El bé comú o procomú és, en l'àmbit de la filosofia, l'economia i la ciència política, allò que és compartit i que és beneficiós per a tots o gran part dels membres d'una comunitat determinada, o, en alguns casos, allò que s'ha aconseguit per la ciutadania, ja sigui per acció col·lectiva o per la participació en l'acció política i el servei públic d'una comunitat determinada. El concepte difereix depenent de la doctrina filosòfica aplicada.
Ja a l'antiga Grècia filòsofs com Plató i Aristòtil van analitzar el concepte. Aristòtil ho entenia com allò que és de la comunitat i accessible només per aquesta, compartit individualment pels seus membres. El concepte de bé comú s'ha anat desenvolupant al llarg de la història gràcies a les reflexions de diversos polítics, teòrics, filòsofs i economistes, entre els quals destaquen Tomàs d'Aquino, Nicolau Maquiavel, John Locke, Jean-Jacques Rousseau, James Madison, Adam Smith, Karl Marx, John Stuart Mill, John Rawls.
En teoria econòmica contemporània es considera que un bé comú és un recurs compartit no excloent, mentre que el bé comú està més relacionat amb l'economia del benestar. Aquest benestar, pot estar relacionat amb una teoria moral del bé, com l'utilitarisme. La Teoria de l'elecció social intenta entendre els processos pels quals es pot assolir el bé comú en societat, mitjançant l'estudi de sistemes de presa de decisions col·lectives. Per altra banda, la Teoria de l'elecció pública aplica metodologies microeconòmiques per tal d'explicar com els interessos privats afecten l'activitat política i els resultats relacionats d'aquesta.
Definició El terme bé comú ha estat utilitzat de maneres molt diverses i escapa a una definició única. La majoria de definicions, però, es poden agrupar en dues famílies: substantives i de procediment. Segons les definicions més substantives, el bé comú és allò que és compartit i beneficiós per la majoria de membres d'una comunitat. Algunes definicions inclouen quins són els factors o valors beneficiosos. En canvi, les definicions més relacionades amb els procediments, formulen que el bé comú és el resultat de tot allò aconseguit mitjançant la participació col·lectiva i la formació d'un desig o voluntat compartida.
Aproximació filosòfica i política Fent servir diverses denominacions, el concepte de bé comú s'ha fet servir de manera recurrent al llarg de la història del pensament polític i filosòfic. Aristòtil ho descrivia com la idea de l'interès comú (to koinei sympheron, en grec) com la base per a distingir entre les institucions bones i les dolentes que seguien l'interès privat d'un petit grup de persones; Segles més tard, Tomàs d'Aquino va fer servir el terme (bonum commune, en llatí) per a defensar la finalitat de la llei i del govern, i John Locke va declarar que la pau, la seguretat, i el benestar públic de les persones són l'objectiu final de la societat política. Més endavant va argumentar que el benestar de la gent hauria de ser la llei suprema. Al seu torn, David Hume deia que les convencions socials eren adoptades per la gent en virtut de si servien o no a l'interès públic o comú. James Madison va escriure que el bé públic, comú o general, estava íntimament lligat a la justícia, que era la finalitat de qualsevol govern i societat; i Jean-Jacques Rousseau va entendre el terme (le bien commun, en francès) com l'objectiu final de la societat i de tot govern.
Encara que aquests pensadors van diferir significativament d'en què consistia el bé comú, i de quina manera un govern o estat l'hauria de promoure, tots acorden que el bé comú és l'objectiu final del govern, perquè beneficia al conjunt de ciutadans, i que cap govern hauria de caure en la perversió dels interessos especials o particulars, definits per Aristòtil com a interessos dels que manen, per Locke com a béns privats, per Madison i Hume com a parts interessades i per Rousseau com a voluntats particulars.
Antiga Grècia miniatura|Bust d'Aristòtil conservat al Palazzo Altaemps, a Roma Encara que la frase "bé comú" no apareix en textos de Plató, el filòsof grec indica repetidament que existeix un determinat objectiu comú tant a la política com a la societat. Per Plató, el millor ordre polític és aquell que millor promou l'harmonia social i un entorn de cooperació i amistat entre els grups socials diferents, cadascú beneficiant-se i aportant al bé comú. A La República, el personatge de Sòcrates sosté que el bé social més preuat és la cohesió i la unitat, que resulta de tenir sentiments compartits de plaer i dolor, que s'aconsegueixen quan tots els membres d'una societat són feliços o tristos pels mateixos èxits i fracassos.
Aristòtil, deixeble de Plató, és considerat per molts el pare de la idea del bé comú, ja que fa servir el concepte interès comú (to koinei sympheron, en grec) com la base per a distingir el bé del mal en les accions d'institucions públiques i per definir el conflicte d'interessos.
Per Aristòtil, el bé comú és constituït per la bondat dels individus, la voluntat de fer allò correcte i que està bé. Aquesta visió teològica, fer allò que està bé esdevé un dels objectius de la vida humana. Per Aristòtil té molt més valor el bé comú que el benefici individual, com s'explica a l'Ètica a Nicòmac. Una de les crítiques a les afirmacions d'Aristòtil és que es referia al bé comú pels ciutadans, però no per aquells que no eren considerats ciutadans (dones i esclaus, entre altres).
