VHS, acrònim de Video Home System (sistema de vídeo domèstic), és un sistema d'enregistrament d'àudio i vídeo analògics en cinta magnètica desenvolupat per JVC els anys 1970. El seu sistema és semblant al de les cintes d'àudio (cassette), però amb una cinta més ampla i amb una carcassa més gran que incorpora una tapa, que s'aixeca amb un botó que es troba al lateral dret i que protegeix la cinta. La qualitat d'imatge que oferia era inferior a la dels sistemes Betamax i 2000, però, així i tot, a la primeria dels anys 80 va imposar-se com sistema estàndard, i ho va ser durant més de quinze anys fins a l'arribada del DVD, que ofereix millor qualitat d'imatge i la possibilitat d'enregistrar continguts multimèdia, diferents idiomes, subtítols, etc., a més de patir menys desgast pel seu ús.
Història La història de VHS s'inicia poc després del llançament del sistema de gravació i difusió de vídeo U-matic el 1969. Tal creació havia estat fruit de la mostra de cooperació per part de les empreses Sony, Matsushita i JVC. Encoratjats amb l'èxit d'U-matic, les tres companyies van decidir centrar-se en el desenvolupament d'un sistema de gravació de vídeo domèstic, ja que en aquell moment, l'únic reproductor domèstic de cassets de vídeo era produït per Philips, però eren cars, poc fiables amb poc ni gaire èxit comercial.
Per una banda, Sony escollí desenvolupar una versió compacta d'U-matic, utilitzant una cinta d'ample de mitja polzada i el mateix tipus de sistema de càrrega que l'anterior projecte, que va evolucionar fins al Betamax i que, després d'un curt període de desenvolupament va entrar en producció l'any 1975. Per l'altra banda, Matsushita va començar a treballar independentment en el seu sistema de casset, que inicialment va anomenar XV, però que va presentar moltes dificultats tècniques i mai va arribar més enllà de ser un prototip.
JVC, també va decidir començar un projecte des de zero. Va establir un petit equip de desenvolupament sota la direcció de Kenjiro Takayanagi i liderat pels enginyers superiors Yuma Shiraishi i Shizuo Takano. A la fi de 1971 van crear un document anomenat «VHS Development Matrix» que recollia les especificacions bàsiques del nou sistema. A més, establia diversos objectius fonamentals per al nou VTR. miniatura|Una cinta VHS
1. El sistema havia de ser compatible amb qualsevol aparell de televisió normal. 2. La qualitat de la imatge havia de ser similar a l'emissió d'aire normal. 3. La cinta havia de tenir almenys una capacitat d'enregistrament de dues hores. 4. Les cintes havien de ser intercanviables entre les màquines i el sistema general hauria de ser versàtil, el que implicaria que fos capaç de gravar programes de televisió i utilitzats per mitjà d'una videocàmera. 5. Les gravadores havien de ser assequibles, fàcils d'operar i tenir uns costos de manteniment baixos. 6. Les gravadores havien de ser capaces de reproduir-se en alt volum, les seves peces havien de ser intercanviables, i ser fàcils de donar servei.
A principi de 1972, la indústria de gravació de vídeo comercial al Japó va tenir un èxit econòmic. Això suposà una reducció dels pressupostos per a JVC, el projecte es va arxivar i la major part de l'equip es va dissoldre. Malgrat tot, Takano i Shiraishi van continuar treballant en secret en el projecte. L'any 1973, van reeixir la producció d'un prototip funcional a més a més del suport i finançament de Konosuke Matsushita, president de la companyia Matsushita, que era impressionat pel projecte.
Durant l'any 1974, l'equip JVC va tenir l'oportunitat de veure un prototip de gravadora de vídeo Betamax, que van llançar a producció l'any següent. L'equip es va sorprendre en descobrir que era de mida molt més gran que el propi prototip i que només podia gravar durant una hora, la meitat de temps que el seu projecte. Sony, en veure el seu avanç, va repetir la seva oferta a JVC per unir-se a ells i desenvolupar Betamax, però ara l'equip tenia encara més confiança en el seu sistema i es va prendre la decisió de continuar.
