Can Baró és una masia de Barcelona que dona nom a un barri situat al vessant sud del turó de la Rovira i està catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C). Actualment, acull l'escola ACIS Artur Martorell.

Història Antigament anomenada torre d'en Conill, el primer propietari conegut fou Bernat Conill, ciutadà de Barcelona, que ja la posseïa el 1390, i a la seva mort cap al 1396 la va deixar en herència al seu fill Iu, que va anar comprant camp adjacents. Casat amb Clara, va ser succeït per la seva filla Agnès Conill, que es va casar amb Berenguer de Vilatorta, i el 1442, ja vídua, va vendre la finca al paraire de Barcelona Joan Illa. El 1452, aquest la va revendre a Ramon Ros, que va anar comprant més peces de terra per tota la muntanya i havia fet una donació inter vivos al seu germà Miquel, monjo del monestir de Sant Cugat del Vallès.

El 1498 la vengueren a Joan Berenguer d'Aguilar i de Miquel, que donaria nom a la torre i també a la muntanya (puig d'Aguilar). La seva filla Caterina Anna d'Aguilar i de Junyent es va casar amb Galceran de Dusai i de Malla, i l'hereu fou el seu net Jaume d'Aguilar, òlim de Dusai, que va continuar ampliant la propietat mitjançant adquisicions. Es va casar amb Àngela de Peralta-Camporrells i de Sescomes, senyora d'Enfesta i de Bellveí i baronessa de Castellet, i l'hereu fou el fill segon del matrimoni, Jaume Onofre d'Aguilar i de Peralta-Camporrells, que el 1566 es va casar amb Marianna Caçador i Caçador, i el 1593 van vendre la propietat per 1.200 lliures a Jeroni Vila i d'Ortiz (†1617), ciutadà honrat de Barcelona.

Aquest es va casar amb Beatriu de Guimerà-Papiol i d'Amat, amb qui va tenir un fill, Segimon, que es va casar amb Isabel de Vilanova i Descall, originària de Perpinyà, i van tenir una filla, Beatriu, que va morir el 1621 amb només 10 anys d'edat. Segimon havia mort abans que el seu pare, i la propietat va ser heretada pel seu oncle Jaume Ramon Vila, monjo del monestir de Sant Jeroni de la Murtra i eminent historiador. Va fer dos testaments, en un dels quals llegava tots els seus béns al monestir. Finalment, la finca va ser heretada pel seu nebot Bernat Salbà i Vila, fill de la seva germana Violant i de Pau Salbà.

Casat amb Isabel de Cardona, va morir el 1649 i fou succeït per la seva filla Caterina Salbà i de Cardona (†1685), que es va casar en segones noces amb Dalmau d'Ivorra i d'Ança-Luna-Bellera, baró de Cervelló i senyor de Sant Vicenç dels Horts, que li donaria nom. L'hereu fou el seu net Guillem Ramon d'Ivorra-Salbà (†1707), casat amb Maria Manuela de Vilallonga i Sayol, a qui va succeir el seu fill Ramon Feliu d'Ivorra-Salbà i de Vilallonga, que el 1737 la va vendre al metge barceloní Francesc Sampere (o Santpere) per 9.000 lliures.AHPB, notari Bonaventura Galí, 21-12-1737.

Aquest va morir el 1743 i fou succeït per la seva filla Eulàlia Sampere i Saldanya, casada amb Josep Escuder. El 1749 va fer una concòrdia amb el monestir i els hereus del baró, i l'escriptura notarial incloïa un plànol realitzat pel geòmetra Francesc Clavera. Va morir el 1782 sense fills i va llegar la casa al seu nebot Josep Manuel Pascali i Sampere,AHPB, notari Gaietà Olzina, manual 1.105/42, f. 105-129, 27-05-1782. Obertura del testament d'Eulàlia Sampere. ambaixador a Suïssa, que el 1794 va rebre el títol de baró de Sant Lluís. Casat amb Maria de Pau i van Marcke de Lummen, va ser succeït per la seva filla Manuela Pascali i de Pau, que es va casar dues vegades, la primera amb Ferran de las Llanas i Ballparda i la segona amb Antoni Josep de Castilla.

Com d'altres hisendats, abandonà la ciutat arran de la invasió napoleònica i morí a Tarragona el 1810. Fou succeïda pel seu fill Lluís de las Llanas i Pascali, i aquest pel seu fill Jeroni de las Llanas i Mena, que morí sense descendència. Aleshores, el patrimoni dels barons de Sant Lluís va passar a mans dels germans madrilenys Joaquín i María Luisa de las Llanas y López de la Huerta, fills de Lluís de las Llanas i Mena i de Carolina López de la Huerta. Joaquín de las Llanas promogué un projecte d'urbanització dels extensos terrenys, que donà origen a l'actual barri al voltant del mas. El 1869, una part fou segregada per a construir els dipòsits de la Societat d'Aigües de Barcelona, provinent del manantial de Dosrius.

Hi ha notícies que afirmen que el 1909, el mas va acollir gent que fugia dels aldarulls provocats durant la Setmana Tràgica, i que durant la Guerra Civil serví com a hospital. Després es convertí en col·legi dels jesuïtes.

Arquitectura De planta basilical amb el coronament curvilini, consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La façana és força interessant amb obertures distribuïdes simètricament, amb tres balcons que fan d'ampit al primer nivell i tres finestres al segon pis. Totes aquestes obertures tenen els brancals i llindes rectes (menys la del balcó central que disposa d'un arc escarser), fetes de blocs de pedra ben escairada que sobresurten lleugerament del revestiment de la façana. Probablement, les finestres de les golfes hagin estat tapiades i en el seu lloc s'hi ha instal·lat un rellotge de sol que presideix la façana.

La data de 1674 que hi ha inscrita a la llinda de pedra de la porta d'entrada es creu que és la data de la reforma d'una construcció més antiga.

Referències

Vegeu també

Palau Berenguer d'Aguilar Palau Solterra-Barberà Casa-fàbrica Armans-Parcet Casa Sampere Can Tito Serra

Bibliografia

Baró Categoria:Patrimoni monumental d'Horta-Guinardó Categoria:Can Baró