miniatura|Evolució territorial de la Unió Europea. La història de la Unió Europea fa referència als fets polítics que han afectat aquesta organització. La història dels diversos estats que la componen és tractada de manera separada a l'article de cada país. La Unió Europea és una entitat geopolítica que cobreix una gran part del continent europeu. Es basa en nombrosos tractats i ha estat objecte d'ampliacions que han dut de sis estats membres originalment a vint-i-set el 2007, la majoria d'estats d'Europa. Els seus orígens es remunten al període posterior a la Segona Guerra Mundial, en particular la fundació el 1951 de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer a París, després de la Declaració Schuman, i els Tractats de Roma, el constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea i el de la Comunitat Europea. Actualment ambdós organismes formen part de la Unió Europea, que es formà sota aquest nom el 1992. A partir dels anys 1960, Brussel·les s'ha consolidat com la capital de facto de la UE, cosa que ha portat a la creació de l'anomenat Barri europeu d'aquesta ciutat.
Antecedents miniatura|El Congrés de Viena, de Jean-Baptiste Isabey (1819). Grans zones d'Europa havien estat unificades per imperis construïts per mitjà de la força, com ara l'Imperi Romà, l'imperi franc, Sacre Imperi, el Primer Imperi Francès i l'Alemanya nazi. Algunes unions dinàstiques proporcionaren mitjans pacífics per una certa consolidació dels territoris europeus, tot i que també, en menor mesura, unions a nivell de país, com la República de les Dues Nacions, Imperi Austrohongarès i l'Imperi Otomà.
En gran part a causa dels efectes devastadors de la guerra diversos personatges consideraren la idea d'una certa forma d'Europa unificada, en particular, William Penn, Victor Hugo, Richard Coudenhove-Kalergi i Giuseppe Mazzini. Aquestes idees prengueren més impuls a l'Europa Occidental després de la Primera Guerra Mundial, amb la pèrdua massiva de vides que comportà, però no fou fins després de la Segona Guerra Mundial que es donaren passos reals. L'impacte devastador de les guerres mundials no crearen tal efecte ideològic a Rússia, potser perquè s'adheria a una ideologia pròpia, la del comunisme.
miniatura|Otto von Bismarck (amb casc) i Napoleó III de França després de la batalla de Sedan (1870) Un exemple d'organització formada entre les dues guerres per promoure la idea de la Unió Europea és la Unió Internacional Paneuropea.
La Primera Guerra Mundial i les seves nefastes conseqüències marcarien l'inici del procés de cooperació i, més tard, integració de la futura Unió Europea. El conflicte suposaria l'assentament de la voluntat de crear un ambient en el qual no fossin possibles els conflictes bèl·lics al continent. D'aquesta manera, seria en aquest període que sorgirien les primeres iniciatives, que tenien un caràcter privat.
N'és un exemple el Tractat de Locarno, signat per Bèlgica, Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya el 1925 per fixar les fronteres occidentals alemanyes. Cal destacar la crida que es fa a la solució pacífica dels conflictes entre nacions. miniatura|Colònia arrasada per la guerra (1945) Tots aquests esforços no tindrien un resultat pràctic més enllà de deixar testimoni de la pujada d'una voluntat per part de reduïts grups d'elits, i que cap d'ells no tindria repercussió efectiva, com a mínim a curt termini. Això és degut al radical desplome que suposa la Gran Depressió, així com l'aparició i auge del feixisme i el nazisme, amb plantejaments teòrics que topaven amb la concepció de cooperació i confraternització entre els estats europeus.
Després de la fi de la Segona Guerra Mundial, les economies dels països d'Europa sortiren danyades de manera crítica, cosa que posà fi a la tradicional hegemonia europea al món. Les dues noves superpotències (la Unió Soviètica i els Estats Units) tenien un poder econòmic, polític i militar superior al del conjunt dels estats europeus. Davant d'aquesta situació, nombroses tendències polítiques pretenien reconstruir Europa com una nova nació unificada, per evitar tornar a un enfrontament entre els estats europeus. Les dues guerres mundials s'havien iniciat com a conflictes europeus i, per això, el continent havia estat el principal camp de batalla.