Però, aquell mateix any, el Ministeri Japonès de Comerç Internacional i Industrial (MITI) va intentar obligar Sony a estandarditzar-se en només un format d'enregistrament de vídeo per tal d'eliminar la confusió provocada en els consumidors després de tants projectes. Sony va acceptar i va continuar amb el prototip funcional de Betamax, a punt de ser tret a mercat. Per evitar que el MITI adoptés Betamax, JVC va treballar per convèncer altres empreses, en particular Matsushita, perquè acceptessin el model VHS, i així treballar contra Sony i el MITI. Matsushita va coincidir, sobretot perquè estava preocupat que Sony pogués esdevenir líder del camp si el format Betamax era l'únic que es podia fabricar.
Així i tot, Betamax no era l'únic sistema de gravació de vídeo domèstic del que JVC s'havia de preocupar. El 1974, BASF havia demostrat un sistema de gravació de vídeo de capçal fix anomenat LVR (enregistrament de vídeo longitudinal). Mentrestant, Philips i Grundig havien actualitzat el seu format VCR amb més temps d'enregistrament i millora fiabilitat. A més, havien començat a treballar en el sistema Philips V2000, que oferia un temps de reproducció substancialment més llarg i una millor qualitat d'imatge amb cassets de doble cara.
miniatura|Primer logo de VHS Les vendes inicials del VHS van ser bastant bones tot i que van retrocedir substancialment en pocs mesos. De totes maneres, es va decidir llançar el producte l'any 1977 als Estats Units, el que va donar-li l'impuls suficient a JVC per entrar en el mercat europeu. La característica més important del mercat del Regne Unit va ser una aliança entre JVC i Thorn, que posseïa la marca Ferguson i diverses cadenes de lloguer de televisió de carrer. El mercat de lloguer de VCR va prosperar, motivat per l'aparició de cintes pregravades. VHS també es va ser el format d'elecció per als primers consumidors de vídeos pornogràfics. De fet, la disponibilitat de films i pel·lícules pirates en VHS va servir per augmentar la popularitat del format en aquells primers dies. A més a més, varen concretar-se aliances entre les distribuïdores cinematogràfiques més importants, com ara Paramount o The Walt Disney Company, que varen anar llançant gradualment films en format VHS.
L'any 1981, VHS ja havia començat a establir un avantatge per davant de les altres companyies. Al camp Betamax hi havia Sony, Sanyo, Toshiba i NEC. VHS, per contra, incloïa Akai, Ferguson, GEC Hitachi, JVC, Mitsubishi, Nordmende, Panasonic, Sharp i Telefunken. Per aquest moment, el sistema V2000 havia estat llançat i incloïa les empreses Philips, Pye, Grundig i ITT. A poc a poc, el mercat es va polaritzar cap al format VHS i fins i tot Philips va començar a produir sèries de màquines VHS a principi de l'any 1985. L'any 1988, Sony va admetre la seva derrota i va anunciar la producció d'una línia de gravadores VHS, que també van demostrar una bona qualitat respecte a la competència. El VHS ocupava aleshores el 95% del mercat. El resultat fou que el VHS va quedar de facto el format estàndard i fins a l'aparició l'any 2005 del DVD com a mitjà de gravació.
Detalls tècnics Mecanismes de lectura de cinta La gravadora de videocasset VHS utilitza un mecanisme senzill, molt semblant als cassets d'àudio, mitjançant el qual s'accedeix al contingut de la cinta. Quan s'introdueix una videocasset VHS queda reclòs dins d'un suport que el desplaça suaument cap als engranatges, encarregats de fer rodar els carrets de la cinta. Al mateix temps, la tapa protectora frontal s'aixeca pels seus extrems per dos petits elevadors, deixant la cinta al descobert i al mig de dos capçals ubicats en cada costat de la videocasset. Després, un mecanisme de tensors impulsa la cinta i l'ajusta fins al capçal principal, que gira ràpidament cap a l'esquerra de manera immediata a l'instant quan la cinta és transportada fins a ell, mentrestant que els dos capçals situats a prop d'uns infrarojos (ubicats a la dreta i a l'esquerra, encarregats de detectar l'espai transparent de la cinta, i de rebobinar o avançar-la), que situen la cinta en posició recta per fer més lleugera la travessa de la cinta. Després, un engranatge s'encarrega de fer avançar el carret de cinta, mentre que el capçal principal llegeix de forma magnètica (com un senyal de televisió) el so i el vídeo. En enregistrar, un petit capçal emet un senyal electromagnètic que esborra la informació de la cinta i seguidament copia les ones magnètiques del senyal de la televisió que es troba en el sintonitzador de l'enregistrador VHS.
