Gustav Landauer (7 d'abril de 1870, Karlsruhe, Baden-Württemberg - 2 de maig de 1919, Múnic, Baviera) va ser un dels principals teòrics de l'anarquisme a Alemanya al fin de siècle. Va ser un defensor del comunisme llibertari i un pacifista declarat. Landauer és també conegut pel seu estudi i traducció de les obres de William Shakespeare a l'alemany. Un dels seus nets, amb la dona i autora Hedwig Lachmann, és Mike Nichols, el director escriptor i productor nord-americà de televisió, teatre i cinema.
Vida i carrera Gustav Landauer va ser el segon fill de Rosa (Neuberger) i Herman Landauer,Faces of America: How 12 Extraordinary People Discovered Their Pasts, per Henry Louis Gates, Jr., 2010, p. 10 propietari d'una botiga de sabates a Karlsruhe, al Gran Ducat de Baden, on va anar a escola. La seva família era jueva. Va ser acudir a classes de filosofia, filologia alemanya i història de l'art a Heidelberg, Estrasburg i Berlín. Després de deixar els seus estudis el 1893, va treballar com a periodista independent i orador públic.
Les seves últimes obres mostren la influència duradora de Johann Wolfgang von Goethe i de Lev Tolstoi, però també es va sentir atret per la filosofia de Johann Gottlieb Fichte i la l'anarquisme mutualista francès de Pierre-Joseph Proudhon i les teories socialistes de l'anarquisme de Mikhaïl Bakunin i sobretot l'anarquisme comunista de Piotr Kropotkin.
La seva segona esposa, Hedwig Lachmann, va ser una traductora consumada, i van treballar junts per traduir diverses obres a l'alemany, incloses les de dramaturg britànic Oscar Wilde, com El retrat de Dorian Gray, i el poeta nord-americà Walt Whitman.
La primavera de 1889 a Berlín, Landauer va conèixer al seu patrocinador i amic durant molt de temps, l'autor i filòsof Fritz Mauthner. L'abril de 1891 es va unir a la Lliure Volksbühne de Berlín i va declarar el seu suport al Friedrichshagener Dichterkreis per la literatura naturalista.
Al febrer de 1892 Landauer es va convertir en un membre de lAssociació dels Socialistes Independents (Verein Unabhängiger Sozialisten) i d'un grup d'editors del seu portaveu Òrgan Socialista dels socialistes independents (Sozialistisches Organ der unabhängigen Sozialisten). En aquest periòdic, va escriure una sèrie d'articles sobre art, però també comentaris crítics sobre temes polítics, i també sobre les perspectives econòmiques de Karl Marx i Eugen Dühring.
Juntament amb els seus amics del grup de literatura "Els Joves" (Die jungen), que també van treballar amb l'Associació dels Socialistes Independents, va fundar el "Nova Escena Popular Lliure" (Neue Freie Volksbühne).
El 1892 Landauer es va casar amb la costurera Margarethe Leuschner. El juliol del 1893 l'Associació dels Socialistes Independents, de la qual Landauer s'havia convertit en el membre líder de la seva ala anarquista, es va separar. En el mateix mes va posar fi a la seva cooperació amb la revista "socialista" (Sozialist) l'últim número de la qual va aparèixer el gener de 1895.
A la "Convenció Internacional de Treballadors Socialistes" de la II Internacional Socialista a l'agost de 1893 a Zuric, Landauer, com a delegat per als anarquistes de Berlín, aboga per un "socialisme anarquista". Enfront d'una minoria anarquista la convenció amb 411 delegats de 20 països va aprovar una resolució en favor de la participació en les eleccions i l'acció política en els parlaments. Els anarquistes van ser exclosos de la II Internacional Socialista.
Landauer va ser arrestat per "incitació a la desobediència civil" a l'octubre de 1893, i condemnat 2 mesos de presó. Al desembre, la pena es va fer extensiva a 9 mesos, que Landauer complí a la presó de Sorau (Żary avui dia).
Després de Landauer hagués estat incapaç d'establir una forma de vida segura a Suïssa el 1895 va tornar a Berlín, on va viure molt modestament en un cercle d'artistes, literats, gent de teatre i crítics. Entre 1895 i 1899 va publicar una altra revista titulada "socialista-anarquista mensual" (Sozialist - Anarchistische Monatszeitschrift).
