La història de la comunitat jueva a Palestina és el conjunt d'esdeveniments que es remunten al territori històric del Pròxim Orient, comprès entre el mar Mediterrani i el Jordà, on actualment es troba l'estat d'Israel i els Territoris Palestins.
Aquesta comença amb els anomenats "Fills d'Israel", més coneguts com a hebreus, que es van assentar a la terra de Palestina. Els israelites atribuïen el seu llinatge al patriarca bíblic Abraham, a través d'Isaac i Jacob. Segons la tradició jueva, els israelites descendeixen dels dotze fills de Jacob, els quals es van establir a Egipte. Els descendents d'aquests dotze fills van constituir les dotze tribus d'Israel i van ser esclavitzats per un faraó. Així, el suposat èxode dels israelites d'Egipte cap a Canaan, conduïts per Moisès, va donar lloc a la seva consolidació com a poble d'Israel.
miniatura|Representació dels territoris de les tribus d'Israel (mapa de 1759)
Naixement del judaisme i regnes d'Israel i Judà (1400-586 aC)
miniatura|esquerra|Moisès amb les Taules de la Llei. Pintura de Rembrandt, 1659. miniatura|Regnes d'Israel i Judà en 928 aC La manifestació dels israelites entesos com a poble descendent d'Israel va començar en algun moment del període patriarcal a la Terra d'Israel, cap a 1800 aC,The Jewish People, Jerusalem: Keter, 1973, secció 1: "The Patriarchs in the Land of Israel". mentre que un regne independent va emergir entorn de 1050 aC.The Jewish People, 1973, secció 4: "Conquest and Kingship". Vegeu també Saül i Història de l'antic Israel. Segons la tradició bíblica, el poble jueu es va originar a partir de tres patriarques: Abraham, Isaac i Jacob. Jacob va rebre el nom d'Israel i més endavant la terra del poble jueu va ser anomenada com ell."Jew", Oxford English Dictionary. Jacob va tenir dotze fills, cadascun dels quals va anar pare de les tribus d'Israel. Leví i els seus van formar la tribu de Leví i d'ella descendeixen els sacerdots d'Israel. Arran d'una sequera, els descendents de Jacob es van establir a Goshen, Antic Egipte i més tard van ser esclavitzats pels egipcis. Després d'escapar de l'esclavitud i sota el lideratge de Moisès, que va estar uns quaranta anys vagant pel desert, els israelites van tornar a la regió de Canaan, que va ser conquistada sota el comandament de Josuè, juntament amb la regió de Galaad, i van dividir després el territori entre les dotze tribus israelites. Durant el període inicial, la unitat de les dotze tribus va ser preservada i conduïda per una sèrie de governants coneguts com a jutges. Després d'aquest període, una monarquia israelita unificada va ser establerta sota el rei Saül i va ser coneguda com a Regne d'Israel. Després de la mort de Salomó el 928 aC,Estudi dut a terme dins del Programa Científic Israelià i dedicat a la història del poble jueu (The Jewish People, Jerusalem: Keter, 1973, secció 7); conclusions reafirmades per Sarah Kochab (Israel, Barcelona: Foli, 2005, p. 26). es va produir la divisió del territori israelita, emergint llavors els regnes hebreus d'Israel, compost per deu de les tribus israelites, i el Regne de Judà, format per les tribus de Judà i Benjamí.Els levites van quedar escampats per tots dos regnes. Al primer, emplaçat a la secció nord del territori, va continuar anomenant-lo Regne d'Israel; al segon, que constituïa la secció sud del territori, fou denominat Regne de Judà. El regne d'Israel va ser derrotat pels assiris (722 aC); el regne de Judà va ser envaït pels babilonis i va conduir a gran part dels seus habitants a l'exili (586 aC).