Gravació de vídeo Una videocasset de VHS pot tenir un màxim de 430 metres de cinta tenint en compte el gruix de la cinta, que ofereix al voltant de tres hores i mitja de visionat pel sistema NTSC i cinc hores pel sistema PAL en mode de qualitat estàndard (SP). Altres velocitats inclouen LP i EP/SLP, que dupliquen o tripliquen la duració, per a regions de NTSC. Aquestes reproduccions lentes causen una lleugera reducció en la qualitat d'imatge (des de 250 línies a 230 línies analògicament horitzontals); també, aquest tipus de gravacions lentes no es poden reproduir en reproductors VHS que no van equipats amb la tecnologia necessària de velocitats de cinta.
Les cintes VHS tenen aproximadament 3 MHz d'amplada de banda en vídeo, el que assoleix una velocitat de llarga duració per l'ús de la gravació d'exploració helicoidal d'un senyal de freqüència modulada de luminància (blanca o negre), amb una baixa conversió de senyals de colors gravats directament en la banda. Atès que el VHS és un sistema analògic, les cintes VHS reprodueixen el vídeo mitjançant senyals d'ona, de forma similar a una televisió. Les formes de les ones per línies d'escaneig poden arribar a les 160 ones com a màxim, contenint 525 línies en pantalla en format NTSC. En mode PAL, té 625 línies (576 visibles). En terminologia digital actual, el VHS equival a aproximadament 320x480 píxels amb un radi de senyal de reducció de la imatge de 43 dB.
JVC va voler competir amb el Super-Beta de l'any 1985 amb el VHS HQ (alta qualitat). La modulació de freqüència del senyal de luminància del VHS està limitada a tres megahertzs, el que impossibilita una alta resolució, però la marca HQ inclou la reducció de soroll en la luminància, reducció de soroll en crominància, extensió del white clip i un circuit que millora la nitidesa. L'efecte era incrementar l'aparent resolució horitzontal del gravador de VHS des de 240 fins a 250 anàlegs (equivalents a 333 píxels de dreta a esquerra, en terminologia digital).
L'any 1987, JVC va introduir el format Super VHS, amb una extensió de banda a cinc megahertzs, 560 píxels d'esquerra a dreta. En comparació a aquesta, el DVD té 480 línies analògiques horitzontals, i per això una cinta Super VHS pot capturar un DVD o una emissió en vídeo DtV estàndard amb tan sols una petita quantitat de desenfocament. La resolució de croma va mantenir aproximadament l'amplada de banda de 0,4 megahertzs o 30 línies analògiques horitzontals, com era comú en les normes de la cinta de VHS d'Umatic Betamax. A més a més, una emissió NTSC està limitada a 120 línies màximes de crominància (el DVD té 240 línies de croma horitzontals).
Valor dels paràmetres del sistema VHS Paràmetre ValorsNombre de capçals2, diametralment oposadesDiàmetre del tambor62 mmVelocitat de gir del tambor25 rpsVelocitat de cinta2,339 cm/segVelocitat relativa capçal-pista4,84 m/segAngle capçal-pista de vídeo5*59"30'Ample de cinta1/2 polzada (12,7 mm)Ample de cinta per a vídeo10,6 mmAmple de cinta per a àudio1 mmAmple de cinta per a pista de control0,7 mmAmple de les pistes de vídeo49 pm
Variacions Super-VHS / ADAT / SVHS-ET