El 1899 Landauer va conèixer la poetessa i professors d'idiomes Hedwig Lachmann, qui més tard es convertiria en la seva segona esposa. Al setembre d'aquest any van decidir romandre junts per un període més llarg a Anglaterra, on Landauer es va convertir en un amig molt proper de l'anarquista rus Piotr Kropotkin. Durant aquest temps, Lachmann i Landauer van tenir la seva filla Gudula. El 1902 van tornar a Berlín.
El 1903, Landauer es va divorciar de la seva esposa i es va casar amb Hedwig Lachmann el mateix any. El 1906 va néixer la seva segona filla Brigitte.
El 1907 va protagonitzar amb Pierre Ramus una discussió sobre l'esperanto a les pàgines de Die Freie Generation. Landauer criticava la defensa que Ramus feia de la llengua internacional.
Des 1909 a 1915 Landauer va publicar la revista "El Socialista" (Der Sozialist) a Berlín, que va ser considerat com el portaveu de la "Federació Socialista" (Sozialistischer Bund), fundada per Landauer, el 1908. Entre els primers membres es compten Erich Mühsam i Martin Buber. Com una organització política de la federació es va mantenir sense importància.
En aquests anys Landauer mateix va escriure 115 col·laboracions per a la revista sobre art, literatura i filosofia, i també política contemporània. En aquesta revista també va publicar traduccions pròpies del filòsof francès i teòric de Pierre-Joseph Proudhon. A causa de la restricció de la censura la revista va haver de tancar.
El 1914, Landauer no es deixà portar per l'entusiasme general per l'esforç de guerra alemany. En el seu lloc, va lluitar contra això des del principi seguint seu punt de vista anarquista i pacifista.
A causa de les dificultats cada vegada majors i la pobresa durant la guerra, Landauer i la seva família es va traslladar de Berlín a Krumbach, prop d'Ulm, al sud-oest d'Alemanya. Allà, la seva dona va morir el 21 de febrer de 1918 de pneumònia.
Immediatament després de la guerra i l'inici de la revolució de novembre (Revolució Alemanya) Kurt Eisner, va enviar una carta a Landauer al 14 novembre 1918 convidant-lo a participar en la Revolució i l'establiment d'una República Soviètica de Baviera: "El que m'agradaria que feu és contribuir en la reconstrucció de les ànimes per la paraula ".
Després de l'assassinat d'Eisner per l'estudiant d'extrema dreta d'Anton Graf von Arc auf Valley el 21 de febrer de 1919 els debats sobre la qüestió d'un consell (soviet) o un sistema parlamentari en la nova república bavaresa van créixer en intensitat. Quan la república soviètica va ser proclamada el 7 abril 1919 contra el govern electe de Johannes Hoffmann, Landauer es va convertir en Comissionat de la Il·lustració i la Instrucció Pública. El govern de la primera República Soviètica de Baviera (Erste Räterepublik des Freistaates Bayern) va ser dominat inicialment pels socialistes independents i pacifistes com Ernst Toller (escriptor i poeta) o Silvio Gesell i els anarquistes com Erich Mühsam o Landauer. El primer i únic decret de Landauer va ser prohibir les classes d'història a les escoles de Baviera.
Tres dies després que el govern soviètic havia estat pres pels funcionaris del KPD (Partit Comunista d'Alemanya) al voltant de Eugen Levine i Max Levien. Gustav Landauer es va decebre amb les seves polítiques i va renunciar a tots els seus càrrecs polítics, el 16 d'abril de 1919. miniatura|Gustav Landauer (1892)
Després de ser reconquerida la ciutat de Múnic per l'exèrcit alemany i les unitats de Freikorps, Gustav Landauer va ser arrestat l'1 de maig de 1919 i apedregat fins a la mort pels soldats un dia després a la presó de Stadelheim de Múnic.
Després que els nazis van ser elegits a Alemanya el 1933 van destruir la tomba de Landauer, que havia estat erigida el 1925, van enviar les seves restes a la congregació jueva de Múnic, carregant-los els costos. Les restes de Landauer més tard va ser posades a descansar al Munich Waldfriedhof (Bosc Cementiri).