Exili a Babilònia i tornada a Sió (586-537 aC)
miniatura|esquerra|Deportació i exili dels jueus del Regne de Judà cap a Babilònia, després de la destrucció de Jerusalem i el Temple de Salomó. L'exèrcit de Babilònia, sota el comandament de Nebuzaradan, també anomenat 'cap botxí' per la Bíblia, havia destruït el primer temple a Jerusalem. El rei de Judà, Sedecies, es va veure obligat a veure morir als seus dos fills i, subseqüentment, els seus propis ulls es van apagar i va ser exiliat a Babilònia. La població pertanyent a les classes mitjana i alta va ser deportada juntament amb el rei Sedecies, mentre que al Regne de Judà s'hi van quedar només els pobres.Grabbe 2004, p. 28.
Els jueus en Babilònia mai van perdre l'esperança de tornar a Jerusalem, així com tampoc la seva fe en la salvació. Algunes dècades més tard, l'any 538 aC, als jueus en Babilònia se'ls va permetre tornar a la Terra d'Israel, a causa del decret de Cir el Gran, el governador de l'Imperi Persa que havia conquerit la regió i va concedir als jueus el dret d'adorar al seu Déu a Jerusalem, en una certa forma d'autonomia. Al voltant de 50.000 habitants de Judea, dirigits per Zorobabel, va tornar a la Terra d'Israel i va construir el Segon Temple de Jerusalem,Davies in Amit 2006, p. 141. després del decret de Cir el Gran, mentre que alguns es van quedar a Babilònia. Un segon grup de 5.000 homes, dirigit per Esdres i Nehemies, va tornar a Judea l'any 456 abans de Crist.
Sota el domini i protecció persa, els repatriats es van assentar en el que es coneix com a Yehud Medinata. Yehud, i posteriorment Judea, va ser un poble jueu que es governava sota el poder de l'Imperi Persa, i que incloïa una petita porció de territori de la Terra d'Israel que contenia Jerusalem i la Judea, que fins i tot va emetre la seva pròpia moneda de plata amb inscripcions de les tres lletres "Yehudeses". L'autonomia de Yehud MedinataDavies 2009. ha sabut inspirar a la generació futura dels jueus, la seva noció de la pròpia identitat nacional i les aspiracions, la necessitat de finalitzar gairebé dos mil anys d'exili des del captiveri a Babilònia i la de començar l'Aliya a la Terra d'Israel. L'antic nom de Yehud Medinata també s'assembla al nom de la moderna hebrea Medinat Yisrael (l'Estat d'Israel).
L'any 333 aC Alexandre Magne va derrotar Pèrsia i va conquerir Judea i, posteriorment, en algun moment, la primera traducció de la Bíblia hebrea (la Septuaginta) es va iniciar a Alexandria. Després de la mort d'Alexandre, els seus generals es van disputar el territori que havia conquerit. Israel es va convertir en la frontera entre l'Imperi Selèucida i l'Egipte ptolemaic, arribant a ser part de l'Imperi Selèucida.
Sota el govern grec (332-167 aC) L'any 332 aC els perses van ser derrotats per Alexandre Magne. Quan aquest va morir, el seu imperi es va dividir entre els seus generals, formant el regne seleucida a l'àrea geogràfica del poble d'Israel. Durant aquest temps els corrents del judeisme van ser influenciats per la filosofia hel·lenística desenvolupada des del ., en particular, la diàspora jueva d'Alexandria, que va culminar en la compilació de la Septuaginta. Un important defensor de la simbiosi de la teologia jueva i el pensament hel·lenístic és Filó d'Alexandria.