Malgrat les iniciatives per una Europa unida, l'inici de la guerra freda frenà qualsevol impuls en aquest sentit.
Projecte Kalergi El projecte Kalergi, impulsat per Richard Coudenhove-Kalergi, fracassà a causa de la rivalitat entre Alemanya i França. Pretenia assentar una federació de caràcter paneuropeu que previngués els conflictes interns del continent, així com la creació de vies de resolució pacífica de controvèrsies entre els països europeus.
Projecte Stresemann El projecte Stresemann aspirava a reintegrar Alemanya a la societat internacional. Gustav Stresemann, ministre d'afers exteriors, aconseguí incorporar el seu país a la Societat de Nacions (SDN) el 1926.
Projecte Briand La idea del primer ministre francès, Aristide Briand, fou proposada en un discurs a l'assemblea de la SDN el 1929 i se centrava a aconseguir superar la rivalitat francoalemanya mitjançant la creació d'un eix entre ambdós països, que permetés articular una Unió Europea que previngués un nou conflicte. Proposava com a principal objectiu la creació d'una federació de nacions europees que busqués la cooperació política i social, així com el creixement de l'economia.
Primers passos concrets 111px|Robert Schuman 134px|El Salon de l'HorlogeEl Salon de l'Horloge on va tenir lloc la Declaració Schuman, una espècie de primera pedra de les institucions comunitàries.
Per garantir que Alemanya no pogués amenaçar la pau, la seva indústria pesant fou desmantellada parcialment.
Després de declaracions com la crida el 1946 de Winston Churchill per crear els "Estats Units d'Europa", el 1949 s'establí el Consell d'Europa com a primera organització paneuropea. L'any següent, el 9 de maig del 1950, el ministre d'afers exteriors francès Robert Schuman proposà la integració d'una Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer d'Europa que impliqués els dos elements necessaris per a fabricar armes de guerra. Basant-se en aquest discurs, França, Itàlia, els països del Benelux (Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg), juntament amb l'Alemanya Occidental firmaren el Tractat de París el 18 d'abril de 1951 la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, que començà a operar el 1952, i l'any següent, que s'encarregà del paper de l'autoritat Internacional per la Conca del Ruhr i aixecà algunes restriccions sobre la productivitat industrial alemanya. Donà origen a les primeres institucions, com ara l'Alta Autoritat (avui la Comissió Europea) i l'Assemblea Comuna (ara el Parlament Europeu). Els primers presidents d'aquestes institucions foren Jean Monnet i Paul-Henri Spaak, respectivament. miniatura|esquerra|Països d'Europa que reberen ajudes del Pla Marshall. Les columnes vermelles indiquen la quantitat de diners rebuts. El primer contratemps de la construcció europea es presenta el 1954 quan França es nega a ratificar el tractat sobre el projecte de Comunitat Europea de Defensa, (CED) signat el 1952. El fracàs és a causa de la voluntat dels gaullistes de mantenir la independència militar del seu país, sumada al rebuig de l'aleshores poderós partit comunista que considerava la CED nociva per l'Exèrcit Roig.
Per tal de dotar la Comunitat d'una seu central, Schuman i Konrad Adenauer promouen l'anomenat "estatut del Sarre" que és rebutjat per la població local via referèndum.
Després d'aquests intents fracassats, els líders es reuniren a la Conferència de Messina i establiren el Comitè Spaak, que elaborà l'Informe Spaak. L'informe fou acceptat a la Conferència de Venècia (29 i 30 de maig del 1956), on es prengué la decisió d'organitzar una Conferència Intergovernamental. La Conferència Intergovernamental sobre el mercat comú i Euratom, centrat en la unitat econòmica, donant lloc als Tractats de Roma se signà el 25 de març de 1957, que establí la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom) entre els membres. El març de 1958 es reuní el que avui en dia és el Parlament Europeu, format aleshores per membres delegats pels parlaments nacionals.