Metafísica i religió Les idees de Landauer sobre la metafísica i la religió van canviar al voltant de 1900. En el seu assaig Cristinisme i Anarquisme ("Christentum und Anarchismus"), publicat el 1895 a la revista Sozialist) Landauer es va posar contra la religió. Especialment va rebutjar les religions monoteistes com el cristianisme, el judaisme o l'islam, dient que ell negava qualsevol revelació. Això també es pot veure en un text de 1895 en una sèrie d'articles "Zur Entwicklungsgeschichte des Individuums" (Sobre la història del desenvolupament de la persona) en el qual Landauer es va pronunciar a favor de Siddharta Gautama. A diferència de les religions esmentades anteriorment, Buda recolzà les seves afirmacions amb arguments. Sota el mantell místic-simbòlic dels ensenyaments de la reencarnació creu haver descobert el jaciment profund del "nucli de veritat" i que ara podia expressar la veritat sense el mantell. Fins a 1903 Landauer va rebutjar clarament els conceptes religiosos, com Déu, la immortalitat, el més enllà, la revelació, etc. En el seu lloc, ell creia en la racionalitat i la il·luminació.
No obstant això, en el seu assaig "Skepsis und Mystik" (Escepticisme i Misticisme), publicat el 1903 hi ha un gir en el pensament de Landauer cap al misticisme. La seva traducció, les "Doctrines del Mestre Eckhart"Meister Eckart: el terme Meister en alemany significa Magister in theologia, es podria traduir per mestre o també llicenciat. (Die Schriften des mystischen Meister Eckhart) des de l'alt alemany mitjà en l'alt alemany es va publicar també el 1903. Landauer encara continua sent escèptic sobre el concepte del mestre Eckhart de Déu, perquè en lloc de parlar de Déu en realitat només parla sobre el món, esperit mundà o en el món. La unitat de Déu del mestre Eckhart es veu des de la perspectiva de l'essència i la felicitat de la natura, la "essència" de les coses és transcendent. Per tant, es pot argumentar que Landauer tenia el "panteisme" al cap. També sovint erròniament anomena Mestre Eckhart el panteista. Per Eckhart, el terme "panenteisme" ("Totes les coses estan en Déu"), probablement seria més apropiat. El punt de vista de Landauer de la religió en la concepció del seu misticisme es pot caracteritzar de la següent manera: Encara mira a les manifestacions concretes de "El cristianisme eclesiàstic" com una cosa negativa, entre ells "els sacerdots i professors de filosofia", però també sacerdots i fundadors de la filosofia "que ràpidament consideren la pau com una cosa positiva ". Ell es solidaritza amb aquells "que volen la pau amb passió però no pot ser apaivagat per qualsevol cosa, com els heretges, els sectaris i els místics". Entre altres coses, a "Skepsis und Mystik" (Escepticisme i Misticisme) Landauer esmenta Dionís Areopagita, Joan Escot Eriúgena, Mestre Eckhart, Giovanni Pico della Mirandola, Jakob Böhme, Angelus Silesius i Alfred Mombert. El seu tret comú era que no acceptaven els termes i conceptes com a intel·lectualment correctes i que s'oposen per tant als grups religiosos. Per a aquests pensadors el món dels sentits era només una cosa metafòric. Per segregació ells tractarien d'unir el seu jo amb el món. Landauer respecte al misticisme que li va permetre incloure a Crist en el seu pensament. Ell interpreta que Crist és un "símbol de l'home esdevenint Déu". Per Landauer convertir-se en Déu significa la fusió del jo amb el món i això és exactament el que Crist ens va ensenyar.
A l'edat de 22 anys Landauer va trencar amb la comunitat religiosa jueva. Com s'ha descrit abans, i es refereix a la tradició mística cristiana bastant més que al judaisme. Al voltant de 1907, intencionadament va tornar al judaisme i les seves tradicions religioses. Un impuls important per a aquesta inversió va venir de Martin Buber, amb qui era molt amic. Buber també es va ocupar a principis de segle, amb la mística cristiana. A partir de llavors Landauer també inclou el "misticisme Hassidim" en el seu pensament.