Els seguidors de Magnus Erlingsson incendiant les cases dels seus adversaris. Il·lustració de Wilhem Wetlesen El fet que hi hagués sovint més d'un successor al tron venia donat per les lleis de successió noruegues, que establien que tots els fills barons del rei heretaven el govern. Fins llavors, els conflictes entre els successors no n'havien passat a majors, però a la mort de Sigurd el Croat el 1130 es desencadenà una sèrie de guerres civils que durarien més d'un segle i que alimentarien conflictes socials i econòmics.