Regne asmoneu (167-37 aC)
Una deterioració de les relacions entre els jueus hel·lènics i jueus religiosos va portar al rei selèucida, Antíoc IV Epífanes, a imposar decrets que prohibíssin determinats ritus religiosos i tradicions jueves. En conseqüència, els jueus ortodoxos es van rebel·lar sota el lideratge de la família asmonea, (també coneguts com a macabeus). La subsegüent Revolta Macabea(167 aC) va començar potenciada per la caiguda constant de l'Imperi Selèucida sota atacs de les potències emergents de la República Romana i l'Imperi Part. Els macabeus van aixecar al poble i van aconseguir la independència. Eren els fills del sacerdot Mataties, qui va encendre la metxa en negar-se a adorar als déus grecs. La família va fugir a les muntanyes, des d'on Judes Macabeu va tornar amb un exèrcit de jueus dissidents aconseguint la victòria, restablint els serveis tradicionals jueus del Temple i nomenant Jonathan Macabeu com a summe sacerdot.
El 142 aC Simó Macabeu, l'últim fill de Mataties, va ascendir al poder. Aquest mateix any Demetri II de Síria va garantir als jueus la independència política completa, i Simó, summe sacerdot i comandant dels exèrcits jueus, va governar fins a l'any 135 aC, quan va ser assassinat. El seu fill Joan Hircà va fundar la dinastia asmonea. No obstant això, el mateix buit de poder que li va permetre a l'Estat jueu ser reconegut pel Senat romà c. 139 aC va ser explotat després pels mateixos romans. Hircà II i Aristòbul II, es van convertir en peons en una guerra de poder entre Juli Cèsar i Pompeu el Gran, que va acabar amb el regne sota la supervisió del governador romà de Síria (64 aC). La mort de Pompeu (48 aC), Cèsar (44 aC), i les corresponents guerres civils romanes van relaxar el cabreig de Roma cap a Israel, la qual cosa va permetre un breu ressorgiment asmoneu recolzat per l'Imperi Part. Aquesta independència va ser aixafada ràpidament pels romans sota la responsabilitat de Marc Antoni i Octavi. La instal·lació d'Herodes el Gran com a Rei d'Israel en condició de rei jueu titella(actualment anomenat rei jueu) el 37 aC va posar fi a la dinastia dels asmoneus.
Dominació romana (37 aC-324 dC)
miniatura|Setge i Destrucció de Jerusalem pels romans (1850 pintura de David Roberts) miniatura|esquerra|El saqueig de Jerusalem representat en la paret interior de l'Arc de Titus a Roma La Judea sota el domini romà va ser al principi un regne independent, però a poc a poc el domini sobre la terra Judea es va convertir aquest regne en menys influència hebrea, fins que es va governar directament sota l'administració romana (i va ser rebatejada com la província de Judea), que era sovint cruel i brutal respecte d'aquest territori. L'any 66 DC, els Jueus van començar a rebel·lar-se contra els governants romans de Judea i van anomenar el seu regne "Israel".Martin Goodman, Rome and Jerusalem: The Clash of Ancient Civilizations, Penguin 2008 p. 18–19 La revolta va ser derrotada pels emperadors romans Vespasià i Tit Flavi Sabí Vespasià. Els romans van destruir gran part del Temple de Jerusalem i, segons alguns relats, van robar artefactes del temple, com la Menorà. En total, 1.100.000 Jueus van perir durant la revolta i un altre 97.000 van ser deportats captius. Es van lliurar grans batalles a Masada i Gamala. Gamla va ser la capital de districte dels Alts del Golan, primer establert per l'últim rei de la dinastia dels asmoneus. Els ciutadans de Gamla van defensar el seu bastió aferrissadament. Eventualment, al voltant dels 9.000 habitants de la ciutat van ser assassinats. Tots dos llocs històrics de Masada i Gamala han estat excavats i són visitats freqüentment en el modern Estat d'Israel. Els hebreus van seguir vivint a Judea en un nombre significatiu, i se'ls va permetre practicar la seva religió, fins al , quan Juli el Sever devastà la Judea per sufocar la revolta de Bar Kokhebà. 985 llogarets van ser destruïts. Banejada de Jerusalem, la població jueva va emigrar a Galilea.M. Avi-Yonah, The Jews under Roman and Byzantine Rule, Jerusalem 1984 chapter I