Les dues comunitats es crearen per separat de la CECA, tot i que comparteixen els mateixos tribunals i l'Assemblea Comuna. Els executius de les noves comunitats foren anomenats comissions, a diferència de l'Alta autoritat. La CEE fou dirigida per Walter Hallstein i Euratom fou dirigida per Louis Armand. La missió Euratom seria integrar els sectors de l'energia nuclear, mentre que la CEE desenvoluparia una unió duanera entre els membres.
Consolidació miniatura|esquerra|Divisió del continent arran de la guerra freda entre els aliats de l'OTAN i l'Europa comunista Per crear un contrapès a la Comunitat Econòmica europea, el Regne Unit i sis altres països formaren l'Associació Europea de Lliure Comerç (AELC) el 1960, però després de l'èxit de la CEE, el Regne Unit inicià negociacions pel seu ingrés el 1961, però Charles de Gaulle s'oposà reiteradament al seu ingrés a la CEE, raó per la qual el Regne Unit hagué d'esperar que De Gaulle es retirés del govern francès per veure acceptada la seva candidatura.
El 1962 s'establí la Política Agrícola Comuna (PAC) en crear-se el mercat únic pels productes agrícoles i una política de solidaritat mitjançant el Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrícola (FEOGA). Els objectius econòmics del Tractat de la CEE es compliren gradualment i les tres comunitats (CEE, CECA i Euratom) fusionaren els seus respectius executius al juliol del 1967.
Al llarg de la dècada del 1960 es presentaren tensions amb França que tractava de limitar el poder supranacional i rebutjar l'adhesió del Regne Unit. Tanmateix, el 1965 s'arribà a un acord per fusionar les tres comunitats en virtut d'un únic conjunt d'institucions, un consell i una comissió, i, per tant, el Tractat de Fusió va ser signat a Brussel·les i entrà en vigor l'1 de juliol del 1967, donant origen a les Comunitats Europees.Merging the executives CVCE
Els aranzels entre els països membres foren suprimits el 1968, quan s'adoptà un aranzel comú pels productes procedents de tercers països. D'aquesta manera entrà en vigor la Unió Duanera.
La unió comença a tenir sol·licituds d'incorporacions, però fins al 1973 no es fa una primera ampliació amb Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca. L'any següent es proposà que s'elegira el parlament mitjançant sufragi universal directe i es decidí crear el Fons Europeu de Desenvolupament Regional.
El 1975 es creà el Tribunal de Comptes Europeu.
El 29 d'abril del 1976, els partits cristians d'Europa funden el Partit Popular Europeu amb els partits nacionals fundadors següents: la italiana Democràcia Cristiana, els neerlandesos Partit Popular Catòlic, Unió Històrica Cristiana i Partit Revolucionari, el luxemburguès Cristià Social, els alemanys Unió Demòcrata Cristiana i Unió Social Cristiana de Baviera, els francesos Centre Democràtic i Unió de Centristes del Progrés, els belgues Partit Popular Cristià i Partit Social Cristià i l'irlandès Família Irlandesa.
El 1979 fou elegit també el Parlament Europeu, però amb ajustaments diferents que varien de país a país. El parlament, sense poders reals (pot rebutjar el projecte de pressupost de la junta, com en efecte passà, però el consell pot seguir gastant massa) és l'òrgan del que surten els projectes de reforma i les propostes per la seva aplicació. Participà en el vot pel primer Parlament Europeu el 63% de la població. El Parlament tornà a dividir-se en la següent manera: el Grup Socialista, 133 escons, el Partit Popular Europeu 107 escons, els Demòcrates Europeus 64 escons, el Grup Comunista 44 escons, el Grup Liberal Demòcrates 40, els Demòcrates Europeus Progressistes 22 escons, els restants 18 llocs no estan registrats, per un total de 410 escons.