Renaixement Durant els segles i , el bé comú va ser un dels temes destacats al pensament polític de la Florència Renaixentista. La idea va ocupar un rol central a la teoria de Nicolau Maquiavel. A la seva obra El príncep, Maquiavel argumenta en una vena processal que assegurar el bé comú depèn de l'existència de ciutadans virtuosos. De fet, desenvolupa la idea de virtù per denotar la qualitat de promoure el bé comú, sigui mitjançant l'acció política o fins i tot militar. En treballs posteriors, Maquiavel diferencia entre bene commune (bé comú) i comune utilità (utilitat comuna), on el segon terme es refereix més al benestar social del conjunt de la població. En els passatges clau dels Discursos sobre Livi, indica que aquest bé comú (comune utilità) es relaciona amb un mode de vida lliure, però no és exactament el mateix.Discourses, I 16, p. 174. En la resta de Discursos, argumenta que la llibertat, la seguretat i la dignitat són elements bàsics per obtenir el bé comú, així com la propietat i la família. Més enllà, el bé comú aporta benestar, salut, prosperitat econòmica, seguretat, diversió i bona vida. Cal destacar, però, que tot i que Maquiavel relaciona el bé comú amb la llibertat, no ho fa amb la llibertat política, ja que argumenta que el bé comú pot ser gestionat per governants autocràtics, i posa com a exemple a fundadors de regnes i antigues repúbliques com Moisès, Licurg, Soló i Ròmul, els quals van governar donant preferència a la communie utilità abans que a l'interès personal.Discourses, I 2, p. 132;Discourses, I 9, p. 154.
Segle miniatura|Jean-Jacques Rousseau Al Contracte Social de Jean-Jacques Rousseau, escrit a mitjans del , l'autor argumenta que la societat només pot funcionar des del moment que els individus tenen interessos en comú, i que l'objectiu final de qualsevol Estat és la realització del bé comú. Postula que el bé comú només pot ser identificat i implementat per la voluntat d'una comunitat política, definida com a sobirana. Rousseau diferencia però entre l'interès comú i l'interès de tothom, que no és més que la suma d'interessos particulars.Of the Social Contract, Book IV, Chapter 1, Paragraphs 1 & 2 La recerca del bé comú, habilita l'estat per actuar com a comunitat moral.
Amb l'empirisme anglès i l'evolució del liberalisme polític, el concepte de bé comú es manté però progressivament es van assumint d'altres drets, com el de propietat privada. Es comença a parlar més de l'interès general, un concepte més lligat al context de l'època, ja que bé comú té una major càrrega ètica i metafísica.
Al seu torn, Adam Smith argumenta a la seva famosa obra La riquesa de les nacions, el primer teorema sobre l'economia del benestar: que la mà invisible de la competència del mercat converteix l'interès individual en interès comú. Smith argumenta que en un sistema de llibertat natural, un sistema econòmic que permet que els ciutadans persegueixin els seus interessos en una competència lliure i un marc legal comú, acaba resultat en un mercat auto-regulat i econòmicament pròsper, generant riquesa per la majoria de persones. Defensa que eliminar les restriccions pel que fa a preus, salaris i aranzels faria créixer el bé comú, mitjançant una "opulència universal que s'estendria cap a les caps més populars de la societat", mitjançant un sistema de preus baixos i millors productes, de manera progressiva.
Segle XX John Rawls defineix el bé comú com aquelles condicions generals que...asseguren el benefici igualitari per a tothom. En la seva Theory of Justice, Rawls postula per un principi de reconciliació entre equitat i llibertat, aplicant a una estructura bàsica de societat estructurada, del qual definirà les condicions generals. Partint de la creació d'un dispositiu artificial anomenat la Posició original, Rawls defensa la creació de dos principis de justícia, creant tot un sistema que intenta defensar els menys afavorits. Reclama doncs que els partits haurien d'assolir aquesta posició original i definir drets i deures, regulant els avantatges socials i econòmics de la societat des d'una posició neutral.Rawls, p.53 revised edition; p.60 old 1971 first edition
Per altra banda Rudolf Rocker va defensar "un desenvolupament lliure i sense traves de totes les forces individuals i socials de la vida". Rocker delineava una tradició anarquista que va culminar amb l'anarcosindicalisme: en termes europeus, una branca del "socialisme llibertari". Segons Rocker, no cercava un sistema social fix, tancat,s sinó una tendència humana que vol fer realitat els ideals de la Il·lustració.
L'acceptació contemporània que els drets de l'home són inalienables i inviolables ha fet que, actualment, la idea de bé comú hagi de tenir en compte els drets individuals de la persona, com la justícia i la llibertat. Això fa que es convidi a promoure el bé comú des del bé particular, però sense oblidar aquest.
Aproximació econòmica
En l'escola acadèmica de la «nova economia institucional», els termes bé privat, bé públic, bé comú i recurs d'ús comú es diferencien per la possibilitat de gaudir-se per diverses persones a la vegada (la rivalitat) i la possibilitat d'excloure persones del seu ús (l'exclusió). Un bé públic «pur» és un bé que no té rivalitat ni és excloent. En canvi, els recursos comuns tot i tenir una baixa exclusió, presenten una alta rivalitat. La tipologia de béns es pot il·lustrar en una taula segons els factors de rivalitat i exclusió:
Excloent No excloent Amb rivalitat béns privatsmenjar, roba, automòbils... Recursos compartits bancs de peixos, carbó... Sense rivalitat béns compartitscines, parcs privats, televisió per satèl·lit béns públicsaire, ones de radio...
El camp de l'economia del benestar estudia el benestar de la societat. L'aproximació comença amb l'especificació de la funció del benestar social, sovint relacionada amb una teoria de l'ètica. Un benestar social utilitari bascula intentant que tots els individus siguin tractats per igual, mentre que una visió Rawsliana considerarà només el benestar social necessari pels més desfavorits.